San Agustín De civitate… Pannartz 1468 Biblia Venezia Aldo Manuzio 1497
“ Abans els llibres que sortien de les impremtes, i es relligaven a mà, i es gravaven al foc, i només els compraven mitja dotzena de persones, tenien tot un altre aire. En primer lloc la fantasia dels editors era limitadíssima; durant anys i anys només es feia un sol tipus de relligadura; les lletres tenien una monotonia solemne, la millor qualitat. Avui dia veure una gran estiba de llibres plens d’artritisme, feixucs d’obesitat, amb unes cobertes d’un pergamí etern o d’un cuiro inalterable, dóna una sensació ben diferent a la d’un bar a l’americana; a mi em fa pensar en un celler antic, en una d’aquestes caves que hi ha a la província francesa, on es troba el bon ‘armagnac vieux’ i la ‘fine’ sense consessions, d’una legetimitat que no crec que sigui cap excés qualificar de sublim.
Les botes totes iguals de per fora, sense altra elegància ni altra fantasia que un perfum intens de ponderació, d’integritat, de seny indestructible, aquestes grans botes que dormen en un ambient fresc, de teranyines i d’ombra… Imagineu una vitrina plena d’infolis amb totes les cobertes iguals, unes cobertes d’aire monàstic i feixuc; aquesta vitrina resultaria irrespirable, la mirada s’ompliria de llàgrimes davant d’una parada així… i malgrat això, mentre passen les fantasies del barman, el vell conyac cada dia agafa més prestigi; per això els bibliòfils, amb tota la ferocitat del bibliòfil, amb tota la inhumana passió del bibliòfil, aquells que passen el dit tremolant damunt les planes d’un incunable com si toquessin la galta d’una princesa oriental, el bibliòfil res més que bibliòfil, em fa l’efecte que és un dels éssers més horriblement sensibles, un dels homes més atacats per aquell sensualisme afinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni els poetes ni els tramvies que passen per la Rambla”.
Josep Maria de Sagarra a L’Aperitiu del diari Mirador nº 13 del 25 d’abril de 1929.
Llibre d’Hores Ghent 1516 Ciceró Venezia Aldo Manuzio 1513
“ El bibliófilo, haciendo honor a la etimología, ama los libros, pero no todos, ni con la misma intensidad: precisamente la exaltación reverencial del libro, de todo libro, es propia del que sólo ha leído – y a la fuerza – los de texto. También se utilizan los libros de forma abusiva en fotos de solapas, entrevistas y reseñas.
El bibliófilo puede poseer y leer cualquier tipo de libro, pero como tal bibliófilo sólo le interesan los que tengan algo especial, los que se salgan fuera de lo común: manuscritos, incunables, antiguos, raros, curiosos… Suele asociarse libro raro con libro antiguo, y uno y otro con valioso, caro, pero son tres conceptos distintos que no se deben confundir. Hay libros muy antiguos – incluso del siglo XV – que no son nada raros ( aunque pueden valer mucho), y por otra parte existen libros muy raros que carecen casi totalmente de interés y de valor económico ( por ejemplo, un sermón del siglo XVII)”.
Mendoza Díaz-Maroto, Fco. : La Pasión por los Libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Ed. Espasa Calpe, Madrid, 2002, pp. 177. 
Dante Col sito… Venezia Aldo Manuzio 1515 Dante Le terze rime Venezia Aldo Manuzio 1502
En Sagarra és una mica cruel en fer aquesta descripció dels bibliòfils però no li falta alguna cosa de raó. Jo haig de reconèixer que els llibres antics, enquadernats tots iguals em desorienten una mica quan haig de cercar el que m’interessa.
I la descripció que fa el següent autor, doncs si, té tota la raó! Bibliòfil no necessàriament ha de ser un pirat per al llibre antic!
si no es llegit el llibre del Mendoza val la pena, a mi em va fer enganxar a la Bibliofília, encara que ara estic més per la Bibliología, per cert bastant oblidada.