Biblioaprenent

 “ Malgrat la permanencia d’un fort analfabetisme, la cultura urbana barcelonina del segle XVI és una cultura de l’escrit i de l’imprès, en la qual la intensitat dels intercanvis era clarament desigual.

Des del centre fins a la periferia dels alfabetitzats, els llibreters, els notaris o els preveres van injectar canvis de sentit en la circulació dels impresos.

 Els llibreters, degut als seus interessos de mercat, van utilitzar els encants i les herències per realimentar els seus fons i, sobretot, els que anaven dirigits a les clienteles més assídues de les seves botigues : juristes i eclesiàstics. La insuficiència del mercat llibreter barceloní se suplia a través de xarxes de relacions ( vincles familiars, solidaritats horitzontals, llaços d’amistat o contactes comercials) en les quals s’atorgava al llibre un paper important com a senyal d’amistat o com a vaor de canvi”.  

Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 31.

Read Full Post »

“ El llibre, com ha assenyalat Natalie Z. Davies, és un objecte de propietat mixta i es resisteix a una apropiació permanent i, a més a més, existia una porositat entre el món del comerç i el món del regal. Les biblioteques privades es formaven per les compres i l’herència, i també pels préstecs, els regals, la possessió compartida o els empenyoraments.

Els préstecs de llibres van ser molt habituals en la Barcelona del segle XVI, en totes les capes susceptibles d’accedir a l’escrit, segons s’observa en les anotacions recollides en inventaris en les quals es fan referències a disposicions testamentàries ordenant la restitució al seu propietari, se citen llibres tot i que no pertanyien al difunt, es mencionen devolucions o préstecs anotats al marge, etc.En els circuits d’intercanvis de llibres destaquen, de nou, els eclesiàstics, en els quals predomina una clara tendència endògena.

 La majoria d’aquests llibres estan destinats a ser utilitzats en l’exercici del seu ministeri. L’activitat del clergat en l’àmbit dels intercanvis de llibres, i – per extensió – en el control de l’ambient cultural de la ciutat, s’observa molt bé en el préstec interessat o ‘forçós’ del noble Joan Guimerà: ‘ Item una sort de llibres estampats de dieverses histories les quals en vida del dit señor don Joan de Guimerà y de Papiol que foren aportats en casa del señor canonge Vileta per a fer reconexer aquells per a saber si ni havia algú que fos prohibits los quals llibres fins avuy no son cobrats y estan en poder del dit señor canonge Vileta’ “. 

Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 31.

Read Full Post »

“ De la mateixa manera que pasaba amb els encants, les herències també van facilitar la circulació del llibre i el seu accés. Les execucions testamentàries permetien un mercat d’ocasió paral.lel que, sovint, desembocava en els encants o a les llibreries.L’estudi d’aquestes referències documentals, juntament amb la consulta de testaments o, fins i tot, la comparació entre inventaris de testador i familiars, permet, observar una sèrie de trets específics en el comportament dels posseïdors de llibres a l’hora de regalar-los.

En l’estament eclesiàstic, les forces centrífugues són més poderoses que l’agrupament. Els destins triats pel clergat per transmetre els seus llibres són variats, però tenen molts elements en comú : familiars, col.legis, capelles, institucions, companys, etc. Els professionals de la medicina o del dret solien optar per la transmissió dels seus llibres-eina a un familiar o amic que exercís la mateixa professió.

Resulta difícil, o gairebé imposible, establir una relació entre llibres heretats i pràctiques de ‘lectures efectives’. Amb tot, sí que podem conèixer algunes de les destinacions donades pels hereus als llibres rebuts. Entre els nobles, la norma sol ésser la continuïtat dels llibres a les prestatgeries, fins al límit que el gruix de l’herència continua conformant la majoria de la biblioteca”.

 Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 30.

Read Full Post »

“ Des de les llibreries romanes de l’època imperial, fins a les d’avui dia, hom podria aplegar una munió d’al.lusions dels contemporanis sobre la llur organització. En canvi la documentació gràfica és incomparablement més escassa. Si bé a Pompeia van ésser descobertes les runes d’una botiga de llibreter, no és possible imaginar-se a base d’elles el que eren les llibreries de Roma, amb els seus aparadors i anuncis, davant dels quals s’aturaven els passavolants, les colles de copistes i relligadors treballant a l’interior, i la tertùlia dels aficionats aplegant-s’hi cada dia, tal com esplica Aulus Gel.li en les seves ‘ Nits àtiques’, i fent la crítica de les novetats literàries. 

           Als primers temps de l’Edat Mitjana, el comerç de llibres quedà molt aturat, Roma en els anys anteriors al segle XIII, era considerada com l’únic mercat de llibres que meresqués pròpiament aquest nom, però així i tot sembla que el comerç quedava reduit a llibres escolars o populars o a vells manuscrits posats en venda per qualsevol atzar. Els estudiosos obtenien els llibres per còpia, i d’aquest procediment no se’n podia dir veritable comerç, com tampoc ho era la venda isolada d’algun còdex.  

          Foren les universitats les que restauraren el veritable negoci de compra-venda i confecció de llibres, per satisfer la necesitat de textos d’estudi del món d’escolars que hi acudia. Els reglaments de les universitats preveien la presència d’un llibreter, dit stationarius, nom del qual deriva la denominació de stationer que encara porten avui els paperaires anglesos. No solament venien llibres, sinó que més freqüenment els llogaven a quaderns als estudiants, perquè en treguessin còpies per llur ús particular. I la venda no sempre era definitiva; hom prohibia sovint que el comprador s’endugués els llibres, si abandonava la universitat”.    

         Article « Les llibreries d’altres temps i les d’ara”, a La Revista dels Llibres, nº 1 de maig de 1925, p. 4.

Read Full Post »

“ La dispersió de les biblioteques del clergat tenia tres vies principals: la ja referida de l’estament eclesiàstic, la dels llibreters i la dels notaris. Els llibreters havien de conèixer força bé el món de les biblioteques privades. Aquesta podria ser una de les raons que expliqués la selectiva asistencia als encants, a més del control de la venda fraudulenta de llibres robats.

 En algunes ocasions, els llibreters no deixaven lloc a la subasta i adquirien el conjunt de la biblioteca.

 Els notaris van tenir un paper destacat en la difusió del llibre en la Barcelona del Cinc-cents. Els llibres que aquests adquirien eren de temàtica molt variada: des de llibres de devoció i teologia, de literatura italiana o castellana, fins a obres de pret que eixamplaven l’horitzó teòric de la seva professió o el dels seus fills. Els notaris apareixen sovint entre els compradors de llibres dels seus clients. El coneixement previ de les lectures dels seus clients els atorgava el privilegi d’accedir al món del comerç del llibre de segona mà. Però els notaris eren, sobretot, els principals compradors de llibres dels seus companys de professió. És difícil admetre que totes les seves compres eren un exercici de lectura efectiva. Com es pot entendre el fet que trobem notaris exercint la comentada tasca de llibreters?”. Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 30.

Read Full Post »

 “ Els compradors de llibres dels encants es distingien sovint per l’específica orientació professional del seu posseïdor. Si els llibres del canonge Francesc de Mila els van comprar canonges, els dos.cents volums del jurista Guillem Sunyer els va comprar el doctor en drets Mitjavila per 180 lliures. Amb tot, els juristes no van mostrar un interés excessiu per la venda de llibres a l’encant. Els seus desitjos de distinguir-se com a part de l’elit de la ciutat, o la temática específica de la majoria de llibres que ells utilitzaven, podria explicar que preferissin entrar a les llibreries o comprar per encàrrec i no participar en espais de sociabilitat més oberta. Pocs encants de juristes presenten llibres a les subastes, i quan n’hi ha, són els llibreters els que compren la totalitat de les obres.En els encants dels artesans apareixen absències significatives. L’escassa circulació de llibres en aquests cercles menestrals va haver d’implicar el seu ús continuat amb el conseqüent deteriorament, impedint que l’intercanvi – que hem observat entre els grups socioprofessionals – no existís en sentit invers amb la mateixa intensitat que es projectava des dels encants eclesiàstics o burgesos. Són, principalment, els mateixos artesans – juntament amb els omnipresents notaris – els que compren llibres d’artesans o camperols, per raons familiars o professionals ».  Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 30.

Read Full Post »

“ Més enllà de l’estatus jurídic de mestre llibreter, que donava dret de tenir botiga, de fet no hi havia gaire diferència entre la situació d’un oficial i la d’un fadrí. Només una relació familiar amb un confrare amb llibreria els podia millorar la situació present o futura, si bé sempre sotmesa a una relació de dependència vers el parent amo de la casa. D’ací la importància que tenien les estratègies familiars i les solidaritats de parentiu a l’hora d’ocupar un lloc al si de l’ofici. Certament, les diferències de nivell de riquesa dintre d’aquest món professional eren notables, però més evidents eren les existents entre el gruix dels llibreters i els impressors, situats fora del gremi. Aquests últims – a part del grup de quatre o cinc propietaris de taller – eren oficials estampers ( componedors i premsistes). A diferència dels llibreters, la majoria havia nascut fora de la ciutat, eren treballadors d’escassos recursos. La seva condició de treballadors lliures impedeix saber quants n’hi havia a la ciutat en un moment donat.El cadastre de 1716 mostra l’alt grau d’homogeneïtat dels impressors enfront a una comuna migradesa de recursos, enfront del nivell  mitjà força més alt dels llibreters. Prova d’això són dades tan significatives com l’elevada proporció de llibreters propietaris de la seva llar, i amb un lloguer ( estimat o real) molt superior al dels impressors. També és indicatiu que els grups residencials dels llibreters fossin més grans, amb més fills i amb una presència notable de membres dependents ( fadrins, aprenents, criats).” Article: “ El Món del llibre a la Barcelona del set-cents” de Javier Burgos a L’Avenç, 198 de gener de 1996, pp.34

Read Full Post »

“ L’existència del gremi de llibreters suposà, doncs, un clar reforçament de la subordinació del sector productiu al comercial, tret ja característic de l’Antic Règim tipogràfic. No cal dir que els impressors no acceptaren sempre de bon grat aquesta situació. A l’ordre del dia constaren els embargaments i els penyoraments fets pels síndics llibreters als impressors que violaven les ordinacions? Això va provocar molts plets entre tots dos oficis. A finals del XVII la majoria de les impremtes de la ciutat eren d’individus de diferents estats i condició: mercaders, advocats, notaris públics, botiguers, escudellers, paraires, sombrerers, daguers. Aquests propietaris aliens a l’ofici van desaparèixer a principis del Set-cents. A part d’algun cas d’extinció familiar, els obstacles imposats pel gremi a la seva activitat i la crisi del sector tipogràfic posterior a la Guerra de Successió jugaren en contra seva. A la primera meitat del segle XVIII els pocs impressors d’ofici que restaven ( Figueró, Campins, Jolis) compartiren progresivament el protagonisme de l’edició barcelonina amb els llibreters-impressors, grup emergent que es convertirà, a la segona meitat de la centúria, en el nucli entorn al qual girarà la major part de la activitat editorial i llibrera de la ciutat. A les seves tendes emmagatzemaven un fons de llibres que podia arribar al miler de títols i diverses desenes de milers d’exemplars; a les seves impremtes hi havia 3 o 4 premses i 1 o 2 tòrculs, i estaven força ben dotades de lletreria ( àdhuc amb matrius i fundició pròpia). Són els Piferrer, Surià, Martí o Teixidor, per citar-ne els més destacats. Certament, les seves impremtes estaven lluny de les dels grans impressors madrilenys com Ibarra, Marín o Sancha, que comptaven entre 12 i 15 premses. Però cal no oblidar que fora de Madrid només el valencià Benito Monfort, als anys de 1780, va arribar a tenir 6 premses, i que el taller corrent a Espanya tenia 1 o 2 premses”.

  Article: “ El Món del llibre a la Barcelona del set-cents” de Javier Burgos a L’Avenç, 198 de gener de 1996, pp. 32-33.

Read Full Post »