“ Quin és el lector del Journal l’atenció del qual encara no ha estat atreta per alguna informació d’aquest gènere: ‘ Ahir, 3 d’abril, a la Sala de Vendes, un bibliòfil força conegut, el Sr. H.P., ha adquirit, per 1.100 francs, un exemplar lleugerament fatigat de la primera edició de Du côté de chez Swann. El preu de venda d’aquesta obra era, quan la seva publicació l’any 1914, de 3 fr. 50.’
Torneu a aplegar els vostres records. Quina sorpresa no fou la vostra en saber que tals operacions eren possibles¡ El llibre és doncs un valor¡ Es pot jugar sobre el llibre¡ Així hi ha valors ‘ emesos’ a 3 fr. 50 que abasten en alguns anys un curs tres centes vegades més alt¡ Això que en diuen ‘ la Bibliofília’ és aquesta nova especulació, doncs¡ Un risc tan petit i totes les esperances: quina novetat, quin atractiu¡”.
GRASSET, Bernard: El món dels llibres, A. López Llausas, Barcelona, 1929. Traducció Just Cabot. Pp.24-25.
“ D’aquesta sala primera, en dèiem la ‘sala de les revistes’, perquè allí es guardaven – a mesura que anaven arribant i eren examinades, i abans de ser conduïdes al relligador – les que rebiem continuament de les acadèmies, dels instituts i de les altres societés savantes de totes cinc parts del món.La segona cambra, i la més gran, era la ‘sala daurada’, perquè les altes i nobles llibreries de fusta severa que folraven gairebé totalment les parets tenien a les seves volutes abarrocades alguns tocs d’or, que lluïen suaument damunt la pau de les rengleres de llibres i carpetes. Se’n deia també la ‘ sala de Mossén Cinto’ perquè hi era guardat el fons del gran Verdaguer, recentment adquirit, amb tots els manuscrits i la biblioteca deixats en morir pel nostre incomparable poeta modern. A la mateixa sala eren custodiats altres llibres de valor excepcional, com el Cançoner dit d’Aguiló, i manta peça raríssima, que els entesos es passaven de mà en mà, com els canonges es passarien la custòdia…
La docta sala tenia dos finestrals que donaven al carrer del Bisbe, amb festejedor de pedra picada a banda i banda. Davant de cada finestra, una taula petita i un parell de poltrones permetien als erudits consultar les peces úniques de la biblioteca, i a nosaltres, els joves macips, vigilar-los discretament, perquè ja és universalment sabut que la passió i la cobejança del bibliòfil no reconeixien límits”.
“Els mestres cantaires de Barcelona” amb entreactes a Madrid ( 1911-1914), XIX capítol de Tots els camins duen a Roma. Memòries. II, pp. 235-236, de GAZIEL , parlant de l’Institut d’Estudis Catalans.
Ha, ha… m’ha fet gràcia això de vigilar als bibliòfils! Malauradament, però, té raó i suposo que amb tots els gremis sempre hi ha algun manllevador…
Això es veu claramentquan vas a comprar llibres, moltes vegades els llibreters et miren de reüll, de dalt a baix, suposo que per veure la pinta que fem, i per vigilar que no ens emportem res, doncs semble que no és una cosa rara el fet de que alguns llibres desapareixen.