“ Es va patir tant en pasar de les tauletes d’argila al papir? I això que va ser un canvi per millorar. Un dels entrebancs de les tauletes cuneiformes era que es trencaven quan queien dels prestatges, sobretot si les manipulava un acadi maldestre. Un altre perill era l’aigua, que les desfeia.
Té gràcia que al cap de 5.000 anys ens atabalem pensant que els nostres llibres ( rebatejats e-llibres) tornaran a ser objectes fràgils.
Ara un llibre es precipita de la posella on és i el risc més gran – per tu, no pel llibre – és que et caigui al cap, especialmente ( i paradoxalment) si es tracta de Les benignes ( Johnathan Littell, Quaderns Crema, 1162 pp.)
. Si es mulla ( em va pasar a mi amb Lord Jim),
l’eixugues amb l’assecador. Els llibres actuals són, malgrat que sovint hi ha hagut l’esforç per probar el contrari, poc menys que indestructibles, excepte – tal com van subscriure Hitler i el bomber Montag – a través del foc.
Què volen que els digui, jo sóc dels qui s’imagina la seva biblioteca, reunida amb esforç i laboriosament ubicada en espais sempre més reduïts del que necesita, convertida en una, aquesta sí, frágil ( en canvi, l’altre dia vaig pujar a sobre de l’Orlando furioso de Cátedra i no es va fer malvé) i etèria entelequia electrónica a causa de l’adveniment de l’e-book.
El meu amor pels llibres és matèric. Sóc dels qui necesita tocar-los cada dia, no tant per saber que hi són, sinó per comprobar que existeixo. Molta gent et valora per la quantitat de llibres que tens, els suscita un respecte que tu en sec no els inspires gens. No veig d’altra banda, com podré guardar flors africanes seques, plomes o trossets de mòmia entre les pàgines d’un llibre electrònic. L’altre dia vaig trovar un petit coleòpter aixafat a dins dels diaris de Jünger. Més prosaïques però no menys emotives són les taques de rom a Capitán de Mar y de Guerra
o els fragments d’ungles a les novel.les de Stephen King. En aquest sentit, això del llibre electrònic, tot i que et lliures dels lepisma ( els e-books deuen tenir malsons amb els peixets de plata electrònics?), és com si et diuen que no tornaràs a tocar la teva noia, vaja, com convertir una relació de l’estil el guardabosc Mellors i Lady Chatterley en la d’Abelardo i Eloïsa”.
Article: “Els avantatges de la tauleta d’argila”, de Jacinto Antón, a Extra Sant Jordi del 22 d’abril de 2010 a El País.
“ La bibliofilia es un credo bien exigente, para algunos cercano a una religión, y toda religión ( excepto el budismo) genera sus integrismos. Estos son peligrosos hasta para la integridad física de los demás, como demuestra la Historia, pero sin duda el bibliofílico es el que veo más cercano y disculpable. Todo coleccionista tiende al perfeccionismo, pero algunos no es que tiendan, sino que lo practican con estricta observancia: ni un ejemplar que no sea excepcional, por su rareza y perfección. Se pueden compartir entre principios – como tendencia – , pero es punto menos que imposible mantenerlos en la práctica, pues para ello habría que ser un Creso.
Pueden señalarse distintos niveles dentro de la bibliofilia, en función del interés por los libros y sobre todo de la cantidad y la calidad de los volúmenes que posee cada uno. En cierto modo, las mentadas variedades que señalaba Nogués entre los coleccionistas
son válidas también para los bibliófilos: el envidioso, el pseudo, el imbécil, el avaro, el económico, el encantado, el chiflado y el vulgar”.
MENDOZA DÍAZ-MAROTO, Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 2009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 26.
Biblioaprenent 