Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

                              filigrana-capellades1.JPG                

  “La marca és lo que serveix pera designar ó distingir alguna cosa; s’aplica á un sens fi d’objectes, fruyts de la naturalesa ó productes de l’industria humana, y las sevas varietats son incomptables. Es marcan els metalls preciosos, las fustas exóticas, els aliments que conservan la vida, las máquinas qu’amplian el travall, las robas qu’abrigan, els llibres que’s llegeixen, y en els llibres sobre tot es multiplican las marcas, verdadera necessitat avuy per l’home de regular cultura. Aquést hi veu al ensemps una garantia d’autenticitat y una firma, la posa ab gust al producte que fabrica y es tranquilisa al véurela sobre la primera materia que reb. El llibre té una doble historia: l’epopeya genésica, que sols acaba quan surt, á las mans del comprador, de casa del llibreter, y l’odisea errant, que sos posseïdors successius li fan viure. A cada etapa reb una nova marca: el paperayre li imposa una mena de baptisme que s’anomena filigrana, l’estampador imprimeix la seva marca á dalt del colofó, l’autor vol la seva contrassenya sobre cada un dels fills de sa inspiració, l’editor es reserva un lloch á la portada ó á la coberta per l’emblema qu’ha adoptat, el llibreter que coloca l’exemplar el macula ab un timbre humit ( estampilla) ó li adhereix la seva marca, el relligador li aplica també un segell y el comprador li enganxa el seu exlibris á la guarda ó á la carta blanca y fa estampar á foch el superlibros á la pell de la tapa”.  

           Article: “ Las Marcas del Llibre”, de Victor Oliva a la Revista Ibérica de Ex libris nº 2, de l’any 1903, editada a Barcelona; p. 17.       

      marca18.bmp       marca17.bmp

“ No se nos ocurre nada mejor que recurrir a la terminología del amor cortés de los trovadores provenzales para describir la especial relación del bibliófilo con el cartero, casi tan tormentosa y de amor-odio como la de una pareja de enamorados. Y es que el cartero – como el mensajero de una empresa de transporte urgente – nos puede hacer bien y mal, puede proporcionarnos tanto placer como infligirnos torturas chinas.

            Para el bibliófilo, el momento más emocionante y taquicárdico del día es el de la llegada del correo, placer que, por desgracia, sólo es dable disfrutar cinco veces por semana ( ¡ qué largo el wek-end sin correo, y el verano cicatero de catálogos y ayuno de subastas¡). El goce es directamente proporcional al número y calidad no de las cartas de amor o que anuncien ingresos bancarios, sino de los catálogos de librerías y subastas. Con manos febriles los sacamos de los sobres, echamos un vistazo rápido, nos relamemos imaginando deleites – bibliofílicos – sin cuento, si hay más de uno los colocamos por orden de interés y enseguida nos acomodamos en nuestro sillón predilecto para dar cumplida cuenta de ellos, bolígrafo rojo en mano. ¡ Y cómo nos hundimos en la miseria el día que el cartero no nos trae ni un triste catálogo de restos de edición con que engañar la bulimia¡”. 

            MENDOZA DÍAZ-MAROTO, Fco.: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia. Espasa, M, 2002; pp. 292-293.

                              cataleg-llibres-del-tirant1.jpg

            

Read Full Post »

                          llibr-delhi.jpg

                                           Llibreria a Nova Delhi

“ Aclarit el meu amor pels llibres, s’entendrà més la meva estima pels llibreters. He estat i sóc –  menys del que voldria – un visitant assidu de les llibreries de vell. De primer, a la ciutat de València, on vaig estudiar. Ara, aquí, a Barcelona, on fa ja vint anys que visc i també a Roma on, per raons familiars, vaig amb una certa freqüència. Durant la dictadura del general Franco, a les llibreries de vell trobaves sovint allò que el règim et negava i prohibia. Les meves primeres lectures de literatura catalana foren de llibres trobats a les llibreries de vell. Ara, sense dictadura, hi podem trovar els llibres que, per unes raons o per unes altres – de vegades difícils d’esbrinar -, no están ja en circulació. El llibreter, més d’una vegada, m’ha orientat quan jo anava a la recerca d’algun tipus de llibre en concret. I sempre he pensat que l’ofici de llibreter és, dels pocs que queden, que no es trien pensant en fer-se rics. Quan algú es dedica a fer de llibreter és perquè té amor a l’ofici, no només perquè vol guanyar-se la vida que, em sembla evident, se l’ha de poder guanyar.

            Vivim en un temps on els fabricants i venedors d’armes són la gent més rica I ponderosa del món. Imagineu per un moment que ja no és així. En aquest moment  imaginat desapareixen els fabricants i venedors d’armes i els llibreters es dibuixen com el grup ascendent, emergent, que diuen ara. Podem dir, sense equivocar-nos, que som més cultes, que avancem, que sabem viure. Jo voldria que aquesta Fira d’enguany fos l’inici d’aquest imaginat capgirament de la societat, que fos l’inici d’una altra manera de viure, d’una nova sensibilitat que portaria a fer dels llibreters el grup més ric i poderós de tots els grups socials que es fan i es desfan. Parafrasejant una dita valenciana puc dir: en l’imaginar no hi ha ofensa. 

           I per acabar torno a la realitat quotidiana i us dic:            Ciutadans de Barcelona, visitants i forasters, trieu i remeneu. I, sobretot, compreu llibres. Els llibres sempre han estat cosa de profit.  

           Raimon, en el pregó: “ Crida de la XXXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, el 18 de setembre de 1986. Ed. Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, B, 1986. ( 1 full de la casa Guarro, doblegat).   

                               libreria-vindel.bmp    

“ La ilustración es otro capítulo de gran importancia en la materia. Los grandes artistas de la pintura de caballete o independiente, no dudaron en ofrecer los frutos de su arte al libro desde los más remotos tiempos: desde el Libro de los muertos, entre los egipcios, hasta las obras maestras de los códices pintados bizantinos, flamencos, franceses, italianos, españoles, de que se envanecen hoy nuestras bibliotecas. Descubierto el arte de imprimir, desde los maravillosos dibujos grabados en madera de Lucas Cranach, Wolgemouth, Durero, Holbein, Mantegna, Rembrand, Rubens, etc.; hasta las maravillosas ilustraciones contemporáneas de esos artistas bibliófilos, que como nuestros paisanos los hermanos Jou, catalanes, y el francés Daragnés, príncipes de la arquitectura del libro, dibujan ellos mismos y funden los tipos, los capitulares, las viñetas, los cabeceros, los pies de lámparas y las láminas de las obras, que editan especial y exclusivamente para cada una, prestándoles una unidad artística que raya los linderos de lo sublime en el arte de construir un libro”. 

LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del ibro antiguo, El Bibliófilo, M, 1947; pp. 12.

                                  llibr-shakespeare.jpg

Read Full Post »

          “Sempre que’l llibre ha estat tingut per una manifestació noble, mereixedora d’ésser tractada senyorívolament y respectuosa, l’art s’hi es acomodat com en terreny propici, y la bellesa material ha vingut a afegir-se a la excelsitud dels fruyts espirituals de què’l llibre s’era fet digne receptacle. En aquestes condicions el llibre ofereix a l’ull expert del bibliòfil mil cayres admirables: el llibre es aleshores una obra d’art complexa, emperò que són la subtil delectança del coneixedor. Pochs, entre’l comú de la gent, sospiten les infinites belleses que poden reunir-se en un llibre ben fet¡.

            Fixant-nos ara mateix en un detall, ¿ qui diria lo difícil que es, per a un impresor enamorat del seu ofici, el triar se una marca adecuada, per a imposarla a faysó d’estendart en la plana colofonal dels volums estampats en la seva oficina?. Si el bibliòfil procura adoptar un exlibris que sintetisi les seves predileccions o la seva manera de comprendre els llibres, l’impressor pot y deu igualment donar a la seva marca un aspecta original que tradueixi algunes de les característiques de l’obrador gràfich que farà perdurar el seu nom enllà dels segles. Y pensar que encara hi ha impressors que semblen haver-se oblidat de que els llibres hauran de sobreviure’ls y seran els eternals pregoners de la llur mala traça o deixadesa tipogràfica¡.

             Mes avui plau presentar un floret de marques catalanes modernes, que revelen com el gust dels nostres impressors va manifestant-se ja, proveínt-se alguns d’ells de distintius tipogràfichs susceptibles d’afegir una petita nota d’art als llibres que donen a llum”. 

            Ramón Miquel y Planas a Bibliofília, vol. II, p. 310-311.

                  

                           

           El que explica Ramon Miquel y Planas está molt bé, però copio també el que diu Martínez de Sousa en el seu Diccionari de bibliología perque aquell que sigui novell com jo es posi una mica al dia d’aquest tema de les Marques ( només una mica).

             “Marca tipográfica:Marca adoptada por el impresor e impresa en la portada, lomo o colofón del libro. También se llama Escudo tipográfico, Marca de imprenta, Marca del impresor.(Marca Editorial: Dibujo, escudete, logotipo, alegoría, monograma o viñeta que el editor adopta como emblema  o distintivo de su firma).     

               Historia: las primeras marcas tipográficas solían consistir en una simple sigla grabada en madera sobre fondo negro, que reproducía el signo que libreros e impresores trazaban sobre las pilas ( balas) de libros que enviaban a sus corresponsales para comodidad de los trasportistas ( con objeto de que pudieran identificar el destinatario y su mercancía. Posteriormente se imprimió en el colofón o en una página que quedara en blanco después de él, pero a finales del siglo XV se hace constar también en la portada. La marca tipográfica aparece por vez primera en Maguncia, en el Psalmorum, Salterio latino o Salterio de Maguncia, impreso por Johann Fust y Peter Schöffer el 14 de agosto de 1457. La de Aldo Manuzio ( un delfín enroscado en la caña de un ancla) apareció por primera vez en un Poetae christiani veteres impreso en Venecia en 1502. La marca tipográfica no tarda en convertirse en una verdadera ilustración publicitaria destinada no solo a indicar el origen del libro, sino también a adornarlo y afirmar su calidad ( en virtud de su procedencia). En 1539, Francisco I de Francia promulga normas por las que se prohíbe a los impresores utilizar una marca de impresor que pudiera confundirse con la de otro. Desde el mismo siglo XV, pero sobre todo a partir del XVI, aparece también, junto con la del impresor, la marca del editor, o marca editorial. La primera marca tipográfica usada en España apareció en las Ordenanzas reales de Castilla de Alfonso Díaz de Moltalvo, impresas en Zaragoza por Hans ( Juan) Hurus en 1490. Las primeras marcas tipográficas españolas eran indistintamente de impresores o de editores; aunque predominaban las primeras, parece que se dieron algunos casos de uso de las segundas en Sevilla. También se dio el caso de adopción de la marca tipográfica de un taller al ser este adquirido por un nuevo dueño; así sucedió, por ejemplo, con la de Pablo Hurus, adoptada en el siglo XVI por su sucesor Jorge Coci, que solo sustituyó las iniciales de aquel por las suyas, o la de Diego de Gumiel, adoptada por Pere Posa.   

             Colocación: en la actualidad, la marca tipográfica ha venido a reducirse a la del editor, que suele aparecer en la portada y en el lomo del libro especialmente, pero que también se puede colocar en la sobrecubierta, en la cubierta, en la sobrecubierta posterior o en la cubierta posterior”. 

            Diccionario de bibliología y ciencias afines ( 3ª edición, muy aumentada) de José Martínez de Sousa. Ed. Trea, Gijón, 2004.pp. 646-647.   

                                                 

             I per acabar només afegir  que a Barcelona tenim una gran base de dades dedicada a les Marques d’impressor, que s’actualitza i augmenta mensualment i a desembre de 2010 comptava amb 1466 registres d’impressors i 2391 imatges de marques, compreses entre els segles XVI i XVIII. 

           Els registres d’impressors inclouen dades de la seva activitat, com els anys i ciutats on treballaren i altres dades biogràfiques. També hi ha informació sobre les marques que utilitzen. És una descripció a la qual se le afegeixen els termes principals.            ( dades extretes de la base de dades  Marques d’impressors) 

Imatges : ” Marques modernes d’impressors catalans”del llibre de Ramon Miquel y Planas, Bibliofília, vol. II.

Read Full Post »

                          miquel-plana1.jpg  

                               Mostrari : edició de Miquel Plana ni text de JM Pujol.

           “ Si l’afició als llibres ja és tot un joiós indicador, hi ha una connotació ben categórica que s’hi ha d’afegir quan es decanta cap a col.leccionar o publicar llibres molt especials, per la seva raresa o per la seva qualitat artística. Aquest és el cas de Miquel Plana, que fa trenta anys que es dedica a l’edició de llibres de bibliofilia i ja n’ha fet cent dinou…

            Cada llibre de Miquel Plana és una suma de diversos elements – el valor literari del text i la perfecció tipográfica –  que creen junts la màgia del conjunt. Les il.lustracions mantenen una equilibrada relació espiritual amb el text i material amb la tipografia. El resultatv és sempre una creació harmònica amb personalitat i carácter…  

          Miquel Plana ens ha mostrat la seva obra total, que – per dir-ho en un intent de classificació – va en tres direccions: llibre d’autor, llibre de col.lectiu i obra diversa, que inclou nadales, poemes, calendaris i altres. 

           Avui la missió del llibre modern és compartida amb altres servidors de la cultura, però el llibre de bibliòfil no admet gaires ratetes ni penjaments. És una obra que l’artista fa amb les mans i amb el cor. Com l’equilibrista que estima el repte i actua sense xarxa. La vàlua d’aquesta obra genial i forçosament escassa fa que els llibres de Miquel Plana figurin a la Biblioteca Nacional d’Espanya al costat mateix d’obres il.lustrades amb estampes del segle XVI”. 

            Article. “ La joia de la bibliofilia” de Jordi Dalmau, a Revista de Girona, núm. 210, gener-febrer 2002, pp. 9-10.  

                                     miquel-plana2.jpg                                                           Cadaqués de Miquel Plana 

 “ Guardémonos de confundir con los bibliómanos a esos hombres de gusto y talento que tienen los libros sólo para distraerse, y que han sido decorados con el nombre de bibliófilos. ‘De lo sublime a lo ridículo’, dice un agudo aficionado a los libros, ‘ no hay más que un paso; del bibliófilo al bibliómano no hay más que una crisis’. El bibliófilo se vuelve frecuentemente bibliómano cuando su espíritu decrece o cuando su fortuna aumenta, dos graves inconvenientes a los cuales están expuestas las personas honradas; pero el primero es mucho más común que el segundo. ‘El bibliófilo’, añade Carlos Nodier, ‘ sabe escoger los libros; el bibliómano los amontona. El bibliófilo reúne los libros con los libros, luego de haberlos sometido a todas las investigaciones de sus sentidos e inteligencia; el bibliómano los hacina sin mirarlos. El bibliófilo valora el libro, el bibliómano lo pesa o mide.(…) La inocente y deliciosa fiebre del bibliófilo es, en el bibliómano, una enfermedad aguda llevada hasta el delirio. Llegado a tal grado fatal de paroxismo, este mal no tiene nada de inteligente y se confunde con las demás manías’. Si me fuese permitido añadir una última pincelada para resumir este juicio paralelo, diría que el bibliófilo posee libros, y el bibliómano es poseído por ellos”.

  Del vlok “El ojo en la paja” de Camilo Jiménez ( colombià), parlant de llibres de bibliofília o sobre bibliofilia, en un Apartat que ell anomena “Fusilado”, on parla de llibres i autors.http://elojoenlapaja.blogspot.com/2008/01/fusilado-j-b-p-descuret.html. 

                   

                       miquel-plana3.jpg     

                                    Exposició de Cartells de Miquel Plana.

Read Full Post »

      firallibre1952.jpg   

 “La Bibliofília no és pas necessàriament això. Però en tots els casos la nostra època n’ha fet “això”: una especulació de murris. I en aquesta deformació contemporània d’un dels gustos més elevats de l’home, hom reconeixerà com en un mirall exacte tots els trets del nostre temps.


 

La Bibliofília és, en la seva essència, el gust i la recerca dels més preciosos espècimens de la cosa escrita. És una de les manifestacions d’aquell atractiu que els homes han sentit sempre envers els testimoniatges del passat. I qui podria posar en dubte que el llibre és, de tots aquests testimoniatges, el més preciós i el més exacte¡ La Bibliofília ha existit sempre, doncs, donant a aquesta paraula el seu sentit més ampli i entenent amb ella el gust i la recerca, no solament dels llibres, sinó anteriorment dels manuscrits. Del fet que la Bibliofília sempre ha existit, hi ha hagut sempre operacions de barata entre els posseïdors de llibres o de manuscrits de preu. I també, no és el fet d’aquestes barates allò que constitueix una novetat per a la nostra època, sinò el fet que el llibre ha esdevingut un objecte d’especulació. ¿ Què cal entendre amb això? Cal entendre que el major nombre no recerca el llibre per ell mateix, pel pensament que tanca o pel plaer que en dóna la possessió, sinó únicament pel seu valor mercant, o, més exactament, pel seu valor d’especulació”.

         

GRASSET, Bernard: El món dels llibres, A. López Llausas, Barcelona, 1929. Traducció Just Cabot, pp. 25-27.

 

 

               firallibre1953.jpg  firallibre1954.jpg

 “ Crec que aquesta Fira comença quan fa poc temps que una bona notícia recorre el país: hi ha 7.000 milions destinats a la Normalització Lingüística, procedents dels serrells de les negociacions sobre els traspassos, pendents de repartiment. Estic segur que el sector del llibre en català se sap cridat a participar amb voracitat d’aquests 7.000 milions, perquè ningú no ignora que el llibre és l’element emblemàtic d’una cultura: com diria un altre himne, ‘ escriptors, editors: tots units fem força’. És del tot indispensable que, d’acord amb les normes que el Parlament dicti, aquests 7.000 milions lubrifiquin les estructures de l’edició en català.


 

   I acabo. Aquest és l’any commemoratiu del cinc-cents aniversari de l’edició del ‘ Tirant lo Blanc’. És el moment d’insistir en la unitat de la llengua catalana i, alhora, de demanar al cavaller enamorat que ens encomani energia i amor, i una febre audaç que ens converteixi en lletraferits delerosos de dir:’ Prou discursos, me’n vaig, rebent, a corre.cuita, a comprar llibres i més llibres i més llibres¡”.

     

                        Ignasi Riera, part del pregó pronunciat per l’escriptor en la inauguració   de la Fira del Llibre de Barcelona l’any 1990, a La Vanguardia

 del 5 de juny, p. 15.

      firallibre1955.jpg         firallibre1958-7%c2%aafira.jpg

         

Read Full Post »

                    2arshispaniae2.JPG         

           “ La figura més important de la bibliofília catalana en el primer quart d’aquest segle fou Ramon Miquel i Planas. Aquest fou eclèctic i hauria pogut servir de lligam de dues generacions si no hagués adoptat una posició personal irreductible davant del moviment renovador capitanejat per Eugeni d’Ors i enfront de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Això el distancià de la joventut i minvà la influència que hauria pogut exercir la seva obra, que, vista a distància, presenta aspectes molt positius. Entre les seves obres primerenques sobresurt l’edició de 1906 de la seva traducció de Dafnis i Cloe, de Longus, il.lustrada per Triadó, totalment submergida – diu Ollé i Pinell – dins el gust modernista a desgrat de l’evident esforç de l’autor per suggerir un ambient hel.lènic.

                         

            L’obra erudita de Miquel i Planas pesa molt. Els dos volums de la revista Bibliofília, que publicà en forma de quaderns entre els anys 1911 i 1920, són un magnífic recull de materials sobre el llibre català de totes les èpoques i de tots els aspectes, sense excloure’n, naturalment, el de la bibliofília. La Biblioteca catalana és una notable col.lecció d’antics textos catalans, que es compon de 19 volums en 8º, publicats entre els anys 1908 i 1952, impresos damunt de paper de fil, amb portades, frontispicis i frisos dibuixats per Canibell, en col.laboració amb el seu deixeble Figuerola i, de vegades, de Triadó. Aquesta decoració, inspirada en els millors models antics, ha donat cabuda també a algun element modernista.

                                         bibliofilia_rmp.jpg

 

            Entre 1918 i 1920 Miquel publicà 4 volums d’una col.lecció titulada Bibliofília, i entre 1921 i 1928, 24 ( sic, però crec que van ser 14) volums en 12º de la sèrie Pequeña Colección del Bibliófilo, petits joiells bibliogràfics, amb molts bells fulls de guarda i il.lustracions de Josep Figuerola, Joan d’Ivori, Josep Pey, Urgellés, Cardunets, Colom, Junceda, Pahissa, Feliu Elies, Francesc Labarta, Josep Longória, Josep Triadó i Antoni Ollé i Pinell. La sola enumeració d’aquests noms, pertanyents a tendències artístiques diverses, demostra l’amplitud de criteri de Miquel i Planas, nexe que uneix la bibliofília modernista amb la d’ara”.

  

            Article de Pere Bohigas, “La bibliofília modernista”, a Serra d’Or, nº 135 de desembre de 1970, pp. 62

                                arte-de-navegar2.JPG                              “ El comercio del anticuario es una consecuencia inmediata del amor al libro. Sin amor al libro no existirían esos rincones estratégicamente escogidos en los más artísticos e históricos barrios de las viejas ciudades europeas, donde ordinariamente hacen sus vidas los cultivadores de esta rama de la librería; faltaría uno de sus más bellos encantos al barrio gótico de Barcelona,  la calle de la Feria de Sevilla, a la cuesta de Atocha de Madrid. La City, de Londres, habría perdido un rasgo tan privativo suyo como la propia niebla; sin amor al libro, las márgenes del Sena no se hubieran poblado jamás de esas pintorescas instalaciones, donde los bouquinistas, a diario, pasan sus horas más queridas, y adonde los peregrinos de la amada Lutecia Parisiorum, segunda patria chica de todos los europeos cultos, no pueden dejar de flanear unas horas llenas de hondas y profundas emociones”.             LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del libro antiguo. Ed. El Bibliófilo, M, 1947, p. 7.

                               tipografia.bmp

                 

Read Full Post »

                   am-llibre_vert_1er_vol_lamina_2_apel_les_mestres2.JPG   

  

 “ Al costat d’aquesta tendència general de les arts del llibre dels anys vuitanta, on es barregen tradició i modernitat, amb, malgrat tot, un racionalisme de l’art tipogràfic, un materialisme que s’oposà a un pretés idealisme encara potent però que està perdent la seva significació i el seu sentit, tendència general  encara eclèctica, apareix en la il.lustració i la decoració del llibre un home que encarna gairebé tot sol l’Esteticisme, i en tot cas l’expressió més reeixida de l’Esteticisme català, Apel.les Mestres.
 

            Apel.les Mestres ens permet poder parlar realment d’Esteticisme amb el seu japonisme i el seu ‘ naturalisme’. El seu naturalisme no s’ha d’entendre com el de Zola sinó com un decorativisme, una utilització estilitzada i artificiosament disposada d’elements naturals precisos, un esteticisme del paisatge, dels éssers vivents i de la flora. Aquetsa estilització té dos orígens; d’una banda, l’art gòtic, i de l’altra, l’art japonès, i amb això Mestres entronca amb l’Aesthetic Movement. Un aspecte fonamental que fa de la il.lustració a la decoració del llibre concebut com a objecte d’art, com a obra total especialment en els seus propis poemes i les seves cançons des de L’ànima enamorada de 1884, a Margaridó (1890), Vobiscum(1892) i Liliana (1907).

  

            Article: “Esteticisme i Modernisme a les arts del llibre” d’EliseuTrenc …..; pp.42.

                                    am-margarido.jpg    

 “ En la Vía Diagonal está “L’Arxiu”, la librería de Juan Bautista Batlle, de la que puede decirse que es la sucesora directa de la tienda del famoso “Mero”. Este “Mero” fué un librero muy notable que hacia el año 70 tenía su tienda en la calle Arc de Sant Miquel ( hoy Argenteria), número 6. “Mero” compraba libros viejos para quitar los pergaminos de las cubiertas y venderlos para hacer tambores. Después, el libro era roto a hachazos por un dependiente suyo llamado Saleta. Por aquel tiempo, en la calle Tapineria habia un colchonero que también se dedicaba a vender libros viejos. “Mero” le compró la tienda y, a partir de entonces, se hizo un verdadero bibliógrafo que contaba entre sus clientes hombres de la envergadura de Menéndez y Pelayo. A la muerte de “Mero” heredó su tienda doña Antonia Capdevila, que más tarde la vendió a don Agustín Bosch. Este cedió gran parte de sus libros a Juan Bta. Batlle, quien en Junio del 95 abrió su librería, que bautizó con el nombre de “L’Arxiu”. Batlle es bajito, robusto, colorado y fuerte; es un buen latinista y un erudito en materia bibliográfica. Tiene en su tienda alrededor de cien mil libros y una biblioteca particular copiosísima. También tiene la manía de coleccionar estampas, romances, “goigs” y ex-libris. De estos últimos posee una colección de más de veinte mil ejemplares, muy notables algunos de ellos. Al frente de sus catálogos coloca siempre artículos curiosísimos sobre ediciones, libreros y libros antiguos. A mi, en una ocasión, me regaló un libro editado por él con una recopilación de estudios críticos sobre los “goigs” en Cataluña en el siglo XVIII, de raro valor. Batlle tiene más de librero que de comerciante; si vais a comprarle un libro, mientras os lo muestra, lo ponderará y os dirá muchas veces: “ ¿ No repara?…” Luego no abusaráen el precio si sabéis tantearle.

            En la calle de San Pablo tiene una librería Antoni  Palau y Dulcet. Antes de él habían  ocupado el mismo local Alberto Colom y Feliu Momtpart. Palau se estableció por primera vez el año 1899 en la calle del Buensuceso, número 13, y allí publicó la Biblioteca del Teatro Antiguo y Moderno, compuesta de 46 tomos en 8º. Hace algún tiempo editó un Manual del Librero Hispano-americano, que se compone de 7 volúmenes en 4º mayor y que es un inventario bibliográfico de la producción científica y literaria de España y de la América Latina desde la invención de la imprenta hasta nuestros días. Es muy notable y bastante completo, por lo que su editor ha adquirido gran fama entre los del oficio. Palau es el tipo perfecto del mercader de libros. Contínuamente se frota las manos y se las retuerce suavemente mientras os dice el precio de un libro humilde que ha colocado sobre el tablero de su tienda y que vosotros miráis con ojos ávidos.

            Sus estanterías están repletas de volúmenes heteróclitos, de obras importantes. Palau compra tomos sueltos y los guarda en el misterio de la trastienda, hasta que el azar o su husmear incesante lleven a sus manos el libro deseado…

            En la misma calle de San Pablo está la librería de Luis Millá, también de tradición gloriosa. El abuelo de Millá empezó el comercio de libros, hace cincuenta años, estableciéndose en la barriada de Gràcia; le siguió su padre, colocando sus tenderetes en aquellas románticas ferias de “Bellcaire”, y lo continua él en forma asaz provechosa. El padre de Millá es muy conocido y apreciado en Cataluña por los copiosos monólogos y piezas de teatro fácil, muy ingeniosas, que lleva publicadas. En la actualidad cuenta esta librería con una colección de obras teatrales con más de 40.000 títulos y un archivo de teatro catalán con 5.000 obras, casi todas autográficas. Todas las compañías de aficionados acuden a la librería Millá con la seguridad de encontrar la obra necesaria con todos los adminículos inherentes para su representación. Allí se habla contínuamente de autores, de estrenos, de actores… En esta librería oí citar por primera vez con conocimiento de causa los sainetes bilingües de José Robreño y Francisco Renart; los dramas de Eduardo Vidal y Valenciano y las comedias de FedericoSoler.

  

            Article: “Algunos libreros” de Gabriel Trillas a Las Noticias de 31 de gener de 1931.

                         am-apelles-mestres.jpg

Read Full Post »

              

                                   abril-apelles-mestres-si.JPG                                 

                                                                    Abril – Apel.les Mestres

          “ Potser no cal assenyalar que l’art medieval i l’art japonès produïren grans obres en l’àmbit de la il.lustració, del gravat i en definitiva del llibre. Perquè el món real per a Joan D’Ivori, el món en el qual es mogué amb fluïdesa, el que conegué i estimà, fou el del llibre. Se sentí feliç il.lustrant llibres que parlaven del món del llibre. I en féu molts: La vida del libro ( Cámara Oficial del Libro, 1934), els contes “ El darrer llibre” de Daudet i “ En Quicu dels llibres” de J. Pons i Massaveu, dins del volum Contes de bibliòfil ( Institut Català de les Arts del Llibre, 1924); Un libro viejo de José Feliu i Codina ( Miquel i Planas, 1926), La librería ( Miquel Rius, 1921), La llegenda del llibreter assassí de Barcelona ( Miquel i Plans, 1928)”.

  

            Article: “ D’Ivori, artista del llibre” de Montserrat Castillo a la revista Serra d’Or, núm. 454 d’octubre de 1997, pp. 49-50.

                 blanquerna-ramon-llull-si.JPG

 

                                           Blanquerna – Llull 

 

 

 

  “ Me pregunté muchas veces por qué conservo libros que sólo en un futuro remoto podrían auxiliarme, títulos alejados de los recorridos más habituales, aquellos que he leído una vez y no volverán a abrir sus páginas en muchos años. ¡ Tal vez nunca¡ Pero cómo deshacerme, por ejemplo, de El llamado de la selva sin borrar uno de los ladrillos de mi infancia, o Zorba, que selló con un llanto mi adolescencia, La hora veinticinco, y tantos otros hace años relegados a los estantes más altos, enteros, sin embargo, y mudos, en la sagrada fidelidad que nos adjudicamos.            A menudo es más difícil deshacerse de un libro que obtenerlo. Se adhieren con un pacto de necesidad y olvido, tal si fueran testigos de un momento en nuestras vidas al que no regresaremos. Pero mientras permanezcan ahí, creemos sumarlos. He visto que muchos fechan el día, el mes y el año de la lectura; trazan un discreto calendario. Otros escriben su nombre en la primera pàgina, antes de prestarlos, anotan en una agenda al destinatario y le añaden la fecha. He visto tomos sellados, como los de las bibliotecas públicas, o con una delicada tarjeta del propietario deslizada en su interior. Nadie quiere extraviar un libro. Preferimos perder un anillo, un reloj, el paraguas, que el libro cuyas páginas ya no leeremos pero conservan, en la sonoridad de su título, una antigua y tal vez perdida emoción.            Sucede que, al fin, el tamaño de la biblioteca importa. Quedan exhibidas como un gran cerebro abierto, bajo miserables excusas y falsas modestias. Conocí a un profesor de lenguas clásicas que demoraba, adrede, la preparación del café en su cocina, para que la visita pudiese admirar los títulos de sus anaqueles. Cuando comprobaba que el hecho estaba consumado, ingresaba a la sala con la bandeja y una sonrisa de satisfacción.

            Los lectores espiamos la biblioteca de los amigos, aunque sólo sea por distraernos. A veces para descubrir un libro que quisiéramos leer y no tenemos, otras por saber qué ha comido el animal que tenemos enfrente. Dejamos a un colega sentado en la sala y de regreso lo hallamos invariablemente de pie, husmeando nuestros libros.

  

DOMÍNGUEZ, Carlos María: La casa de papel, ed. Mondadori, col Literatura, 241; Barcelona, 2007, pp. 24-25.

                  amor-y-psiquis-apulei-si.JPG

                                             Amor i psiquis – Apulei

Read Full Post »

                                    goig-vnv4.jpg

          

          Dies enrere vaig posar una part d’un  article sobre goigs, perquè l’original és una mica llarg, avui hi poso la segona part de l’article de Carles Babot.

                                 

                                logo-amics216.jpg

                                           Assocamicsdelsgoigs

                                    

 

                                                  “Apologia dels Goigs  

           Sorprèn que els humils fulls que anomenem goigs hagin arribat a interesar no sols molts col.leccionistes des de fa més de cent anys, sinó també els estudiosos, investigadors i erudits, especialmente en els darrers temps.

            I per què són interessants dins el camp de la literatuta catalana, a més del seu valor religiós? Doncs, per la senzilla raó, entre d’altres, que en els anys en què el català escrit havia estat pràcticament abandonat i menyspreat com a llengua vehicle de cultura i manifestació autèntica de l’ànima del nostre poble, els goigs varen seguir component-se i imprimint-se en els fulls volanders que han estat, des dels primers temps de la impremta, els únics papers impresos que han arribat sempre, ininterrompudament, a les mans del poble, a tores les llars, i eren cantats, els diez festius. I rfemarquem el mot sempre, inclosa l’època de máxima decadencia del català literari.

            A més d’aquesta perennitat, els goigs permeten l’estudi ( que cada dia caldria aprofondir més) de l’evolució i ortografía del llenguatge a través del temps i de la seva major o menor puresa; extrems que poden observar-se en les edicions successives dels goigs propis d’una advocació concreta, igualment els dedicats a la Verge d’un santuari com a un determinat sant.

 

                                           

                                     goig-vnv6.jpg             

           Són, també, un bon element per estudiar la tipografia i ornamentació en el transcurs dels anys. Hi figuren gravats, normalment al boix o xilogràfics, d’una gran ingenuïtat, que contrasten amb els realitzats per una mà mestra.

                                                 goig-ec-ricart1.jpg

                                                                E.C.Ricart

            Aquestes breus notes no són lloc adient per a considerar els valors dels goigs com a manifestació religiosa, ni nosaltres persona preparada per a fer-ho; però salta a la vista el seu valor teològic, hagiogràfic, etc.

            Altrament, són un document preciós per a demostrar la unitat de la llengua propia de tots els països catalans. N’és una mostra definitiva la lletra dels goigs de la mare de Déu del Roser, que s’havia atribüit a Sant Vicent Ferrer, text imprès al llarg de les centúries no sols a moltíssimes ciutats i viles de Catalunya, sinó també a Perpinyà, a Mallorca, a Maó, a València…

                                 rosermar-7-goigs.jpg

            I és que tots els pobles de la nostra llengua, tots, han lloat i pregat la Verge maria amb les mateixes paraules, sorgides d’una única ànima col.lectiva. No és aquest un mérit imponderable dels goigs?.

            En definitiva: col.leccionar goigs, llegir-los, estudiar-los i, essencialment, cantar-los, és en veritat digne de tota lloança. I els bibliòfils, els qui estimen i admiren els papers amorosament impresos, trobaran exemplars, antics i moderns, d’una gran bellesa.

                                       amics.JPG

         

                                                Esment Bibliogràfic

            Volem cloure aquestes notes amb unes lí nies de reconeixement al professor Antoni Comas I Pujol, nat el 1931 i mort l’any passat, en plena maduresa intel.lectual, quan molt i bo podíem esperar-ne. Catedràtic de llengua i litertura catalana a la Universitat de Barcelona, en la seva obra cabdal, el volum quart de la Història de la Literatura Catalana ( Barcelona, 1972; els tres primers són de Martí de Riquer), dedicà més de trenta pàgines ( 213 a 248) a l’estudi dels goigs.

 

               Abans s’havien publicat treballs tan notables com els dos volums de Joan Amades i Josep Colomines, Els Goigs ( 1946-1948) o el capítol VIII del Llibre d’or del Rosari a Catalunya, de Valeri Serra i Boldú ( 1925), però per ser edicions de bibliòfil no podien arribar a totes les mans. Les referències als goigs en els manuals i estudis d’història de la literatura eren molt breus o inexistents, i fou Antoni Comas qui va valorar-los totalment ( no sols com a gènere poètic, sinó en els altres aspectos abans esmentats), incorporant-los a l’obra mencionada, veritable monument a les lletres catalanes”.

             Carles Babot Boixeda. A la Revista de llibreria Antiquària, nº 3, abril 1982, pp. 19-22.

                    

                                  g_penedesencs150.jpg

Read Full Post »

                                       

                  prat1.gif

          Moltes vegades parlem, llegim, veiem i mirem Goigs i donem per sabut què són, quèsignifican, com es fan , i qui els feia i fa, però jo no ho tinc tan clar, és per això que mirant la Revista de Llibreria Antiquària, número 3, de l’abril de 1982, he trobat un article de Carles Babot, que de manera clara i senzilla explica una mica aquest món dels Goigs, el poso aquí perquè tots aquells que com jo no saben tot el que voldrien i volen aprendre una mica més puguin fer una ullada i posar-se al dia en quan a Goigs, o al menys iniciar-se una mica.

            Aconsello també, per posar-se més al dia i gaudir d’una estona “goigsosa” mirar el vlok Bibliogoigs, val la pena.  I si us aneu animant també haurien de mirar un article: “Quin goig de Goigs”  d’Amadeu Pons a la revista “bid”, n. 14 de juny del 2005, on explica unes quantes coses més.

         

                          vilanova1.gif

  Què són els “Goigs

            Qui més qui menys, tots els catalans que estimen la terra saben què són els goigs. Uns fulls de paper, generalment blanc, de format foli, en els quals hi ha uns versos, impresos a dues o tres columnas, presidits per un gravat o imatge del Sant Crist, de la Verge Maria o d’algun sant, amb ornaments complementaris. Si són moderns, acostumen a portar la melodía per a cantar-los, i al final hi va una oració, abans en llatí i ara en català, que demana la poderosa intercessió del benaventurat a qui dirigim les deprecacions i de qui hem cantat lloances. Text i gravat dins d’una orla tipográfica, més o menys artística.

            Concretaren una mica més si diem que els goigs, tal com els defineix Antoni Comas, “ són un gènere poètic semipopular d’arrel medieval, àmpliament conreat als països catalans fins a l’actualitat. Els goigs són unes cançons religioses que lloen les Excel.lències de Nostre Senyor, de la Verge i dels sants, gairebé sempre sota una advocació concreta. Són, doncs, una forma de litúrgia popular practicada en actes de devoció col.lectiva…”. Formen part de la cerimònia ja que encara són ( si bé no tant com anys enrera) la “cloenda” dels actes col.lectius de culte com la missa major del dia del sant patró del poble, o de la capella o ermita, o el final dels cultes diaris propis de les novenes. 

           Quant a la forma, els goigs són poesies de versos de set síl.labes que s’inicien amb una estrofa de quatre versos, seguida de set o vuit darrers versos de la quarteta d’entrada. Acaben amb la tornada final de quatre versos; d’aquests, els dos darrers són els mateixos dos últims repetits a cada estrofa. Aquesta és la composició normal, però també s’han escrit goigs en forma de codolada ( versos alternativament llargs i curts), tornades amb cinc versos, etc.

            De les melodies per a cantar-los podem dir que les antigues són anònimes ( com també ho són la majoria de lletres de la vellúria) i s’apliquen, algunes, a diferents goigs. Mn. Baldelló va recollir-ne cent en el seu Cançoner popular religiós de Catalunya ( 1932). Des del segle passat, tots els nostres Mestres compositors han musicat bon nombre dels goigs escrits pels principals poetes de la literatura catalana contemporània. 

           Per què d’aquestes composicions poético-religioses en diuen goigs?. Ja en el segle XII la literatura ofereix en llatí obres en prosa o en vers que canten els goigs ( gaudia) de la Verge Maria, tant de la seva vida terrenal com de l’assumpció celestial. Amb el naixement literari de les llengües romàniques, aquestes poètiques oracions es traduiran a la llengua vulgar i així continuaran cantant-se els goigs de la Mare de Déu. Quan les formes poètiques i musicals dels goigs dedicats a la Verge s’aplicaren a cantar les glòries dels sants, començà a donar-se el nom de goigs, a voltes molt impròpiament, a totes les oracions similars, amb oblit gairebé sempre de la denominació de “llaus” o “llaors”, propia de les dedicades als sants o a Nostre Senyor. Muntaner, en la seva Crònica, no utilitza la paraula “goigs” quan diu que vint-i-tres diez abans de Sant Pere ( 6-VI-1305), a l’hora de vespres, estant a Gal.lípoli, Bernat de Ventaiola ( “ qui era de Llobregat”), cridà les “llaus” del benaventurat sant Pere “ de Roma”.

                       sants-de-llibres.jpg

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »