“ Actualment hi ha qui no sap què és un ‘ex – libris’, perquè no n’ha vist mai cap. D’altres, solament els han perdut de vista. Direm, doncs, per començar, que aquest és el nom que es dóna al signe, símbol o emblema, generalment gravat, o bé imprès en un petit full de paper que s’aplica o enganxa a la coberta interior d’un llibre per tal d’identificar el seu propietari.
L’ùs dels ‘ex – libris’ va començar a Alemanya a principis del segle XVI, i no es va introduir a França fins ben entrat el 1600. Al començament era sols un simple escut o emblema, per evolucionar més tard donant lloc a petites obres d’art gràcies al gravat fet en fusta, a l’aiguafort o bé en metall. El seu col.leccionisme no sorgeix, però, fins el darrer terç del segle passat, que és precisament quan apareixen a casa nostra, gravats pels millors artistas i estimulats pels bibliòfils i altre gent relacionada amb els llibres i l’art de la lletra impresa. Fou l’artista reussenc Ramon Casals i Vernis, qui el 1889 dibuixava al carbonet, per encàrrec del seu paisà, el llegendari bibliòfil Pau Font de Rubinat, el que pot considerar-se el primer ‘ex – libris’ català de l’època moderna.”
Article: “Hem tornat a veure ‘ex – libris’” de Lluís Bonet i Punsodas a Revista de Llibreria Antiquària, número zero,octubre 1980, pp.20.
“ Un librero de viejo aspira a tener todos los libros del mundo y ser el único del mundo. No porque le reporte más dinero, sino por absoluta vanidad. Es un hecho muy borgiano, quizá porue Borges fue bibliotecario, una manera distinta de ser librero de viejo. Por otra parte, el librero de viejo tiene un sentido cinegético muy acusado y un sentido aguzado de la seducción para conseguir algo, en este caso, un libro, aunque lo más paradójico de todo es que un librero de viejo comienza con diez mil pesetas y ningún libro y termina con diez mil libros y ninguna peseta”.
Paraules de Constantino Gómez ( Tino Vetusta) en una entrevista feta per Víctor Guillot, al diari La Nueva España de Gijón, el 4 de gener de 2010.
Biblioaprenent 
És veritat que cada vegada el tema dels Exlibris està en vies d’extinció.
Però el que vol un llibreter és no tenir tots els llibres (no pot per pressupost) sinó la manera per a tenir-los tots el més aviat possible quan un llibreter li demana un llibre concret. Malauradament, però, internet i els portals bibliòfils han tirat a terra aquest somni perquè tothom es busca la vida.
Ho del exlibris és una pena, realment alguns són meravelles, avui l’Associació Catalana d’Exlibristes fa coses i la revista Ex-libris está força bé.
A Barcelona, a Aribau hi ha un llibreter que no vol vendre cap llibre, al menys d’una de les dues llibreries que té, quasi estan juntes, la de vell a Aribau i la d’usats en un carrer que, pujant a mà esquerra, el creua.
Internet està molt bé, però els llibres s’han de tenir a les mans……
I aviam si el vlokaires us animeu amb els exbloguis, exblocis, exvlokis i altres vlokadures.