Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliofília’

“ A dret seny he deixat que passés enllà la festa major del Llibre, amb tots els seus ritualismes imposats, per parlar del llibre. Les festes majors de la litúrgia acostumen de tenir vuitada. La festa del llibre no solament vuitada hauria, sinó que hauria de durar de cap a cap d’any. I la festa hauria d’ésser silenciosa, recollida, en el secret de la cambra, on l’Evangeli diu que s’ha de recloure aquell que vulgui fer oració al Pare qui està en el cel. I un hom s’hauria d’acostar al llibre amb aquell estovament d’estranyes i amb aquella flama continguda amb què es fa una comunió espiritual.

Bibliofília val tant com dir amor al llibre. No precisament a les edicions rares ni a les sumptuoses relligadures. No és que això hi sigui per demés. Els qui estimem els llibres voldríem veure’ls i tenir-los sempre noblement estampats i bellament vestits. No han d’ésser aquestes apreciablles exterioritats alló que en el llibre ens enamori; sinó la íntima i callada confidència que ens fa; la veu secreta de l’oracle que ens parla de dins aquell bosc de fulles vives, de dins aquella penombra frondosa on l’esperit habita i vol ésser consultat.

Renan retreu amb gran elogi i amb una mica-mica de recança aquella fórmula de la vida oculta i feliç de Thomàs de Kempis: In angello, cum libello: A un petit recó amb un llibre petit.

Certa cosa és que hi ha llibres que tenen un poder quasi miraculós de pacificació. Erasme conta d’ell mateix que de la lectura dels Diàlegs Ciceronians en sortia amb l’ànima aplacada. I no era cosa gaire fàcil portar la pau a les ànimes fremebundes dels homes del Renaixement. La lectura de Thomàs de Kempis també n’és de pacificadora. I pacipica l’ànima i la reposa la lectura de Sèneca; i agombola l’ànima i la bressola la lectura del petit llibre de Marc Aureli, de qui hom ha dit que era l’Examen de consciència d’un Emperador. A les pàgines d’un llibret aixì, de benefactor i remeier, un hom si hauria d’acostar en estat de gràcia:

Sunt certa piacula vitae quae te Ter puré lecto poterunt recreare libello

Hi ha certs vicis en la vida, diu Horaci, pels quals vicis devem expiació, qne es poden redimir amb la trina lectura d’un llibre, feta amb puresa de cor. Com es veu, el poeta filosòfic i sentenciós, parla de la lliçó d’aquests llibrets que aconsolen, com si fos un acte de religió o de litúrgia. D’aquesta religió són professos, i són devots d’aquesta litúrgia, no tant els qui amen els llibres per l’estamper que els donà a llum, per la raritat qne els fa inassequibles, per la noble enquadernació que els dóna preu ; sinó més tost aquells altres qui els estimen pobrets i nuets, per ço que porten dintre, per l’ametlla gustosa i suavíssima qne han madurat entre el fullam. Estimar els llibres per la part externa, té el seu risc i el seu perill : el de degenerar en la bibliofília, en el sentit restret i pejoratiu del mot, que fa qne els qui n’estan tocats s’aturin a les portes del temple i no siguin admesos, per indignes i mal preparats, a la celebració dels misteris ni a la partícipació del festí. De bibliòfils així n’hi ha molts, adscrits a una fe qne no professen, i a una religió on no combreguen mai.

Anatole France, el gran ensumador de  llibres — posat que la llur astringent olor fou la primera que sentí el seu olfacte d’infant, dins la botiga del seu pare — evoca, en un dels articles que composen La Vie littéraire, la figura de dos bibliòfils, canonge l’un de Notre Dame i vicari l’altre d’una de les parròquies de París. Com que estaven tocats d’una mateixa passió, ell, l’home de les escèptiques elegàncies, i aquells dos sants barons de Déu, tots els matins, sense cita prèvia, com és de raó, es trobaven rondant pels volts d’allà on morava Bibliofília, la dama de llurs amors i de llurs pensaments, invariables i constants. Olorin els qui vulguin roses i gessamins, que jo oloraré fulles impreses, es deien cada un a sí mateix, en eixir de casa. Com que estimaven el mateix, sentien un devés l’altre una sorda i hostil gelosia ; i es trobaven, tots tres a la mateixa hora, al lloc mateix : als Encants de llibres, entre el Pont Reial i el Pont de Sant Miquel,es saludaven amb una polida i untuosa salutació; es miraven de reüll, amb un gest dissimuladament hostil, i s’espiaven les butxaques. La tasca dels dos eclesiàstics sobre la terra, era d’embutxacar, dins les insondables fondàries que porten els clergues, a l’un i a l’altre costat de la sotana, llibres relligats en pell; si al llom portaven, un daurat, aquella menuda flor de lis de les enquadernacions del segle XVIII, quina joia! El lliri de Salomó, no tenia comparança per ells amb aquell petit lliri bibliogràfic. EI canonge era grassó í rodó i tenia la cara púdica i vermella com la d’un infant ; un cos fet a posta per estatjar una ànima plàcida, canonical. El vicari era escardalenc í violent, amb el front votat a les tempestes. El canonge meditava d’escriure la Vides dels Sants Bretons i per això furava en les llibreries. El vicari pensava fer una obra de vasta polèmica, una mena de Ciutat de Deu de Sant Agustí i per això furgava en els encants. Estimaven, però, els llibres amb un tal amor tan cariciós que aquest amor fou estèril No s’han escrit ni les Vides dels Sants Bretons del canonge de Notre Dame ni la gran obra apologètica del vicari d’una de les parròquies de París.

Article: “Bibliofilia I” de Llorenç Riber a La Veu de Catalunya,  27 oct 1926.

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

Els Quatre Gats

“ Los establecimientos de viejos libros de Barcelona radican la mayor parte en la actualidad en las calles de los alrededores de la catedral, en las que abundan también las tiendas de mercaderes de las más diversas antigüedades.

José Porter es en nuestros días el más activo, entusiasta e internacional de los libreros anticuarios, admirado de los bibliófilos, de los escritores y de todos sus colegas. En 1923 inauguró su primer establecimiento en la calle de Montesión, en el inmueble neogótico en cuyos bajos estuvo  instalada durante cuatro años la cervecería-restaurante ‘Els Quatre Gats’, que tan grato recuerdo ha dejado en el mundo del arte. Hoy, su vasto establecimiento ‘ Porter-Llibres’, instalado en la Avenida de la Puerta del Ángel, es considerado una institución bibliográfica de primer orden, por lo que ha recibido oficialmente las más honorables distinciones. En el estrado de su salón de conferencias, personalidades de gran prestigio disertan sobre temas varios relacionados con la bibliofilia y su más recóndita significación.

En su reciente publicación, que titula ‘Els Llibres’, obra dada a la luz en 1973, con motivo de la celebración del cincuentenario de su librería, descubre José Porter cuál ha sido y sigue siendo el calibre de su vocación de librero, anticuario y erudito, sensible a todas las manifestaciones del arte y del espíritu, de la música y de la poesía. La sólida tradición de la bibliofilia catalana, nos dice Porter en uno de sus ensayos, fue personificada por la excelsa figura del obispo Félix Torres Amat y por Marián Aguiló i Fuster, precedido de otros no menos célebres varones del siglo XVIII, precursores de la bibliofilia de nuestra región”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250-251.

Read Full Post »

“El deixar llibres és una cosa horrible. Si’ls tornessio, rés; però el mal és que molts, ab la més bona intenció del mon, se descuiden de tornarlos. Y hi hà ocasions en que un necessita un llibre seu y perquè fà un any o dos que un amic, va enmatllevarlhi, se troba en la impossibilitat de poderne fer ell llegítim ús a que te dret. Lo pitjor no és pàs encara aixó sol. Si no’ls tornessin may els llibres, rès també; però’l cas és que a la llarga’ls tornen, y lo fan ab els llibres en un mal estat, que un gairebé no’ls arriba a reconèixer. Y aleshores un té encara un disgust més fort que no pàs si no li hagueísin tornat. Perquè a que no li tornessin, ja havia acabat per resignarshi, mentres que a rebrel en un estat llastimós may s’hi havia preparat. Que n’he pardut jo de llibres, deixantlos! Reunintlos tots y posseint un mitjà talant comercial, ni hauria prou pera fersi una fortuna en una da les barraques de la Rambla de Santa Madrona. Però, d’ara endavant ¡s’ acabat! no deixo més llibres a ningú. Ni a la dona. Ja sé que potser hi perdré amistats, peró d’amistats, sent bon xicot y simpàtich com soch —mal m’està’l dirho—podré ferne de noves, sense necessitat de gastarmi cap pesseta. En cambi, pera adquirir uns llibres, no’ n tindria prou ab ser simpàtich y bon xicot, sino que necessitaria quartets. Y el temps que ara correm, un home que tè família no pot respondre may de la bossa.

http://barcelofilia.blogspot.com/2012/10/parades-dels-llibreters-de-vell-portal.html

Sobre aquet lema—sempre ¡ay! palpitant—de la pèrdua dels llibres deixats, llegeixo una anècdota molt curiosa de la que n’és un dels protagonistes el difunt escriptor francès Alfons Karr. Com és sabut, aquet cèlebre home de lletres, durant els darrers anys de la seva existència va dedicarse en cos y ànima a la jardineria. Al costal de la seva casa, y per consegüent del seu jardí, hi vivia un comte italià, propietari d’una rica biblioteca. Doncs vet aqui que un dia l’Alfons Karr, necessitant un llibre y sabent que’l seu vehi’l tenia, va emmallevarlhi. Lo que hi hà és que’l gelós bibliòfil no’s va voler despendre ni per un instant del volum, com no es volia despendre de cap dels que constituïen la seva biblioteca. Mes, noblesa obliga, y el bibliòfil, magüer que bibliòfil, era comte y, per consegüent, home galan. Per lo qual va voler conciliar els modos y la bibliofília, escribint a l’Alfons Karr la següent targeta: «El comte Tal B. L. M. al seu vehí y li posa la biblioteca a la seva disposició, pera sempre que vulgui anarhi a llegir. Y que dispensi’l senyor Alfons Karr, puig el comte Tal no deixa sortir cap llibre de la seva biblioteca. Si l’Alfons Karr va acceptar l’envit, no ho expliquen les cròniques, però si expliquen que al cap d’alguns dies el comte, necessitant una regadora, va enviaria a cercar a casa’l seu vehí. El qual va replicar: «Dispensarà’l comte,peró l’Alfons Karr no té la costúm de deixar sortir cap regadora del seu jardi. Ab tot, si’l comte té gust de venir a regar d’un cap de dia a l’ altre a casa meva, me farà un gran plaer”.  Se veu que, si no sabia  jugar a pilota’l  cèlebre escriptor, no deixava de tenir una gran trassa a tornarla quan convenia.

 A propòsit d’Alfons Karr acaben de dirme que entre’ls escriptors… i escriptores catalans n’hi ha un… o una que ne’s nebot o neboda. Lo qual no te res d’estrany perque ja es cosa sabuda que car y escardot volen dir una mateixa cosa.

Article: “ Bibliofilia y jardineria” de Rodamon, a La Veu de Catalunya, abril 1906. ( procuro posar sempre els articles tal com els van escriure).

Χφ      Χφ    Χφ    Χφ    Χφ    Χφ    Χφ

“ En 1898 nació ya en Barcelona el ‘Instituto de las Artes Gráficas’ – nombrado después  ‘Instituto Catalán de las Artes del Libro’ – bajo los auspicios de Eduardo Canivell, J.L. Pellicer y José Cunill. Publicóse en 1900, 1901 y 1902 la Revista Gráfica, y en 1905 se inauguró la Escuela Profesional – dotada de maquinaria breve y utensilios rudimentarios – en la calle de Clarís, local cedido por el Ayuntamiento y patrocinado por la Generalitat de Catalunya y el Ministerio de Instrucción Pública de Madrid. A partir de 1920 fue dirigido con singular eficacia por Joaquín Figuerola, grabador, perseverante pedagogo de las Artes Gráficas y destacado exlibrista.

En compensación de la pérdida del Instituto de las Artes del Libro funciona hoy con renovada actividad el llamado ‘Conservatorio de las Artes del Libro’, filial de la Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona perteneciente al Estado.

Desde principios de siglo, el respeto por la dignificación del libro y por la cultura bibliogràfica fue en aumento.

En 1907, la Diputación Provincial de Barcelona fundó el ‘Institut d’Estudis Catalans’ – su primera actividad fue la creación de la ‘Biblioteca de Catalunya’ – , institución benemérita que se propuso llevar a cabo la salvación de los tesoros bibliográficos, no sólo de significación catalana, sino también de auqellos del ámbito peninsular de excepcional valía que registra el extenso índice publicado de incunables e impresiones góticas y ediciones príncipe de escritores místicos y poetas del siglo de oro español, unos y otros en lamentable dispersión, como ya hemos apuntado. Se propuso además dotar la biblioteca de nlibros modernos de trabajo y bibliografía.

I.E.C.

En su inicio, fue instalada en el segundo piso del Palacio de la Generalitat, sede del Instituto. Su primer fondo lo constituyó la compra de la biblioteca del gran poeta y bibliófilo mallorquín Marián Aguiló, Mestre en Gay saber – director que fue hasta su muerte  de la Biblioteca Provincial de Barcelona – , compuesta de 4.286 libros. Se abrió al público en 1914 y en 1940 trasladó definitivamente su sede al gótico edificio de amplia cubicación que en tiempos fuera albergue del benemérito Hospital de la Santa Cruz – fundado por el rey Martí – , levantado en 1402 y terminada su construcción en 1511.

Generosos donantes de ricas colecciones de libros clásicos y modernos y las nuevas adquisiciones propuestas por algunos de los libreros anteriormente mencionados y otros posteriores no menos expertos, aumentaron su caudal.

Tal es el espíritu bibliofílico experimentado en España en nuestros tiempos que el ‘III Congrès International de Bibliophilie’ del año 1963 se celebró en Barcelona y Madrid conjuntamente, exponiendo a la consideración de expertos y eruditos de Europa y América el alto valor del libro español antiguo y moderno custodiado en los archivos y bibliotecas institucionales y privadas de ambas ciudades. En Barcelona, el marco de las principales actividades fue el recinto ojival, sostenidas las paredes con sillares de piedra viva, del mencionado Hospital de la Santa Cruz. La Biblioteca Nacional de Madrid publicó con este motivo un Catálogo ilustrado de la Exposición Bibliográfica organizada para este Congreso.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250.

Read Full Post »

“A França, que n’és el país, es fa una enquesta sobre les condicions de vida dels intel·lectuals o gent de la ploma. La conclusió de l’enquesta ja es dibuixa: l’escriptor és el qui viu en més males condicions, és el menys pagat. Quan tots els altres oficis han vist augmentar llurs guanys o sous en proporcions molt vastes, es pot dir que la gent de la ploma es troba amb les mateixes retribucions que l’any 1914, abans de la guerra .L’editor, el llibreter, el ‘quioscaire’, l’impressor, tothom suca del suc del cervell de l’escriptor, mentre l’escriptor roman dessecat, eixarreït. –  Ací, un home (que es tenia per gran cosa) condensava tot el judici que li mereixien els lletraferits en aquests termes: —L’intel·lectual, deia, és aquell home que als trenta anys no serveix per res.

Ah, no cal fer-se il·lusions! Amb més o menys cruesa, aquest judici el formula quasi tothom; ad encara més que en d’altres bandes. I encara hi ha nombre de senyors (és un dir!) que es pensen amb un refresc ò si tant voleu amb un àpat acontentar l’intel·lectual, en forma de periodista, de repòrter, de cronista, etc. En fons, però ¿no serà, aquest judici, una fórmula de revenja del menyspreu continu que la gent de la ploma expressa contra aquests anomenats “senyors”? Una moda novella s’estén ara molt; és una moda que ja ve d’antic, però que als nostres dies pren aires d’epidèmia, és la bibliofília (o sigui l’amor, el gust, l’afició, la ceba a col·leccionar, col·leccionar diem no precisament llegir, llibres més o menys rars, més o menys bonics per fora més o menys ben presentats, més o menys antics). Però aquesta bibliofília darrerament ha pres un caire especial pertocant als manuscrits autògrafs. L’autògraf, el manuscrit de la mà personal de l’autor, de l’escriptor, comença a esdevenir una cosa una mica rara, per la invasió general de la màquina d’escriure. Allí on, com a França, Anglaterra, Alemanya, Estats Units, etc., hi ha el professionalisme de l’escriptor, de l’home que es guanya la vida només d’escriure novelles, contes, versos, drames, etc., i que per guanyar-s’hi la vida ha d'” escriure” tant, la mà no dóna l’abast, ha de recórrer a dictar a la taquígrafa, almenys a la mecanògrafa. I si abans, i si fins ara hom especulava a base del llibre rar, bonic, antic, etc., en vistes als bibliòfils, col·leccionadors, o bibliomaniacs, d’un temps ençà hom especula a base dels manuscrits autògrafs, és a dir directes del¿ autors. En això ja juguen molts diners… però no cap per al pare de la criatura, dimontri!

Article “Tot es conjura contra la gent de la ploma” revista El borinot, n. 120, 11 març 1926. Signat: X.

χφ         χφ          χφ          χφ          χφ

“ En los últimos años del pasado siglo, notables personalidades de nuestra ciudad, académicos, poetas, historiadores, catedráticos y cervantistas de gran renombre, además de otros amantes de las artes y de las letras, se preocuparon por el libro antiguo, abandonado, vejado y maltrecho, y anduvieron a la busca y rebusca de manuscritos catalanes, libros góticos y ediciones príncipe de la literatura española y otras publicaciones y folletos de interés local. Frecuentaron con asiduidad las librerías ya bien organizadas, como eran ‘L’Arxiu’ – nombre que dio a su librería el mencionado Batlle -; la de Alfonso Bonay; la de Salvador Babra, de resonante empuje, y la del más inquieto de todos, la de Palau ( fallecido en 1954), autor que fue en su día del ‘Manual del Librero’, en siete tomos, y más tarde del famoso ‘Manual del Librero Español e Hispano-Americano’.

De esta efervescencia ininterrumpida surgió en 1903 la primera ‘Societat Catalana de Bibliòfils’, presidida por don Pablo Font de Rubinat. Se incrementó asimismo la afición a los exlibris y al intercambio internacional. En el mismo año 1903 apareció una publicación con el título ‘Exlibris’, que contenía la totalidad de los que fueron dibujados por A. de Riquer, precedido de una dedicatoria del propio artista dirigida al conde K.E. Leiningen-Westerburg y un ‘avant-propos’ de M. Utrillo; ambos escritos, redactados en francés, exaltan el significado cultural de tan bella como reducida muestra de un arte tan estrechamente vinculado con el libro.

Desde 1903 a 1906 apareció la ‘Revista Ibérica de Exlibris’, publicada por Ramón Miquel y Planas, editor y destacado redactor, de la que se publicaron cuatro tomos, en cuyas páginas se reproducen una gran variedad de modelos en negro y en color debidos a varios artistas: verdadero inventario hasta aquellas fechas de exlibris ibéricos, muchos de ellos pertenecientes a personajes de sangre real y políticos, y otros de bibliófilos, escritores y maestros de las artes gráficas. Personalidades nacionales y extranjeras ilustran estos volúmenes con sendos artículos exaltando la proyección internacional de esta cultura alegórica y universal que en Barcelona sigue viva aún en nuestro días.

La actual ‘Asociación de Exlibristas de Barcelona’ organiza periódicamente certámenes otorgando premios, y exposiciones nacionales e internacionales. En nuestra ciudad existen colecciones de exlibris de renombre mundial.

Esta reacción fue en extremo favorable para la salvación del rico tesoro de libros expuestos a la cruel voracidad de la carcoma y a humedades y lluvias o a los ardores de la estación canicular.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 248-249.

Read Full Post »

Biblio, La : és una recopilació de textos electrònics repartits a la xarxa i estructurats per àrees curriculars que pretén servir de suport a estudiants, professors o curiosos com suport o informació. http://www.labiblio.com/

Bibliobanco: és una eina bibliogràfica i virtual que permet l’accés als estudiants a diferents llibres importats, en qualitat de préstec.En el Colegio Nueva York de Bogotá (Colombia). https://colegionuevayork.edu.co/recursos-educativos/bibliobanco/

Biblioblogosfera (2) catalana: recull de vloks sobre Informació i Documentació. https://gamoia.wordpress.com/biblioblogosfera-catalana/

Biblioconstelaciones: Pàgina a Pinterest dedicada a agrupar, relacionar, armar, apilar, col·leccionar, arxivar, recomanar, receptar, circular Llibres.https://co.pinterest.com/biblioconstelac/_created/

Bibliodame: puzzle 1000 Bibliodame. Trencaclosques de 1000 peces per adults. https://www.arteshobbies.com/en/puzzles/19749-puzzle-1000-bibliodame-8005125396030.html

 

BiblioE: biblioteca física i digital organitzada per INCUBARHUILA (Incubadora de Empresas de Innovación y Base Tecnológica del Huila ( Colombia). http://www.incubarhuila.co/recursos/biblioe/page/5/

Biblio-expedición: visites guiades al Parque Biblioteca Nuevo Occidente-Lusitania. Organitzades pel Sistema de Bibliotecas Públicas de Medellín ( Colombia).

Bibliofilias: llibre sobre l’Exposició del 38.º Congreso Internacional y 21.Feria Internacional de ILAB. Fundación Lázaro Galdiano, Madrid, 2008.

Biblioflora: vlok  d’una botiga d’art digital, Marrow Moon Ars Studio.https://www.biblioflora.com/about

Biblioinfantil: activitats organitzades per la biblioteca de Lloret de Mar.https://www.bibgirona.cat/biblioteca/lloret-de-mar-biblioteca-municipal/agenda/91720?day=2021-08-20&visit=0

Bibliokiss: una de les categories del vlok KissFM ( Pozuelo de Alarcón). https://www.kissfm.es/category/ocio/bibliokiss/

Bibliomodelos: vlok sobre activitats, serveis i recursos destacats per a bibliotecaris.https://flortrillo.wordpress.com/acerca-de/

Centro Cultural Pedro López Elías [Tepoztlán, Morelos, México]

Biblio-Pegia: taller d’enquadernacions artesanals a Quito ( Ecuador). https://bibliopegia.negocio.site/ .https://m.facebook.com/StrontiumToad2/?__tn__=%2Cg

 

Bibliopickup: projecte que forma part del programa d’Educación, cultura y medio ambiente de la Fundación Madre Herlinda Moisés2, a la província de Cartagena (Colombia). http://fundacionmadreherlindamoises.org.co/bibliopickup

 

BiblioSenderismo: activitat organitzada per la Biblioteca Pública d’Algorfa ( País Valencià).

BiblioTeatro: activitat organitzada per la Biblioteca Pública d’Algorfa ( País Valencià).

Bibli♀teca de las Mujeres: espai gratuït que pertany a la Red de Bibliotecas del Servicio del Patrimonio Cultural ( Chile)  des d’on es podrà accedir a literatura especialitzada en gènere i feminisme. http://www.bibliotecadelasmujeres.cl/

Bibliotecanaranja: biblioteca per a estudiants d’arquitectura en el CEAD (Centro de Estudiantes de Arquitectura y Diseño), a Rosario (Argentina)https://areafapyd.wixsite.com/areafapyd/bibliotecanaranja

BibliotECOnsejo: un pont entre l’ecologia i la biblioteca.Organitzat per la Universidad de Huelva.http://www.uhu.es/biblioteca/labuhardilla/?p=7676

Bibliotoque: recitals de música a Rivadavia ( Bahía Blanca Argentina). El públic podrà escoltar artistes i bandes locals de gèneres variats.https://noticias.bahia.gob.ar/2021/06/02/comienza-el-ciclo-de-recitales-bibliotoque-rivadavia/

Biblio-transformación: vlok de Cristina Hortal on trobaràs comentaris complets dels millors llibres pel teu procés de creixement i consciència. https://www.cristinahortal.com/category/biblio-transformacion/page/3/

Read Full Post »

“«Doneu-nos el superflu, que ja ens passarem del necessari», ha dit un paradoxista anglès. La civilització comporta una gran quantitat de superflu. Els esperits simplistes que volen desempallegar-se de superfluïtats obliden que els salvatges hi són encara més aficionats que els civilitzats, sinó que, pobrets, no poden satisfer aquesta afició tant com voldrien. Doncs bé, la bibliografia és una d’aquestes delicioses superfluïtats ; poc o molt ha existit sempre, però avui dia ha pres una volada que en altres països es pot comparar a la que han pres altres superfluïtats col·leccionístiques. Diem en altres països perquè a casa nostra la bibliofília no frueix encara del conreu que li caldria. Els bibliòfils que senten aquell amor gairebé físic dels libres, que és la primera condició, són pocs. La segona condició és la d’entendre en la matèria , i persones que la posseeixen encara n’hi ha menys. Però ja passaríem amb aquest real nombre de persones amb la segona condició, si augmentés el de les de la primera. Serà un dels tants favors a treure de l’esnobisme, fer entrar el llibre de luxe entre els objectes la possessió dels quals dóna to, com els objectes d’art antic i modern. Però, tot i haver-se dit abans que mentre creixés l’afició als bells libres passaríem per la poca preparació dels nous bibliòfils, cuitem a limitar l’abast d’una dita tan poc afinada. El gust va indissolublement lligat amb la tècnica, encara que no tot el que és tècnicament perfecte hagi d’ésser per això necessàriament de bon gust. Si res no pot ésser estimat si abans no és conegut, per crear un públic amant dels bells llibres cal indispensablement proveir-lo dels coneixements més indispensables, i aquests, dirigint-se a no iniciats, no han pas d’estendre’s en deu volums bastant grandets com el dels Coneixements indispensables a un bibliòfil, de Rouveyre.

Sabem que a Barcelona es prepara una campanya bibliofílica. Un editor, que és alhora un gran col·leccionista de les produccions més reeixides del llibre, sobretot modern, llançarà aviat una sèrie de llibres que tot ens fa esperançar que respondran al gust més exigent. Podria també ocórrer — però això encara es troba en estat d’avantprojecte — que algú altre intentés una altra empresa per l’estil. No cal dir que tant l’una iniciativa com l’altra son mereixedores de la sol·licitud més extremada. No cal dir que s’ha de fer estendre la convicció que no pot haver-hi casa de senyors sense una biblioteca de senyors, més pragmàticament, que comprar bons com comprar bones obres d’art, és sempre un bon negoci. Ara que per comprar bons llibres, dels susceptibles de pujar de preu amb el temps, cal entendre-hi. (Això a part que es posi de moda i es jutgi de bon to, com en realitat ho és, tenir bons libres.) Ara bé, potser algú preguntarà com es fa per entendre en bells libres i saber-los apreciar. Però respondre a aquesta pregunta és una mica més llarg i provarem d’indicar el camí un altre dia.

Article: “ Perquè surtin bibliofils”, de J. C., revista Mirador, 1930.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

No terminan aquí las efemérides locales referentes al libro. En 1971 aparece la edición de un libro titulado ‘Memòries d’un llibre vell’. Su autor  es un librero actual: Emilio Eroles, más que librero, bibliófilo apasionado y sutil escritor. En sus páginas describe, a trechos en lenguaje popular, las impresiones recibidas por un libro imaginario dando tumbos por los  estantes de los libreros de viejo, y pone a muchos de éstos como chupa de dómine, así como a los seudobibliófilos y enemigos del libro de todos los tiempos.

Una muy extensa recopilación de datos referentes a la bibliofilia y al remoto origen del libro, hacen de estas memorias una verdadera antología.

Curioso es lo que estos patriarcas libreros de Barcelona y Madrid nos cuentan de la época por ellos vivida, riendo y llorando, en la que, amontonados en el arroyo, se daba a los libros escaso valor y, a veces, obras muy apreciadas más tarde, iban a parar al molino, donde eran convertidas en pasta de papel, cuando no pasaban las fronteras ‘a carretades’, según afirma Miquel y Planas en su ‘Bibliofília’.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 247.

Read Full Post »

“Lentament, lentament, arriba a Barcelona l’amor als llibres ben impresos i ben relligats. Si tinguéssim certes idees pseudo-democràtiques, pretendríem i que la bibliofília no aparegués a casa nostra fins a tant que el mercat sobreeixís de llibres econòmics, impresos de qualsevol manera sobre papers vils i efímers. Però com que no pertanyem a aquesta casta de pseudo-demòcrates, podem sense cap remordiment de consciència celebrar els increments de la bibliofília i les generoses temptatives que fan alguns patricis — com Gustau Gili — per convertir el que fins ara no és sinó un culte de quatre iniciats, en una mania més extensa, per transformar el petit poder d’assimilació de les meravelles estrangeres que fins ara tenien els nostres col·leccionistes, en un petit poder de creació de meravelles nacionals . En algun ram — potser en tots els que de lluny o de prop tenen relació amb la vida de l’esperit – convé moltes vegades començar la casa per la teulada, és a dir, crear abans el refinament de l’élite que no l’afició vaga i diluïda de la multitud. I la raó és òbvia. Allí on manca un nucli que concentri una essència pura i forta, hi ha el perill que totes les provatures de caire popularista resultin aigualides. En canvi, quan dins un país s’ha aconseguit crear l’arquetipus amb energia, amb relleu, hi ha més probabilitats de reeditar-los profusament sense que perdi massa la dignitat originària. Celebrem, doncs, sense recança ni recel, les exageracions dels grans bibliòfils. No ens indignem de veure’ls acariciar llurs sumptuoses relligadures amb un punt de voluptat. No ens irritem de veure’ls passar els ulls, encisats, per les làmines i embadalir-se en l’harmonia i noblesa dels caràcters… tot oblidant-se una mica de les idees i els sentiments que expressen. No els acusem amb massa violència de retre a la forma un homenatge que potser escatimen al fons…  Pensem que tots aquells que s’entesten a separar amb massa violència l’una cosa de l’altra són candidats a la barbàrie. Acceptem sense protesta l’existència d’objectes d’art, d’una inutilitat perfecta, i no admetrem de bon grat la d’aquests objectes — els llibres de luxe — que al capdavall són un estoig de l’esperit, una crisàlide d’on ix cada dia la papallona immortal?

Article “ Defensa del bibliòfil”  a D’Aci i D’Allà, juny 1932 – Núm. 169 – Vol. XXI.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és lletres-xq-1.jpg

Antonio Palau y Dulcet, en su libro ‘Memòries d’un llibreter català’ (1867-1935), es también muy prolijo en relatos pintorescos y observaciones de peculiar enjundia. Preceden a sus Memorias breves semblanzas bibliográficas de libreros españoles notables, como Vicente Salvá, Mariano Cabrerizo, Fernández Hidalgo y Francisco Beltrán. Asimismo nos da un copioso extracto en catalán de las memorias de dos extranjeros: James Lackington y John Murray, célebres libreros británicos.

En un catálogo de la librería Llordachs, librero casi analfabeto y corto de vista pero de fino olfato, se anunciaban preciosos libros a ocho y diez reales, cuando no se cotizaban a cinco pesetas el saco. Llordachs se servía, al parecer, del tacto y de la nariz para apreciar su valor.

Este comercio de libros antiguos y también modernos tenía su sede en nuestra ciudad en angostos portalejos o en los encantes de la plaza de San Sebastián ( hoy Antonio López) y otros puestos frente a las escaleras de la catedral.

Como negocio, era en extremo mezquino, y algunos libreros – así llamados impropiamente – lo pregonaban con su mísera indumentaria pero, con todo, no desprovistos de optimismo y poético humor.

José Mª. Codolosa, bohemio incorregible, rimador y librero a un tiempo, en un portal de la calle del Hospital donde tenía instalada su librería, puso esta redondilla jocosa, que no han dejado de reproducir con su pluma los actuales ensayistas:

                          El dueño de este portal

                          hace un negocio seguro:

                          compra los libros a duro

                          y luego los vende a real.

                                      ¿Qué tal?

Según se cuenta, los libros se compraban y vendían en Barcelona a montones, sin discernir, figurando en ellos incunables góticos de gran mérito, con la sorpresa, a veces, de encontrar en su confuso revoltillo algún libro de horas en vitela y miniado que sólo un buen conocedor podía justipreciar su inestimable valor.

Al ser puestos a la venta al aire libre, los libros corrientes se valoraban entre dos cuartos y diez céntimos, y Palau, ya experto en aquellos momentos (1884), dice que Codolosa le ofreció las poesías de Garcilaso de la Vega, bonita edición de Sancha, 1778, y que hojeando el libro con aire docto fijó su precio: ‘¡ Apa un ral ¡’

También nos informa Ángel Millá en sus apuntes que la librería de un tal Lindoro fue considerada un centro de contratación de libros, y relata que vendió en cierta ocasión ocho incunables por cien reales de vellón.

Juan Bta. Batlle, librero erudito, en 1895 abandonó la carrera eclesiástica y entró de aprendiz en la librería de Baldomero Gual, conocida por ‘Ca’n Mero’. Éste compró la impresionante cantidad de miles de libros procedentes de la antigua editorial y librería Piferrer, y hombre práctico, después de una rápida selección, dice Batlle, vendió más de quinientos quintales de ejemplares a peso de papel.

Jaume Passarell, dibujante humorista, redactor y dado a la caricatura, resumió en 1949 cuanto pueda decirse del mundo de la bibliofilia vernácula, erudita, errante y pintoresca de antes y de ahora”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 244-245.

Read Full Post »

“Figureu-vos que estic somniant el meu darrer exlibris, tot reposant en una caseta amorosament recollida als peus del Canigó, en la terra florida dels tres col·leccionistes primitius, Josep Montsalvatge, Jordi Montsalvatge, de Figueres, i Hug Sanner, de Palamós, o bé en una població mediterrània, de cara al mar, a Vilanova o Salou, bressols del col·leccionisme amb Víctor Oliva de Vilanova i Pau Font de Rubinat, de Reus, on hi ha les històriques col·leccions llegades pel Dr. Thebusem al Museu Balaguer i la casa senyorívola de Reus, on es troba la millor col·lecció d’exlibris antics d’Espanya. Assegut de cara a un gran finestra gòtic, en la meva biblioteca coberta fins a la meitat de les parets pels prestatges de llibres a l’abast de la mà, contemplo l’altra meitat, que, fins al sostre, mostra profusament tota mena de plats, gerres i figures de ceràmica de totes les èpoques.

Damunt la taula, una gerra de terrissa treballada pel genial Humbert i dibuixada i acolorida pel mestre de l’art infantívol Junceda, que reprodueix les muntanyes de Montserrat i, al centre, la Moreneta amb l’Escolania cantant l’històric Virolai de Verdaguer. Dins la gerra, un ram de flors de tots els temps, que simbolitzen l’ex-librisme produït pels joves J. Istiarte, B. Trías Peitx, R. Rossell-Rosal, J. Anglada-Villà, l’aiguafortista J. Mas i Mascaró i el caricaturista “Bon“, tots els quals estan produint ex-libris plens de llum, color i delicadesa. Desprenent-se de la gerra, part damunt d’aquestes flors, un tronc de mimosa groguenca, que recorda el més perfecte il·lustrador de llibres que ha tingut la bibliofília hispànica i un dibuixant que podia competir amb els millors de l’estranger, tal com va profetitzar-li el seu mestre J. Triadó, que veia en ell el seu millor oponent. No cal dir que ens referim a qui en vida fou Joan Vila, que signava sempre Joan d’Ivori. Aquesta glossa vol ésser el meu comiat al més gloriós exlibrista català (a. c. s.), que sempre serà tingut en reverència per la seva obra ex-libristica, d’ex-libris personals i d’ex-libris únics com a frontis dels seus llibres il·lustrats. Els seus primers ex-libris foren el seu personal, al seu nom veritable, que reproduïm, i el de la seva germana Maria Vila, signat  també Joan Vila. La seva obra subsegüent fou, ja sempre més, signada Joan d’Ivori.

Com a editor i dibuixant il·lustrador ha deixat uns llibres mestrivols, gairebé tots ells força recents: la “Història de Clamades i Clarmonda“; la “Història de Pierres i Magalona“, “Las desventuras del joven Werther“; “Silvia“, de Gérard de Nerval, traduïda per Joan Cadí (il·lustrat aquest per Pere Riu). Els seus primers passos d’il·lustrador. els donà amb el “Rondallari” de Pau Bertran i Bros, delícia dels infants i dels grans que estimen els bons llibres, veritable monument que farà sempre perdurable el seu pas per aquesta vida i ens farà sempre esment del seu naixement el 1890 i del seu traspàs, esdevingut l’11 de març de 1947. Després vingueren els “Contes de Bibliòfil“, llibres en català i castellà editats pel polígraf R. Miquel y Planas; els “Vestits tipics d’Espanya” (Ed. Ordis, 1935, dos vols.; edició en català i castellà amb 106 làmines) ; la “Història de Catalunya” en dos volums, editada per la Llibreria Ràfols, i , abans i després d’aquestes obres, innombrables rondalles i llibres propis per a infants, entre els quals cal esmentar els de l’Editorial Muntañola.Va actuar també uns anys a Madrid com a director i il·lustrador d’una gran editorial. Sentia tal afecció pel llibre, que es va fer editor per publicar al seu gust els llibres que més li plaïen i il·lustrar-los com volia; dut per aquest entusiasme va publicar, per encàrrec d’uns nous rics d’Igualada, el llibre “Un torneig al Born“, descrit segons documents de l’època per A. Llorens Opisso. És una obra

il·lustrada amb 14 dibuixos a tota plana i amb orla, una luxosa relligadura en pergamí i una coberta il·lustrada, i tot el llibre bellament daurat i acolorit. Aquest llibre, que té 100 pàgines i amida 35 x 25 cms., aparegué entre 1945 i 46. Després va fer els “25 Poemes orientals“, d’Egipte, Xina, Pèrsia, Índia, Judea, Japó, etcètera, des del segle XV I abans de J. C. fins al segle XIV després de J. C, amb 16 il·lustracions, portada també il·lustrada, pàgines orlades i una extensió de 100 pàgines; publicat el 1946. Cal parlar també de les “Estances d’Omar Khayyam“, 152 estances, amb 17 il·lustracions orlades i la resta com l’abans esmentat, però amb menys extensió (70 pàgines). Fou publicat el 1947 per al senyor A. Carabasa, de Barcelona, l’ex-libris del qual, de mà també d’En Joan Vila, reproduïm.

Fou també un excel·lent gravador al boix, amb estampes i ex-libris que acoloria ell mateix, com és ara el darrer esmentat.

 En resum, la seva producció d’ex-libris consta de 70 peces, entre elles moltes de dedicades solament al llibre il·lustrat, com a exemplars únics.

Article «In memoriam» Joan Vila (Joan d’Ivori)” per B. SIGALÉS , a la revista: Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident: Núm. 08 (des. 1947), Barcelona : [s.n.], 01/12/1947  (ARCA) , p.100-103.

“ En  nuestro país, el comercio del libro antiguo no tuvo la misma consideración. A finales del pasado siglo existió, pero, con raras excepciones, fue poco menos que un negocio de chamarilero.  La procedencia de los libros, no pocas veces lamentable. Los hechos y las anécdotas, tristemente divertidas, pero históricas y por demás deplorables. Nació la leyenda del ‘Llibreter assassí’, que posteriormente Miquel y Planas hubo de dilucidar atribuyendo esta fábula a Charles Nodier.

Francisco Vindel, bajo el seudónimo de ‘Paul Cid Noé’, nos informa en ‘Historia de una Librería’, de todo lo que hace referencia a Madrid en la época de su padre (1865-1921) y el ambiente raro en el que se desenvolvió su excepcional capacidad bibliográfica reconocida en toda Europa y América.

En su libro Recuerdos de un librero anticuario madrileño( 1897-1969), Julián Barbazán nos refiere asimismo, con particular gracejo, sus andanzas por pueblos y ciudades castellanas y andaluzas en busca del libro prisionero en poderes ocultos de latente bibliofilia. Expone con precisión juicios críticos sobre compras y ventas y la paralela coincidencia entre libreros nacionales y extranjeros, regodeándose en la fase anecdótica y picaresca de esta singular caza mayor de manuscritos e incunables. Relata con sano humorismo los trances más serios y, en contraste, analiza con gravedad situaciones jocosas y frívolas cuyo marco dio como resultado loable un movimiento ocasional al libro, pasando de oscuras dependencias a los superiores auspicios de la investigación literaria e intelectual con el respeto y consideración debida a su eventual trasiego. En sus descripciones figurativas aparecen en escena muy destacadas personalidades de coleccionistas eruditos de nuestro siglo, entre ellos el Duque de T’Serclaes y el Marqués de Jerez de los Caballeros, hermanos gemelos, cuya excepcional biblioteca fue vendida clandestinamente en 1902 – con la justa indignación de Rodríguez Marín – al ilustre hispanófilo Mr. Archer Huntington. Biblioteca histórica que fue la base de la formación en Nueva York de ‘The Hispanic Society of America’. Expatriación que significó para España ‘una pérdida mayor que las de las Colonias’, según la exaltación patria del gran polígrafo Marcelino Menéndez Pelayo.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 244-245.

Read Full Post »

Imatge del Monastir de Bellpuig de les Avellanes, vista en el vlok Quina la fem? 

“Vénen després anys de foscúria, el segle XVIII, – la nostra captivitat de Babilonia, sense esperances de tornar a la ideal Jerusalem reconquerida,- plana feixuc damunt l’estemordida consciència nacional. Sembla que tot és mort en l’esperit i en la fe de Catalunya. Sembla que la redempció és impossible.

Però als recons de les desertes biblioteques, vora els amples i desguarnits finestrals que miren a Orient, com per instint, algun monjo vella, abstret, damunt d’un infolio o d’una carta documental, algun doctor de Cervera – tal volta massa menyspreada, si es té en compte l’estat de la cultura en les altres Universitats espanyoles – investiga costums i codis. Així, a Bellpuig de les Avellanes, el P. Caresmar recerca i escriu, escriu i recerca, amb màxima competència,  dels atacs de la ignorància; son company, el Pare Pasqual, forma un Museu on abunden els incunables i els documents, i els Pares Martí i Finestres escriuen obres fonamentals, i a Cervera, els Dou, Finestres i Gallissa, formen als Balmes, Milà i Fontanals, Torres Amat, Bofarull, Monturiol, que han de presidir el desvetllament de Catalunya.

Univeritat de Cervera

En la Renaixença, el llibre és el fautor principal, i, una vegada represa la plenitud de la consciència de pàtria, el bell llibre és l’escut de noblesa per a la producció intel·lectual del desvetllament.

Els noms de Marian Agulló, Joan Oliva, R. Miquel y Planas i Eudald Canibell i altres bibliòfils  catalans qui, no contents amb la possessió i estudi dels bells llibres , n’han publicat de nous amb bon gust i riquesa que els feia germans dels nostres incunables, poden parangonar-se amb els dels grans impressors estrangers de l’època actual, com les nostres societats de bibliòfils competeixen en fervor i comprensió amb les d’altres països més poderosos per la riquesa i el nombre.

Darrerament, la impressió de bells llibres catalans s’havia ressentit massa de les conseqüències generals de la impremta. Desapareguda la “Societat Catalana de Bibliòfils”,ja del bell llibre català només en floria alguna mostra, deguda a l’esforç isolat d’algun esperit selecte.

Per això, uns quants entusiastes que no podien veure sense neguit que Catalunya no ocupés el lloc que li correspon com a editora de bells llibres, s’han aplegat per a fer més fecunda la iniciativa de cada un i l’esforç de tots.

Les primeres obres seran:

Joan Alcover: “Poesies”. Edició completa. Contenint: Cançons de la serra, Elegies, Endreces, Jovenils, Poemes bíblics, Proverbis i Vària,…

Artur Masriera: “Les Syracusanes o les festes d’Adonis”. Traducció, part en vers, del famós idil·li de Theòcrit,…, il·lustrada per Francesc Labarta amb nombroses composicions i vinyetes a quatre colors.

Magí Morera i Galícia: “Hores lluminoses”,…

Joan Maragall: ”El Comte l’Arnau”, amb il·lustracions d’estil romànic, gravades expressament en boix, sota la direcció de Josep Pijoan.

Víctor Català: “Recull de poesies”.

Josep Carner: “Tria de Sonets”.

Els subscriptors rebran un petit butlletí mensual, amb les notícies que puguin interesar-los rspecte a l’entitat, i en el nombre final hi anirà una llista de tots els adherits.

Les obres que si fossin editades en les condicions habituals i amb mires mercantils, representarien en llibreria un import de 120 a 150 pessetes, als Amics dels Bells Llibres no els costaran sinó 90 pessetes, que podran pagar:

a)Totes d’un cop, reduint-se a 86.

b)En una quota de 30 pessetes i 12 de 5.

Els que adoptin alguna d’aquestes dues maneres, rebran com a regal un volum de poesia catalana, a triar entre:

M. Morera i Galícia: “XXIV Sonets de Shakespeare”, edició de bibliòfil en paper de fil i a dos colors.

M. Morera i Galícia: “Selecta de Sonets de Shakespeare”.

Alfons Maseras: “Eglogues”, edició de luxe en paper de fil.

c)En sis quotes de 15 pessetes, que aniran pagant en rebre els volums.

Mitjançant un conveni amb la casa Oliva de Vilanova, impressor, Casanova, 160 ( qui s’encarrega d’estampar la sèrie i d’administrar-la), s’ha assegurat la regular aparició dels llibres cada dos mesos.

L’aparició del volum POESIES d’En Joan Alcover, ha estat el millor elogi de l’empresa dels “Amics dels Bells Llibres”, perquè és una obra mestra de bon gust tipogràfic. Creiem que tots els amants de les lletres catalanes i de la bona presentació dels llibres dels nostres grans autors, miraran amb ulls d’afecte primordial l’empresa de la Societat.

Article de Miquel Capdevila. Secció Lletres i Llibres, de La Veu de Catalunya. Any XXXI. Núm. 7810. Divendres 1 d’Abril 1921.  )I llegit també en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, nº 3, abril-maig 1921.

χφ         χφ         χφ        χφ        χφ        χφ χφ

“ El delirio de la bibliofilia es un arcano profundo que hay que respetar. No tiene dogma preciso, o tiene muchos. Éstos residen en la mente y en el corazón. No es lícita la reticencia. Los libros de una biblioteca no se leen quizás. ¡ Sólo se miran !… Pero tal vez se han leído y se recuerdan… ¿No se han leído ?… pero quizás se leerán. El propósito y la promesa es un voto. Leer un solo libro  es empezarlo a cumplir. Los otros, entre tanto, esperan. El amante de los libros espera también. La esperanza es una virtud teologal.

Los libros se aman ante todo por su contenido. Ocioso es afirmarlo. Pero también por sus antecedentes. Por el escudo de armas que ostentan sus tapas, por su procedencia, por un autógrafo que luce en la portada, por una dedicatoria sentimental y también, qué duda cabe, simplemente por su vetustez o rareza. 

Los códices y manuscritos de antigua edad pertenecen al reino de la arqueología. Son reliquias temblorosas del pasado – tras las cuales andaba enloquecido en el siglo  XIV el obispo de Durham  y Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury -, los cuales se custodian hoy, celosamente, en las arcas herméticas del acervo común protegidas de la luz, del fuego y de manos profanas. Miles de manuscritos de la Biblioteca Vaticana se han registrado en microfilm para facilitar la labor de investigación de los eruditos del continente europeo y americano, sin poner en riesgo los frágiles y valiosos originales de imposible renovación.

Los libros de hermosa tipografía, antiguos o modernos, e incluso el libro aquél, único, que nunca conseguiremos, cuya obsesión para obtenerlo fue objeto de leyendas de incendios y asesinatos, son nuestros libros, y en cantidad mayor o menor integran nuestro ajuar espiritual. Los conservamos cerca de nuestro alcance vestidos de fiesta, como un remedio infalible contra la tribulación”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 42-43.

Philobiblion

Read Full Post »

“ L’afició al Bell Llibre és cosa tradicional a Catalunya. Les nostres catedrals, tan intervingudes i amades pel poble, que feia de llurs claustres, solemnitzats per les ombres dels grans morts, racer dels aspectes més vius de la vida gremial, guarden la llibreria com l’executòria de llurs anhels de perfecció.

Aixó, en ple segle de ferro, quan tota Europa s’estremia en la paüra creixent de l’any 1000, que paralitzava la construcció de temples i reduïa a la inèrcia els cervells i els braços, amb el convenciment que tot era inútil davant la fi pròxima del món; aquí, en terra catalana, floria l’escola de Vich, com un llantió encès en les tenebres de l‘Europa occidental.

A ella venia, des de l’Auvèrnia, Gerbert, l’home extraordinari que, després abat de Bobio i mestre de Reims, reunia als estudiosos de tota l’Europa cristiana, saciant llur sed amb aigua copsada a Catalunya, i, més tard, Pontífex Suprem amb el nom de Silvestre II, es feia el campió de la cultura pels erms d’aquells dies.

La fama de la Biblioteca de Vich s’estengué pel món, oblidat de conservar les obres antigues i incapaç de produir-ne de noves.

Biblioteca episcopal de Vich

Més tard, les grans abadies, tan nombroses aquí, on el feudalisme secular prengué ben poca ufana, donen a llurs germanes en art romànic i ogival un exemple d’austera magestat i humil senzillesa, però és lliuren, amb dispendiosa embriaguesa, a la posessió dels bells llibres.Així va formant-se, com una perla meravellosa, la biblioteca de Poblet, en la qual tenien relleu gran, però no únic, els 4.322 riquíssims volums enquadernats en tafilet, amb l’escut del generós mecenes del monestir, don Pere Antoni d’Aragó, duc de Cardona i virrei de Nàpols.

Biblioteca de Poblet

L’Amor al bell libre s’havia estés tan, que, tot just inventada la impremta, vènen a Catalunya els grans deixebles de Gutemberg establint els obradors d’on surten obres que agermanaven l’alè de l’inventor i l’espiritualitat sacsejada dels centres culturals del Nord, amb els reflectiments del nostre humaníssim ambient mediterrani, saturat de plàcida cultura llatina.

Marca d’impressor de Rosenbach , 1494.

Els noms de Votel, Spindeler, Luchner, i el gran  Rosenbach són estels despresos del sol de Magúncia i vinguts a il·luminar les terres catalanes. Aquí trobaren tan bona acollida i tingueren llurs obres tan comprensiva acceptació, que s’hi quedaren, produint les meravelles tipogràfiques que, malgrat els temps escolats damunt seu i el perfeccionament de la tipografia moderna, encara ens encisen com a joies definitives d’un art nobilíssim.

D’aquests mestres és filla la impremta catalana i d’aquestes fonts raja la tradició de bellesa que il·lustra les seves produccions. Així no és estrany que els nostres tipògrafs sabessin mantenir-se a bona altura durant anys i anys, fins que, perduda la personalitat nacional, es perd l’esplendor de l’art, com es perden les nobleses de tot, encara que resistint-se aquell potser més que cap altre.

Article de Miquel Capdevila. Secció Lletres i Llibres, de La Veu de Catalunya. Any XXXI. Núm. 7810. Divendres 1 d’Abril 1921.  )I llegit també en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, nº 3, abril-maig 1921.

“No nos es dado emitir juicios sobre la bibliografía de altos vuelos. La de la investigación y del saber, en cuyo centro nacen los verdaderos apóstoles del libro.

Entre sus múltiples gradaciones se encuentra al final el pacífico lector, para quien los libros se escriben, y no tiene a su alcance otros medios de ponerse en contacto con la intelectualidad de todos los tiempos. El bibliófilo romántico, el respetuoso, ávido de conocimientos, el amante apasionado de ediciones diversas.

Por muy peregrino que se considere el espíritu del coleccionista y, por tanto del bibliófilo, no se sabe de ninguno de ellos, pese a la maledicencia que interesándole solamente los libros por su aspecto exterior o como adorno, haya mandado encuadernar bloques de papel en blanco, si bien a menudo sale a relucir, graciosamente, la trasnochada anécdota de los libros comprados a metros, o los lomos de madera con sus nervios y sus títulos dorados imitando libros de piel para simular armarios de biblioteca. La cosa es vieja. Carece de novedad. Séneca dijo ya lo suyo. La Bruyère se solazó también con este deslustrado chiste.

Lo verosímil, y a todas luces respetable, es que el amante de los libros de ayer y de hoy haya sido y vaya en busca del ejemplar raro o en gran papel, con grabados ‘avant la lettre’ – distinción que corresponde a la ‘flor de cuño’ de los numismáticos – por ser los más nítidos que han dado a luz las planchas recién grabadas antes de cincelar la leyenda al pie. Cosa en extremo apreciada por el buen entendedor. Las pruebas que se van repitiendo después se distribuyen en cada libro con el orden alterado, siendo como son de menor aprecio las postreras láminas que las planchas fatigadas han dado a luz.

Esto dio origen a finales del siglo pasado – en que los grabados seguían acompañando el libro de bibliófilo – a la numeración de los ejemplares y justificación de la tirada. Costumbre que se extendió sin motivo a los ejemplares en gran papel aun cuando no llevaran grabados. Requisitos éstos que tendrían sentido si la numeración de cada ejemplar siguiera el orden de salida de tórculo de cada prueba o, no llevando el libro grabados, el orden de salida de máquina de cada pliego, ya que la tipografía sufre también el mismo desgaste. La numeración hecha a ciegas no tiene, a nuestro juicio, ningún valor.”

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 41-42.

Read Full Post »

L’École des femmes de Molière

“Lluny de mi la idea de parlar malament de les esplèndides enquadernacions d’avui. Són enginyosíssimes i de vegades semblen quadrets de mosaic. En elles veiem assutzenes, flors de lis, cards, perfils de dona i calaveres. L’execució assoleix un grau de perfeccionament com no ho va aconseguir mai; i tot i que el decorat consisteixi només en filets, aquests són de neteja i exactitud a la qual no arribaven els dauradors d’altres temps.

Emperò – m’atreviré a dir-ho? – una de les coses que més emoció em causa en els bells dibuixos de les antigues enquadernacions, és que la seva geometria mai és irreprotxable, i que sempre es troba en les línies algun tremolor o alguna vacil·lació que ens imposa el record de la mà viva i diligent de l’obrer que les va executar. Cal afegir a això que el temps apaga deliciosament els daurats i dóna a les pells, sobretot quan són vermelles o verdes – tons dolcíssims de riquesa i sumptuositat mig extingida, tonalitats foses i una unció, si m’és donat expressar-me així, que cap artífex pot imitar.

I això no és tot: en aquests llibres vells el contingut sembla millor que en les modernes reimpressions. En parlar així, penso, especialment, en certs textos de segon ordre que en altres temps van semblar bonics, que conserven encara cert valor, però la lectura, en una edició del dia, resulta una mica pesada. Doncs bé, que es llegeixin en un volum els paper i caràcters siguin contemporanis de l’autor, i la lectura resultarà més fàcil, semblarà que l’aspecte i el tacte del llibre vell ens inclinen a l’estat d’ànim dels nostres avantpassats per als quals van ser escrites aquestes moralitats i aquestes històries. Les locucions, avui velles i desusades, ens sorprendran menys, ens emmotllarem més fàcilment a l’afectació o pedanteria pròpia del temps en què va ser imprès el llibre venerable. I fins i tot diré que crec que els grans escriptors guanyen, i no poc, quan se’ls llegeix en una edició feta en l’època en què van viure.

Cantar del Mio Cid, ca. 1200

Quina no passarà, doncs, si se’ls llegeix a la primera edició, en l’edició original!

En sentir-me, els homes assenyats podran pensar: “Comprenc que es busquin les enquadernacions velles, de la mateixa manera que es busquen els vells plats … Per a la resta, amb les enquadernacions velles es fan carpetes delicioses … Però, què es troba d’extraordinari en una edició original? En què es diferencia l’edició d’una obra clàssica de la segona i de les següents, com no sigui en la data impresa a la portada? I aquesta diferència, justifica la de preu, que en general arriba a ser d’alguns centenars d’escuts? O poden ser més superficials del que són, i suposo que, si algú de vosaltres tingués entre les mans l’edició original del Cid , de Andromaque, o de l’École des femmes, pensaria de molt diferent manera.

Extret del Prefaci del llibre “En marge des vieux livres”, de Jules Lemaitre,  Société Française d’Imprimerie et de Librairie Ancienne Librairie Lecène, Paris, 1906. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

“ Rememoremos el libro aquél, viejo, que se guarda con amor, ‘tesoro de gracias y donaires’… ‘ que hizo germinar miles de ideas en algún cerebro’… ‘ajado y roto, polvoriento y sucio’… ‘de mal papel e innúmeras erratas que con amor en mis estantes guardo’…, este triste y estimado ejemplar que magistralmente glosa Marcelino Menéndez y Pelayo en su Epístola a Horacio, no se halla solo en la sombría senda del infortunio.

Existe, también, aquel otro libro, más raro aún quizás, e igualmente valioso y querido, al que le falta la portada y la última hoja – que son las que más riesgo han sufrido -. no siendo raro que carezca a veces de alguna hoja más.

Dichoso ejemplar éste si cae en manos de quien lo restaure amorosamente y lo facsimile, suture sus heridas incruentas y rellene su apolilladura, laves u rostro y dé sonoridad viva a sus hojas. Devolver a este libro la lozanía que el tiempo marchitó, produce al bibliófilo la inmensa satisfacción de un deseo cumplido. Sin especulación alguna ni solapados intentos se ha salvado un libro para la posteridad. Ante ella se presentará erguido, como invicto luchador de la inquietud de otras edades, ricamente vestido o vestido modestamente, pero sin torturas ni cicatrices que le afeen, sin humillantes páginas torpemente imitadas y quizás luciendo aún indelebles ‘cifras de incógnitos lectores’ a los que algún servicio prestó.

Podría este heroico ejemplar haber sido víctima del fuego o roto en mil pedazos con indiferencia – sin responsabilidad civil alguna para nadie – y tirado después con desprecio a la fosa común del eterno olvido. Pero, no, se ha preferido curar su enfermedad cariñosamente y darle nueva vida. Es loable, y al hacerlo, se ha experimentado, ideológicamente, mayor emoción aún, si cabe, que la que produce el hallazgo fortuito de un incunable en perfecto estado, intonso y desnudo, de aquellos pocos que por azar han permanecido, desde que les dio vida errante impresor, encerrados en un almohadillado arcón sin que se puedan vanagloriar de haber encendido con su luz la luz de de los siglos, sin haber contribuido, igual que sus hermanos gemelos, al desenvolvimiento general de la cultura. Por no haber sino nunca leído ni manoseado, ha tenido este soberbio ejemplar, que por tantos motivos se estima, la fortuna de conservar sus páginas impolutas sin que ‘ignorantes y estólidos alumnos’ le hayan nunca ‘profanado’, como lo fue tantas veces el libro de Menéndez pelayo ‘de mal papel y tipos revesados, vestido de rugoso pergamino’”.

 Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 40-41.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »