Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

               emblema-heraldico-de-louis-duque-dorleans-siglo-xviii.jpg

 “ El que es paga pels llibres catalans al estranger.- Llur raritat fa que assoleixin preus fantàstics. No sabem el que avui demanarian per un exemplar de l’edició valenciana incunable del Tirant lo Blanc, que s’anuncià a Londres en 1897 en 500 lliures esterlines. Per calcular-ho n’hi ha prou amb recordar que en 1911 era vengut a Leipzig per 12 mil marcs or un tractadet com Lo cavaller de Ponç de Menaguerra, que no té més que 10 fulles de text. I no diguem res de la quantitat, absurda de tan enorme, que va pagar la Hispanic Society de New York per un únic foli de la traducció catalana de la Biblia estampada a València en 1478. En març de l’any passat, la llibreria Hiersemann de Leipzig demanava 3200 marcs or per un curt escrit de S. Bonaventura, en llatí, sobre instrucció dels novicis, que va ser imprés en 1499 dalt del monastir de Montserrat. El mateix llibreter posava en venda al preu de 1200 marcs or una senzilla butlla de la Santa creuada, però que té la particularitat d’haver estat estampada en català a la ciutat de Toledo cap a l’any 1480. Penseu que es tracta d’un trocet de pergamí amb 12 ratlles de text. Mil marcs per ratlla¡ Per un exemplar de les Constitucions promulgades en les Corts de Barcelona de 1493 ( 28 folis no més), en demanava fa pocs dies tres mil marcs la llibreria L. Rosenthal de Munich. En el mateix catàleg s’anuncien dos impressions valencianes desconegudes de l’any 1490, en llatí, sense especial valor literari, a 4500 marcs or cada una. 

           Però aquests preus no són res al costat dels que han obtingut els primers monuments de la tipografia maguntina. La Bíblia anomenada de 42 ratlles o Magarina. Impresa a Maguncia cap a 1455, que és el més antic llibre estampat que es coneix, era ofert en 1897 pel llibreter londinenc Quaritch per 5000 lliures. Catorze anys després era tornat a vendre el mateix exemplar per l’enorma suma de dòlars 50 mil. Però encara es demanen més diners, si bé no sabem que ningú els hagi pagat, per un Missal atribuït al taller de Gutenberg pel qual un llibreter muniqués exigia fa poc 300.000 marcs or. I en canvi un Petrarca incunable amb gravats es pot tenir per unes 500 ptes.¡ En l’alça del preu dels llibres vells hi juga sempre més paper la raritat que el valor del contingut”.  

            Article: El que es paga pels llibres catalans al estranger, a La Revista dels Llibres, nº 1 de maig de 1925, pp. 10-11.

 

 

                                     escudo-heraldico-del-papa-clemente-xi-siglo-xviii.jpg   

 “ Lo que distingue al bibliófilo es ese loco amor, esa pasión desaforada por los libros. Cuando Alberto Ruffiani me preguntó en una entrevista qué diferencia hay entre bibliofilia y bibliomanía, respondí:’ Dicho en pocas palabras: ninguna’. Ocurre, simplemente, que el sufijo manía            es peyorativo, y filia ennoblece lo que toca; pero es muy difícil ser bibliófilo sin ser maniático. Es decir, sin caer en la extravagancia, deseo desordenado o locura, palabras asociadas a manía. Nodier, que sabía de esto, publicó el siglo pasado un librito titulado El bibliómano, donde el tipo queda insuperablemente retratado: el protagonista muere, loco, al comprobar, elzeviriómetro en mano, que existe un ejemplar cuyo margen supera al suyo ¡ en un tercio de línea¡ ( véase su irónico epitafio).

 

                                          Aquí yace

             Bajo su encuadernación en madera,

                           Un ejemplar in-folio

                            De la mejor edición

                                   Del hombre,

         Escrito en lA prosa de la edad de oro

                   Que ya no comprende nadie.

                               Hoy es , tan solo,

                                  Un libro viejo,

                                      Marchito,

                       Defectuoso,incompleto,

                      Con la portada deshecha,

                              Picado de polilla

                      Y muy manchado de moho.

                      No es dable esperar para él

                             Los honores tardíos

                                            E inútiles

                               De la reimpresión.

            

Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe. Madrid, 2002, pp.42.

 

Imatges: emblema heràldic de Luois duc d’Orleans, segle XVIII i Emblema heràldic del papa Clemente XI, segle XVIII.

                                          dibuixexbloguis1.jpg

Read Full Post »

                        alunopost-1-miniatura-300x395-1813.jpg

         

Segur que molts ja coneixeu la pàgina: Hispanoamérica. Artes del Libro  d’En Rodrigo Ortega.

            Jo la vaig trobar buscant coses sobre Bibliofília i va ser una molt grata sorpresa. Té moltes coses interessants, moltes coses per anar aprenent. Aconsello a tothom que hi faci una ullada.

            I ara, després de poder baixar una revista de fa uns quants anys, la Revista Artes del Libro números 1 i 2 encara estic més agraït en Rodrigo.

            La nº 1 té articles com: “ Elogio del libro”, “ Encuadernación”, “ El Arte Tipográfico”, etc., i la nº 2: “ Los libros en la antigüedad”, “ El libro y su ornamentación”, “ La encuadernación”, “ La tipografía y el libro”, etc. , i unes quantes coses més.

            Aquí tenim la revista Hibris i poca cosa més; ara també ha sortit Buxi una altra revista mexicana que és i crec que será força interessant.

            En aquest país ens fan falta més  revistes  dedicades  a la Bibliofília i a la Bibliologia (“ y ciencias afines” com diu en Martínez de Sousa) , el que tenim ara és molt poca cosa.

            Clar que fan falta més coses, una Escola sobre les Arts del Llibre, un Museu del Llibre i de la Impremta, …

                            aldospost-1-miniatura-300x405-1830.jpg

Read Full Post »

        detalles-de-la-decoracion-de-los-entrenervios-escudo-heraldico-familia-colbert-siglo-xviii.jpg 

Es diu que el millor amic que té  l’home és el llibre…

Heu’s aquí perquè com més llibres adquireix i li endolceixen el cor i aclareixen la pensa, més desenganys li estrenyen l’ànima. 

Un bon llibre… .Quin és el bon llibre? Quin és el dolent? No hi ha més llibre bo per a l’ individu que’ l del text identificat amb el pensar de cada u. El de text advers sempre és el llibre malvat… i, anem a sebre quin és el millor…

Quants homes, hi han hagut que a darrera els llibres hi han perdut la vida¡… I això que els assolien per a tenir-ne més, de vida¡… 

El llibre veritat deuria ésser el llibre història, i una mateixa història escrita per dos o més historiadors esdevé ben diferenta de l’ un a l’ altre, restant-li d’ història, només que’ l nom de qui l’ha escrita. El llibre no és cap dona, i hom com a una dona li posa estima, puix li és prodig en ofrenar-li sincerament tot ço que serva en el seu dins. La dona no éscap llibre, i hom com a un llibre li posa amor, encoratjat en la prodigalitat de l’ofrena de tot ço que serva en el seu cor, i fullejant, fullejant asoleixes el fi sense haver gaudit de la sinceritat desitjada. Sempre amaga un secret o altre. 

           La dona és un llibre sense títol, nom d’ autor, ni peu d’ impremta. Com si diguéssim un llibre fora de llei, i per tant no és per a llegir-lo, que tampoc agraeix ni l’ haver-lo mirat.

            L’ infeliç  analfabet és l’ home més feliç del món. Viu en l’ignorància que és el goig de viure sense pena ni glòria. 

           El més verídic llibre és el de  la vida, en quin darrer full s’ hi troba el paragraf més curt i més important, el que ho diu d’ un cop, el Fi, que es llegeix amb els ulls clucs. 

           Que en trobarem d’ homes que maleeixen fins la primera lletra que van conèixer i de les lletres han de viure ¡.  

           Article : “Del Llibre” de F. Giró i Jerré, en el  Almanac de l’ any 1924 de L’ Esquella de la Torratxa, pp. 82 i 84.   

                   emblema-de-don-juan-francisco-pacheco-tellez-giron-duque-de-uceda-siglo-xvii.jpg                 

  “ Resulta extensísima y dramática la lista de las pasiones, rayanas en bibliolatría y bibliomanía, a que el libro ha dado origen, y que ponen de relieve su extensión imprevista y su alcance inusitado. Tras de estos casos, forman legión el número de los amantes que, por juiciosos y prudentes, no son menos dignos de atención y de recuerdo.   

         Pero no se contenta esta rama del comercio librero con que el coleccionista y el bibliófilo amen al libro y sepan sentir la apasionada seducción de sus innumerables atractivos; necesita también la pasión del comerciante mismo. ¡ Cuántas veces la bibliofilia y el propio coleccionista han sido los orígenes de un anticuario¡ Llevados de tan acuciante pasión, han ido invirtiendo en libros, una a una, hasta la última peseta, y un día han tenido que vender sus tesoros para vivir y para poder volver a comprar.   

         Así se explica el que en su brillante historia se den múltiples casos de libreros que exhiben sus obras, las tienen en la tienda, las muestran al público, y cuando llega la hora de desprenderse del ejemplar por el precio fijado se niegan a aceptar la venta, abrazados amorosamente a ellos, como el avaro a su tesoro, temerosos de que puedan arrebatárselo o perderlo. 

            LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del libro antiguo. Ed. El Bibliófilo, M, 1947, pp. 9.

 Imatges: Escut heràldic-Colbert-S:XVIII i Emblema Duc de Uceda-S.XVII

Read Full Post »

     abraham-portello-theatro-del-orbe-de-la-tierra-anvers-emprenta-plantiniana-juan-baptista-vrintio-1602.jpg   

 “ La bibliofília era una il.lusió que tenia dintre meu. M’hi vaig llançar amb els pocs coneixements d’impressor que tenia i amb l’entusiasme d’obrir-me un nou camí. Des de llavors he anat alternant els encàrrecs de gravador amb els llibres de bibliòfil, que tenen un cost altíssim i exigeixen una dedicació de temps extraordinària. És una feina que no és gens rendible, comparada per exemple amb la d’editar obra gràfica. Una làmina costa molt menys que un llibre i dóna molts més diners al qui l’edita. Els editors que busquen la rendabilitat econòmica no es dediquen als llibres de bibliòfil. Jo m’hi dedico perquè voldria anar construint una obra que tingués un sentit i que fos útil per a les generacions futures. La meva idea és deixar un testimoni del meu temps reunint uns escriptors, uns artistes i unes tècniques apreses del bell ofici de les arts gràfiques en la seva època final, en un moment en què en realitat ja no existeixen les arts gràfiques, perquè ara només hi ha indústries gràfiques. El dia només té vint-i-quatre hores. Anar a poc a poc em permet fer molta feina. El perill seria voler córrer massa. Si ho fes, la gent potser no ho notaria, però jo sí. No vull caure en aquesta trampa. Per sort, no em queden llibres de fons. Em fa il.lusió que la gent s’enamori dels meus treballs. És una sensació de plenitud enorme després del plaer viscut en la complicitat amb els autors dels textos dels llibres. Mentre jo tingui el cent per cent de la responsabilitat de la meva feina, no m’adormiré i aniré aguantant. Per a mi, és molt important que en aquesta societat que ens ha tocat viure jo hagi tingut la sort de treballar en un ofici que té un component de cultura que humanitza”. 

            Article- entrevista: “ Miquel Plana, l’impressor artesà i bibliòfil” de Xevi Planas a Revista de Girona, núm. 190 de setembre-octubre de 1998, pp. 2324. 

  capitols-confraria-santa-maria-manuscrit-miniat-i-daurat-xv.jpg “ Bibliófilos sin libros”:   “ También se da el caso del gran bibliófilo que ha dejado de comprar por la razón de que conoce íntimamente lo bueno y lo malo de los libros, lo malo sobre todo, que no halla ya ninguno digno de su estima. Ha acumulado tanta experiencia que ante cualquier volumen que se le ofrezca por excelente que sea, recuerda amargamente que le pasó ya por las manos otro superior…  

          Y a fuerza de sobreexcitación, termina uno buscando lo imposible, termina uno por enfermar. Se suspira por el libro que no existe y no puede existir, buscando de buena fe ‘ Le contrat Social’ ejemplar de Carlos V, ‘Notre-Dame-de-Paris’ impreso por Geoffroy Tory, o ‘ Justine’ con el escudo de Blanca de Castilla.  

          Con todo, jamás adivinarían ustedes cuál es la variedad de bibliófilo que más abunda. Es el bibliófilo sin un solo libro. -Pero entonces no es un bibliófilo… – van a replicarnos.¡Como¡ Es miembro de una sociedad de bibliófilos. En todas las sociedades de bibliófilos, de cada cinco socios hay cuatro que no tienen libros. Y alguno de ellos incluso justifica espiritualmente su extraña condición.-A mi me basta con  coleccionar… los bibliófilos. ¡ Los encuentro graciosísimos¡ – declaraba uno de los elementos más activos de la Sociedad de Amigos de los libros, de París”.

 Bibliopola. Libros, libros y… más libros de Sempronio, S.A.D.A.G., Barcelona, 1959, pp. 40-41.

                                  

                                              dibuixexbloguis1thumbnail131.jpg

  

Read Full Post »

revista-espanola-bibliologia.gif

                                                    ¿ BIBLIOLOGIA ? 

            OTLET, Paul: “ciència general que comprèn el conjunt sistemàtic classificat de les dades relatives a la producció, la conservació, la circulació i la utilització dels escrits i dels documents de tota espècie”.(1).

                                             tratado-documentacion-otlet.jpg            

            VOX i DRAE: “estudi general del llibre en el seu aspecte històric i tècnic”. 

            CIBA: “estudi del llibre en sí mateix, el seus aspectes interns i externs, històric i tècnic”.(2). 

            Vlok Diariodelhombreinvisible: “ciència que s’ocupa del llibre, en el seu més ampli sentit”.(3).

             Vlok Silvia’s blog: “ nocions de la Història i evolució del llibre, en el seu context cultural”.(4). 

            Miguel Ángel Porrúa en el vlok Ecatepecnoticias de Juan Pablo García Vallejo: “ ciència social que estudia el llibre en totes les seves manifestacions, considerat des dels seus diversos aspectes, es a dir, històric, descriptiu, tècnic, artístic, usual, etc.”(5). 

                          Wikipèdia: “ ciència general del llibre, o sigui, estudi del llibre, ja sigui aïlladament considerat en les seves condicions materials, literàries, d’antiguitat, d’autenticitat i de mèrit, tant en col.lecció o formant biblioteca. 

            Viccionari: “ ciència o branca del coneixement que inclou tant l’estudi de la història del llibre i la impremta com l’estudi general del llibre en el seu aspecte teòric-pràctic”.  

           DIEC: “ ciència que s’ocupa dels llibres en llur aspecte històric i tècnic”.                                          

                                      

                                               diec.bmp

            GDLC: “ ciència dels llibres en el sentit més ampli”.

                                                 gdlc.bmp             

Wiki Lingue: “ ciència de la història i composició dels llibres. És el conjunt de coneixements i tècniques que comprenen la història del llibre, la biblioteconomia, la bibliografia, la bibliotecologia, la bibliotecologia i la bibliofília, i és relacionen amb l’origen, evolució, producció, publicació, descripció, enumeració, conservació i restauració dels llibres, i l’organització d’ells en col.leccions generals o especials per a ús públic o privat”.   

          EROLES, Emili: “estudi general i complet dels llibres en tots els seus aspectes, especialment en els històrics i tècnics.(6).  

                                                                                                                                                  MARTÍNEZ de SOUSA ( 2004): “ ciència que s’ocupa del llibre en els seus aspectes interns i externs, materials i inmaterials, històrics, terminològics i tècnics”.(7).                                                   

                                          dicciobibliologia-y-ciencias-afines.bmp

            MARTÍNEZ de SOUSA ( 2001): “ ciència de l’escrit i de la comunicació escrita”.(8).

                                                    dicciomdesousa2.bmp

            BRETON, Jacques: “ estudi sistemàtic de les condicions de producció, difusió i utilització dels escrits impresos sota totes les seves formes, incloent la busca dels factors d’explicació dels fenòmens, tant en el pla econòmic i tècnic, com polític,social i cultural, per descobrir les seves perspectives d’evolució tant quantitatives com qualitatives”.(9).

            PALOMARES RODRÍGUEZ, M. Teresa: “ estudi sistemàtic de tot allò que es refereix als impresos ( producció, difusió, utilització, etc.), estudia el llibre en sí mateix, en els seus aspectes interns i externs, històric i tècnic. En el seu aspecte històric s’ocupa de l’origen i desenvolupament del llibre a través del temps. En el seu aspecte tècnic, que es coneix com Bibliotècnia, estudia la seva anatomia, suport, estructura, parts, impressió, il.lustració, enquadernació, etc.(10).

                                                 manual-basico-formacion-bibliotecaria-palomares.jpg

          

                 Per no allargar-me, afegiré la part final de “Història de la Bibliologia” de Robert Estivals, traduida per Jesús Gascón García), extret de la revista ITEM, 11 de 1992,  i que diu:

             “La primera observació que hem de fer és que aquesta disciplina, avui, ésacceptada, reconeguda i ensenyada en un cert nombre d’estats. La segonafa referència a la seva concepcíó i teoria fonamental. En aquest punt lesposicions continúen sense conciliar. Existeixen diferents punts de vista querepresenten la continuïtat de diferents tendències conceptuals, professionals,nacionals. Hom pot classificar-les en tres grans categories. La primera, lamés tradicional, mes aviat biblioteconòmica i anglosaxona, pero tambéarrelada a alguns paísos de l’Europa de l’Est, manté la relació bibliografia-bibliologia.

            La segona, molt més lligada a la història i a la sociología del llibre.

            La tercera, la més nova i avantguardista, integrada en el desenvolupament de les ciències de la informació i de la comunicació, la defineix com la ciència de l’escrit i la comunicació escrita.            Es aquesta darrera la que ha estat acceptada com a objecte d’estudi perl’Association Internationale de Bibliologie. És, per tant, en el marc d’aquestorganisme, gràcies a la cooperació internacional i mitjancant la comparacióde recerques, que la problemàtica de la bibliologia trobarà la seva definitiva

resolució”.

                                         item1.gif                 

I així podria seguir cent pàgimes més, quina definició esculliríeu?. Segurament que una altra, cap de les que aquí he posat, no ho sé. Però hi ha molt per escollir, o potser no tant, perquè moltes s’assemben molt.  

          Això de la Bibliologia em té intrigat, bé no tant, en principi ho tinc claríssim:   

      BIBLIOLOGIA: ( Biblio=llibre + logia= estudi, ciència, tractat) ESTUDI DEL LLIBRE.    

        Clar que “doctores tiene la Iglesia…” i cadascú diu la seva, per sort he llegit dues coses que m’ho han aclarit una mica:

            Es tracta de J.A. Cordón, que en la ‘Presentación’ del Diccionario de bibliología i ciencias afines, 3ª edición, muy aumentada de Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004, explica unes quantes coses sobre el poc cas que se li fa i se li ha fet a la Bibliologia i ho apartada que ha estat del món acadèmic i amb molt poca bibliografía, però  en algunes coses falla (crec)una mica, com per exemple quan diu que a España era pràcticament desconeguda fins que el 1989 Martínez de Sousa va iniciar un diccionari sobre el tema ( que jo recomano sempre), doncs Cordón no té present que a Catalunya, a l’any 1974 la que era Escola de Bibliotecàries va passar a ser la Escuela de Bibliología, i moltes de les ensenyances que aleshores ( i des de 1915) es podien seguir tenien a veure amb Bibliologia, Bibliografia, Biblioteconomia, Bibliotècnia, Bibliofília i més Biblio… .Però bé, diu unes quantes  coses sobre Bibliologia amb molta raó i que a mi m’aclareixen una mica més la cosa.

                                  manualcordon.jpg

            Però m’ho aclara molt més Manuel José Pedraza Gracia, en l’article “Bibliología ( ciencia del libro) y Ciencias de la Documentación”, a Scire.11:1 (en-jun 2005) 27-46. ISSN 1135-3761, on explica de què va això de la Bibliologia ( també parla de la Bibliografia)i del poc cas que se li fa. Analitza la situació en que es troba avui dia, i els canvis soferts al llarg dels anys que l’han portat a l’actual situació dins les ciències de la documentació, quasi d’abandonament, la Bibliologia, com a tal, i dedicant-se les ensenyances reglades i sembla que la demanda laboral ( una part) a estudiar altres coses més ‘modernes’ i acaba Pedraza dient: “ Gran parte de los trabajos con contenidos de historia del libro, de la imprenta y de las bibliotecas, bibliológicos y aun bibliográficos quedan en el margen de las ciencias de la documentación, cuando se analizan desde la perspectiva de la producción científica, aunque sea de forma muy somera, en publicaciones seriadas y en las reuniones científicas”, i dona a entendre que altres ciències, com la Història, la Filologia, la Història de la Ciència, etc. ,  s’estan apropiant dels espais de les disciplines del llibre que la documentació deixa de costat.

                                            pedrazaellibroantiguo.jpg

                 

            I, finalment, només una proposta, sembla que a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, abans Escola Superior de Bibliotecàries ( 1915-1924), Escuela Superior para la Mujer (1924-1930), Escola de Bibliotecàries (1930-1939), Escuela de Bibliotecarias (1939-1974), Escola de Bibliologia (1974-1982), Escola Universitària de Biblioteconomia i Documentació (1982-1997)(11), li haurien de tornar a canviar el nom, doncs si el títol que donaran ara és el de Grau d’Informació i Documentació, quedaría molt bé: Facultat d’Informació i Documentació, i així es treurien de sobre un dels pocs Biblio que queden.

                                     bid-16.gif              

Si vull estudiar, si vull aprendre Bibliologia : Història del Llibre, Bibliofília, Biblioteconomia, Bibliotècnia, Bibliografia, Tipografia, Impremta, Il.lustració, Enquadernació, Edició, etc., etc., on haig d’anar?.  

          Estic aprenent , ho estic intentant  i  moltes coses de les que he escrit les he posat perquè les sento així. Els meus coneixemnets d’aquestes matèries són mínims i no soc ningú per parlar tan a la lleugera, però és el que penso. Espero i desitjo que si algú llegeix això i em vol posar al dia li estaré molt agrait. 

 (1).- Hhttp://blogspotsamot.blogspot.com/2008/05/el-tratado-de-documentacin.html .

(2).- Http://ciba.blogia.com/2007/070104-glosario-de-documentacion.php.

(3).- http://www.diariodelhombreinvisible.com/2007/04/estn-locos-estos-tipgrafos.html.

(4).- Http://silviasevilla.wordpress.com/2007/06719/terminos.

(5).- http://ecatepecnoticias.blogspot.com/search/label/Miguel%20Angel%20Porr%C3%BAa.

(6).-EROLES, Emili: Diccionario histórico del libro, Ed. Millà, B, 1981.

(7).-MARTÍNES DE SOUSA, José: Diccionario de bibliología y ciencias afines, Ed. Tres, Gijón, 2004.

(8).- MARTÍNEZ DE SOUSA, José: Diccionario de edición, tipografía y artes gráficas, Ed. Trea, 2001.

(9).- Http://ec3.ugr.es/publicaciones/Cordon_Garcia,_J_A;_Delgado_Lopez-Cozar,_E_La_Bibliologia_ciencia_de_la_comunicacion_escrita_planteamientos_actuales.pdf.

(10).- PALOMARES RODRÍGUEZ, M. Teresa: Manual Básico de Formación Bibliotecaria, Ed. Asoc. Para la Defensa del Patrimonio de Priego, 2008. Xunta de Galicia.(

11).- http://www.raco.cat/index.php/bid/article/view/40503/41025

Read Full Post »

augustine-saint-bishop-oh-hippo-de-civitate-dei-rome-sweynheym-pannartz-1468.jpg bible-venice-aldo-manuzio-1497.jpg

        San Agustín De civitate… Pannartz 1468       Biblia Venezia Aldo Manuzio 1497

 

 

 

 “ Abans els llibres que sortien de les impremtes, i es relligaven a mà, i es gravaven al foc, i només els compraven mitja dotzena de persones, tenien tot un altre aire.            En primer lloc la fantasia dels editors era limitadíssima; durant anys i anys només es feia un sol tipus de relligadura; les lletres tenien una monotonia solemne, la millor qualitat. Avui dia veure una gran estiba de llibres plens d’artritisme, feixucs d’obesitat, amb unes cobertes d’un pergamí etern o d’un cuiro inalterable, dóna una sensació ben diferent a la d’un bar a l’americana; a mi em fa pensar en un celler antic, en una d’aquestes caves que hi ha a la província francesa, on es troba el bon ‘armagnac vieux’ i la ‘fine’ sense consessions, d’una legetimitat que no crec que sigui cap excés qualificar de sublim.

            Les botes totes iguals de per fora, sense altra elegància ni altra fantasia que un perfum intens de ponderació, d’integritat, de seny indestructible, aquestes grans botes que dormen en un ambient fresc, de teranyines i d’ombra… Imagineu una vitrina plena d’infolis amb totes les cobertes iguals, unes cobertes d’aire monàstic i feixuc; aquesta vitrina resultaria irrespirable, la mirada s’ompliria de llàgrimes davant d’una parada així… i malgrat això, mentre passen les fantasies del barman, el vell conyac cada dia agafa més prestigi; per això els bibliòfils, amb tota la ferocitat del bibliòfil, amb tota la inhumana passió del bibliòfil, aquells que passen el dit tremolant damunt les planes d’un incunable com si toquessin la galta d’una princesa oriental, el bibliòfil res més que bibliòfil, em fa l’efecte que és un dels éssers més horriblement sensibles, un dels homes més atacats per aquell sensualisme afinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni els poetes ni els tramvies que passen per la Rambla”.

  

            Josep Maria de Sagarra a L’Aperitiu del diari Mirador nº 13 del 25 d’abril de 1929.

book-of-hours-ghent-early-16th-century.jpg   cicero-marcus-tullius-venice-aldo-manuzio-1513.jpg

              Llibre d’Hores Ghent 1516                              Ciceró Venezia Aldo Manuzio 1513

 

 

 

 

“ El bibliófilo, haciendo honor a la etimología, ama los libros, pero no todos, ni con la misma intensidad: precisamente la exaltación reverencial del libro, de todo libro, es propia del que sólo ha leído – y a la fuerza – los de texto. También se utilizan los libros de forma abusiva en fotos de solapas, entrevistas y reseñas.

            El bibliófilo puede poseer y leer cualquier tipo de libro, pero como tal bibliófilo sólo le interesan los que tengan algo especial, los que se salgan fuera de lo común: manuscritos, incunables, antiguos, raros, curiosos… Suele asociarse libro raro con libro antiguo, y uno y otro con valioso, caro, pero son tres conceptos distintos que no se deben confundir. Hay libros muy antiguos – incluso del siglo XV – que no son nada raros ( aunque pueden valer mucho), y por otra parte existen libros muy raros que carecen casi totalmente de interés y de valor económico ( por ejemplo, un sermón del siglo XVII)”.

 


 

            Mendoza Díaz-Maroto, Fco. : La Pasión por los Libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Ed. Espasa Calpe, Madrid, 2002, pp. 177.   dante-alighieri-dante-col-sito-et-forma-dellinferno-venice-aldo-manuzio-1515.jpg  dante-alighieri-le-terze-rime-di-dante-venice-aldo-manuzio-1502.jpg

Dante Col sito… Venezia Aldo Manuzio 1515       Dante Le terze rime Venezia Aldo Manuzio 1502  

                                                  dibuixexbloguis1thumbnail13.jpg

                   

Read Full Post »

                   biblio6.jpg  

 “ Merçés a la societat de bibliòfils llenguadocians, i a la bona amistat del culte senyor D. Antoni Castanyer de Sòller, puc tenir una bella edició de la història de Montpeller, en quatre toms voluminosos, curosament impresos. Com pot ésser útil ara renovellar-ne el record, diré que la finalitat no era altre que formar per tot arreu el gust per les belles impresions i per els llibres exhaurits. Eren membres fundadors de la societat els que se suscrivien a un exemplar de paper Wahtman, de Xina o qualsevol altre paper de luxe, relligat ademes en pell o en pergamí, de quiscuna de les obres eixides o que eixirien dins la col.lecció. Es consideraven membres corresponents els bibliòfils que prenien un o més exemplars de les en curs de publicació. Els llibraters no eren exclosos. El títol de membre honorari es concedia an aquelles persones singulars que més excel.lien, tot fomentant el gust per la ciència bibliogràfica. Els noms dels suscriptors s’estampaven a la fi del tom i, a cap d’any, reneixien en un llibre que es repartia gratis entre els membres. El paper se comanava a les millors fàbriques de França, Anglaterra i Holanda, i el tiratge an els millors estampadors…             Les circunstàncies actuals no han permès dur a terme per part de la Associació per la Cultura de Mallorca un pla editorial que tenia concebut i que s’hagués realitzat, segurament, amb èxit.

            Ara que l’amic Mulet ha renovellat la pensada, simpàtica i jovenívola de aplegar els bibliòfils i fer obra positiva, ens pertoca lloar-la i fer opinió entorn d’ella. Compartesc l’optimisme d’En Mulet, i esper, confiadament, que prest ha de sorgir l’editor providencial i el bibliòfil en cap, fent viable la formació del suspirat Grup de Bibliòfils.

  

            Article: “Elogis de ‘Bibliofília’” de Mn. Antoni Pons  a Llevant ( Decenari catòlic mallorquí) del dia 20 de setembre de 1928.

                         biblio10.jpg    

“ – ¿ Es considera impressor abans de tot?. – Abans quan em deien que jo era un artesà em sentia ofés. Ara, en canvi, em sento afalagat. Sóc gravador, artista de bibliòfil. Presumeixo d’un coneixement, que no és mai suficient, d’un ofici que s’ha perdut. L’art de l’impressor és sublim, perquè pot crear meravelles. No és tan sols un art d’imatges. La realització i la intencionalitat de l’impressor hi té molt a veure, encara que siguin imperfectes. Les màquines fan les coses perfectes, però no fan art. L’artista té una tècnica que no és perfecta, però motiva. Cada vegada estic més convençut que els avenços tecnològics en segons quina àrea del disseny tenen un interès efímer. Un dibuix que tingui una mica d’esperit, en canvi, d’aquí a cinquanta anys encara serà un dibuix que suggerirà sentiments. La tècnica només ajuda en un sentit material. L’esperit no es pot basar només en la tècnica. El que ha fet perdurar l’home ha estat l’esperit. Jo no nego la tècnica, però és evident que el tecnicisme d’avui mata l’esperit. La tècnica no servirà de res a l’home sense esperit. La tècnica ens ajuda, però no ens fa persones. La tècnica es mou en un sentit general. Els homes, però, hem de viure en particular. Íntimament, no em serveix de res una màquina que ha utilitzat molta gent. El sentit de l’art és que el fas tu mateix, amb les teves limitacions. Jo m’he anat defensant sempre com he pogut. El meu aprenentatge l’he fet anant a veure exposicions i creant-me uns referents. Les noves generacions, per desgràcia, no en tenen.

  

            Article- entrevista: “ Miquel Plana, l’impressor artesà i bibliòfil” de Xevi Planas a Revista de Girona, núm. 190 de setembre-octubre de 1998, pp. 24.

                                              dibuixexbloguis1thumbnail13.jpg

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 204

      ver28.jpg

     “És de suposar que una part dels que seguiu el Punt de lectura teniu el que comunament es coneix com ‘sentit de biblioteca’, o el que és el mateix, patiu bibliofília i destineu hores a les llibreries calibrant la propera adquisició. També invertiu cert esforç en la construcció de la vostra biblioteca personal, a la qual us apropeu de tant en tant amb aquella actitud fetitxista vers un volum. Tal volta a vegades us rosega detectar un buit. Jo tenia eixe buit a la lletra D: només tenia dues obres de Dostoievski, cosa que trobava inadmissible”.

              Article: “ Dostoievski polifònic” d’ Enric Castelló 

        a Punt de lectura de La Vanguardia, el 22 d’agost de 2008. 

  veer47.jpg 

      “ En un dels darrers números de la jove revista La Nostra terra el bon amic N’Antoni Mulet, tan conegut ja a Mallorca i a fora, pels seus afanys i entusiasmes en favor del foment del turisme, publica un article curt, però aciençat i enfervorit, a on exposa la idea simpàtica de que s’apleguin els bibliòfils mallorquins, per tal d’empendre la bella tasca de imprimir obres dels nostres escriptors. Aimadors del llibre, així dels temps vells com dels presents, no en freturejen a canostra. Lo que manca és arribar a un lligament de voluntats i aficions en tal manera que tengui realitat lo que enaltres bandes ha tenguda feliç realització. Per ço i al davant l’home que l’idea reclama, i que l’èxit li sia propici. La proposta d’En Mulet no pot ser menys afalagadora, car el desig de posseir una edició acurada de les obres mallorquines és prou sentit per tots els qui han assaborit llur encant, i ensems justificada la necessitat inminent d’aplegar en volums de semblants dimensions, els escrits que, dissortament romanen dispersos per revistes i diaris, esperant una ma pietosa que los ajunti. I és aqueixa una tasca a on hi està compromesa la nostra dignitat”.

  

                        Article: “Elogis de ‘Bibliofília’” de Mn. Antoni Pons  a Llevant ( Decenari catòlic mallorquí) del dia 20 de setembre de 1928.

                                              dibuixexbloguis1thumbnail13.jpg

Read Full Post »

        libro-maravillas-del-mundo-mandeville.jpg

                        Llibre de les meravelles del món- Mandeville

 

 

 

 

 “ Entre los llibreters de més empenta citarèm a Claudi Bornat, del qual en sa època se diu que era ‘Vir sanè in negotio typographico diligens’. Als Corteys, Pere Malo qui tenían les millors estampes de son temps, als Cormellas, qual casa al Call encara està en peu, als Manescals, la familia dels Trinxer qual nom ja trobàm a Valencia en les albors de la imprempta, y no’s donan vergonya de pertànyer al gremi de llibreters los Margarits, Forcad, Miquel del Munt y altres, juristes d’aquella època. Venen a sumarse als llibreters de Barcelona los Lacavallería, Matevat, Dexen, Girart y molts altres que venen de la part de França a donar nova empenta a la estampa y per lo tant al llibre. Han passat per Barcelona a fer son aprenentatge o per establirs’hi los Bueno de Zaragoza, Lizau, Pere Malo, Valero Sierra també aragonès, en Geroni Palol de Girona, los Abadal, etc.

   En 1787 es andador del Gremi en Mateu Echterling, de Ungría, qui s’establí a Barcelona, sortint de sa casa un bell stock de llibres”.

  

 

              “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp.68-69.

 

 

 

 

    “ Per fí podríam posar aquí una llarga llista de personalitats de tota mena que han sigut llibreters o fills de llibreters qui han honrat lo camp de les lletres; sols ne citarèm alguns per no allargar més aquest petit esbós sobre lo ram de llibrería a Barcelona.   Dels Lacavallería ne sortí lo doctor Lacavallería y Dulach, fill de Barcelona, qui escrigué lo cèlebre Gazophilacium catalano-latinum. Dels Cormellas sols lo pare era mercader, son fill fou Doctor en drets. De la casa Rubió n’ha sortit Lo Gayter del Llobregat y don Antoni Rubió y Lluch, honra de les lletres y literatura catalanes. La casa Brusi fundant y aguantant per espay de més de cent anys lo Diari de Barcelona, que fou lo primer diari que s’ha escrit en català ( 22 de Març de 1810), durant uns cinch mesos sa publicació. Y per fí no podèm menys de recordar a la generació present que dels qui contribuiren més al revifament de les arts del llibre en lo segle passat foren don Esteve Paluzíe y Cantalozella y les Cases Piferrer, Ribet, Pons, y Muntaner y Simon.

   De tot aquell esplendor gremial sols ne queda un esfumat recort, y fins sembla que se sent com una aversió a agremiarse, y es que en veritat lo que no’s coneix, no’s pot estimar. Si estessem assadollats del esperit que animava la agremiació d’antany, la qual sols servía pêl millorament de les arts en general, y en particular ‘ perque los richs no oprimesquen los pobres’, son paraules de les ordinacions del 1553, comprendríam la necessitat y utilitat de la metexa, y procuraríam estudiarla per implantarla de nou”.

 

                “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 69-70.

                                                 dibuixexbloguis1thumbnail13.jpg

                           

Read Full Post »

          biblio8.jpg

“ Quin és el lector del Journal l’atenció del qual encara no ha estat atreta per alguna informació d’aquest gènere: ‘ Ahir, 3 d’abril, a la Sala de Vendes, un bibliòfil  força conegut, el Sr. H.P., ha adquirit, per 1.100 francs, un exemplar lleugerament fatigat de la primera edició de Du côté de chez Swann. El preu de venda d’aquesta obra era, quan la seva publicació l’any 1914, de 3 fr. 50.’

Torneu a aplegar els vostres records. Quina sorpresa no fou la vostra en saber que tals operacions eren possibles¡ El llibre és doncs un valor¡ Es pot jugar sobre el llibre¡ Així hi ha valors ‘ emesos’ a 3 fr. 50 que abasten en alguns anys un curs tres centes vegades més alt¡ Això que en diuen ‘ la Bibliofília’ és aquesta nova especulació, doncs¡ Un risc tan petit i totes les esperances: quina novetat, quin atractiu¡”.

  

            GRASSET, Bernard: El món dels llibres, A. López Llausas, Barcelona, 1929. Traducció Just Cabot. Pp.24-25.

                                    biblio31.jpg    “ D’aquesta sala primera, en dèiem la ‘sala de les revistes’, perquè allí es guardaven – a mesura que anaven arribant i eren examinades, i abans de ser conduïdes al relligador – les que rebiem continuament de les acadèmies, dels instituts i de les altres societés savantes de totes cinc parts del món.La segona cambra, i la més gran, era la ‘sala daurada’, perquè les altes i nobles llibreries de fusta severa que folraven gairebé totalment les parets tenien a les seves volutes abarrocades alguns tocs d’or, que lluïen suaument damunt la pau de les rengleres de llibres i carpetes. Se’n deia també la ‘ sala de Mossén Cinto’ perquè hi era guardat el fons del gran Verdaguer, recentment adquirit, amb tots els manuscrits i la biblioteca deixats en morir pel nostre incomparable poeta modern. A la mateixa sala eren custodiats altres llibres de valor excepcional, com el Cançoner dit d’Aguiló, i manta peça raríssima, que els entesos es passaven de mà en mà, com els canonges es passarien la custòdia…

La docta sala tenia dos finestrals que donaven al carrer del Bisbe, amb festejedor de pedra picada a banda i banda. Davant de cada finestra, una taula petita i un parell de poltrones permetien als erudits consultar les peces úniques de la biblioteca, i a nosaltres, els joves macips, vigilar-los discretament, perquè ja és universalment sabut que la passió i la cobejança del bibliòfil no reconeixien límits”.

  “Els mestres cantaires de Barcelona” amb entreactes a Madrid ( 1911-1914), XIX capítol de Tots els camins duen a Roma. Memòries. II, pp. 235-236, de GAZIEL , parlant de l’Institut d’Estudis Catalans.

 

 

 

 

 

                                          dibuixexbloguis1thumbnail14.jpg

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »