Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreries’ Category

Frases sobre Bibliofília 304

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 30/11/2012| 2 Comments »

llibre amb orfebreria

               “ Els termes bibliofilia i bibliòfil es comencen a emprar al segle XVIII. Al segle XIX, especialmente a l’últim quart, se situa el naixement de la bibliofilia moderna i s’imposa l’ús dels termes esmentats. La causa del desvetllament del llibre a Catalunya, a la segoma meitat del segle XIX, obeïa a una situación histórica i cultural propia; es manifestava un desig fort de redreçament, de trovar les arrels, el sentit del país. Aquest ambient arribà al món del llibre.

               Al segle XIX, els bibliòfils no solament col.leccionaven llibres antics, sinó que es preocupaven de publicar els anomenats llibres de bibliòfil, la característica fonamental dels quals era que tots els elements constitutius eren fets a mà: paper, composició tipogràfica, il.lustració, relligadura, etc. L’autèntic bibliòfil, el bibliòfil pur, és el qui sap apreciar abans que res l’arquitectura del llibre, producte fonamental de la composició tipográfica”.

               “L’interès pel llibre: gabinets de lectura, bibliofilia i exlibrisme” de F. Xavier Puig Rovira, dins L’exaltació del llibre al vuitcents. Art, industria i consum a Barcelona, BC, Barcelona, 2008, pp. 181.

enquad catedral

               “ Lo que más me gusta de las librerías de viejo es que todos los libros tienen el privilegio de estar en las mismas condiciones físicas de cara al lector. No hay jerarquías literarias, ni espacios restringidos para determinados grupos editoriales, ni mucho menos mesas dedicadas a los libros más vendidos de la temporada, fruto de esas listas tan odiosas como dañinas que perpetran semana tras semana – o mes tras mes – los suplementos y revistas de consumo de crítica literaria. En las librerías de viejo autores conocidos se dan la mano con autores que no aparecen nunca en los manuales de historia de la literatura ni se citan en las páginas de crítica de los suplementos literarios. Los libros editados en pequeñas editoriales de provincia se hablan de tú a tú con los libros editados en las grandes y poderosas editoriales.

llibreria calcuta

               Todos a la par, apretujados entre sí, hermanados entre el polvo y el olvido, sin privilegios, sin distinciones, catalogados según el género literario al que pertenecen y un poco más. Si en las librerías convencionales se siguiera el mismo criterio de distribución y de ecuanimidad, otro gallo cantaría en el mundo de la literatura. Consciente de que no es oro todo lo que reluce en el escaparate y en las mesas de novedades de una librería, el lector desconfiado no tiene más remedio que recurrir a las librerías de viejo para procurarse algunos de los libros que siempre quiso leer y que se encuentran descatalogados o con las existencias agotadas, a la espera de una nueva oportunidad. Pero lo malo es que esta nueva oportunidad tarda mucho en llegar o, lo peor de todo, nunca llega.”

 

               Extret de “Náufragos de papel”, article de Pablo Arcila a la Revista Luke, 2009.

http://librerosindependientes.blogspot.com/2009/10/textos-recordados-elogio-de-las.html

 

llibreria canuda1

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 301

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 18/10/2012|

 

 

                         

         “ La paraula bibliòfil no té una definició universal. Etimològicament, significa el qui estima els llibres. L’estimació està motivada especialmente per alguna peculiaritat de les edicions, per la bellesa, per la qualitat global o per la raresa. Són qualificats com a bibliòfils les persones que, mogudes per l’interès per la cultura, reuneixen el major nombre posible de llibres, considerats com a instruments d’aquesta. Els bibliòfils es dediquen a col.leccionar els llibres, però també a estudiar-los.

          El bibliòfil estima els llibres o s’hi interessa pel valor del text ( literari o filològic, històric o documental), però especialmente per les característiques materials en conjunt ( il.lustració, relligadura, qualitats en el seu conjunt, etc.) o per algún aspecte particular ( lloc d’impressió, procedència o temàtica concreta) o també per alguna singularitat o raresa. L’interès pel llibre se centra més en el continent que no pas en el contingut. Per als bibliòfils, el llibre, com a objecte selecte, esdevé més important que el que diu. Davant de la manca de peces dignes de ser col.leccionades per les qualitats bibliogràfiques, es decideixen a produir obres selectes, més estimades des del punt de vista tipogràfic que per llur contingut.”

           L’interès pel llibre: gabinets de lectura, bibliofília i exlibrisme” de F. Xavier Puig Rovira, dins L’exaltació del llibre al vuitcents. Art, industria i consum a Barcelona, BC, Barcelona, 2008, pp.180-181.

 

 

                               

          “ No vaya a creerse que la bibliofilia o la bibliomanía son pasiones o achaques de personas sabias y provectas. Hay todavía quien se figura al bibliófilo, al enamorado de los libros, como un señor de más de medio siglo, vestido a la moda de diez años ha, con chistera o chambergo, unas antiparras formidables y, desde luego, armado de una lente para descifrar los más intrincados enigmas tipográficos. Ese es el bibliófilo o bouquineur de la caricatura de los tiempos de Gavarni. El amante de los libros tiene todas las edades, a partir de la adolescencia. Yo sé de criaturas que se sienten atraídas por los libros antes de saber leer. El bouquineur es joven o viejo, rico o pobre, viste falda o pantalón. No hay exclusivas ni excepciones en esto de querer al libro, de adorarlo egoísticamente, substrayéndolo al manejo o la ignorancia del vulgo”.

          Article: “ El amor al libro” d’Alberto Insúa, a La Voz, diari de Madrid, el 1922.

 

 

                                

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 295

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 14/08/2012| 2 Comments »

 

                                         

               “ ¿En què consisteix qu’una impressió d’En Aldus o d’En Plantin sigui avuy tan buscada, tan disputada, tan ben pagada? El mérit de cuan era actual es ben fácil d’entendre; la majoría d’aquelles edicions son les prínceps de clássichs grechs y romans qu’el renaixement ressucitava, y el ser aleshores el llatí la llengua universal de la civilisació, els donava una importancia y una difusió grandioses. Peró aquella llengua clásica, per excés d’inadaptació, ha mort completament per a la ciencia; y ab tot, aquells llibres, que ningú llegeix, viuen en l’estimació de la gent de gust.

               Y es que tenen quelcom més qu’el llur valor literari, es que tenen alló qu’el vell regent d’imprempta d’En Maupassant buscava.

               Es inútil tractar de donar cos doctrinaria an alló. Alló es l’armonía ¡

               Cuan en un llibre hi ha verdaderes proporcions entre la llargaria y l’amplada, el volum y el pes, la mida del paper y son gruix, el npa de composició de les planes y’ls blanchs que’l volten, el tamany de la lletra y l’interliniat, y totes aquestes relacions s’equilibren, en una armonía total, el llibre dura y arriba a ser estimat dels bibliòfils, si s’hi afegeix la correcció necessaria del tiratge.”

               “Reflexions sobre l’art de fer llibres”, a l’Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 90.

 

 

 

                                          

               “ Los distintos papeles se adaptan con toda naturalidad a una escala de valores: el papel volumen designaría, sintomáticamente, la abcisa, el origen, la más pobre de las especies posibles ( los mejores editores lo emplean incluso para fabricar libros corrientes): papel espeso, un poco blando, cremoso, ligeramente esponjado, estofado, que, a pesar de todo, está expuesto a amarillear con facilidad; un papel cuya naturaleza particular puede escapar a una mirada rápida. El verjurado muestra un grado suplementario de   coherencia; es un poco más rígido, y lo que en él destaca sobre todo son las estrías, como si estuviera autentificado por la huella regular de una forma ausente. Se trata de un papel discreto, sobrio ( ‘Ingres’, en otra de sus versiones), pero todavía es demasiado corriente, está demasiado próximo al papel de cartas de calidad.

            Los jaspeados, el ‘dibujo’ del papel de hilo, su pureza artesanal, su olor a viejo corrigen ( en profundidad) lo que sigue habiendo de uniforme y monótono, de mecánico ( pues la bibliofilia se ve afectada por esta contradicción) en la tesitura horizontal del verjurado. Con el Arches, con el holandés Van Gelder, con el Japón ( imperial) se llega a la omega de este alfabeto: papeles de una riqueza infinita, dignos de admiración en sí mismos, y de algún modo autosuficientes. Esta calidad resulta multiplicada – o realzada – por la cantidad: se imprimen en papel Japón los cinco ejemplares – a menudo puramente nominativos – de cabeza1; en verjurado, los setecientos o los mil siguientes.

            1 Primeros ejemplares de una tirada. Suelen contar con algún elemento suplementario ( p. ej., más ilustraciones que el resto de la edición) que los hace especialmente valiosos.

               Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 85-86. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

 

                     

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 294

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Paraules, tagged , , , , on 05/08/2012|

 

 

 

               “És ben cert que, avui, el concepte de la vocació i de l’amor al llibre ens ofereix un tema de reflexió quan veiem, per exemple, que als grans magatzems les edicions es venen com… un producte més, i que els llibres posats a piles són objecte de dràstiques rebaixes.  Aquestes accions degradants, sovint preconcebudes i no sempre justificables per exigències de comercialització, ofenen el llibre, que si bé producte, és, per damunt de tot, símbol de vida i de cultura.

               Afortunadament, encara hom troba llibreries amb estil i caràcter, fins i tot especialitzades, amb una certa atmosfera de lloc de reunió i d’intercanvi d’idees, de centre de meditació. I podem asegurar que no són indrets on es trobin solament vells romàntics o especialistes discrets, sinó joves amb neguit de trobar-hi part del bagatge que contribueixi a la seva formació.

               El llibre vell ¡ Recordem aquelles paraules d’Alfons el Magnànim, IV de Catalunya ( V d’Aragó), que fou mecenes i gran protector d’humanistes: “Allò que més estimo són quatre coses velles: Llenya vella per a fer bon foc, vi vell per a fruir d’un bon tast, vells amics per a conversar i vells llibres per a aprendre”. És cert que cal tenir en compte que durant el Renaixement tot el que era antic semblava modèlic i el qualificatiu de vell podía equivaler a valuós. Si això ens sembla avui exagerat, no ho és menys el fet de creure que només té valor allò que és nou.

               Sempre és la qualitat  la que atorga valor. Hem vist acaronar el llibre ben editat. Hem vist l’enamorat d’un títol recercar-lo infatigable, hem vist l’adolescent devorant el contingut d’una obra filosófica. I tot això es produeix a l’època del best-seller.

               Què és el best-seller? ¿Un títol que aconsegueix grans tiratges i una àmplia acceptació al mercat? Ës senzillament, un fenomen de l’època del consumisme en l’àmbit del llibre. El doctor Lauterbach, un alemany que ha estudiat aquest tema, defineix els best-seller com un ‘producte de l’estrategia de mercat i de la producció’ ”.

               Article: “Del llibre vell i del ‘best-seller’”, de Joan García Font a Revista de Llibreria Antiquària, número zero, octubre 1980, pp. 32.

 

 

 

             

               “ Un segundo mito hace del bibliómano, del bibliófago, del papívoro, un ser profundamente antifísico: que siente horror ante la naturaleza – ante la vida, ante las cosas verdaderas – , exactamente en la misma medida en que a ésta le horroriza el vacío. Profundo error. Pues es evidente que el bibliófilo sólo teme una cosa, y de una manera fóbica: el mal libro, o más exactamente, el mal papel. O mejor todavía: el libro sin marcas. No puede enfrentarse a esa parte del libro que pertenece a la especie, lo que lo incluye en la marea de las publicaciones de la temporada. Además, la colección no se forma contra la naturaleza ( el paisaje hermoso, la armonía del mundo), sino en relación con la totalidad de los libros, con una Biblioteca Absoluta – en la que acota una zona, baliza un terreno seguro, fiable, reconocido, luminoso en medio de la masa indistinta de las publicaciones que a nadie interesan. En la bibliofilia todo tiene un sentido; no hay desperdicio.

                 De ahí la importancia fundamental de ese elemento minúsculo, que el profano, generalmente, pasa por alto: la justificación de tirada. Gracias a esta nota, corta pero monumental, que fija  el número de ejemplares, las calidades de papel utilizadas( en una escala que concluye con las más raras y caras), sus cantidades ( dos ejemplares en papel Japón, cinco en vitela, doscientos en volumen…), el aficionado se libera de cualquier posibilidad de error: le basta con seguir un camino seguro, con la certeza de que continúa avanzando hacia adelante.”

                 Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 84-85. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

 

 

           

 

Read Full Post »

Catàlegs a la bústia

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , , on 03/08/2012| 2 Comments »

 

                     

         

          Quan vaig llegir el llibre La Pasión por los Libros, d’en Mendoza Díaz-Maroto ho vaig passar en gran, feia molt del temps que no fruïa tant llegint un llibre, i sencer no he tornat a llegir-lo, però el 90% dels capítols els he tornat a llegir, al menys, una vegada.

 

 

                     

 

          En un dels capítols, el IX,  parla , entre d’altres coses, de la bústia i els carters, té tota la raó del món, diu: “… , el momento más emocionante y taquicárdico del día es el de la llegada del cartero, placer que, por desgracia, solo es dable disfrutar cinco veces por semana ( ¡ qué largo el week-end sin correo…”,  i unes ratlles després segueix: “ Y cómo nos hundimos en la miseria el día que el cartero no nos trae ni un triste catálogo de restos de edición con que engañar la bulimia¡”.

 

                    

 

          Aquestes sensacions que es senten en aquests casos són reals, jo , quan arrivo a casa miro corrents la bústia per veure si hi ha alguna cosa, qualsevol, relacionada amb els llibres, i si de lluny ja veig quelcom que quasi no hi cap el cor em batega una mica més depressa, i ràpidament obro la bústia per recollir el manà que em tindrà ocupat i entusiasmat un bon ratet, mentre repaso el catàleg o la revista.

 

                      

          Com diu en Mendoza, però amb un llàpis poso una creu petita al costat dels llibres que em semblen interessants, ja sé que no els compraré tots, però sempre és possible que en caigui algun.

 

 

                    

 

          Però avui dia la cosa ja no és igual, els catàlegs quasi no arriven, al menys com abans, moltes llibreries fa uns anys m’enviaven els seus catàlegs, però ara només sis o set llibreries ho fan.

          Dos són, crec,  els principals motius, primer Internet i segón, no comprar tant com jo o ells voldrien. Internet perquè moltes llibreries envien per ‘mail’ els seus catàlegs en PDF, de vegades,  masses i tot, no paran, i encara que veus molts llibres nous no és el mateix que un catàleg en paper, on sempre hi ha més detalls i més, de vegades, imatges.

 

 

 

 

                     

          Hi ha catàlegs que per ells sols ja són uns grans llibres, estan molt ben fets, porten molta informació i són de molta utilitat, de fet en tinc uns quants, els guardo tots, uns millors que d’altres, però tots tenen alguna cosa encara que sigui petita; els col.lecciono. I no parlo ara dels catàlegs més antics, alguns són petites joies, com els de la Llibreria Antiquària,  o els que feien  en Porter, o en Batlle, que porten alguns articles sobre el món del llibre força interessants, o amb facsímils de les obres citades que de vegades costa de veure en altres llocs. En alguns, fins i tot els anuncis són interessants.

 

                       

          Altres llibreries, veient que no compro gaires coses, ja no envíen els Catàlegs, altres envíen mails dient que tenent coses noves i que si vols pots anar al seu web i mirar-ho, però no és el mateix, a més a més hi ha pàgines de llibreries que están molt bé, amb molta i clara informació, però d’altres informen poc i sense donar facilitats per trobar les coses.

 

 

 

                      

          Volia fer un llistat del que em semblen unes quantes pàgines, de com ajudan o no a trobar llibres, però seria massa llarg. A poc a poc, cada dia s’aprenen coses noves, es troben pàgines millors i pitjors, és questió de gustos i d’interessos.

          Imagino que per a les llibreries fer Catàlegs deu ser car, i si estan ben fets encara més; és molt més fàcil enviar correus i pàgines PDF amb llistats de llibres i a corre.

 

 

 

   

          Llàstima,  perquè com deia al principi, la plaent sensació de fullejar els Catàlegs és tan gran que sap greu no poguer fer-ho més sovint.

 

 

          

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 293

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Ex bloguis, Ex libris, Llibreries, Oficis del llibre, tagged , , , , , on 01/08/2012| 2 Comments »

 

 

 

                  

 

          “ Actualment hi ha qui no sap què és un ‘ex – libris’, perquè no n’ha vist mai cap. D’altres, solament els han perdut de vista. Direm, doncs, per començar, que aquest és el nom que es dóna al signe, símbol o emblema, generalment gravat, o bé imprès en un petit full de paper que s’aplica o enganxa a la coberta interior d’un llibre per tal d’identificar el seu propietari.

           L’ùs dels ‘ex – libris’ va començar a Alemanya a principis del segle XVI, i no es va introduir a França fins ben entrat el 1600. Al començament era sols un simple escut o emblema, per evolucionar més tard donant lloc a petites obres d’art gràcies al gravat fet en fusta, a l’aiguafort o bé en metall. El seu col.leccionisme no sorgeix, però, fins el darrer terç del segle passat, que és precisament quan apareixen a casa nostra, gravats pels millors artistas i estimulats pels bibliòfils i altre gent relacionada amb els llibres i l’art de la lletra impresa. Fou l’artista reussenc Ramon Casals i Vernis, qui el 1889 dibuixava al carbonet, per encàrrec del seu paisà, el llegendari bibliòfil Pau Font de Rubinat, el que pot considerar-se el primer ‘ex – libris’ català de l’època moderna.” 

          Article: “Hem tornat a veure ‘ex – libris’” de Lluís Bonet i Punsodas a Revista de Llibreria Antiquària, número zero,octubre 1980, pp.20.

 

                              

 

           “ Un librero de viejo aspira a tener todos los libros del mundo y ser el único del mundo. No porque le reporte más dinero, sino por absoluta vanidad. Es un hecho muy borgiano, quizá porue Borges fue bibliotecario, una manera distinta de ser librero de viejo. Por otra parte, el librero de viejo tiene un sentido cinegético muy acusado y un sentido aguzado de la seducción para conseguir algo, en este caso, un libro, aunque lo más paradójico de todo es que un librero de viejo comienza con diez mil pesetas y ningún libro y termina con diez mil libros y ninguna peseta”.

            Paraules de Constantino Gómez ( Tino Vetusta) en una entrevista feta per Víctor Guillot, al diari La Nueva España de Gijón, el 4 de gener de 2010.

 

                                        

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 291

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , on 28/07/2012|

 

                         

 

              “ Per això, o potser malgrat això, el llibre vell ens torna al clima de la pacient i pausada lectura. Trobarem aquell llibre que havíem perdut, o aquell que no havíem trobat encara, o aquell altre amb l’aura de les il.lustracions que ens acompanyaven en la lectura. Imatge i paraula s’unien en els temps dels gran sil.lustradors com en les primeres novel.les miniades, síntesi que presuposa una lectura lenta, amb la parada complaent de les imatges que reprodueixen els instants de la narració: un rostre, un paisatge, un racó de cambra. Potser hauríem de pensar de nou en aquest lligam que quasi havíem perdut: paraula i imatge. Avui les imatges han canviat de textura. Ja no són aquells dibuixos a la ploma que feien les delícies dels nostres avis i que nosaltres encara vam aconseguir en les novel.les més sentimentals en el gest inimitable d’en Junceda; o en les novel.les de lladres i serenos, amb els dibuixos d’en Bosch, amb senyores de cames llarguíssimes i senyors de rostre ben tallat i frac negríssim. Les imatges avui malden per assolir la primera fila, amb els còmics, amb la pantalla petita, amb la pantalla envolcallant de la gran maquinària cinematogràfica. Però això sí, darrera de cada conjunt de seqüències hi ha un llibre. I si volem penetrar en el gran concert de les imatges, ens adonarem que no hi ha imatges mudes, que les imatges reclamen paraules i que les paraules salten de la cinta magnética i s’instalen a pler en les pàgines dels llibres”.

“Adictes a la Galàxia Gutenberg” de Maria Aurèlia Capmany en el opuscle editat pel Gremi  de Llibreters de Vell de Barcelona amb motiu de la XXVIII Fira del Llibre Vell, 1979.

               

 

               “ Dar vida á los mamotretos es la tarea del historiador, del bibliófilo, del erudito; levantar muertos, aunque la frase parezca doble sentido; sí, hacer surgir del sepulcro á los Lázaros enterrados; resucitar cadáveres y no incinerarse en vida, para embalsamarse con aromas especiosos, como hacen algunos, – y los que saben latín, que entiendan.

              Y si esto ocurre con todos en general, ¿ qué ocurriría con aquellos que ponen en la bibliofilia un placer refinado, un deseo de apagar la llama interior que busca á quien devorar, quaerens quem devoret, á quien circunvalar en su lengua de fuego, y que al fin encuentra un objeto, llámese arte, amor o bibliofilia? ´estos no hay sino respetarlos y envidiarlos, como á todos los que han sabido buscarse un medio de anulación de vida, de suicidio lento, que es la única especie de suicidio admisible ( puesto que, aunque parezca paradoja, el mejor medio de pasar la vida es renunciar á ella): sea ascetismo, arte, ciencia – ó manía coleccionista. Pues éste es el caso de los bibliófilos, que en el noble estudio han encontrado un expediente para descargar en el suelo ese peso abrumador que se llama la vida; y así lo ha comprendido el sagaz Anatolio France, cuando ha escrito de ellos en El Jardín de Epicuro: ‘ La afición á los libros es una afición laudable. Nos hemos burlado de los bibliófilos y, después de todo, quizá se presten á la burla: es el caso de todos los enamorados. Pero sería preferible envidiarlos, puesto que han llenado su vida de larga y apacible voluptuosidad”.

            Article de la revista Nuestro Tiempo, nº 71, Madrid, 1906. Parlant del llibre Orígenes de la novela, de Menéndez y Pelayo, Bailly-Baillière, M, 1905. ( sense autor).

                               

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 289

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , on 13/07/2012|

               “ Si la importància bibliofílica és, fins a cert punt, independent de la vàlua intrínseca del llibre, l’ideal és, però, que una i altra vagin juntes. No cal, doncs, encarir l’interés d’una col.lecció d’història de Catalunya, amb exemplars dels primers temps de la impremta entre nosaltres, alguns d’ells incunables – i tothom sap què vol dir, en les esferes de la bibliofília, un incunable català, sortit de les premses dels impressors alemanys que introduïren aquí la novel.la art o de llurs successors.

               Els erudits seguiran discutint sobre els origens de la impremta a la península; com totes les matèries d’erudició, la controvèrsia potser no acabarà mai, o almenys tardarà molt. El fet és, però, que el primer llibre imprès a Barcelona del qual ens han arribat exemplars és l’Egregie dcotor Sancti Thome de Aquino in libris ethicorum comentum, per Brun i Spindeler ( 1478)”.

               Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

 

                                

 

 

 

               “ En Siracusa conocí a un inglés que padecía ‘ bibliofilia’. Se llamaba Mister Harriwel. Poco le importaba a nuestro inglés lo que los libros pudieran decir. Para él, eran igualmente codiciables un volumen de nociones de Aritmética que la Biblia o La Ilíada. Lo que interesaba a Mister Harriwel era el libro, considerado como cuerpo.

-Estoy preocupadísimo – me dijo un día, mientras tomábamos café – . Tengo enfermos algunos volúmenes de mi biblioteca.

  Yo siempre había considerado a Mister Harriwel como un señor un tanto ‘chalado’, pero con aquella declaración, le ascendí de pronto a loco de remate.

  -Sí, señor – continuó el inglés-. La gente cree que el principal enemigo de las bibliotecas es el fuego, y por eso colocan grandes y antiestéticos extintores en las salas de lectura. No es el fuego ni son los lectores mismos los principales enemigos de los libros. Quienes podrían acabar en poco tiempo con los volúmenes más curiosos del Mundo, si la Ciencia no se ocupase del asunto, son unos bichitos pequeñísimos que apenas se ven, y que devoran sin piedad los libros, especialmente los antiguos.

 

            Después. Mister Harriwel me explicó detalladamente las características de estos bichitos, que padecen la extraña manía de digerir literatura.  

 

                                  

                         

 

              Uno de los bichitos más peligrosos es el llamado annobium paniceun. Se trata de un coleóptero que mide dos milímetros. Es de color marrón claro y forma cilíndrica. Se le encuentra en todas las latitudes. Antes se creía que este bichito sólo atacaba el pan de centeno, pero ahora se ha descubierto que, sin desdeñar del todo el pan, prefiere la literatura como alimento y albergue. Las hembras colocan sus huevos en los intersticios de los volúmenes. Lo que prefieren para alimentarse es la goma o engrudo con que están pegadas las hojas.

 

            También son un enemigo terrible de las bibliotecas los gusanos, llamados vulgarmente ‘barrenilla’ o carcoma, porque empiezan atacando la madera de las estanterías y concluyen metiéndose en los libros.

 

            Mister Harriwel me citó infinidad de nombres y características de estos animalitos, pero no es cosa de cansarles a ustedes.

 

            -El más importante y el más voraz de todos – concluyó el inglés- es el llamado científicamente cheylectus cruditus, y vulgarmente, ‘devorador de libros’. Habita en los infolios polvorientos. Es vagabundo y ciego. Devora a otros insectos que viven en los libros, pero esto no es ventaja, puesto que él solo se basta y se sobra para acabar con la palabra escrita, si se le deja. Esta especie es la que he descubierto en mi biblioteca, pero me propongo acabar con ella en poco tiempo.

 

            Por fin, Míster Harriwel, que era algo exageradillo, me dijo con acento patético:

 

            -Si los hombres de buena voluntad no nos ocupáramos de este problema, los devoradores de libros causarían un destrozo, comparado con el cual la catástrofe de Alejandría resultaría una broma”.

 

            Article de P.D.: “ Unos bichitos que comen literatura”, a la revista Estampa, de 13 de gener de 1934, pp.15.       

                        

        

                           

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 288

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , , , on 08/07/2012|

 

                                         

“ I parlem del que és matèria bibliofílica per excel.lència, el llibre. Distingim primer el llibre antic i el llibre modern, perquè, encara que en l’art d’imprimir les innovacions no han afectat mai fonamentalment el llibre, els principis que inspiren el llibre vell i els que inspiren el llibre modern de bibliòfil són del tot diferents.

 

Potser l’impressor antic no es preocupava més que de fer obra d’art, i, com tot l’art modern, ha volgut cercar solucions noves. Compareu els exemplars sortits de les velles premses amb els llibres il.lustrats moderns, fets amb gran suma de pretensions i veureu la diferència. La voga actual del llibre de luxe ha provocat una allau d’edicions per a tots els gustos. En les edicions il.lustrades és allà on s’ha vessat més fantasia. Sembla iniciar-se un retorn a la tipografia pura i, quant a les obres il.lustrades, una major exigència, fins a reputar antitipogràfics determinats procediments d’il.lustració”.

 

 Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.        

                            

         “ Ciertamente, los libros – como cualquier objeto – tienden a destruirse con el paso del tiempo, de modo que, en teoría, cuanto más antigua es una edición, menos ejemplares deben quedar de ella, pero este principio tiene muchísimas excepciones. Los libros que en el momento de su publicación costaban caros se han conservado mucho mejor que los baratos, como sucede con la celebérrima ‘Biblia de 42 líneas’: parece que sólo se imprimieron 150 ejemplares en papel y 35 en vitela, y sin embargo han llegado a nosotros nada menos que 35 en papel ( 17 de ellos completos) y 12 en pergamino ( no tan completos), más una serie de fragmentos. Como no hay ejemplares para todos – ni siquiera para lo bibliófilos multimillonarios -, unos avispados y poco escrupulosos libreros estadounidenses – Wells en 1921 y Scribner en 1954 – desglosaron sendos ejemplares incompletos, con lo que docenas de bibliotecas y coleccionistas particulares pudieron satisfacer su fetichismo comprando al menos una ‘honorable’, que así se llaman las hojas sueltas – 643 entre los dos volúmenes- de la mentada Biblia *”. ( * El año 1985, en un Salón del Libro de Paris un librero neoyorquino ofrecía dos de ellas por el equivalente a medio millón de pesetas de entonces ( 3.000 euros), y un bibliófilo español que pudo comprarlas está muy arrepentido de no haberlo hecho).

 

            MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 2009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 52.

 

 

                                 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 287

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , on 04/07/2012|

                        

                    Pere Posa, Barcelona, 1482.

              “ Així veiem a un Pere Posa i a un Pere Miquel exercint el veritable ofici d’empresari de les arts del llibre. En els seus ben equipats i complets tallers editaven llibres que es mouen en tres aspectes bàsics de la cultura: textos clàssics de Curcius Rufus, Ovidi, Albert el Magne, i d’altres; textos de formació com són els de Nicolau Bonet, Guido de Cauliac, Francesc de Sant Climent, Cató, etc., i el tercer aspecte té un gran significat per a nosaltres; es produeix per primera vegada una àmplia difusió dels nostres clàssics medievals: Tòmic, Llull, Eiximenis, etc.

                                      

               I ara ens preguntem: aquest esplet a què respon? Sempre hem pensat que el llibre, com a vehicle de cultura, no pot negar aquest principi: és viatger, encara que el veiem a voltes parat en una biblioteca, però això és momentani, perquè hem de pensar que aquestes no són sinó un redós de descans del llibre.

                           

 

              Tant és així, que només situant tres dels impressors del primer segle d’impremta damunt del plànol de la ciutat: Pere Posa, Carles Amorós i Sebastià Cormellas, tindrem traçats els principals camins del viatger. No és doncs l’atzar, si no l’esperit, el que fa que el llibre i tota la literatura de fil i canya es produeixi i es difongui al llarg dels segles, en els camins, autèntiques àgores de la cultura, pel fet de ser lloc de relació i d’intercanvi.  I és que Barcelona és això: camí, àgora i redós de cultura. Ara, ací, damunt del Camí romà que duu al Vallès, àgora i redós de cultura sí que ens permetem de fer una crida ¡.  Que no romangui neulit a les nostres mans l’esforç que han fet per al llibre generacions de ciutadans barcelonins, perquè Barcelona encara és un camí obert, una àgora i un redós de cultura.

 

             “ Les Arts del llibre a Barcelona” d’ Enric Tormo i Freixes, en el opuscle editat per Gremi de llibreters de Vell de Barcelona amb motiu de la XXX Fira del Llibre Vell, Barcelona, 1981.

                        

              “ En 1842 teníamos en Barcelona las librerías de Pedro Barral, en la calle de la Corribia; a Cerdá y Sauri, en la plaza de la Lana; José Compte, en la calle de la Paja; J. Font, en la bajada de la cárcel; viuda de Gorchs, en la calle de la libretería; Jaime Gaspar, en la Daguería; José Lluch, en la misma Libretería; Juan Llorens, en la Palma de Santa Catalina; Sillas y Oliva, en la Pistería, y José Solá y Serafín Veguer, en la calle Ancha. Contábanse, además, 108 traperos de viejo, que tenían en sus tiendas venta permanente de libros, entre los que salían a veces verdaderas joyas bibliográficas. En 1844 publicó Oliva un catálogo en 12 tomos; Ramón Tudor, otro de 80 páginas, y en 1845 Saurí estampó el suyo de 116 páginas, titulado Bibliografía Nacional y que contenía 3.500 títulos. Oliva, en 1852, publicó un extracto de su catálogo, y en el mismo año Juan Oliveres da a luz otro de 90 páginas y en 1864 otro, completado en 1867. Antonio Llordachs, establecido en el Arco de San Ramón del Call, estampa otro catálogo con obras raras y de gran valor, ordenadas por materias. Trasladado Llordachs a la plaza de San Sebastián, y asociado con su hermano, publica otros catálogos en 1867 y 1869. Muerto don Antonio, su hermano don Juan prosigue el negocio, trasladándose sucesivamente a la calle del Conde del Asalto, a la del Vidrio y a la del Paradís, publicando catálogos en 1873, 1876 y 1886, hasta en 1914, en que se retiró del negocio. Durante más de medio siglo, pues, los catálogos de Llordachs constituyeron el registro de nuestra riqueza bibliográfica, tanto en impresos como manuscritos, siendo de notar que de muchas obras, hoy rarísimas y que en las subastas de Londres, Paris y Nueva York adquieren elevados precios, entonces se veían varios ejemplares”.

            Article de Arturo Masriera: “ De Oliva hasta Llordachs”, a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp. 14.

                     

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »