Biblioaprenent

          Moltes vegades parlem, llegim, veiem i mirem Goigs i donem per sabut què són, quèsignifican, com es fan , i qui els feia i fa, però jo no ho tinc tan clar, és per això que mirant la Revista de Llibreria Antiquària, número 3, de l’abril de 1982, he trobat un article de Carles Babot, que de manera clara i senzilla explica una mica aquest món dels Goigs, el poso aquí perquè tots aquells que com jo no saben tot el que voldrien i volen aprendre una mica més puguin fer una ullada i posar-se al dia en quan a Goigs, o al menys iniciar-se una mica.

            Aconsello també, per posar-se més al dia i gaudir d’una estona “goigsosa” mirar el vlok Bibliogoigs, val la pena.  I si us aneu animant també haurien de mirar un article: “Quin goig de Goigs”  d’Amadeu Pons a la revista “bid”, n. 14 de juny del 2005, on explica unes quantes coses més.

  Què són els “Goigs

            Qui més qui menys, tots els catalans que estimen la terra saben què són els goigs. Uns fulls de paper, generalment blanc, de format foli, en els quals hi ha uns versos, impresos a dues o tres columnas, presidits per un gravat o imatge del Sant Crist, de la Verge Maria o d’algun sant, amb ornaments complementaris. Si són moderns, acostumen a portar la melodía per a cantar-los, i al final hi va una oració, abans en llatí i ara en català, que demana la poderosa intercessió del benaventurat a qui dirigim les deprecacions i de qui hem cantat lloances. Text i gravat dins d’una orla tipográfica, més o menys artística.

            Concretaren una mica més si diem que els goigs, tal com els defineix Antoni Comas, “ són un gènere poètic semipopular d’arrel medieval, àmpliament conreat als països catalans fins a l’actualitat. Els goigs són unes cançons religioses que lloen les Excel.lències de Nostre Senyor, de la Verge i dels sants, gairebé sempre sota una advocació concreta. Són, doncs, una forma de litúrgia popular practicada en actes de devoció col.lectiva…”. Formen part de la cerimònia ja que encara són ( si bé no tant com anys enrera) la “cloenda” dels actes col.lectius de culte com la missa major del dia del sant patró del poble, o de la capella o ermita, o el final dels cultes diaris propis de les novenes. 

           Quant a la forma, els goigs són poesies de versos de set síl.labes que s’inicien amb una estrofa de quatre versos, seguida de set o vuit darrers versos de la quarteta d’entrada. Acaben amb la tornada final de quatre versos; d’aquests, els dos darrers són els mateixos dos últims repetits a cada estrofa. Aquesta és la composició normal, però també s’han escrit goigs en forma de codolada ( versos alternativament llargs i curts), tornades amb cinc versos, etc.

            De les melodies per a cantar-los podem dir que les antigues són anònimes ( com també ho són la majoria de lletres de la vellúria) i s’apliquen, algunes, a diferents goigs. Mn. Baldelló va recollir-ne cent en el seu Cançoner popular religiós de Catalunya ( 1932). Des del segle passat, tots els nostres Mestres compositors han musicat bon nombre dels goigs escrits pels principals poetes de la literatura catalana contemporània. 

           Per què d’aquestes composicions poético-religioses en diuen goigs?. Ja en el segle XII la literatura ofereix en llatí obres en prosa o en vers que canten els goigs ( gaudia) de la Verge Maria, tant de la seva vida terrenal com de l’assumpció celestial. Amb el naixement literari de les llengües romàniques, aquestes poètiques oracions es traduiran a la llengua vulgar i així continuaran cantant-se els goigs de la Mare de Déu. Quan les formes poètiques i musicals dels goigs dedicats a la Verge s’aplicaren a cantar les glòries dels sants, començà a donar-se el nom de goigs, a voltes molt impròpiament, a totes les oracions similars, amb oblit gairebé sempre de la denominació de “llaus” o “llaors”, propia de les dedicades als sants o a Nostre Senyor. Muntaner, en la seva Crònica, no utilitza la paraula “goigs” quan diu que vint-i-tres diez abans de Sant Pere ( 6-VI-1305), a l’hora de vespres, estant a Gal.lípoli, Bernat de Ventaiola ( “ qui era de Llobregat”), cridà les “llaus” del benaventurat sant Pere “ de Roma”.