“ Des de les llibreries romanes de l’època imperial, fins a les d’avui dia, hom podria aplegar una munió d’al.lusions dels contemporanis sobre la llur organització. En canvi la documentació gràfica és incomparablement més escassa. Si bé a Pompeia van ésser descobertes les runes d’una botiga de llibreter, no és possible imaginar-se a base d’elles el que eren les llibreries de Roma, amb els seus aparadors i anuncis, davant dels quals s’aturaven els passavolants, les colles de copistes i relligadors treballant a l’interior, i la tertùlia dels aficionats aplegant-s’hi cada dia, tal com esplica Aulus Gel.li en les seves ‘ Nits àtiques’, i fent la crítica de les novetats literàries.
Als primers temps de l’Edat Mitjana, el comerç de llibres quedà molt aturat, Roma en els anys anteriors al segle XIII, era considerada com l’únic mercat de llibres que meresqués pròpiament aquest nom, però així i tot sembla que el comerç quedava reduit a llibres escolars o populars o a vells manuscrits posats en venda per qualsevol atzar. Els estudiosos obtenien els llibres per còpia, i d’aquest procediment no se’n podia dir veritable comerç, com tampoc ho era la venda isolada d’algun còdex.
Foren les universitats les que restauraren el veritable negoci de compra-venda i confecció de llibres, per satisfer la necesitat de textos d’estudi del món d’escolars que hi acudia. Els reglaments de les universitats preveien la presència d’un llibreter, dit stationarius, nom del qual deriva la denominació de stationer que encara porten avui els paperaires anglesos. No solament venien llibres, sinó que més freqüenment els llogaven a quaderns als estudiants, perquè en treguessin còpies per llur ús particular. I la venda no sempre era definitiva; hom prohibia sovint que el comprador s’endugués els llibres, si abandonava la universitat”.
Article « Les llibreries d’altres temps i les d’ara”, a La Revista dels Llibres, nº 1 de maig de 1925, p. 4.
Biblioaprenent 