“ Merçés a la societat de bibliòfils llenguadocians, i a la bona amistat del culte senyor D. Antoni Castanyer de Sòller, puc tenir una bella edició de la història de Montpeller, en quatre toms voluminosos, curosament impresos. Com pot ésser útil ara renovellar-ne el record, diré que la finalitat no era altre que formar per tot arreu el gust per les belles impresions i per els llibres exhaurits. Eren membres fundadors de la societat els que se suscrivien a un exemplar de paper Wahtman, de Xina o qualsevol altre paper de luxe, relligat ademes en pell o en pergamí, de quiscuna de les obres eixides o que eixirien dins la col.lecció. Es consideraven membres corresponents els bibliòfils que prenien un o més exemplars de les en curs de publicació. Els llibraters no eren exclosos. El títol de membre honorari es concedia an aquelles persones singulars que més excel.lien, tot fomentant el gust per la ciència bibliogràfica. Els noms dels suscriptors s’estampaven a la fi del tom i, a cap d’any, reneixien en un llibre que es repartia gratis entre els membres. El paper se comanava a les millors fàbriques de França, Anglaterra i Holanda, i el tiratge an els millors estampadors… Les circunstàncies actuals no han permès dur a terme per part de la Associació per la Cultura de Mallorca un pla editorial que tenia concebut i que s’hagués realitzat, segurament, amb èxit.
Ara que l’amic Mulet ha renovellat la pensada, simpàtica i jovenívola de aplegar els bibliòfils i fer obra positiva, ens pertoca lloar-la i fer opinió entorn d’ella. Compartesc l’optimisme d’En Mulet, i esper, confiadament, que prest ha de sorgir l’editor providencial i el bibliòfil en cap, fent viable la formació del suspirat Grup de Bibliòfils.
Article: “Elogis de ‘Bibliofília’” de Mn. Antoni Pons a Llevant ( Decenari catòlic mallorquí) del dia 20 de setembre de 1928.
“ – ¿ Es considera impressor abans de tot?. – Abans quan em deien que jo era un artesà em sentia ofés. Ara, en canvi, em sento afalagat. Sóc gravador, artista de bibliòfil. Presumeixo d’un coneixement, que no és mai suficient, d’un ofici que s’ha perdut. L’art de l’impressor és sublim, perquè pot crear meravelles. No és tan sols un art d’imatges. La realització i la intencionalitat de l’impressor hi té molt a veure, encara que siguin imperfectes. Les màquines fan les coses perfectes, però no fan art. L’artista té una tècnica que no és perfecta, però motiva. Cada vegada estic més convençut que els avenços tecnològics en segons quina àrea del disseny tenen un interès efímer. Un dibuix que tingui una mica d’esperit, en canvi, d’aquí a cinquanta anys encara serà un dibuix que suggerirà sentiments. La tècnica només ajuda en un sentit material. L’esperit no es pot basar només en la tècnica. El que ha fet perdurar l’home ha estat l’esperit. Jo no nego la tècnica, però és evident que el tecnicisme d’avui mata l’esperit. La tècnica no servirà de res a l’home sense esperit. La tècnica ens ajuda, però no ens fa persones. La tècnica es mou en un sentit general. Els homes, però, hem de viure en particular. Íntimament, no em serveix de res una màquina que ha utilitzat molta gent. El sentit de l’art és que el fas tu mateix, amb les teves limitacions. Jo m’he anat defensant sempre com he pogut. El meu aprenentatge l’he fet anant a veure exposicions i creant-me uns referents. Les noves generacions, per desgràcia, no en tenen.
Article- entrevista: “ Miquel Plana, l’impressor artesà i bibliòfil” de Xevi Planas a Revista de Girona, núm. 190 de setembre-octubre de 1998, pp. 24.
Biblioaprenent 