Biblioaprenent

“És normal que els llibreters de vell acaben com a col.leccionistes?

No sé si es normal, però es freqüent. Personalment, és una cosa que he intentat defugir sempre. Pres d’una manera apassionada, pot ser la ruïna d’un llibreter, i de fet ho ha estat en moltes ocasions.

Els llibreters tenen una temptació davant tot el dia, i és una situació en la qual jo em trobe quan m’arriba una biblioteca d’una persona amb gustos semblants als meus. Què fas? Te’n quedes amb un 30 % de la biblioteca?… Això és una ruïna.

El col.leccionisme, dut a un alt nivell, a un alt nivell de bibliofília, no es produeix al nostre món, per què no tenim suficients diners. I quan tens un llibre que val 500.000 o 1.ooo.ooo de pessetes no pots guardar-ho tranquil.lament a la teua biblioteca.

El col.leccionisme que es produeix és sobre un tema determinat, o en el cas de ser llibreter amb gustos molt amplis aquest recopila llibres interessants, no elevats de preu.

  Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.      

 “ Queden aquí por hoy estas consideraciones que nos proponemos ampliar cuando la ocasión se presente. Como decíamos al principio, las ediciones denominadas ‘para bibliófilo’ han adquirido un volumen y una insistencia que no pueden pasar inadvetidos para quien quiera se ocupe en cuestiones de arte. Y precisamente por la destacada intervención que tienen los artistas en tales ediciones – las hay, con frecuencia, que sólo se proponen especular con el nombre y la firma de un determinado artista – dentro de estas series monográficas de los cuadernos de COBALTO, establecemos esta sección de ‘Bibliofilia y Libro de Arte’, con el exclusivo propósito de que sirva de orientación, en la medida de nuestros mejores deseos y posibilidades, a todos aquellos que, generosamente, buscan en los libros de esta especie un goce y una satisfacción de todo punto legítimos; aunque, preciso es confesarlo, no siempre correspondidos con entera lealtad”.

Article a Cobalto, Vol.1 Cuaderno 1 de 1947, en la secció “Bibliofilia y libro de arte”, escrit per R.S.T.

Read Full Post »

“ A mitjans del segle XV, l’any 1445, los Concellers de la Ciutat donan Ordinacions als llibreters o lligadors de llibres… per utilitat del ben públich e per posar en repòs los quarnadors de libres e venedors de pergamins e papers habitants en la dita Ciutat e per cessar inconvenients qui entre els se podrien seguir… .

 A travers d’aquestes Ordinacions s’endevina la importància del ram del llibre a Barcelona, que es la primera ciutat d’Espanya que pot honrarse ab tal organisme.   La escasedat de paper y de pergamí fou la causa immediata de sa agremiació a fí d’evitar que los llibreters menys adinerats se vegessen privats d’exercir son ofici, perque los més richs agavellavan tots los pergamins o reymes de paper que sortían a mercat.

   Lo Concell de Cent y la Diputació  tenían nomenat llibreter propri des de temps immemorial. La familia Corró, més tart Cortey, es lo llibreter oficial de la Diputació y del Concell de Cent durant una centúria, havent passat alguns de sa familia per ésser penyorats per la Inquisició.

   Al nàxer la Imprempta, los llibreters de Barcelona foren los primers en dar la mà als nous impressors, procedents d’Alemanya, segons los documents gràfichs fins avuy coneguts, esforçantse en contractarlos y tenirlos en sa casa o a ses despeses, acabant molts d’ells per posar estampa propria.   Entre’ls primers, qui com a llibreters establiren Estampa per son compte, hi ha En Pere Miquel, a qui tot y essent llibreter del Concell de Cent lo veyèm dedicarse més de plè a la explotació de la nova art d’estampar que havía de substituir ab lo temps a la Xilografía. Mossèn Pere Posa, qui en 1498 cedeix part de sa llibrería y alguns estris d’enquadernador als jóvens llibreters Antoni Vernet y Gaspar Mir per la quantitat de 56 lliures ab 14 sous barcelonesos”.

                “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 62-63.

    “ L’editor ha de sentir-se una mica artista i una mica bibliòfil. Com més se’n senti, millor per al llibre. El llibre, a part el seu valor literari, és, en si, una obra d’art, assolida o frustrada. I, així com un artista no pot passar amb indiferència pel davant d’una obra d’art, sinó que ha de parar-se a contemplar-la i li produeix emoció, bona o dolenta, altre tant succeeix al bibliòfil respecta al llibre. Té una manera peculiar d’agafar-lo, de palpar-lo, d’obrir-lo, de fullejar-lo i de contemplar-lo amb un interès tan propi com no sabrà fer-ho cap persona no iniciada”. 

               Salvat, Santiago: L’Editor davant el llibre. Conferència del dia 4 de març de 1936 a l’Institut Català de les Arts del Llibre. Ed. Inst. Català de les Arts del llibre, Barcelona, 1936. Pp. 16-17.

Read Full Post »

“ Evidenment – i amb permís dels optimistes – no tots els qui la diada del llibre surten a comprar un llibre compren un llibre. Alguns compren la satisfacció interior d’ésser un ciutadà com cal, altres compren un meta-estones, i uns quants d’altres compren un moble. Encara n’hi ha que no saben el que compren. El comprar un llibre ja és, entre nosaltres, seguir una consuetud. La mona de Pasqua, els panellets per Tots-sants, la palma pels Rams, el gall per Nadal, el nas llarg i l’espanta-sogres per Carnestoltes i el llibre per Sant Jordi, completen el civisme d’innombrables burgesos i menestrals.

            Atureu-vos, si sou servits, davant de qualsevulla parada de llibreter, en la diada de demà. Veureu, entre els qui manipulen volums amb una certa destresa, el mala-traça, el neòfit, l’home, la dona, el jove i la damisel.la que els remenen com si fossin de vidre i tinguessin por de trencar-los o com si els llibres acabessin de sortir de foc i escaldufessin els dits. El pincen tímidament, amb precaució; els giren i els regiren com si cerquessin la marca de fàbrica d’un producte acreditat; d’un pot de Ruamba o de Malta Kneip.

            Ah, per certes persones l’escollir se’ls fa difícil i enutjós¡ Ells saben que tenen el deure de comprar un llibre, però quin llibre? De bona gana consultarien el llibreter, però, naturalment, – pensen ells – el llibreter voldrà desfer-se d’allò pitjor; ens endossarà un rave.I van triant. Per què trien? Oh, trien cobertes, lloms, relligaments que facin goig. Als decantats al luxe els plauen els volums de patxoca, amb unes pastes que s’adiguin de color amb l’empaperat de la biblioteca i que tinguin les dimensions precises per ajustar-se a les de l’altura dels prestatges a emplenar. A vegades l’escollir un llibre determina discussions familiars… Per un pare excessivament curós de la innocència de les seves filles, la diada del llibre és una diada cruel. La quantitat i la diversitat de verins amagats que solen contenir certs llibres el fa recelar de tots. Els de cobertes al cromo se li fan sospitosos, i són precisament els que engresquen la joventut d’una intel.ligència mitjana.

            Es ben divertit, tanmateix, d’observar com l’atzar juga, s’entreté, es diverteix amb aqueixos admirables reclutes de la cultura, disposats a llançar unes pessetes patriòticament.

            Veieu com llurs mans s’apropen i s’allunyen d’un llibre; ara es cremen, ara no es cremen; al què de què¡ Per un miracle de telepatia arriben, a força de palpar i de dubtar, a prendre l’obra que ha d’acreditar-los als ulls dels intel.ligents que els miren. Un cop de cor i hauria fet sort¡ Però una nova perplexitat els desvia del camí de redempció i els torna als llims, qui sap si per la resta de llur vida.

            Ja sabeu que hi ha individus que a preu de regal ho compren tot encara que no els calgui i els faci nosa. Un deu per cent no fa perdre el seny a un economista d’aqueixa mena, però tampoc es pot passar per alt, si, al mateix temps, es guanyen indulgències intel.lectuals amb una insignificant despesa.

            Tot amb tot, aquells que es desdineren generosament per tal de contribuir a posar remei a la crisi del llibre català, – gairebé declarada oficial – i llegeixen amb fervor de llecs, i es passen el dit polse per la llengua en girar els fulls, són ben mereixedors de la medalla de sofriments per la pàtria”.

                                    Article: “Impromtu: per les cobertes” de Prudenci Bertrana a La Veu de Catalunya del 22 d’abril de 1934, p. 8.

Read Full Post »

“El llibre vell – antic, fóra millor – no pateix els mateixos condicionants que el llibre nou. El seu mercat es mou al marge de les pressions industrials d’editors, autors i distribuïdors. Depèn d’una oferta i d’una demanda més independents.– Senyor Eroles… Què és un llibre vell?– És una petita meravella. És una cosa passionant, tant per al llibreter que hi tracta com per al comprador.– Per què la gent compra llibres vells, pel contingut o per les característiques?– Per totes dues coses. Hi ha els col.lecionistes que potser donen prioritat a les característiques, però que també s’interessen pel contingut. Hi ha, després, un sector, més ampli, que el compra pel contingut.– Tradicionalment, vós i la vostra família us heu dedicat al llibre vell – Actualment us sembla que hi ha el mateix interès pel llibre vell – o antic – que abans?– Hi ha el mateix interés. Potser fins i tot ha augmentat. Hi ha molta gent jove que busca llibres del segle passat que no s’han reeditat i que volen llegir per motius d’estudis, d’informació o de plaer.– Una política de reedicions i de biblioteques populars, no faria minvar aquest mercat actual?.– No, al contrari. Després de llegir un llibre en la nova edició o a la biblioteca, la gent voldria poseir-ne un exemplar de l’edició primitiva. Aquesta política seria beneficiosa per als llibreters de vell.– El llibre català que s’edita en l’actualitat, serà mai un llibre antic buscat per un públic apasionat com el d’ara?– Indubtablement. Només hi ha un problema; que no arribi a durar- Les edicions d’avui dia són més econòmiques i també de menys qualitat. No sé si resistiran el pas del temps.– Què determina el preu d’un llibre antic?– Diversos factors. En primer lloc, la demanda. Després, l’existència. Després, l’estat. Hi ha incunables que passen de cent mil pessetes. Però encara podeu trobar llibres del segle passat a vint duros. I fins i tot a deu duros. Trobar-los, valorar-los, adquirir-los; aquesta és la passió del públic comprador de llibres vells.– Hi ha col.leccionistes de llibres antics catalans fora de Catalunya?– Sí, sí, ja ho crec. N’hi ha arreu del món. Ben sovint els llibreters de vell ens trobem amb compradors americans o europeus que busquen coses determinades amb el mateix coneixement que la gent d’aquí…– Com neix un comprador de llibres antics?– De primer, comprant i llegint llibres nous. Després, descobrint el valor del llibre. Finalment, interessant-se per allò que s’editava en el passat…”.  

Article: “ Converses amb la gent del llibre Cinc-cents anys després” , on són entrevistats personatges dedicats al món del llibres, en aquest cas Emili Eroles, llibreter de vell, per Jaume Fuster a Serra d’Or, nº 181 d’octubre de 1974.

Read Full Post »

 “En canvi, per acabar aquesta ressenya tipogràfica de caràcters hem de fer esment de les caplletres adornades ja que tots els catàlegs en mostraven alguns models. La seva presència respon al desvetllament de les arts del llibre ja apuntat i que ampliarem en el seu moment. En nèixer el gust pel llibre de bibliòfil es tornaren a posar de moda les caplletres adornades, dins de les quals poden distingir-se dos grups: les pròpiament gòtiques, que semblen veritables còpies de lletres medievals i les caplletres inscrites en un conjunt floral de regust Art Nouveau. De les primeres en dissenyà algunes Canibell, mentre que Riquer, Gual, Triadó, Renart i el propi Canibell en feren de les segones que acostumen a aparèixer tot sovint en la revista Gràfica. La importancia d’aquest reduït camp de les inicials rau en el fet que és un dels més autòctons dins de la tipografia emprada durant l’època modernista a Catalunya.

Fent costat a tot aquest material hi ha també tota una sèrie de complements decoratius de l’obra impresa, que recullen d’igual forma els catàlegs. Ens referim a la gran quantitat d’orles, vinyetes, capçaleres, filets, cantoneres, etc, merament ornamentals”.

Pilar Vélez a l’article: “ Entorn de les Arts gràfiques de l’època modernista a Catalunya. La tipografia”. De la revista D’Art, nº 10-1984,pp.216.

     “ Las librerías de viejo democratizan el libro. En primer lugar porque lo vuelven asequible prácticamente a todos los bolsillos y, en segundo lugar, porque hacen convivir en un solo espacio las materias más diversas, ciudadanas que son de una misma sociedad. La encuadernación, el tamaño y el grueso determinaban la pertenencia o no a la mesa correspondiente. No recuerdo haberme topado con un libro de pasta dura en la mesa de los más baratos. Esto me daba igual, puesto que la apariencia del libro aún no formaba parte de mi proceso de selección. No era mi única ignorancia. Pero aclaro que en aquellos tiempos ese tipo de ignorancia era uno de los mayores deleites en la busca de libros”. 

Article: “ Libros de viejo, libros usados” per Federico Patán a la Rvta.

De la Univ. De México.

Read Full Post »

“Voldria dir un parell de coses que relacionen els usos libraris medievals i els més recents. El reciclat de paper  era no sols conegut, sinó que el mateix paper, invent oriental, era producte del reciclatge de draps i teles. Quant al pergamí, la manera de reciclar-lo era rascant-lo i així poder-lo utilitzar novament com a palimpsest. Alturo parla prou dels pergamins reutilitzats que reben aquest nom hel.lenístic.Un altre ús reciclat seria el que representa la fitxa catalogràfica i del dipòsit legal a seguit de la portada del llibre, que abans era colofó amb el nom del copista, la data i, en el millor dels casos, el lloc on s’havia fet la còpia.Paro de comptar fets passats per dir que no sé fins on arribarem en el futur. Després de les èpoques que explica el professor Jesús Alturo, damunt del llibre hi va passar el corró de la impremta que, si no féu desaparèixer de sobte el llibre manuscrit, sí que li’n prengué el protagonisme. Ara som en un altre tombant de la civilització. L’ordinador, l’internet, el correu elctrònic ens escridassen dient que faran desaparèixer els llibres; fins la necessitat d’escriure a má, potser.

No ho crec. La libido tangendi, la voluptat d’acaronar, tan humana, que es manifesta quan tens materialment a les mans un llibre pulcrament escrit, bellament il.lustrat i ben enquadernat; com també el goig espiritual de retenir-ne el contingut i les idees en forma constantment tangible, preservaran el llibre de desaparèixer”.

Article a Serra d’Or, nº 497 de maig de 2001, d’Anscari M. Mundó, parlant del llibre de Jesús Alturo: El llibre manuscrit a Catalunya: orígens i esplendor, Public. Generalitat-Ed.92, B, 2000; col. Som i serem,14.

” S’ha assenyalat repetidament el caràcter documental de l’obra d’il.lustració de d’Ivori, i potser poc el fantàstic. Fou un molt dotat conreador de la fantasia; les nombroses històries per a infants que il.lustrà, tant en llibres com en revistes, li permeteren demostrar-ho a bastament. També podem considerar fantasia la riquíssima decoració que inventà per als llibres de bibliòfil: orles, caplletres, culdellànties…, el suport de la qual no es basa en personatges, sinó en formes geomètriques variadíssimes”.

Article: “ D’Ivori, artista del llibre” de M. Montserrat Castillo a Serra d’Or, nº 454 d’octubre de 1997.

Read Full Post »

 És d’altra banda, ben present en mi el record del dia que es presentà a la Biblioteca de Catalunya el “ Catàleg del Museu del Llibre Frederic Marès” ( el passat 2 de novembre), en què Mañosas féu un deliciós parlament sobre bibliofília: els ulls, els dits, els sentits, la passió i tota l’ànima del bibliòfil, els fulls, els tipus i les relligadures dels llibres, hi foren tan exquisidament descrits per l’orador, que ens semblà una meravella de poder escoltar aquelles paraules en un temps com els que corren”.

  Article: “ El bibliòfil Enric Mañosas i Barrera” per Jaume Medina a Serra d’Or, nº 439-440, juliol-agost 1996.  

La il.lustració es feia primitivament per motius que encara ara són plenament vàlids: per destacar els passatges més importants de l’obra i per enriquir-la. En arribar la impremta, les il.lustracions originals dels escriptors foren substituïdes per gravats que, segons com, eren il.luminats a mà. Els primers eren treballats sobre la fusta, però durant el segle XVI va generalitzar-se el gravat al buit sobre coure. A tot Europa la impremta va experimentar una certa decadència, per diverses causes – entre les quals la censura – , i fins al segle XVIII no arribà la renaixença. Aquí també vam patir el mal general, i en l’aspecte de la decoració dels llibres el període esmentat és més aviat trist.L’època romàntica ajudaria a donar una forma artística al contingut dels llibres. Les dificultats de l’edició catalana i el petit camp en què és mou, fan que els nostres il.lustradors treballin per a obres en castellà. En primer lloc cal citar l’il.lustrador Parcerisas, darrera el qual vindrien Tomàs i Ramon Padró, Eusebi Planas, Josep Lluís Pellicer, Josep Puiggarí, Josep Llobera i d’altres. Les edicions populars catalanes d’Innocenci López donarien nom a Manuel Moliné.

El desenvolupament editorial i l’aplicació dels avenços tècnics de la impremta fan que, al final del segle passat i als primers anys de l’actual, l’edició catalana de llibres il.lustrats sigui, a més de brillant, molt diversificada. Dibuixants tan complets com Apel.les Mestres obren un camí que serà fressat per Josep Triadó, Alexandre de Riquer i Joan Vila “ D’Ivori” en les obres de bibliòfil”.

Article: Il.lustració. Il.lustradors a la Rvta. Serra d’Or d’octubre de 1974. ( no possa autor).

Read Full Post »