Biblioaprenent

“ A mitjans del segle XV, l’any 1445, los Concellers de la Ciutat donan Ordinacions als llibreters o lligadors de llibres… per utilitat del ben públich e per posar en repòs los quarnadors de libres e venedors de pergamins e papers habitants en la dita Ciutat e per cessar inconvenients qui entre els se podrien seguir… .

 A travers d’aquestes Ordinacions s’endevina la importància del ram del llibre a Barcelona, que es la primera ciutat d’Espanya que pot honrarse ab tal organisme.   La escasedat de paper y de pergamí fou la causa immediata de sa agremiació a fí d’evitar que los llibreters menys adinerats se vegessen privats d’exercir son ofici, perque los més richs agavellavan tots los pergamins o reymes de paper que sortían a mercat.

   Lo Concell de Cent y la Diputació  tenían nomenat llibreter propri des de temps immemorial. La familia Corró, més tart Cortey, es lo llibreter oficial de la Diputació y del Concell de Cent durant una centúria, havent passat alguns de sa familia per ésser penyorats per la Inquisició.

   Al nàxer la Imprempta, los llibreters de Barcelona foren los primers en dar la mà als nous impressors, procedents d’Alemanya, segons los documents gràfichs fins avuy coneguts, esforçantse en contractarlos y tenirlos en sa casa o a ses despeses, acabant molts d’ells per posar estampa propria.   Entre’ls primers, qui com a llibreters establiren Estampa per son compte, hi ha En Pere Miquel, a qui tot y essent llibreter del Concell de Cent lo veyèm dedicarse més de plè a la explotació de la nova art d’estampar que havía de substituir ab lo temps a la Xilografía. Mossèn Pere Posa, qui en 1498 cedeix part de sa llibrería y alguns estris d’enquadernador als jóvens llibreters Antoni Vernet y Gaspar Mir per la quantitat de 56 lliures ab 14 sous barcelonesos”.

                “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 62-63.

    “ L’editor ha de sentir-se una mica artista i una mica bibliòfil. Com més se’n senti, millor per al llibre. El llibre, a part el seu valor literari, és, en si, una obra d’art, assolida o frustrada. I, així com un artista no pot passar amb indiferència pel davant d’una obra d’art, sinó que ha de parar-se a contemplar-la i li produeix emoció, bona o dolenta, altre tant succeeix al bibliòfil respecta al llibre. Té una manera peculiar d’agafar-lo, de palpar-lo, d’obrir-lo, de fullejar-lo i de contemplar-lo amb un interès tan propi com no sabrà fer-ho cap persona no iniciada”. 

               Salvat, Santiago: L’Editor davant el llibre. Conferència del dia 4 de març de 1936 a l’Institut Català de les Arts del Llibre. Ed. Inst. Català de les Arts del llibre, Barcelona, 1936. Pp. 16-17.