
“ El 1902 la Biblioteca-Museu Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, efectúa l’exposició d’uns cent cinquanta ex-libris antics. Els de la seva col·lecció, més uns mil cinc-cents que formaven la del “Doctor Thebussem”, que els cedí per col·laborar en aquella exposició especialitzada, la primera d’ex-libris realitzada a Espanya, i dels quals en féu després donació a la biblioteca vilanovina.
Fou també el 1902 quan sorgí la “Asociación de Exlibristas Ibéricos”, de la qual fou iniciador Ramon Miquel i Planas.

Aquesta associació, nascuda a Catalunya, va estar des de la seva fundació en contacte constant amb les altres associacions ex-libristes mundials més importants, com l’”Association Belge de Collectioneurs et Dessinateurs d’Ex-libris”, de Brusel·les; “Ex-libris Verein”, de Berlín; “Oesterreichische Ex-libris Gesellschaft”, de Viena; “Societé Française de Collectioneurs d’Ex-libris”, de París; “Ex-libris Society”, de Londres; “Ex-libris Society”, de Washington.

L’any 1903 foren exposats a la típica Sala Parès, en el més barceloní carrer de Barcelona, el de Petritxol, quaranta ex-libris originals del dibuixant Josep Triadó, exposició ben aviat seguida per una altra d’ex-libris originals del dibuixant humorístic Gaieta Cornet, formidable caricaturista que, entre altres de primera volada, com foren Junceda, Llaverias i “Apa”, féu les delícies dels llegidors del desaparegut Cu-cut! Junceda i Llaverias arribaren també a dibuixar alguns ex-libris, humorístics i seriosos. Però tant ells com el pulcríssim dibuixant Apel·les Mestres – que, quan li plaïa, del dibuix més perfecte sabia treure tot l’humor possible -, el qual en dibuixà també algun, no s’hi dedicaren, dissortadament, amb plenitud. Avui és Romà Bonet, conegut pel seu pseudònim “Bon”, qui, com vulgarment es diu, “talla el bacallà” en aquest aspecte ex-librístic.

Aquest mateix any, ordenats i prologats per Miquel Utrillo i amb una dedicatòria en francès del compte de Leiningen-Westerburg, foren publicats per l’editorial Seguí, amb procediments tècnics dirigits pel propi autor, Ex-libris d’A. De Riquer, obra donada a conèixer a Europa – i que va constituir un triomf de la causa, donant fama al dibuixant i gravador – pel llibreter de Leipzig Karl W. Hiesermann, amb dotze planes de text i seixanta-tres reproduccions.
I també en aquest mateix any (1903) és quan es produí un esdeveniment remarcable en el moviment ex-librista editorial: l’aparició de la insuperable Revista Ibérica de Ex libris ( 1903-1906), editada per l’Oliva de Vilanova, i dirigida en el seu primer període per Ramon Miquel i Planas i després per Josep Triadó. També fou el 1903 quan Marc Jesús Bertran presentà, al Cercle Artístic de Barcelona, nombrosos ex-libris de la seva col·lecció.

El 1904 Joaquim Renart publicà, en el número 1 de la revista Catalunya Artística, un treball, il·lustrat, referent a ex-libris, força interessant.
Fou llavors que sorgí el primer tractadista espanyol d’ex-libris. Aquest no podia ésser altre sinó l’internacionalment conegut bibliògraf i bibliòfil barceloní Ramon Miquel i Planas, el qual, l’any 1905, publicà a Barcelona Los ex libris y su actual florecimiento en España, volum de trenta-dues planes i amb setanta-quatre reproduccions en negre i color.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Daurats, gofrats i mosaics, enquadernat per Cambras
“Reconocido el paulatino y evidente perfeccionamiento del arte de la encuademación durante su proceso técnico, tenemos que declarar con estricta imparcialidad que éste fue muy lento y que hasta finales del primer tercio del siglo pasado la encuademación no hace gala en ningún país de aquel primor de ejecución que tanto distinguió otros oficios artísticos y otras labores manuales. Sin ser experto puédense observar deformidades en los extremos del lomo y nervaduras; dobleces de la piel imperfectos; dorados y gofrados toscos y sin precisión, y otros muchos defectos que hoy se considerarían imperdonables. Apresurémonos, después de esta brusca afirmación, a formular otra afirmación de mayor alcance; el crecido número de imperfecciones de oficio que pueden señalarse con el dedo en las encuadernaciones antiguas, no niegan en modo alguno su alto valor, ni menguan el aprecio que merecen en su aspecto artístico y arqueológico. ¡Brillante paradoja! Estos defectos, que acusamos sin reticencias, son precisamente los que acrecientan a nuestros ojos el mérito intrínseco de la realización; lo que aureola la obra de los bravos artífices que en otras fechas cultivaban un arte de

Daurat, gofrats i mosaic, enquadernat per Cambras
grandes posibilidades ornamentales con procedimientos empíricos y provistos únicamente de utensilios rudimentarios; que obstinadamente complicaban el ligado de los pliegos para asegurar su solidez pegando, para mayor seguridad, refuerzos de pergamino en el lomo antes de cubrir el libro con el cuero que debía protegerlo; que se debatían después denodadamente entre su inquietud y su limitada habilidad para realizar las complicadas decoraciones que artistas y mecenas les exigían fiados, más que en su destreza, aguzada en cada nuevo intento, en su inquebrantable voluntad que no cedía ante las mayores dificultades y tropiezos. Si nos fijamos sin malicia en la ingenua tosquedad de esas labores, llevadas a cabo por manos ejercitadas sin método, observaremos, admirados, con qué sentimiento tomaron realidad y cuánta dignidad conservan. Es preciso conocer prácticamente la resistencia tenaz de tantos escollos para apreciar en todo su valor el pertinaz intento de vencerlos. Esa lucha continua, esa pericia frustrada en una y otra tentativa, se patentizan por sus efectos en las encuademaciones antiguas dándoles una característica especial, unos rasgos distintivos que sería imposible imitar aunque se intentara con empeño: pues resulta más difícil reproducir defectos manuales de tan imponderable origen que conseguir la maestría y agilidad del artífice virtuoso o adiestrado.
Émulos y herederos a pesar de todo del espíritu de los artífices del Renacimiento, nuestros antecesores surcaban el cordobán que cubría el libro con herramientas más o menos adecuadas, con la misma fruición e iguales amarguras con que manejaban el buril o repujaban el metal los célebres plateros venecianos o florentinos. Igual que ellos levantaban la cabeza en alto y el deseo vehemente de alcanzar la gloria no les abandonó jamás.
Emilio BRUGALLA, La Vanguardia, 21 abril 1963, página 23.

