“L’ Exposició Universal del 1888 assenyala l’inici d’una puixança en la valoració del llibre vell. Fins aleshores hi ha hagut abundància i, per tant, barator. Després comença una època d’escassetat, i, en conseqüència, s’augmenten els preus. És en aquest moment que el tipus de llibreter comença a evolucionar en un sentit més superior. Esdevé més coneixedor, o més comerciant. Altrament, hi ha també un major nombre d’aficionats intel·ligents. Tot plegat es tradueix a fer més operacions, i per tant més negoci que abans.
Per efecte d’aquest nou ambient sorgeixen alguns llibreters força coneixedors de la matèria que manipulen. Un d’ells fou en Joan Baptista Batlle, el qual ha estat un dels llibreter s que més han honorat el comerç del llibre vell del nostre país.
Joan Baptista Batlle va néixer al carrer de l’Hospital, l’any 1869, i es va passar la joventut al Seminari, on aprengué el llatí, feina que va alternar amb una altra d’important, la qual era romandre al servei de mossèn Cinto. D’allà va anar a raure a la llibreria, famosa, que el Mero tenia establerta al carrer de la Tapineria, on va aprendre les beceroles de l’ofici de llibreter de vell, força més complicades, certament, que no pas les que hom aprèn a l’escola.
Quan va morir el Mero, es quedà amb el local de la llibreria. Els llibres els adquiriren els Penella i Bosch. Després va passar al carrer de l’Argenteria, i d’allí a la Diagonal. Féu companyia, un poc temps, amb en Babra, al carrer de la Canuda. La seva botiga portava el nom de ‘L’Arxiu’. Aquest nom arribà a ésser conegut dels amants del llibre d’arreu del món.
Era menut, garlaire, i molt entès – fou dels que hi entenien més – en llibres. Bé: del Seminari va treure el llatí, que dominava. Però de cal Mero no va pas treure la gramàtica parda professional que aquest darrer posseïa a fons, tant i més que no pas el llatí en Batlle, i que havia fet rodar el cap molt sovint al bo d’en Llordachs, el qual es trobava que, de sobte, i no sabia pas com ni per què, li voleiava una compra que ja es creia tenir a la butxaca i se n’anava a parar a la del mero… Era que el llibre s’havia malfixat i havia pres una butxaca per altra.”
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 27.
ℜ ℜ ℜ ℜ ℜ ℜ ℜ
“ El tipo de librero de viejo más temible es el que se ha aprendido el Palau de memoria y cree saber lo que se trae entre manos. Yo he ofrecido a uno de estos, un libro del siglo XVII, por ver los puntos que calzaba.- ¿Qué fecha tiene la edición me preguntó?- Mil seiscientos veinticuatro- le contesté.- ¿ Mil seiscientos veinticuatro?.-repuso.-Bah, eso no tiene interés. Antes está la primera edición de 1598; luego hay la de 1602, la de 1614 y me parece que otra antes de la de 1624.
Retuve las fechas, fui a casa, miré el Palau y efectivamente no había inventado nada. Allí estaban insertas las fechas citadas.
Pues un librero de esos que también tira- vamos al decir- sus catálogos, envió uno de estos a un cliente de una capital de provincia. Uno de los libros catalogados marcaba el precio de mil pesetas. El cliente como el que acaba de leer la lista de la lotería y cree que le ha tocado el gordo, fue corriendo a buscar en su biblioteca el décimo, quiero decir el libro anunciado en el catálogo en mil pesetas del que él poseía otro ejemplar idéntico, y convencido de la igualdad y fraternidad de su ejemplar, escribió a un amigo que tenía en Madrid, rogándole que fuese a la librería en cuestión a ofrecer el libro que le enviaba certificado, y lo vendiese si daban por él quinientas pesetas.
En cuanto el amigo recibió la carta, se fué a cumplir el encargo. Cogió el librero el libro, le dió primero unas vueltas entre las manos, lo examinó luego, lo comprobó después y mirando por último al señor con los ojos entornados le dijo todo lo amablemente que exije la educación mercantil, al tiempo que dejaba con cierto desdén el libro sobre el mostrador.- Hoy- y recalco el hoy- no puedo dar a Vd. arriba de sesenta pesetas por el libro.
-Pero hombre ¿ y qué le digo yo al amigo que me lo envía y me asegura que lo vende usted en mil?
-Pues dígale usted que mi libro valía mil pesetas hace ocho días porque el Palau asegura que es un ejemplar rarísimo, casi único en el mundo. Y ya ve usted lo que son las cosas, en estos ocho días transcurridos desde la aparición de mi catálogo, este ejemplar que trae usted, es el sexto que me vienen a ofrecer.
¿ Se hila o no se hila delgado?”
Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp. 38-40.
