Biblioaprenent

Carta náutica de Gabriel de Vallseca, 1439. Facsimill, original al  Museu Marítim de Barcelona.

            Facsimilòfils  i Bibliòfils, crec, no tenen gaire en comú. Penso que cadacún d’ells busca coses diferents, molt diferents.

             1885                                                               1992

            Els llibres, els papers, els diaris, les revistes, i molts fulls que corren amunt i avall són desitjats pels bibliòfils, tan pels ‘rics’ com pels ‘pobres’, són peces buscades, peces úniques per aquells que les desitjan; i encara n’hi ha més de coses: goigs, cartells, exlibris, catàlegs, programes de Festa  Major, anuncis, … .

            Els Facsímils són una altra cosa, interessant, bonica, artística i com diuen els que els fan, ‘ joies’ que cal reproduir per que no es perdin o perque al menys la gent pugui accedir a peces que només es troven a museus, bibliotecas nacionals o privades i a casa de Facsimilòfils.                                        

                1557                                                      1873

             Pilar Ruiz, experta i directora d’una editorial facsimilar, diu que els bibliòfils: ‘ han constituido, a lo largo de la historia un club selecto y exclusivo sin límite de miembros… A él han pertenecido papas, magnates, estadistas, clérigos ilustres y hombres de ciencia sin distinción de clase, raza o religión, con una sensibilidad especial por esa memoria de la humanidad que es el libro”; crec que té raó, però penso que altres persones han sigut i són bibliòfils sense tanta alcurnia ni tan poder o diner.

            1935                                                       2005

            També diu aquesta senyora que els bibliòfils, normalment, no es desfan de les obres que posseeixen, d’acord, i que una de les motivacions per aconseguir-los és el prestigi que poden donar els texts que tenen, i diu ‘los libros otorgan conocimiento y, por tanto, poder’, una altra vegada d’acord en part.

            No tots els llibres que tenen els bibliòfils donen coneixement, al menys intel.lectual, pots aprendra moltes coses tenin llibres antics, manuscrits, incunables, però en molts casos aprendra alguna cosa és impossible, molts bibliòfils no saben grec ni llatí ni altres idiomes que el seu propi, cosa que impossibilita la lectura de grans llibres que puguin tenir, poden admirar-los, fruir, sentir felicitat, però no com diu Pilar Ruiz obtenir més coneixement i, per tant, poder.

      1681                             Facs. 1ªpàg. del títol-200?

            També diu: ‘el bibliófilo busca la excelencia’, vet aquí, un bibliòfil de veritat vol això,  sí,  però els facsímils crec que no arriven a la excel.lència, per molt ben fets, molt ben editats imitant grans obres, ‘joies bibliofíliques’ , són una altra cosa, artificial, còpia, i com qualsevol imitació no té res a veure amb els originals.

            Diu que tota obra deu cumplir uns requisits i anomena unes quantes coses que són els requisits que un bibliòfil vol d’un llibre, però els facsímils encara que estiguin fets de la millor manera, fins i tot alguns estan millor que els originals, cosa que un bibliòfil crec que no acceptaria.

            Els facsimilòfils són d’una altera mena, volen altres coses, ho fan més per invertir que per amor als llibres.

            No tinc ni idea de bibliofilia, soc aprenent i encara estic a la lliçó número 1 de, al menys,  1000 lliçons, però crec que hi ha ‘bibliòfils rics’ i ‘bibliòfils pobres’, els facsimilòfils són una altra cosa, buscant altres coses.

            Ja ho diuen en alguns llocs, la bibliofilia és, primer, l’amor pels llibres, especialmente els rars i curiosos, i moltes coses més.

            Els facsímils no tenen res a veure amb la Bibliofília, són , com diu el seu nom, que ve del llatí: Facere: Fer  i Simil: semblant .

                            Llibre del Consolat de mar -Segle XIV

               1914                                              2001

            Però jo sòc aprenent, és per això que poso aquí unes línies més aclaridores, d’un aprenent més avantatjat i amb més anys aprenent i que sap ho que jo no sabré mai:

Francisco MENDOZA DÍAZ-MAROTO: La pasión por los libros. Un acercamiento a la bibliofilia, Espasa, Madrid, 2004 (2ª), Cap. VI, pp.230-231.

“El bibliófilo ante el facsímil

                        Hay algunos bibliófilos tan radicales que no pueden ver ni en pintura un facsímil. Es significativo que el perrito – Chiqui – de uno de estos, buen amigo, descubriera un día el sexo con un congénere de peluche ( demostrando, de paso, que las muñecas hinchables y los vibradores no son una perversión exclusivamente humana, sino algo natural). El pobre chucho continúa llevando esa desviada vida sexual, pero no me cabe duda de que en el momento en que se le ponga a tiro ( es metáfora) una perrita de verdad en celo, perderá todo interés por los sucedáneos, como le ocurre a su exquisito dueño. La postura de este otro bibliófilo  de viejo  al que usted tiene la amabilidad de leer puede resumirse como sigue ( por supuesto, respetando todas las opiniones personales discrepantes):

            . Se trata de un avance técnico muy útil que facilita el acceso a libros casi inaccesibles, por lo que es altamente positivo.     

                                                Adarga catalana 1753

                                            Adarga catalana 1954

            . Es muy útil también para suplir las hojas que faltan en un ejemplar, siempre que no haya engaño por parte del vendedor y el precio tenga en cuenta ese defecto.

            . El facsímil sin pretensiones es muy adecuado para reproducir obras de estudio ( algunas, de interés bibliofílico), y su precio no debe ser alto.

            . El facsímil de bibliófilo debe reunir una serie de características que ya hemos detallado arriba. Todas se daban en los realizados por Rodríguez-Moñino, por Pérez Gómez y, más recientemente, por Víctor Infantes y Pedro M. Cátedra, pero la mayoría de los que existen en el mercado pecan de falta de calidad, de exceso de tirada o de precio, etc.

            . No tenemos nada en contra de los facsímiles de lujo – que pueden llegar a costar, en algunos casos, miles de euros -, y nos parece legítimo que se compren para adornar – y hasta para hacer ostentación de ellos -, o como inversión ( de más que dudosa rentabilidad). Sin embargo, el bibliófilo de pata negra preferirá gastarse su mucho o poco dinero en originales, aunque estén sucios, con algo de polilla, peor encuadernados… Las razones son claras, y las ha explicado Julián Martín Abad en su ‘Breve texto, infectado de intertextualidad , sobre una (im) posible relación erótica con el facsímile’ “.

            Aquest llibre ,sempre que puc, el  recomano als que estan en una situació semblant a la meva, aprenent.