“ Per això, o potser malgrat això, el llibre vell ens torna al clima de la pacient i pausada lectura. Trobarem aquell llibre que havíem perdut, o aquell que no havíem trobat encara, o aquell altre amb l’aura de les il.lustracions que ens acompanyaven en la lectura. Imatge i paraula s’unien en els temps dels gran sil.lustradors com en les primeres novel.les miniades, síntesi que presuposa una lectura lenta, amb la parada complaent de les imatges que reprodueixen els instants de la narració: un rostre, un paisatge, un racó de cambra. Potser hauríem de pensar de nou en aquest lligam que quasi havíem perdut: paraula i imatge. Avui les imatges han canviat de textura. Ja no són aquells dibuixos a la ploma que feien les delícies dels nostres avis i que nosaltres encara vam aconseguir en les novel.les més sentimentals en el gest inimitable d’en Junceda; o en les novel.les de lladres i serenos, amb els dibuixos d’en Bosch, amb senyores de cames llarguíssimes i senyors de rostre ben tallat i frac negríssim. Les imatges avui malden per assolir la primera fila, amb els còmics, amb la pantalla petita, amb la pantalla envolcallant de la gran maquinària cinematogràfica. Però això sí, darrera de cada conjunt de seqüències hi ha un llibre. I si volem penetrar en el gran concert de les imatges, ens adonarem que no hi ha imatges mudes, que les imatges reclamen paraules i que les paraules salten de la cinta magnética i s’instalen a pler en les pàgines dels llibres”.
“Adictes a la Galàxia Gutenberg” de Maria Aurèlia Capmany en el opuscle editat pel Gremi de Llibreters de Vell de Barcelona amb motiu de la XXVIII Fira del Llibre Vell, 1979.
“ Dar vida á los mamotretos es la tarea del historiador, del bibliófilo, del erudito; levantar muertos, aunque la frase parezca doble sentido; sí, hacer surgir del sepulcro á los Lázaros enterrados; resucitar cadáveres y no incinerarse en vida, para embalsamarse con aromas especiosos, como hacen algunos, – y los que saben latín, que entiendan.
Y si esto ocurre con todos en general, ¿ qué ocurriría con aquellos que ponen en la bibliofilia un placer refinado, un deseo de apagar la llama interior que busca á quien devorar, quaerens quem devoret, á quien circunvalar en su lengua de fuego, y que al fin encuentra un objeto, llámese arte, amor o bibliofilia? ´estos no hay sino respetarlos y envidiarlos, como á todos los que han sabido buscarse un medio de anulación de vida, de suicidio lento, que es la única especie de suicidio admisible ( puesto que, aunque parezca paradoja, el mejor medio de pasar la vida es renunciar á ella): sea ascetismo, arte, ciencia – ó manía coleccionista. Pues éste es el caso de los bibliófilos, que en el noble estudio han encontrado un expediente para descargar en el suelo ese peso abrumador que se llama la vida; y así lo ha comprendido el sagaz Anatolio France, cuando ha escrito de ellos en El Jardín de Epicuro: ‘ La afición á los libros es una afición laudable. Nos hemos burlado de los bibliófilos y, después de todo, quizá se presten á la burla: es el caso de todos los enamorados. Pero sería preferible envidiarlos, puesto que han llenado su vida de larga y apacible voluptuosidad”.
Article de la revista Nuestro Tiempo, nº 71, Madrid, 1906. Parlant del llibre Orígenes de la novela, de Menéndez y Pelayo, Bailly-Baillière, M, 1905. ( sense autor).
Biblioaprenent 