Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Aureá Vivliographicá (1998-2006)

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Llibres, Paraules, tagged , , on 29/01/2012|

Aureá  Vivliograficá (1998-2006)

 

                El llibre Aurea Bibliographica ( 1998-2006) està bé, en tres dies l’he llegit. L’autor és Víctor Infantes,  Catedràtic de Literatura a la Universidad Complutense de Madrid.

                Rondant per  internet, no sé on, vaig trobar que parlaven d’aquest llibre i de seguida em va interessar.

                És un recull d’articles que Víctor Infantes va publicar a la revista Noticias Bibliográficas, revista que crec és una llàstima que no continuï.

                En aquest llibre parla d’altres llibres, sobre tot de llibres que parlen de llibres, i en surten molts, per no dir quasi tots, que semblen interessants.

                Uns pocs els tinc i els he llegit: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la bibliofilia, de Mendoza Díaz-Maroto, llibre que vaig llegir i encara repasso de tant en tant, es quasi de capçalera i és el llibre que em va introduir  en el món de la bibliofília i la bibliologia; Comercio y Tasación del libro antiguo… de Pedraza et al, resum de les ensenyances que vaig adquirir en el seminari que fan quasi cada any a Jaca i que recamano a tothom que vulgui aprendre una mica més sobre llibres; Manual de conocimientos técnicos y culturales para profesionales del libro, de Francisco Vindel, interessant manual; El libro antiguo, de Pedraza, Clemente i de los Reyes, també molt bo per anar aprenent; Los libros impresos antiguos, de Martín Abad, més per aprendre; La biblia de los bibliófilos de Víctor Infantes, interessant punt de vista sobre el manaments a tenir en conte amb els llibres;  i un que seria millor no nombrar perquè és d’aquets llibres que són, crec , per catedràtics i similars cap a munt, doncs no hi ha per on agafar-los, encara que el senyor Infantes diu d’ell que es :” prodigioso y fascinante, que es una de las llaves ocultas para estudiar todos los libros”, està clar que cadascú veu les coses d’una manera, jo quan el vaig llegir vaig tenir de fer un gran esforç per acabar-lo perquè no hi havia per on agafar-lo i em va semblar un rotllo molt molt gran; un expert en bibliofilia, parlant d’aquest llibre em va dir: “ Cierto, es bastante coñazo el libro de R. de la Flor…”.

                Bé, però jo el que vull és parlar de la poca gràcia que m’ha fet aquest llibre en quant a les errates, d’aquí ve el títol d’aquest apunt, i del fet que un llibre així, dedicat a la bibliografia, a la bibliofília i a llibres que parlen de llibres,  escrit per un catedràtic i ,crec , per un senyor que li dona importància a les errates, doncs en parla d’elles en al menys tres o quatre ocasions, no hauria de tenir-ne tantes, jo n’he trobat més de 40.

                No sé de qui és la culpa d’aquest desgavell, suposo que l’autor en té bastanta, però ara això ja més igual, , segurament els senyors de TurpinEditores hi tenen molt a veure.

                A la solapa anterior del llibre, parlant de la seva vida i de la seva obra, i de cop, ja trobes: “… de la historia del libro y de la lecatura.” , encara que a la primera línia, no m’hi havia fixat, diu: “Nacido en Madrid es Catedrático de Literatura…”, no sóc expert, però una cometa entre ‘Madrid’ i ‘es’ crec que quedaria una mica millor.

                Però això no és res, a dins hi ha moltes errates, a al menys a mi m’ho semblen, en alguna potser erro, però algunes no tenen volta:

                “ Alexo de Venegas para para la grey bibliópola” ( p. 13).

                “ … lo que es el Medioevo, osea, que sabe…” (p. 13).

                “… los que todavía lo la conozcan.” (p. 23).

                “… a los hay que sumar,…” (p. 39), crec que entre ‘los’ y ‘hay’ hi hauria d’anar un ‘que’.

                “ … y dentro de en un ejemplar…” (p. 85), i així unes quantes pàgines més, algunes amb dues errates, per acabar a la página 188 de 189 amb un : “ … contestación escrita, oral o electr      enario han editado…”.

                Els articles estan molt bé, ensenyen moltes coses, posen al dia de molts llibres que jo no coneixia, d’autors que tampoc sabia d’ells i de tant en tant posa “ jugosos comentarios críticos…, escritas con un desenfadado estilo, donde la ironía, la agudeza y la reticencia constituyen una invitación constante y agradecida para su lectura”, com algú escriu a la part de darrera del llibre , a la “plana posterior”, però malgrat tot i encara que a mi em costa molt desfer-me d’un llibre, si pogués faria com amb una camisa o amb un aparell defectuós i el tornaria a la tenda o el canviaria per un altre llibre. ( No ho faria, però).

                També hi trobat un parell de “laísmos”, però això li passa a qualsevol, jo mateix intento no fer faltes i escriure el millor possible, però mai ho faig bé del tot, és molt difícil.

                De totes maneres, i malgrat que el llibre està bé, ho de les errates em sembla vergonyós en un llibre d’aquestes característiques i temàtica. Si hi ha més edicions espero que ho corregiran o hi posaran una de les “antigues” fe d’errates, que quant les trobes et fan ràbia, però que tan útils i aclaridores són, a més d’ensenyar al comprador la bona voluntat amb que s’ha fet l’edició del llibre, però això de les errates sembla que no queda bé.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 267

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, tagged , on 06/01/2012|

                 “ A les institucions, com als bibliòfils, els interessa especialmente el valor o el conjunt de valors que atresora un exemplar en concret. No obstant això, hi ha diferències en l’apreciació d’aquests valors, que es fonamenten en dues direccions diferents: mentre que el bibliòfil pren com a fonament la seva apreciació del valor o dels valors de l’exemplar, el bibliotecari ha de tenir en compte els valors en relació amb la funció que tindrà a la biblioteca el material que s’adquireix7.

            Tot plegat no pot ser impediment perquè també sigui molt recomanable el costum de conèixer tan àmpliament com sigui posible, quan és factible, la procedencia de l’exemplar que s’adquireix amb l’objectiu d’estalviar-se sorpresas desagradables.És exigible en aquesta canalització del mercat del llibre la necessària transparencia i la legalitat de les adquisicions. Els fraus no són habituals, però n’hi ha. La causa del frau es troba en el benefici tan alt que es pot obtenir”.

                7.- Julián Martín Abad, a “ La valoración del libro: el punto de vista del bibliotecario de fondo antiguo”, Documentos de Trabajo UCM Biblioteca Histórica, Universidad Complutense, 8 (2004). P. 1-25. Diu respecte a això: “ el bibliotecario de fondo antiguo toma siempre en consideración la colección en la que dicha pieza quedará engastada, teniendo siempre en mente que esa colección está abierta al estudioso o al público en general, que cubre las necesidades de investigación, de información o de docencia de una colectividad”.

                Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 122.

 

                                          ——————

 

“ Después del Convenio de Vergara, hecha la paz en los campos, antes que en las conciencias, en Barcelona el mercado editorial y librario ofrecía poco interés y eran escasas las obras de intrínseca valía impresas con lujo, corrección y gsuto. Las preferencias literarias de nuestros antepasados en aquella época eran síntoma del valor intelectual de una generación que había sufrido hondas sacudidas y alimentaba aún su imaginación con lo mucho y malo que nos venía de allende los Pirineos. Gozaban de popularidad las versiones, hechas en un castellano estrafalario, de ‘Cornelia, o la víctima de la Inquisición’, ‘Las veladas de la quinta’, ‘Oscar y Amanda’,   ‘Las tardes de la Granja’.  ‘ San Clair de las islas’, ‘Alejo, o la casita del bosque’, ‘Pablo y Virginia’, ‘Eusebio’, ‘Eudoxia’, ‘Las aves nocturnas’ y ‘ Genoveva de Brabante’. A escondidas de sus papás, las niñas románticas leían: ‘El arte de amar’, las ‘Cartas de Abelardo a Eloisa’, ‘Las noches lúgubres’, de Cadalso, y ‘La dama de las Camelias’,

         

                        

y los jóvenes despreocupados ( que oían misa, tenían Bula y asistían encapuchados a las procesiones de Semana Santa), devoraban ‘El contrato social’ y ‘El Emilio’, de Rousseau;‘El cándido’, de Voltaire; ‘Las ruinas de Palmira’, de Wolney ‘El baronito de Faublás’, ‘El hijo del Carnaval’, de Pigault-Lebrun; ‘El judío errante’, de Sué;

                                     

               ‘El buen sentido’, ‘El citador’ y ‘La moral universal’. Las novelas de Chateaubriand y D’Arlincourt no vinieron hasta después de 1830, y mucho más tarde hicieron su invasión en España las de Lamartine ( ‘Rafael y Graziella’), Walter Scott. Jorge Sand y todas las de Dumas, padre. Sólo después de la revolución de septiembre de 1868 se multiplicaron entre nosotros las ediciones de Paul de Kock, Adolfo Belot y Gustavo Flaubert. Una observación curiosa: ni Stendal, ni Renán, ni Leopardi, ni Hugo Fóscolo lograron popularidad en España. Victor Hugo tardó algo más en conseguirla. Sus odas y baladas fueron sólo celebradas por cuatro profesionales, pero ‘ Nuestra Señora de Paris’y sus ‘Miserables’ lograron tantos o más lectores que todas las obras citadas”.

              Article de Arturo Masriera: “Qué se leía en Barcelona”, publicat a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp.14.

              

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 262

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged on 04/12/2011| 2 Comments »

                                      “ Tot i això, quan un pren una perspectiva històrica, es tranquilitza una mica. I és que no són pocs els canvis de format que ha passat el llibre fins a arribar al d’avui o a l’avanpassat directe, el còdex medieval de pergamí. De fet, una bona part de les grans biblioteques llegendàries de la humanitat són anteriors al llibre tal com el venerem, amb aspecta rectangular i fulles cosides, que té només uns 1.500 anys. Les notables d’Ebla, Emar i Ugarit eren de tauletes,

                             

                                             

                                         la de l’arxiu d’Amarna,

                                           

 

de tauletes ( la correspondencia enviada pels regnes d’Orient al faraó d’Egipte) i papirs ( la resposta, de la qual es guarda puntualment una còpia). La Biblioteca d’Alexandria, el súmmum de la paraula biblioteca, no guardava, és sabut ( així ho mostra Ágora amb la del Serapeum),

                          

 res semblant a un dels nostres llibres: eren rotllos de papir. El Libro de los muertos,

                            

                                 o el prohibit Libro de Toth o

 

                                           

  

 , mal que li pesi a Miguel Angel, els Libros Sibilinos,

                            

 

 res de tot això eren llibres-llibres. A l’origen tampoc eren en aquest format el I Ching ( en closques de tortuga),

                        

                 

                              les comèdies d’Aristòfanes,

                              

 

                                               els Upanishads,

                 

 

la Bíblia ( el Llibre per antonomasia) o, posats a fer, les mítiques Tablas de la Ley ( que per això no van tenir mai edició de butxaca).              

                                       

               Avui ens sembla desproporcionada l’angoixa del grec o el sumeri ( si n’hi va haver: els humans som proclius al misoneisne, a l’aversió al que és nou) davant la desaparició del rotllo de papir o la tauleta cuneiforme a favor dels nostres suports.Aprenem-nos la (e-) lliçó”.

               Article: “Els avantatges de la tauleta d’argila”, de Jacinto Antón, a  Extra Sant Jordi del 22 d’abril de 2010 a El País.

 

                                                                 –   –   –

 

              “ La masa cambia en bibliofilia como en todo, y ocurre que de pronto comprueba que desde hace años viene formando una colección de románticos volúmenes en rústica con sus flamantes cubiertas, cuando el fetichismo de las tapas comienza a pasar y otros ya han constituido hermosas bibliotecas con encuadernaciones de época. He aquí, pues, un hombre poseído por la desesperación. Por otra parte, jamás ha sabido exactamente que es lo que desea. Las severas reglas que se impone le impiden adquirir tal ejemplar de tal obra si no se halla en el estado que a él le agrada; y el estado maravilloso de los que posee le impide hojearlos: corre el riesgo de ajarlos y mancharlos. Que vea en las manos de otro un libro más hermoso que el suyo y se tornará amarillo de envidia. No puede poner los pies en la Biblioteca Nacional: los tesoros que allí contemplaría le harían morir de despecho. Sus pesares son de todas suertes: presentes, pasados y futuros. Considera con triste mirada el porvenir, cuando, acosado en todas partes, el libro se convierte en una caza tan rara como el león, la gacela o los hipopótamos, sólo al alcance de las balas de los fusiles de los killonarios”.

               Traduït per Eduardo Mario, a Caras y Caretas, del 16 de juliol de 1927, n. 1502, p. 162.

                                     

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 261

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Llibres, tagged , , , on 26/11/2011|

 

  

               “ Per altra banda, i quan es parla dels moderns bibliòfils catalans, sorprèn de no veure esmentats els noms dels nostres grans col.leccionistes de llibres. En Marià Aguiló, el qual en tantes coses fou el primer, ja és recordat per l’autor en aquest aspecto, igual que el Sr. Miquel i Planas. Però hom troba a faltar el degut tribut a la memoria d’homes com Isidre Bonsoms, el sever i educat gust del qual en la tria de llibres, sols fou igualat per la generositat exemplar amb què en sabé disposar. Entre els vivents, la llista fóra llarga. El principat el mereix sens dubte la superba col.lecció d’En Pau Font de Rubinat, a Reus. Però sabríem oblidar En Joaquim Montaner o l’Eduard Toda o En Moliné i Brases?

 

            Faig aquestes observacions no pas per disminuir el mèrit de l’article del senyor Kurz. Ell judica les coses amb el criteri que s’aplica naturalment en els països de cultura normal, on no es confon mai la tasca erudita dels filòlegs restauradors de textos, i la dels que els reimprimeixen luxosament per a un reduit cercle d’amateurs. ( Era el que es proposava fer la societat dels Amics dels Bells Llibres, oblidada pel Sr. Kurz).

 

                       

A Catalunya, l’equació entre bibliofilia i edicions de monuments literaris, ( encara que en una i altra acció flamegi idènticament el mot sentimental que el Sr. Kurz retreeu amb comprensió cordial a la fi del seu article), no creiem que es pugui plantejar sense incórrer en omissions o fer violencia al sentit que donem a les paraules.

 

            Comentari del article de Martin Kurz: “Bibliophilie in Spanien ( Katalonien).( Archiv für Buchgewerbe und Gebrauchsgraphik; 62 Jahrg.(1925) pp. 13-17, a La Revista dels Llibres, Any I, n.3, juliol 1925, p. 42. (Autor La revista).

                           

      

               “ Siempre, indudablemente, ha existido, con variante oscilación, lo que pudiéramos llamar el culto del libro, como obra de arte o como objeto precioso. Los apasionados por los libros raros y curiosos, que a los ojos del vulgo aparecen como extravagantes coleccionadores de rarezas, son los que constituyen esa no muy numerosa falange de bibliófilos, a cuya diligencia y selección espiritual se debe la conservación de tantas ediciones únicas, de tantos ejemplares de subido valor, de tantas joyas impresas que, prescindiendo de su contenido, son verdaderas obras de arte por su belleza decorativa u ornamental.

                     

                   Picasso pel llibre El Conde de Orgaz- Col. La Cometa- 1969.

 

               Cierto es que el módulo para determinar el valor del libro como objeto de la bibliofilia ha sido, por lo general, la antigüedad venerable o la exclusividad bibliográfica. En este sentido resultaría que el tipo de apreciación había que buscarlo en el libro de más remota fecha o en el libro único. ¿ Y el libro como valor artístico? ¿ Es que no se cotiza en igual escala el libro bello? Las vitrinas de los museos, los archivos, las colecciones particulares, religiosamente custodiados, nos dicen la veneración extraordinaria en que esas joyas de la civilización son tenidas. Sabido es que el libro como cosa de filigrana, como objeto decorativo, como adorno precioso por su calidad y perfección, fue señuelo y codicia de reyes y potentados, de damas y señores, de pontífices y monjes, de aristócratas y financieros. Poseer un libro de auténtico valor artístico, por su fecha y por su intrínseca perfección, era tanto como poseer un título nobiliario o una indiscutida y cotizable herencia”.

            Article parlant de les edicions de “ La Cometa” de G. Gili per P. Félix García, a Acción Española del 16 de març de 1934, p. 104-105.

 

                          

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 259

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Llibreries, Llibres, tagged , , on 18/11/2011|

 

                                          

               “ S’ha assenyalat repetidament el caràcter documental de l’obra d’il.lustració de D’Ivori, i potser poc el fantàstic. Fou un molt dotat conreador de la fantasia; les nombroses històries per a infants que il.lustrà, tant en llibres com en revistes, li permeteren demostrar-ho a bastament. També podem considerar fantasia la riquíssima decoració que inventà per als llibres de bibliòfil: orles, caplletres, culdellànties…, el suport de la qual no es basa en personatges, sinó enformes geomètriques variadíssimes”.

            Article: “ D’Ivori, artista del llibre” de Montserrat Castillo a la revista Serra d’Or, núm. 454 d’octubre de 1997, pp. 47.

                                         

                                             

               “ Ens dirigim als amants dels llibres. Però n’hi ha de moltes menes. A quins? A tots. Uns amen els llibres fins en llur part més exterior i material: la relligadura, el paper, la tipografia. D’altres tenen uns autors preferits i els agrada de posseir-ne fins diverses edicions, obres que els estudiin, que hi facin referència. D’altres amen tots els llibres recents sense dintingir gaire, amb una mena de passió tumultuosa, inquieta. Convé que els llibres tinguin totes aquestes menes d’amadors, i de totes aquestes menes ens seria fàcil fer llistes de noms il.lustres.    El gust per les bones edicions, per la part externa d’un llibre, afegeix un nou i noble plaer a cada lectura. En Josep Maria Junoy,

 

                                   

en una conferència, clamant per dignificar el públic, no oblidava que ‘ cada llibre, cada revista, cada periòdic ben editats’ feien donar un pas endavant. Ben sovint, i no és gens estrany, els bons lectors amen i cerquen edicions que siguin belles”.

  Editorial del nº 1 de La Revista dels Llibres, de maig de 1925, p. 3.

 

 

                                       

               “ La bibliomanía es ‘ pasión de tener muchos libros raros o los pertenecientea a tal o cual ramo, más por manía que para instruirse’ (DRAE), o ‘ pasión exagerada por poseer muchos libros’ (DB). Una de las más famosas y conocidas representaciones del bibliómano es la del grabado incluido en la obra de Sebastián Brant ( 1458-1521) Das Narrenschiff [ Stultifera navis o La nave de los locos], publicada por primera vez en Basilea, 1494 ( la mayor parte de las xilografías que ilustran los diversos tipos ridiculizados en la obra – pero no la del bibliómano – parecen basarse en dibujos de Alberto Durero).. Desde la bibliofilia, se puede incluso comprender que la bibliomanía engendre una especie de biblioclastia o biblioclasmo, como el inteligentemente propugnado por R. De la Flor en su lúcido y original anàlisis de los excesos a que ha llegado la cultura tipogáfica”.

            Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa -Calpe. Madrid, 2002, pp. 40.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 257

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Llibres, tagged , on 29/10/2011| 1 Comment »

               

                                  

               “ La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri, ha escrit Charles Nodier… Del sublim al ridícul només hi ha un pas. Del bibliòfil al bibliòman només hi ha una crisi. El bibliòfil es torna sovint bibliòman quan el seu ‘esprit’ decreix o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients als quals les persones més decents són exposades; però el primer és molt més comú que l’altre’. Doncs bé, àdhuc el bibliòman més extravagant és creditor a l’agraiment. Aneu a saber els tresors que s’han salvat a recer d’una mania col.leccionista, per més que voregi la follia. Follia digna de totes les consideracions, a desgrat de l’humorisme fàcil que sovint hi ha trobat tema”.

                Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

 

                                

 

 

                                  

                “En los catálogos de librerías y subastas suele abusarse del término bibliofilia, aplicado con excesiva generosidad a cualquier edición mínimamente cuidada, y si lleva ilustraciones de algún pintor famoso ya se califica de alta bibliofilia. Pienso que se deberían establecer unos criterios objetivos para ello, referentes a maquetación, papel, tipografía, márgenes, ilustraciones, numeración, encuadernación… Puede servir de guía el interesante Code de la bibliophilie moderne, de Maurice Robert (Paris, 1936), primoroso librito que bien merece una reedición en facsímil y del que ya tradujimos y adaptamos los principios establecidos en las páginas 13, 25, 29, 37, 41, 45 y 59:

            -La perfección de un libro no reside en la rareza, sino en la calidad.

-La tirada de un libro no debe ser arbitrariamente limitada para inflar de manera artificial su precio de venta.

            -Son los grandes textos los que hacen los grandes libros.

-Un buen libro puede carecer de ilustraciones, pero un libro de lujo es necesariamente ilustrado.

-No todos los grandes artistas son buenos ilustradores.

-No todos los buenos dibujantes son buenos ilustradores.

-Es imprescindible que un ilustrador sepa leer.

-La edición de lujo es un oficio muy simple, tan simple como tocar el violón.

-El oficio de editor se compone, a partes iguales, de gusto, psicología y técnica.

-Necesita además cierto conocimiento intuitivo del público, lo cual a menudo se considera suerte.

                              

-Lo esencial de su papel consiste en determinar qué ilustrador es el apropiado para el texto escogido.

-En caso de error, su castigo será el fracaso en la venta.

-El papel es importante, pero menos de lo que suele creerse.

-El tipo de papel depende del texto, del formato, de la puesta en página, de la ilustración…

-El mejor papel es el que se presta a mejores tiradas.

-La herejía capital de la falsa bibliofilia consiste en creer que un bello papel basta para constituir un libro de lujo.

-No hay más que un grado en la buena tipografía: la perfección.

-Una buena tipografía no puede salvar unas malas ilustraciones, pero una mala tipografía puede matar unas buenas ilustraciones.

-Un buen libro exige una hermosa encuadernación, pues – confesémoslo- se le mira más que se le abre.

-La encuadernación perfecta es agradable a la vista, placentera al tacto y resistente al paso del tiempo.”

                Article: “Gollerías para Bibliófilos, 1: Las ediciones de Bibliófilo de Ramón Miquel y Planas”, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto a la revista Hibris, nº 53, sep-oct 2009, pp.8-9.

Read Full Post »

Facsimilòfils i Bibliòfils

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, tagged , on 17/08/2011| 2 Comments »

               

                           

Carta náutica de Gabriel de Vallseca, 1439. Facsimill, original al  Museu Marítim de Barcelona.

            Facsimilòfils  i Bibliòfils, crec, no tenen gaire en comú. Penso que cadacún d’ells busca coses diferents, molt diferents.

                    

             1885                                                               1992

            Els llibres, els papers, els diaris, les revistes, i molts fulls que corren amunt i avall són desitjats pels bibliòfils, tan pels ‘rics’ com pels ‘pobres’, són peces buscades, peces úniques per aquells que les desitjan; i encara n’hi ha més de coses: goigs, cartells, exlibris, catàlegs, programes de Festa  Major, anuncis, … .

            Els Facsímils són una altra cosa, interessant, bonica, artística i com diuen els que els fan, ‘ joies’ que cal reproduir per que no es perdin o perque al menys la gent pugui accedir a peces que només es troven a museus, bibliotecas nacionals o privades i a casa de Facsimilòfils.                                        

                    

                1557                                                      1873

             Pilar Ruiz, experta i directora d’una editorial facsimilar, diu que els bibliòfils: ‘ han constituido, a lo largo de la historia un club selecto y exclusivo sin límite de miembros… A él han pertenecido papas, magnates, estadistas, clérigos ilustres y hombres de ciencia sin distinción de clase, raza o religión, con una sensibilidad especial por esa memoria de la humanidad que es el libro”; crec que té raó, però penso que altres persones han sigut i són bibliòfils sense tanta alcurnia ni tan poder o diner.

                                     

            1935                                                       2005

            També diu aquesta senyora que els bibliòfils, normalment, no es desfan de les obres que posseeixen, d’acord, i que una de les motivacions per aconseguir-los és el prestigi que poden donar els texts que tenen, i diu ‘los libros otorgan conocimiento y, por tanto, poder’, una altra vegada d’acord en part.

            No tots els llibres que tenen els bibliòfils donen coneixement, al menys intel.lectual, pots aprendra moltes coses tenin llibres antics, manuscrits, incunables, però en molts casos aprendra alguna cosa és impossible, molts bibliòfils no saben grec ni llatí ni altres idiomes que el seu propi, cosa que impossibilita la lectura de grans llibres que puguin tenir, poden admirar-los, fruir, sentir felicitat, però no com diu Pilar Ruiz obtenir més coneixement i, per tant, poder.

                                         

      1681                             Facs. 1ªpàg. del títol-200?

            També diu: ‘el bibliófilo busca la excelencia’, vet aquí, un bibliòfil de veritat vol això,  sí,  però els facsímils crec que no arriven a la excel.lència, per molt ben fets, molt ben editats imitant grans obres, ‘joies bibliofíliques’ , són una altra cosa, artificial, còpia, i com qualsevol imitació no té res a veure amb els originals.

            Diu que tota obra deu cumplir uns requisits i anomena unes quantes coses que són els requisits que un bibliòfil vol d’un llibre, però els facsímils encara que estiguin fets de la millor manera, fins i tot alguns estan millor que els originals, cosa que un bibliòfil crec que no acceptaria.

            Els facsimilòfils són d’una altera mena, volen altres coses, ho fan més per invertir que per amor als llibres.

            No tinc ni idea de bibliofilia, soc aprenent i encara estic a la lliçó número 1 de, al menys,  1000 lliçons, però crec que hi ha ‘bibliòfils rics’ i ‘bibliòfils pobres’, els facsimilòfils són una altra cosa, buscant altres coses.

            Ja ho diuen en alguns llocs, la bibliofilia és, primer, l’amor pels llibres, especialmente els rars i curiosos, i moltes coses més.

            Els facsímils no tenen res a veure amb la Bibliofília, són , com diu el seu nom, que ve del llatí: Facere: Fer  i Simil: semblant .

                               

                            Llibre del Consolat de mar -Segle XIV

                

               1914                                              2001

            Però jo sòc aprenent, és per això que poso aquí unes línies més aclaridores, d’un aprenent més avantatjat i amb més anys aprenent i que sap ho que jo no sabré mai:

Francisco MENDOZA DÍAZ-MAROTO: La pasión por los libros. Un acercamiento a la bibliofilia, Espasa, Madrid, 2004 (2ª), Cap. VI, pp.230-231.

“El bibliófilo ante el facsímil

                        Hay algunos bibliófilos tan radicales que no pueden ver ni en pintura un facsímil. Es significativo que el perrito – Chiqui – de uno de estos, buen amigo, descubriera un día el sexo con un congénere de peluche ( demostrando, de paso, que las muñecas hinchables y los vibradores no son una perversión exclusivamente humana, sino algo natural). El pobre chucho continúa llevando esa desviada vida sexual, pero no me cabe duda de que en el momento en que se le ponga a tiro ( es metáfora) una perrita de verdad en celo, perderá todo interés por los sucedáneos, como le ocurre a su exquisito dueño. La postura de este otro bibliófilo  de viejo  al que usted tiene la amabilidad de leer puede resumirse como sigue ( por supuesto, respetando todas las opiniones personales discrepantes):

            . Se trata de un avance técnico muy útil que facilita el acceso a libros casi inaccesibles, por lo que es altamente positivo.     

                                 

                                                Adarga catalana 1753

               

                                            Adarga catalana 1954

            . Es muy útil también para suplir las hojas que faltan en un ejemplar, siempre que no haya engaño por parte del vendedor y el precio tenga en cuenta ese defecto.

            . El facsímil sin pretensiones es muy adecuado para reproducir obras de estudio ( algunas, de interés bibliofílico), y su precio no debe ser alto.

            . El facsímil de bibliófilo debe reunir una serie de características que ya hemos detallado arriba. Todas se daban en los realizados por Rodríguez-Moñino, por Pérez Gómez y, más recientemente, por Víctor Infantes y Pedro M. Cátedra, pero la mayoría de los que existen en el mercado pecan de falta de calidad, de exceso de tirada o de precio, etc.

            . No tenemos nada en contra de los facsímiles de lujo – que pueden llegar a costar, en algunos casos, miles de euros -, y nos parece legítimo que se compren para adornar – y hasta para hacer ostentación de ellos -, o como inversión ( de más que dudosa rentabilidad). Sin embargo, el bibliófilo de pata negra preferirá gastarse su mucho o poco dinero en originales, aunque estén sucios, con algo de polilla, peor encuadernados… Las razones son claras, y las ha explicado Julián Martín Abad en su ‘Breve texto, infectado de intertextualidad , sobre una (im) posible relación erótica con el facsímile’ “.

 

            Aquest llibre ,sempre que puc, el  recomano als que estan en una situació semblant a la meva, aprenent.

                                             

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 249

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Llibres, tagged , , , on 14/08/2011|

         

“ Amb molta raó feia notar Paul Valery els perills d’una afecció exclusiva a l’esperit pur consentint que la matèria sigui dolenta o mal treballada.Gairebé tothom ha començat llegint sense preocupar-se d’altra cosa que del text mateix, negligint la qualitat del paper, la beutat de la impressió, l’harmònica distribució dels blancs, etc., etc. Insensiblement però, de mica en mica, en l’esperit del lector s’opera una transformació. Comença la recerca de les bones edicions, les que ofereixen un text més perfecte, corregit amb cura; després, ja cerca aquelles condicions que fan d’un llibre un objecte de col.lecció. Llavors l’home es posa en la pendent sense aturador possible: la passió inapaigable del llibre. Per més que s’especialitzi a recollir una determinada classe d’obres, no tindrà mai la col.lecció completa. La vida del bibliòfil, llavors, passa alternativament per la satisfacció que segueix a l’ingrés d’una bona peça i l’angúnia de saber que de tal edició, de la qual només es coneixen tres exemplars ( un a la Bodleiana,

          

    un a la Hispanic Society

 

                                    

 

 i un altre a la Nacional de Paris)

 

                              

 

 

, ell no en té ni un, ni, versemblantment, podrà tenir-lo mai. Ben mirat, però, això són extrems que, a nosaltres almenys, no ens emocionen profundament. La raresa per ella mateixa no és potser la qualitat més preable d’un llibre. No colpeix directament, com ho fa el bell llibre, independenment del seu valor comercial”.

 

Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

        

 

                                                 

            “La colección de las bibliotecas activas requiere un número determinado de volúmenes del que cabe no tener que pasar, pero en continua renovación, descargando las obras que se hacen viejas y adquiriendo las nuevas sin dilación. Con ello son más fáciles las tareas técnicas y administrativas y más ágil y rápido el servicio a los beneficiarios, y mucho más económico y remunerador el capital adscrito a su sostenimiento. ¡ Qué gran error la tendencia a atribuir a todas las bibliotecas el papel de museos de libros viejos, inútiles para el progreso de la ciencia y de la técnica, usurpando y entorpeciendo la labor de las bibliotecas nacionales y de los que persiguen fines de bibliofilia y de museos, a costa de la eficacia de los servicios y del cumplimiento de los fines que le son propios¡ A la sombra de este grave error se pavonean ciertas bibliotecas con la exhibición estadística de los millares de volúmenes que poseen, entre los cuales apenas unos centenares sirven para el estudio o la lectura”.

        Conferència de Javier Lasso de la Vega, en el Symposium de bibliotecaris celebrat amb motiu de la inauguració de la Biblioteca de la ONU, el 17 de noviembre de 1961, a Boletín Dir. Gral. Archivos y Bibliotecas, 1 gener 1962, n 63, p.80-81.

 

 

                                          

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 248

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 29/07/2011|

            “ Es va patir tant en pasar de les tauletes d’argila al papir? I això que va ser un canvi per millorar. Un dels entrebancs de les tauletes cuneiformes era que es trencaven quan queien dels prestatges, sobretot si les manipulava un acadi maldestre. Un altre perill era l’aigua, que les desfeia.

                                                

 Té gràcia que al cap de 5.000 anys ens atabalem pensant que els nostres llibres ( rebatejats e-llibres) tornaran a ser objectes fràgils.

                            

Ara un llibre es precipita de la posella on és i el risc més gran – per tu, no pel llibre – és que et caigui al cap, especialmente ( i paradoxalment) si es tracta de Les benignes ( Johnathan Littell, Quaderns Crema, 1162 pp.)

                                                           

. Si es mulla ( em va pasar a mi amb Lord Jim),

                                                   

l’eixugues amb l’assecador. Els llibres actuals són, malgrat que sovint hi ha hagut l’esforç per probar el contrari, poc menys que indestructibles, excepte – tal com van subscriure Hitler i el bomber Montag –  a través del foc.

            Què volen que els digui, jo sóc dels qui s’imagina la seva biblioteca, reunida amb esforç i laboriosament ubicada en espais sempre més reduïts del que necesita, convertida en una, aquesta sí, frágil ( en canvi, l’altre dia vaig pujar a sobre de l’Orlando furioso de Cátedra i no es va fer malvé) i etèria entelequia electrónica a causa de l’adveniment de l’e-book.

                                                            

                El meu amor pels llibres és matèric. Sóc dels qui necesita tocar-los cada dia, no tant per saber que hi són, sinó per comprobar que existeixo. Molta gent et valora per la quantitat de llibres que tens, els suscita un respecte que tu en sec no els inspires gens. No veig d’altra banda, com podré guardar flors africanes seques, plomes o trossets de mòmia entre les pàgines d’un llibre electrònic. L’altre dia vaig trovar un petit coleòpter aixafat a dins dels diaris de Jünger. Més prosaïques però no menys emotives són les taques de rom a Capitán de Mar y de Guerra

                                                            

o els fragments d’ungles a les novel.les de Stephen King. En aquest sentit, això del llibre electrònic, tot i que et lliures dels lepisma ( els e-books deuen tenir malsons amb els peixets de plata electrònics?), és com si et diuen que no tornaràs a tocar la teva noia, vaja, com convertir una relació de l’estil el guardabosc Mellors i Lady Chatterley en la d’Abelardo i Eloïsa”.

                                                          

Article: “Els avantatges de la tauleta d’argila”, de Jacinto Antón, a  Extra Sant Jordi del 22 d’abril de 2010 a El País.

 

 

                          

                                                           

“ La bibliofilia es un credo bien exigente, para algunos cercano a una religión, y toda religión ( excepto el budismo) genera sus integrismos. Estos son peligrosos hasta para la integridad física de los demás, como demuestra la Historia, pero sin duda el bibliofílico es el que veo más cercano y disculpable. Todo coleccionista tiende al perfeccionismo, pero algunos no es que tiendan, sino que lo practican con estricta observancia: ni un ejemplar que no sea excepcional, por su rareza y perfección. Se pueden compartir entre principios – como tendencia – , pero es punto menos que imposible mantenerlos en la práctica, pues para ello habría que ser un Creso.

            Pueden señalarse distintos niveles dentro de la bibliofilia, en función del interés por los libros y sobre todo de la cantidad y la calidad de los volúmenes que posee cada uno. En cierto modo, las mentadas variedades que señalaba Nogués entre los coleccionistas

                                                

 son válidas también para los bibliófilos: el envidioso, el pseudo, el imbécil, el avaro, el económico, el encantado, el chiflado y el vulgar”.

 

            MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 2009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 26.

                                            

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 246

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, tagged , , on 22/07/2011|

 

 

 

 

                                               

“ Res més adient per començar l’any que fer-se el propòsit de col.leccionar una biblioteca privada. Això, naturalment, val en especial per a la gent jove, que tot just comença a comprar llibres amb la intenció de conservar-los tant com duri la vida. Però hem iniciat amb massa optimisme aquest article: de fet, en una clase universitària de fa pocs anys, un servidor va preguntar als estudiants si havien començat a practicar aquesta afició, i si tenien la intenció de fer-se, amb el temps, una biblioteca propia i significativa. Un centenar d’estudiants va posar cara de perplexitat, i només un va dir que es delia per comprar tants llibres com podía, en especial llibres de poesia: ja tenia tota la poesia castellana del Segle d’Or i de la Generació del 27, i esperaba incrementar la col.lecció amb poesía escrita en d’altres llengües que coneixia.

Al cap d’un quant temps vaig saber que l’estudiant es deia Gabriel Lara, i que ha anat a parar – jo que me  n’alegro – en un col.legi de Sant Cugat en què la disciplina és costum arrelada, lloc en què ensenya Literatura Espanyola i Universal. Els estudiants l’estimen i compren els llibres que recomana. S’ha convertit a la trentena, en un bibliòfil pertinaç. Escriu versos, conta hexàmetres i decasíl.labs a l’esquena nua d’una amiga deliciosa – com Goethe a la famosa ‘Elegia romana’ – i aquestes dues coses plegades contribueixen en ell a una felicitat exultant i calmada.

                             

Sembla clar que aquest afany no será mai substituït per tots els e-books del món, ni tan sols pels més sofisticats. Aquests ginys electrònics agradaran sens dubte a les persones més joves, que fan ara pasar quasi tots els aspectos de la seva vida – inclosa l’amorosa, fins i tot la sexual – per màquines electròniques; però és difícil pensar que l’acumulació de centenars, milers de llibres en una maquineta de tan poc gruix, per molt útil que sigui, arribi mai a situar-se al mateix lloc que una renglera, després una sèrie de prestatgeries, per fi una habitació sencera carregada de llibres de diferents colors, amb cobertes totes diferents – ah¡ mitges pells holandeses; lloms amb nervadura; caps daurats¡ -, amb papers de qualitat diversa- ah¡, el paper japó, el paper de fil, ni que sigui un bon paper verjurat¡ –  , amb continguts revisitables sempre que a un bon lector li agafin ganes de solcar les línies del llibre com un llaurador solca la terra. Jacint Verdaguer: ‘Poeta i llaurador sóc,\ i faig la feina tan neta,\ que llauro com un poeta\ i escric com un llaurador’.

        Article: “Fer-se una biblioteca” de Jordi Llovet, al Quadern El País de 7 de gener de 2010, p.5.

 

 

 

 “ No es el libro contemporáneo( LuisXIV), sin embargo, el que con más intensidad se disputa el favor de los bibliófilos y vacía sus aterciopeladas bolsas orilladas de finos encajes. El libro antiguo, el correspondiente a los escritores más afamados de los siglos XV y XVI, las obras de lujo sobre la Historia, el Arte y las Ciencias Naturales, los Atlas; en una palabra, obras como el Edelstein, de Boner, impreso por Pfister;

                           

                     la   Biblia de Colonia, de 1480, ó la de Nicolo de Malernis; el Viaje a Tierra Santa, de Breydenbach, de 1486;                       

                                  

 la Weltchronik, de Schedel, impresa en 1493;                                               

                                  

los Libros de Horas, editados por A. Verard y por Simón Vostre; la Danza Macabra, de Marchant, ejecutada por Pierre le Rouge

                              

; la bella producción de los Aldus, presidida por su famosa Hypnerotomachia, o Sueño de Polifilo, de Francesco Colonna;

                                                    

 las obras encuadernadas por Grolier o por Maioli para ellos y para sus amigos; las ilustradas por Holbein el Joven y Hans Weiditz; el famoso y espléndido Teuerdank, con sus complicados y artísticos tipos fractura y sus bellísimas ilustraciones; las impresas bajo el mecénico amparo de Maximiliano I, con intervención de Durero, Lucas Cranach, Burgkmair, Hopfer y otros no menos excelentes artistas; el Champfleury, de Tory, el popular innovador de la estética tipográfica…; la producción, en fin, de los Estienne, de los Plantinos, de los Elzeviros y Enschede, de los Baleu, insuperables impresores de los más bellos atlas del siglo XVIII; el Theatrum Urbium, de G. Braun.               

                                         

 

; la Descripción de las Indias, de Teodoro de Bry;                       

                                         

la Geografía, de Martín Zeiller; el Theatrum Europaeum, etc., etc., reclaman preferentemente la codicia y despiertan los celos y las pasiones entre los hombres de calzón corto, medias de seda, zapatos de hebilla, que usaban enrizadas pelucas y que, con gestos galantes, alargaban a sus contertulios, en manos cubiertas de joyas preciosas, contornadas de ricos encajes, la caja abierta con polvos de rapé”.

 

                        LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del libro antiguo; El Bibliófilo, M, 1947;pp.14.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »