“És ben cert que, avui, el concepte de la vocació i de l’amor al llibre ens ofereix un tema de reflexió quan veiem, per exemple, que als grans magatzems les edicions es venen com… un producte més, i que els llibres posats a piles són objecte de dràstiques rebaixes. Aquestes accions degradants, sovint preconcebudes i no sempre justificables per exigències de comercialització, ofenen el llibre, que si bé producte, és, per damunt de tot, símbol de vida i de cultura.
Afortunadament, encara hom troba llibreries amb estil i caràcter, fins i tot especialitzades, amb una certa atmosfera de lloc de reunió i d’intercanvi d’idees, de centre de meditació. I podem asegurar que no són indrets on es trobin solament vells romàntics o especialistes discrets, sinó joves amb neguit de trobar-hi part del bagatge que contribueixi a la seva formació.
El llibre vell ¡ Recordem aquelles paraules d’Alfons el Magnànim, IV de Catalunya ( V d’Aragó), que fou mecenes i gran protector d’humanistes: “Allò que més estimo són quatre coses velles: Llenya vella per a fer bon foc, vi vell per a fruir d’un bon tast, vells amics per a conversar i vells llibres per a aprendre”. És cert que cal tenir en compte que durant el Renaixement tot el que era antic semblava modèlic i el qualificatiu de vell podía equivaler a valuós. Si això ens sembla avui exagerat, no ho és menys el fet de creure que només té valor allò que és nou.
Sempre és la qualitat la que atorga valor. Hem vist acaronar el llibre ben editat. Hem vist l’enamorat d’un títol recercar-lo infatigable, hem vist l’adolescent devorant el contingut d’una obra filosófica. I tot això es produeix a l’època del best-seller.
Què és el best-seller? ¿Un títol que aconsegueix grans tiratges i una àmplia acceptació al mercat? Ës senzillament, un fenomen de l’època del consumisme en l’àmbit del llibre. El doctor Lauterbach, un alemany que ha estudiat aquest tema, defineix els best-seller com un ‘producte de l’estrategia de mercat i de la producció’ ”.
Article: “Del llibre vell i del ‘best-seller’”, de Joan García Font a Revista de Llibreria Antiquària, número zero, octubre 1980, pp. 32.
“ Un segundo mito hace del bibliómano, del bibliófago, del papívoro, un ser profundamente antifísico: que siente horror ante la naturaleza – ante la vida, ante las cosas verdaderas – , exactamente en la misma medida en que a ésta le horroriza el vacío. Profundo error. Pues es evidente que el bibliófilo sólo teme una cosa, y de una manera fóbica: el mal libro, o más exactamente, el mal papel. O mejor todavía: el libro sin marcas. No puede enfrentarse a esa parte del libro que pertenece a la especie, lo que lo incluye en la marea de las publicaciones de la temporada. Además, la colección no se forma contra la naturaleza ( el paisaje hermoso, la armonía del mundo), sino en relación con la totalidad de los libros, con una Biblioteca Absoluta – en la que acota una zona, baliza un terreno seguro, fiable, reconocido, luminoso en medio de la masa indistinta de las publicaciones que a nadie interesan. En la bibliofilia todo tiene un sentido; no hay desperdicio.
De ahí la importancia fundamental de ese elemento minúsculo, que el profano, generalmente, pasa por alto: la justificación de tirada. Gracias a esta nota, corta pero monumental, que fija el número de ejemplares, las calidades de papel utilizadas( en una escala que concluye con las más raras y caras), sus cantidades ( dos ejemplares en papel Japón, cinco en vitela, doscientos en volumen…), el aficionado se libera de cualquier posibilidad de error: le basta con seguir un camino seguro, con la certeza de que continúa avanzando hacia adelante.”
Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 84-85. ( Original a Traverses, Paris, 1983).