“Sempre que’l llibre ha estat tingut per una manifestació noble, mereixedora d’ésser tractada senyorívolament y respectuosa, l’art s’hi es acomodat com en terreny propici, y la bellesa material ha vingut a afegir-se a la excelsitud dels fruyts espirituals de què’l llibre s’era fet digne receptacle. En aquestes condicions el llibre ofereix a l’ull expert del bibliòfil mil cayres admirables: el llibre es aleshores una obra d’art complexa, emperò que són la subtil delectança del coneixedor. Pochs, entre’l comú de la gent, sospiten les infinites belleses que poden reunir-se en un llibre ben fet¡.
Fixant-nos ara mateix en un detall, ¿ qui diria lo difícil que es, per a un impresor enamorat del seu ofici, el triar se una marca adecuada, per a imposarla a faysó d’estendart en la plana colofonal dels volums estampats en la seva oficina?. Si el bibliòfil procura adoptar un exlibris que sintetisi les seves predileccions o la seva manera de comprendre els llibres, l’impressor pot y deu igualment donar a la seva marca un aspecta original que tradueixi algunes de les característiques de l’obrador gràfich que farà perdurar el seu nom enllà dels segles. Y pensar que encara hi ha impressors que semblen haver-se oblidat de que els llibres hauran de sobreviure’ls y seran els eternals pregoners de la llur mala traça o deixadesa tipogràfica¡.
Mes avui plau presentar un floret de marques catalanes modernes, que revelen com el gust dels nostres impressors va manifestant-se ja, proveínt-se alguns d’ells de distintius tipogràfichs susceptibles d’afegir una petita nota d’art als llibres que donen a llum”.
Ramón Miquel y Planas a Bibliofília, vol. II, p. 310-311.
El que explica Ramon Miquel y Planas está molt bé, però copio també el que diu Martínez de Sousa en el seu Diccionari de bibliología perque aquell que sigui novell com jo es posi una mica al dia d’aquest tema de les Marques ( només una mica).
“Marca tipográfica:Marca adoptada por el impresor e impresa en la portada, lomo o colofón del libro. También se llama Escudo tipográfico, Marca de imprenta, Marca del impresor.(Marca Editorial: Dibujo, escudete, logotipo, alegoría, monograma o viñeta que el editor adopta como emblema o distintivo de su firma).
Historia: las primeras marcas tipográficas solían consistir en una simple sigla grabada en madera sobre fondo negro, que reproducía el signo que libreros e impresores trazaban sobre las pilas ( balas) de libros que enviaban a sus corresponsales para comodidad de los trasportistas ( con objeto de que pudieran identificar el destinatario y su mercancía. Posteriormente se imprimió en el colofón o en una página que quedara en blanco después de él, pero a finales del siglo XV se hace constar también en la portada. La marca tipográfica aparece por vez primera en Maguncia, en el Psalmorum, Salterio latino o Salterio de Maguncia, impreso por Johann Fust y Peter Schöffer el 14 de agosto de 1457. La de Aldo Manuzio ( un delfín enroscado en la caña de un ancla) apareció por primera vez en un Poetae christiani veteres impreso en Venecia en 1502. La marca tipográfica no tarda en convertirse en una verdadera ilustración publicitaria destinada no solo a indicar el origen del libro, sino también a adornarlo y afirmar su calidad ( en virtud de su procedencia). En 1539, Francisco I de Francia promulga normas por las que se prohíbe a los impresores utilizar una marca de impresor que pudiera confundirse con la de otro. Desde el mismo siglo XV, pero sobre todo a partir del XVI, aparece también, junto con la del impresor, la marca del editor, o marca editorial. La primera marca tipográfica usada en España apareció en las Ordenanzas reales de Castilla de Alfonso Díaz de Moltalvo, impresas en Zaragoza por Hans ( Juan) Hurus en 1490. Las primeras marcas tipográficas españolas eran indistintamente de impresores o de editores; aunque predominaban las primeras, parece que se dieron algunos casos de uso de las segundas en Sevilla. También se dio el caso de adopción de la marca tipográfica de un taller al ser este adquirido por un nuevo dueño; así sucedió, por ejemplo, con la de Pablo Hurus, adoptada en el siglo XVI por su sucesor Jorge Coci, que solo sustituyó las iniciales de aquel por las suyas, o la de Diego de Gumiel, adoptada por Pere Posa.
Colocación: en la actualidad, la marca tipográfica ha venido a reducirse a la del editor, que suele aparecer en la portada y en el lomo del libro especialmente, pero que también se puede colocar en la sobrecubierta, en la cubierta, en la sobrecubierta posterior o en la cubierta posterior”.
Diccionario de bibliología y ciencias afines ( 3ª edición, muy aumentada) de José Martínez de Sousa. Ed. Trea, Gijón, 2004.pp. 646-647.
I per acabar només afegir que a Barcelona tenim una gran base de dades dedicada a les Marques d’impressor, que s’actualitza i augmenta mensualment i a desembre de 2010 comptava amb 1466 registres d’impressors i 2391 imatges de marques, compreses entre els segles XVI i XVIII.
Els registres d’impressors inclouen dades de la seva activitat, com els anys i ciutats on treballaren i altres dades biogràfiques. També hi ha informació sobre les marques que utilitzen. És una descripció a la qual se le afegeixen els termes principals. ( dades extretes de la base de dades Marques d’impressors)
Imatges : ” Marques modernes d’impressors catalans”del llibre de Ramon Miquel y Planas, Bibliofília, vol. II.