Biblioaprenent

“ Ens dirigim als amants dels llibres. Però n’hi ha de moltes menes. A quins? A tots. Uns amen els llibres fins en llur part més exterior i material: la relligadura, el paper, la tipografia. D’altres tenen uns autors preferits i els agrada de posseir-ne fins diverses edicions, obres que els estudiin, que hi facin referència. D’altres amen tots els llibres recents sense dintingir gaire, amb una mena de passió tumultuosa, inquieta. Convé que els llibres tinguin totes aquestes menes d’amadors, i de totes aquestes menes ens seria fàcil fer llistes de noms il.lustres.

                El gust per les bones edicions, per la part externa d’un llibre, afegeix un nou i noble plaer a cada lectura. En Josep Maria Junoy, en una conferència, clamant per dignificar el públic, no oblidava que ‘ cada llibre, cada revista, cada periòdic ben editats’ feien donar un pas endavant. Ben sovint, i no és gens estrany, els bons lectors amen i cerquen edicions que siguin belles”.

              Editorial del nº 1 de La Revista dels Llibres, de maig de 1925, p. 3.

  “ El francés Levesque ‘afirmó que se es connaisseur por el estudio, amateur por el gusto y curieux por la vanidad’, tres términos que corresponderían aproximadamente en castellano a entendido, aficionado y curioso, distinción que tiene que ver con lo que aquí tratamos. Cuando mi cardiólogo supo que yo estaba escribiendo un ensayo sobre la bibliofilia, demostró entenderlo:’ Ah, sí: sobre la manía de coleccionar libros’. Y no le faltaba razón: sólo comprendemos y disculpamos las aficiones que compartimos, lo demás son manías. Teóricamente, la diferencia de sufijo entre bibliofilia y bibliomanía debe bastar para distinguir con nitidez ambos términos, pero la gente no suele reparar en tales minucias: hay quien confunde bibliofilia con hemofilia, por ejemplo, y no hace mucho un médico inglés fue agredido por quienes pensaron que era lo mismo un pediatra que un pederasta…

                El DRAE define la bibliofilia como la ‘ pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos’. Según el Diccionario de Bibliología ( en adelante DB), es ‘ afición por el libro en razón de su valor histórico o estético, especialmente por los raros y curiosos’, y para Checa equivale a ‘ amor, pasión y estudio de los libros, especialmente de los antiguos, raros, de las ediciones difíciles de encontrar y de las bellas encuadernaciones’. Eco hace una certera puntualización: ‘ La bibliofilia es ciertamente el amor por los libros, pero no necesariamente por su contenido’. Parece que la palabra se utilizó por primera vez en un librito impreso en 1681, y el término bibliófilo, usual desde principios del siglo XIX, fue precedido por el de filobiblo”.

                  Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Psión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe. Madrid, 2002, pp. 39-40.

imatge: L’Hypnerotomachia Poliphili, a e-venise.com

Read Full Post »

“ De fa temps que cobejàvem d’editar una col.lecció de monografies que tractessin temes relacionats amb el llibre en el sentit substantiu del mateix, o sigui referent a la seva materialitat, la seva història, les seves particularitats de confecció, les seves belleses formals i, no cal dir-ho, també la seva transcendència cultural.    Una col.lecció divulgadora, amb certa ambició quant a la dignitat dels textos i a l’acurament de la seva presentació material, oferta, però, a un preu de venda modest per tal de posar-la a l’abast econòmic de tots els esperits sensibles a la bibliofília, i àdhuc que en pogués desvetllar de nous.    Hem batejat aquesta col.lecció amb el nom metafòric de ‘L’ocell de paper’ perquè ens ha semblat que expressava prou bé l’esperit i la materialitat del nostre propòsit, això és: fer que el llibre voli i penetri arreu i sigui estimat com a insuperable vehicle de cultura, i per ell mateix com a obra d’art.

    Perquè és innegable que un llibre, de més a més del valor substantiu del seu text – la qual cosa és l’essencial -, pot oferir en l’aspecte purament formal de la seva confecció qualitats mereixedores d’apreci i admiració; qualitats que depenen del mestratge amb què hagin estat emprades les arts del llibre. D’aquests arts és, doncs, del que tractaran els volums que anirá publicant la col.lecció ‘L’Ocell de paper’, el primer volum de la qual és el que ara teniu a les mans”.

                    MILLÀ, Francesc: L’Art de

 la Impremta a Catalunya. Assaig històric amb notes tècniques. Ed. Millà, Brcelona, 1949. Col.lecció “L’Ocell de paper”, vol I, pp.7.   

                 La idea de fer aquesta col.leció estava molt bé, però només van sortir 3 volums: L’Art de la impremta, Els llibres miniatura i ( Els jocs de naips catalans), van quedar sense publicar : La xilografia catalana, Els ex-libris, Romanços, auques i ventalls, Les felicitacions nadalenques, L’origen dels petits impresos, L’art de guarir els llibres malalts i ’Lexicon’ del bibliòfil.  

               És una llàstima, segurament serien de gran utilitat per aprendre una mica més. 

“L’editor ha de sentir-se una mica artista i una mica bibliòfil. Com més se’n senti, millor per al llibre. El llibre, a part el seu valor literari, és, en si, una obra d’art, assolida o frustrada. I, així com un artista no pot passar amb indiferència pel davant d’una obra d’art, sinó que ha de parar-se a contemplar-la i li produeix emoció, bona o dolenta, altre tant succeeix al bibliòfil respecte al llibre. Té una manera peculiar d’agafar-lo, de palpar-lo, d’obrir-lo, de fullejar-lo i de contemplar-lo amb un interès tan propi com no sabrà fer-ho cap persona no inciada”.

                     SALVAT, Santiago: “L’Editor davant el llibre”, conferència dia 4 de març de 1936. Ed. Institut Català de les Arts del Llibre, Barcelona, 1936; pp. 16-17.

imatge: maya with books -brian lincoln

Read Full Post »

“  Avui la missió del llibre modern és compartida amb altres servidors de la cultura, però el llibre de bibliòfil no admet gaires ratetes ni penjaments. És una obra que l’artista fa amb les mans i amb el cor. Com l’equilibrista que estima el repte i actua sense xarxa. La vàlua d’aquesta obra genial i forçosament escassa fa que els llibres de Miquel Plana figurin a la Biblioteca Nacional d’Espanya al costat mateix d’obres il.lustrades amb estampes del segle XVI”. 

                 Art. De Jordi Dalmau a Rvta. De Girona, nº 210, gener-febrer, 2002, pp. 9.  

 “ A les fires de llibre vell t’adones de la fragilitat de la cultura catalana. Emmascarem les cifres reals de venda quan sumem els llibres de text o les lectures d’ús escolar a les vendes de llibres estàndard, no primats per un suport paral.lel. A la pràctica, hi ha tantes novel.les catalanes de les quals mai no s’han venut ni els mil primers exemplars¡ He pensat que existim gràcies als bescantats crítics literaris que quan diuen: ‘ aquest llibre és mediocre, un intent inacabat, una mala provatura….’, li estan fent l’elogi suprem: certifiquen que tal llibre existeix i que algú, ni que sigui d’ofici, n’ha resistit la lectura.                Hi ha, tot amb tot, un altre aspecta del món del llibres de vell: a les paradetes comproves que ens queden moltes lectures pendents. Confessaré que cada any, tot passejant per entre els llibres de vell, decideixo rellegir un clàssic ( sempre, ep¡, en una llengua que em resulti entenedora). I entenc més el sentit del precepte de Marta Pessarrodona:’ que l’escriure no ens faci perdre el llegir’, ja que llegir és el camí més seriós per participar en la cerimònia quasi.eucarística de la lectura…                Els llibres de vell – tant si són reliquies de veritat o relíquies industrials d’editorials ultrasubvencionades ( ¿ se n’han adonat els responsables de subvencions de la Generalitat i de les Diputacions ?) – són com una part del nostre patrimoni col.lectiu, com el recordatori que som cendra i ens convertim en cendra”.     

                Art. d’Ignasi Riera a La Vanguardia- Cultura , 9 d’octubre de 1990, pp. 12.

Read Full Post »

                                                 ‘Llibre ben catalogat

                                               Prest entre mil es trobat’.

                 Aqui’s pretén que’l bibliòfil tingui  degudament catalogats tots els seus volums, lo qual fóra una pràctica ideal. Emperò, com que demanar axò potser sia massa, bastarà que’l bon amador de llibres, aquell que no’ls té sols per ornament o vanitat, sinó que’ls vol llegir, consultarlos, estudiarlos, treuren fruyt una y cent vegades y per tants anys com pugui viure, ordeni la seva llibrería en forma tal que pugui trobar còmodament qualsevol volum que se li ocorri necessitar. Tal es, per cert, la regla que dóna un bibliòfil rus, de nom Sobolstchikoff, citat en la obra del Albert  Cim, que duu per títol `Le Livre’. Diu aquell rus:’ Un llibre ha d’ésser colocat en una biblioteca – ja s’entén, particular – de manera que no calgui may cercarlo, sinó únicament pèndrel’.   

                               Ramon Miquel y Planas, en el Discurs Proemial del llibre Els Cent Aforismes del Bibliòfil, Ed. Miquel-Rius, Barcelona 1924, pp. XXX-XXXI.

                                                ‘Llibres: la fam de llegirvos

                                               Fa venir set de tenirvos’.

                 Axí diu l’aforisme; y’s pot equiparar aquesta dita ab la d’En Silvestre de Sacy:’ Es pel amor a les lletres que cal ésser conduhit al amor dels llibres’; que’l ja abans esmentat Albert Cim va ferse seva sóts aquesta forma:’No separèm l’amor als llibres del amor a les lletres’. La fórmula nostra resulta més contundent; té quasi la força d’un precepte fisiològich: fam de llegir, set de possehir llibres… ¿ Y per què no? ¿ No parlèm de fam y de set, tractant del or y de les riqueses?¿ No es declarada la benaventurança d’aquell que sofreix fam y set de justicia? Donchs també’s pot dir lo mateix respecte dels llibres, subordinant, com ho hem fet, la set de la possessió a la necessitat, al afany, al goig previ de la lectura”.

                                 Ramon Miquel y Planas, en el Discurs Proemial del llibre Els Cent Aforismes del Bibliòfil, Ed. Miquel-Rius, Barcelona 1924, pp. XXXIII-XXXIV.

Read Full Post »