Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreries’ Category

Frases sobre Bibliofília 711

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell on 19 Juny, 2022|

Déu Moloc

El llibre, com el brou en pols ‘La gallinàcia », com els calçotets” Titànic “o com les pastilles per endolcir a les sogres repel·lents, necessita d’una enorme publicitat, cada dia més enorme. La vida s’ha posat en aquesta forma: si vostès volen que el seu veí faci el gest de la generositat i adquireixi el que sigui, ofert per vosaltres, han de disposar d’una suma considerable per ser llançada a la gola d’el terrible Moloc publicitari, que cada dia es posa més car i cada dia multiplica i complica els seus inapreciables serveis. Els editors i els llibreters, més que trencar-se el cap per editar i vendre llibres excel·lents, se’l trenquen inventant subtils trucs i meravellosos esquers que incitin la gana del transeünt per adquirir la novetat tipogràfica. Aquest art nou de convertir els aparadors en estàtics cavallets, en els quals, per exhibir una aigua de Colònia o un producte de tocador, cal muntar, amb figures de mida gairebé natural, la rendició de Granada o l’assassinat del general Prim, va envaint la totalitat dels comerços i afecta, en conseqüència, al dels llibres. Si un volum qualsevol no conté res més que una vaga o remotíssima afinitat amb alguna cosa coneguda mitjançant el cinema o d’un esport de moda, en els aparadors de la llibreria poden aconsseguir-se  efectes considerables, i el volum té llavors alguna possibilitat de venda. Si, per exemple, es tracta de vendre un tractat sobre els mol·luscs de Suècia, no serà cap tonteria exhibir al costat de l’obra en qüestió un enorme retrat d’Ingrid Bergman, perquè de Suècia ha de ser el més popular que pul·lula en la ment de les masses. Jo he vist anunciar en una llibreria una obra d’autor de tan universal transcendència com Rudyard Kipling, a base d’unes fotografies en color d’una pel·lícula

composta molt capritxosament sobre l’argument de l’esmentada obra. Aquesta manera d’atreure l’atenció sobre una novel·la, a través del que la novel·la hagi cedit a la pantalla, és ja molt corrent entre nosaltres, i, sens dubte, tindrà una positiva eficàcia comercial. La literatura és a Espanya un article de difícil consum i, per tant, exigeix ​​cada vegada una propaganda més maliciosa i més subtil. Quan la butxaca es tanca o es limita, per les causes que siguin, el primer que pateix les conseqüències és el llibre, i per això el llibre ha de verificar mil coquetejos i mil piruetes als ulls del possible comprador; fins i tot s’ha arribat a prostituir vestint-se d’una sobrecoberta a tot color i de condició excitant, la qual promet l’or i el moro, i, en realitat, no té res a veure amb el innocu contingut de el llibre. Aquest truc ha estat explotat per algun editor i alguna vegada ha donat un resultat satisfactori.

 En fi, que el llibre està subjecte tant com el que més al tribut de la propaganda, i la màxima propaganda del llibre és el “Dia del Llibre“.

Ara bé, sembla ser que el Dia del Llibre hauria de ser un homenatge al llibre o un benefici positiu que rebés el llibre, com el “Dia de la Mare”, el “Dia del Pare” o qualsevol dels molts dies que es dediquen a fins benèfics, patriòtics o socials. Però resulta que aquest enorme i gloriós dia tan esperat pels editors i els llibreters, al pobre llibre no li reporta cap benefici extraordinari ni cap honor especial.

 El llibre, en tal dia, per sol·licitar la generositat del comprador, ha de patir una “capitis diminutio” de tipus econòmic, ha de desvaloritzar-se en un deu per cent; que no és molt, però que posa al llibre una mica en situació d’alguna cosa que es liquida i, per tant, es menysprea.

A mi em semblaria molt més just i posat en raó que el Dia del Llibre fos, en realitat, d’honor i homenatge al llibre, i que aquest honor es traduís en un petit sacrifici per part del ciutadà a aquest aliment espiritual de primera necessitat per la cultura d’un país. El sacrifici consistiria a pagar el deu per cent sobre el preu de coberta, i llavors sí que el llibre, ben bé un cop a l’any, podria agrair la gentilesa d’un públic perfectament civilitzat que és capaç de fer alguna cosa per la seva pròpia cultura. Però ja sé que això seria demanar la lluna en un cove, i Déu em lliuri de proposar a ningú, de debò, semblant candidesa. La realitat és la següent: per honorar el llibre i perquè la gent adquireixi unes lliures o uns quilos de paper imprès, cal abaratir  el llibre, i el llibre ha d’ empobrir-se i humiliar-se. Aquesta és la realitat, que no deixa de ser, per altra banda, una delicada paradoxa.

I, bromes a part, beneïda sigui aquesta humiliació i aquesta tremenda comprensió del llibre, lliurant-se a més baix preu en braços del què inconscientment s’aprofita de l’ocasió, creient fer una gran obra de misericòrdia.

            Beneït sigui el Dia del Llibre, perquè almenys l’home i la dona pensen en el llibre. I ja sabem que hi ha piràmides de llibres que són piràmides de ximpleries; però entre les ximpleries es donen les perles, que de vegades són les menys visibles i les menys atraients. Beneït sigui el Dia del Llibre, perquè entre la gran frivolitat i la gran trivialitat que nodreixen les nostres hores, alguna d’aquestes modestes i ocultes perles van a parar a les mans d’algú, a les quals no anirien a parar sense l’oportunitat del Dia del Llibre. Val més això que res, i nosaltres els constructors de llibres no hem de ser massa exigents.

  El que construïm sabem que no es pot tirar a l’arròs ni es pot exhibir en forma de corbata. És una cosa que no és pura vanitat, i requereix un interès i un afecte molt especials; i, per tot això, lloat sigui el Dia del Llibre, amb el deu per cent de rebaixa.”

El Dia del Llibre per José M. de Sagarra. Destino,n.924, 23 abril 1955.

Dia del Llibre de 1955 – Opuscle editat pel Gremi de llibreters de Barcelona

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Rastro Madrid

“ El asunto de los géneros es igualmente curioso, no solo por las distintas acepciones de la propia palabra, sino por los numerosos malentendidos que provoca. El primero, considerar que el género de la bibliofilia, como mercancía, pero también como clasificación editorial, debe ser de naturaleza intelectual. Dado que es una afición que parece haber comenzado en el siglo XVII, muchos se imaginarán varios tomos encuadernados en piel, vetustas obras que han viajado desde entonces hasta llegar a nuestras manos en nuestros días, señores en anticuarios que sacan el libro de cheques para llevarse a casa una rareza de la náutica, un tratado filosófico o un manuscrito de botánica. Nada más lejos de la realidad: hay bibliófilos de novelas de quiosco, de cubiertas de vanguardia, de ediciones censuradas. Todos ellos, aunque no queramos o no sepamos reconocérselo tanto como sería deseable, están construyendo y documentando con esmero un campo de estudio. La bibliofilia, bien entendida, es un estudio de la cultura y, por extensión, de la historia de la humanidad: qué intereses o temas han proliferado en cierta época; qué maneras de editar: qué libros han desaparecido y cuáles se han quedado, como si de un proceso de selección natural y cultural se tratase.

Cuesta de Moyano

En cuanto a otro género, el femenino o, dicho de otra forma, si nos detenemos en el papel que ha tenido – o ha dejado de tener – la mujer entre los bibliófilos, el asunto no deja de tener miga. Porque la Historia, así con mayúsculas, demuestra que las mujeres siempre estuvieron presentes entre este grupo de coleccionistas empedernidos, por más que hayan proliferado algunas leyendas en las que las mujeres actúan como una Santa Inquisición de esos pobres maridos bibliófilos, que introducen a hurtadillas en la casa los tesoros que han encontrado en el Rastro, en la Cuesta de Moyano o en cualquier librería de las que aún se encuentran en nuestro país. Y mucho se han extendido esas historias a lo largo del tiempo y los distintos ámbitos culturales, pues a mí misma me ha sucedido que, al ir a pagar un libro de esos considerados ‘raros’, el librero me pregntara si era ‘ para mi marido’, sin saber quién era mi marido, ni por qué me interesaba a mí ese libro.

Roxburghe Club

Parte de esta creencia o estereotipo se ha basado tradicionalmente en el contexto en el que se hablaba de esta noble afición: los clubes, como el Roxburghe, las reuniones académicas y todos aquellos foros públicos y privados en los que no solía haber mujeres. Porque, para ser bibliófila, había que tener solvencia económica, social e intelectual. O, en palabras de Mary Hyde Eccles, la primera mujer que formó parte del prestigioso club neoyorquino Grolier: recursos, educación y libertad. La creación de la Universidad de Harvard en 1636 surgió de una donación de alguien que tenía estos atributos ( el germen fueron los trescientos libros de la biblioteca personal de John Harvard), pero no hay que olvidar que la primera universidad del mundo ( situada en Fez), la fundó Fátima al-Fihri, una mujer con las mismas condiciones anteriormente mencionadas. Y, con todo, aún hoy resulta insólito que se oiga hablar de mujeres en el campo del coleccionismo de libros y en la creación de iniciativas que dejen una huella cultural. Incluso en aquellas obras actuales en las que se intenta abarcar la contribución de las mujeres a lo largo del tiempo, las ausencias son notables”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.133. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Grolier Club

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 709

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Varis on 10 Juny, 2022| 1 Comment »

“Menéndez y Pelayo, que en quantitat i qualitat, va ser  un dels primers lectors espanyols, exclamava: “Quitarme de leer es matarme”.

El barcelonès Viada i Lluch quan tracta el llibre en general, es manifesta com a enamorat: «; Oh llibre! ¡Oh llibre meu! ¡ Oh, amor dels meus amors! ».

No fa molt, va morir el poeta parisenc Leo Larguier, el qual, a les seves últimes voluntats, va disposar que dins el taüt li posessin un llibre, un gran diccionari ple de paraules de la llengua francesa que tant havia estimat. Roland Dorgelès, complint l’encàrrec, va escollir a la biblioteca del poeta un antic diccionari real que va col·locar sota la capçalera del difunt.

 L’epicuri Anatole France se sentia feliç quan acariciava els llibres.

 No perdem de vista els compradors de llibres que es mouen per diversos designis. N’hi ha d’ egoistes, que els adquireixen per a especular. Segueixen amb l’aigua al coll les altes i baixes de les cotitzacions dels llibres que es publiquen en les revistes de bibliofília i els preus  assolits a les subhastes de l’Hotel Drouot de París.

A Barcelona, ​​darrerament, per primera vegada, alguns comerciants que tenien pagaments suspesos, han fet figurar entre els bens patrimonials de l’Actiu, la seva biblioteca estimada en alta xifra. En un expedient de suspensió de pagaments, promogut per un industrial, la biblioteca, per diversos conceptes importants, apareixia amb un valor de quatre milions de pessetes.

 Lluny queden els temps en que la bibliofília era incompatible amb els negocis. Hi ha el cas de Pablo Dalmases, mort en el segle XVIII, amb un fons de llibres que es troba a la “Biblioteca Central“, que destinava a la compra d’obres bona part dels guanys aconseguides pel seu pare en el comerç. El pare de Dalmases, fent les seves notes en el seu dietari, solia dir: “Em temo que el guanyat per mi en un llibre ho perdi el meu fill amb tants.

 Amb freqüència, els “aficionats” busquen en el  llibre l’exemplar esgotat, rar o curiós; la primera edició; o el volum de tiratge limitat. A Barcelona, ​​en aquest ordre, tenim la coneguda llegenda del llibreter boix i assassí, establert, com altres, a les “Voltes dels Encants”, que va matar a un competidor, Agustín Patxot, i li va cremar la botiga per a apoderar-se de l’exemplar únic dels “Furs de Valencia” i que, a més, quan venia algun llibre cobejat, arribava a l’assassinat dels seus clients per a recuperar-lo. Una altra llegenda és la “història del llibreter de la molt noble i nova ciutat de Barcelona que tenia el llibre més antic del món” i, en assabentar-se de que existia un segon exemplar en poder d’un altre llibreter, es va enginyar la manera per entrar com a criat a la casa del seu rival, durant set anys, a l’espera de l’oportunitat que li permetés destruir impunement el duplicat; si bé, el fals criat va indemnitzar al seu amo amb “una gran bossa plena d’or”.

En matèria de raresa, amb ve a la memòria que en un catàleg barcelonès, l’any 1951, de llibres i fulletons curiosos s’anunciava una “història primitiva ignota”. Al llibre es pretén sostenir la tesi pintoresca de que “ … Adán va néixer a Catalunya; que la primera llengua era la catalana; que Mahoma era català; que els hebreus s’anomenen així per haver-se establert abans a les ribes de l’Ebre, etc. ”

Voltes dels Encants

Bo serà dir que la limitació del tiratge numerat d’un llibre és una pràctica recent, data de finals del segle XIX i es deu  a l’editor parisenc Conquet.

Els bibliòfils reputen el llibre de qualitat com un tresor que, de vegades, exigeix cures singulars. El Rei Carlos III parlava de “les meves joies són els llibres de la meva biblioteca “. Marià Aguiló, encara jovenet, va ser nombrat bibliotecari de l’antiga biblioteca de Sant Joan i, a les nits, amb l’afany de guardar millor els llibres, es feia col·locar un catre de tisores proper a les prestatgeries, per a dormir a prop d’ells.

El bibliòfil Joaquín Montaner, al comprar un llibre notable l’embolicava  acuradament i col·locava el paquet en els armaris que tenia habilitats per a això, per mirar de preservar-los de l’obra destructora dels anomenats “insectes bibliòfils”, veritables assaltants dels volums. A propòsit, senyalarem que els pitjors enemics de les biblioteques són els fongs i, entre ells, el més temible és un “penicil·lium” entroncat amb el que produeix el cèlebre antibiòtic.

Ve al cas entretenir-se a considerar les “instruccions” deixades pel canceller Cheverny, home d’Estat del segle XVI, al seu fill, sobre la instal·lació de les biblioteques.

“… No oblidis que l’Orient és la millor exposició per a una biblioteca. Després segueix el Nord, perquè la llum del matí és millor per als ulls i el vent del Nord purifica i neteja. Les orientacions cap al Migdia i l’Oest són nocives, ja que afavoreixen el naixement de molts insectes que deterioren els llibres …

Els llibres també tenen els seus adversaris. Evoquem la tan sabuda destrucció pel foc, durant sis mesos, de la Biblioteca d’Alexandria, ordenada pel Califa Omar, i molts altres episodis que poden portar a terme una col·laboració. Existeixen prejudicis populars contra ells: “Qui té llibres, té manies” o “Qui molts llibres llegeix, del cap pateix”, o “Llibre de metge i advocat, ni el diable en treu  l’entrellat”.

“Entreteniment sobre els llibres” , els seus autors i els editors de Josep Cabré Oliva a la revista Destino, l’any 1952.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El dulce aroma de la tinta.

‘Estoy rodeado de libros cuyos olores permanecen: quien lee, huele’, escribió Günter Grass con más razón que un santo. Porque a ver que bibliófilo que se precie no ha olido sus libros como si fueran drogas duras, esnifando entre sus páginas cuando, recién comprados, los saca de la bolsa con devoción sacramental. El olor del libro nuevo es una mezcla del papel y las sustancias con las que se ha tratado, de la tinta en la que se ha impreso y de los adhesivos con los que se ha encuadernado. El hidróxido de sodio que se usa para hinchar la pulpa del papel y el peróxido de hidrógeno que blanquea, en concreto, huelen que alimentan.

El libro viejo huele un pelín más rancio debido a las sustancias volátiles que liberan a lo largo de los años, como la celulosa o la lignina; la cantidad de esta última será menor cuanto mayor sea la calidad del papel, Los papeles de alta calidad carecen de lignina, y huelen mejor al degradarse y entrar en hidrólisis ácida con el paso del tiempo, pues liberan sustancias como la vanilina, que huele a vainilla; el furfural, que huele a almendra; o el etilhexanol, que apesta a flores.

En cuanto al tacto, pasar las páginas de un libro, acariciarlas con los dedos, es una experiencia táctil, mística, casi sexual. Conscientes del encanto de estos aromas y texturas, los fabricantes de libros electrónicos intentan en vano imitar el olor y el tacto de los tradicionales. La marca Seebook fue la primera en crear e-books tangibles y firmables, como El todopoderoso Shikaku, de Naoko Tanigawa, que además es el primer e-book que huele a tinta al añadir a sus tarjetas de descarga unas gotas del perfume Paper Passion. Pero no nos engañemos. A lo que huele el común de los e-books es a chatarra y a chamusquina. O a nada en absoluto”. Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.82-83. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 708

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 1 Juny, 2022|

“En una biblioteca de préstec, veus els gustos reals de les persones, no els pretesos, i una cosa que us fa sorprendre és que els novel·listes anglesos “clàssics” s’han deixat de banda. És simplement inútil posar a Dickens, Thackeray, Jane Austen, Trollope, etc. a la biblioteca de préstecs ordinaris; ningú els treu. A simple vista, d’una novel·la del segle XIX, la gent diu: ‘Oh, però això és vell !’ i escapen immediatament. Tanmateix, sempre és bastant fàcil vendre a Dickens, igual que sempre és fàcil vendre a Shakespeare. Dickens és un d’aquests autors que la gent sempre “vol llegir”, i, com la Bíblia, és àmpliament conegut de segona mà. La gent sap per sentència que Bill Sikes era un lladre i que el senyor Micawber tenia un cap calb, tal com ells saben per advertència que Moisès va ser trobat en una cistella de joncs i va veure les ‘parts posteriors’ del Senyor. Una altra cosa que és molt notable és la impopularitat creixent dels llibres americans. I una altra: els editors es posen a prova d’això cada dos o tres anys, és la impopularitat de les històries curtes. El tipus de persona que demana al bibliotecari que escolliu un llibre per a ell gairebé sempre comença dient que “no vull relats curts”, o “no desitjo petites històries”, com solia dir un client alemany nostre. Si els preguntes per què, de vegades expliquen que és massa feina per acostumar-se a un nou conjunt de personatges amb totes les històries; els agrada “endinsar-se” en una novel·la que no exigeix ​​cap pensament després del primer capítol. Crec, però, que els escriptors són més culpables aquí que els lectors. Els contes curts més moderns, anglesos i americans, no tenen en absolut vida ni valor molt més que la majoria de les novel·les. Les històries curtes que són històries són prou populars, vide DH Lawrence, les històries curtes són tan populars com les seves novel·les.

M’agradaria ser llibreter de ofici? En general, malgrat l’amabilitat del meu empresari amb mi i alguns dies feliços que vaig passar a la botiga, no.

Donat un bon to i la quantitat de capital adequada, qualsevol persona educada hauria de poder fer una petita vida segura d’una llibreria. A menys que entri en els llibres “rars”, no és

un comerç difícil d’aprendre, i vostè comença amb un gran avantatge si sap alguna cosa sobre l’interior dels llibres. (La majoria dels llibreters no ho fan. Podeu obtenir la seva mesura mirant els articles comercials on anuncien els seus desitjos. Si no veieu un anunci per a Decline and Fall de Boswell esteu bastant segur de veure’l per a The Mill in the Floss per TS Eliot). També és un comerç humà que no és capaç de ser vulgaritzat més enllà d’un cert punt. Les combinacions mai no poden esprémer el petit llibreter independent que no existeix, ja que han espremut el botiguer i el lleter. Però les hores de treball són molt llargues: només era un treballador a temps parcial, però el meu empresari va fer una setmana de 70 minuts, a més d’expedicions constants fora d’hores per comprar llibres, i és una vida poc saludable. Com a regla general, una llibreria és horriblement freda a l’ hivern, perquè si és massa calenta, les finestres s’entelen i un llibreter viu a les finestres. I els llibres donen més pols i més morts que qualsevol altra classe d’objectes inventats, i la part superior d’un llibre és el lloc on cada moscarda prefereix morir.

Però la veritable raó per la qual no vull estar en el comerç de llibres per a la vida és que mentre estava en ella he perdut el meu amor pels llibres. Un llibreter ha de dir mentides sobre llibres, i això li fa molèsties; encara pitjor és el fet que constantment els espolsa i transporta amunt i avall. Hi va haver un moment en què realment m’encantaven els llibres: em van encantar la vista i l’olfacte i sentir-ne, em refereixo almenys si tenien cinquanta anys o més. Res no em va agradar tant com comprar una gran quantitat d’ells per un xíling en una subhasta de país. Hi ha un sabor peculiar sobre els llibres inesperats que es recullen en aquest tipus de col·leccions: poetes menors del segle XVIII, periodistes obsolets, volums estranys de novel·les oblidades, un nombre limitat de revistes de dames dels anys seixanta. Per a la lectura casual: al bany, per exemple, o al final de la nit, quan està massa cansat per anar a dormir, o en un estrany quart d’hora abans del dinar, no hi ha res a tocar un número posterior del paper propi de la nena . Però, quan vaig anar a treballar a la llibreria, vaig deixar de comprar llibres. Vista la massa, de cinc o deu mil a la vegada, els llibres eren avorrits i fins i tot eren malintencionats. Avui en dia en compro de tant en tant, però només si es tracta d’un llibre que vull llegir i no puc demanar prestat, i mai no compreu ferralla. La dolça olor del paper en descomposició no em fa res. Està molt associat a la meva ment amb clients paranoics i bluebottles ( moscardes)mortes.

Bookshop Memories, George Orwell, 1936.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Ecología del libro.

El libro es más ecológico que el e-book. Sí, ha leído usted bien, pero lo repito por si cabe alguna duda: el libro es más ecológico que el e-book.Se creerá que me he vuelto loco, pues conocerá informes como el de National Geographic que sostiene que por cada lector de libros digitales se ahorran ciento sesenta y ocho kilos de dióxido de carbono. Paparruchas. El carbono acumulado en la madera se mantiene en el papel durante décadas y se amplía mediante el reciclaje, mientras que los reproductores de e-books emiten todo tipo de toxinas y son más difíciles de reciclar; el plomo, el níquel, el selenio, el cadmio o el arsénico están entre los ingredientes más letales de un e-reader, que perjudican la salud del usuario setenta veces más que un libro de papel, provocando a la larga trastornos en pulmones, piel, riñones, intestinos, huesos o estómago.

También circula el rumor de que usando un e-book salvas un montón de arbolitos. Falso. La madera empleada en fabricar papel se cultiva en plantaciones creadas con el fin de ser taladas para tal uso, y constituyen sólo el 2,7 % de la superficie total de bosques. Las especies de árboles usadas son de crecimiento rápido, y al plantarse en terrenos baldíos facilitan el control de la erosión del suelo y del ciclo del agua. Por el contrario, fabricar dispositivos lectores de libros electrónicos exige deforestar amplias zonas para extraer litio, coltán y otros minerales, y se destruyen inmensos bosques de madera noble en países subdesarrollados, desencadenando guerras y trastornos geopolíticos. Eso por no hablar de la ‘basura tecnológica’ que generan estos cacharros, basura que se exporta desde nuestro opulentos países hasta vertederos de la India o África.

Entonces, lo verdaderamente ecológico es leer en papel, que es un producto natural, renovable, reciclable, biodegradable y sostenible. Y si es usted de los que lee más de sesenta volúmenes al año, compre libros de segunda mano o váyase a una biblioteca pública. Sí, aún existen”.

Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.82. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 707

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Llibreries, Varis on 28 Mai, 2022|

“Com la majoria de les llibreries de segona mà, teníem diversos límits. Vam vendre màquines d’escriure de segona mà, per exemple, i també segells – segells usats, clar. Els recol·lectors de segells són una raça estranya, silenciosa, similar a la del peix, de totes les edats, però només del sexe masculí; Les dones, pel que sembla, no veuen l’encant peculiar d’engomar trossos de paper de colors en àlbums. També vam vendre horòscops setmanals compilats per algú que va afirmar haver anunciat el terratrèmol japonès. Estaven en sobres tancats i mai no vaig obrir un d’ells, però la gent que els va comprar moltes vegades va tornar i ens va dir com havien estat “veritables” els seus horòscops. (Sens dubte, qualsevol horòscop sembla “veritable” si et diu que ets altament atractiu per al sexe oposat i que la teva pitjor falta és la generositat). Vam fer un bon negoci en llibres infantils, principalment “deixalles”. Els llibres moderns per a nens són coses força horribles, especialment quan es veuen en la massa. Personalment, prefereixo cedir a un nen una còpia de Petrenius Arbiter que una de Peter Pan , fins i tot Barrie sembla vilà i saludable en comparació amb alguns dels seus posteriors imitadors. A l’època de Nadal passem deu dies de febre lluitant amb targetes i calendaris nadalencs, que són coses tedioses per vendre, però un bon negoci mentre dura la temporada. Em va interessar veure el cinisme brutal amb el qual s’aprofita el sentiment cristià. Les vendes de les empreses de targetes de Nadal solien recórrer els seus catàlegs des de juny. Una frase d’una de les seves factures s’adhereix a la meva memòria. Va ser: “2 doz. Jesús Infantil amb conills”1.

Però la nostra principal línia secundària era una biblioteca de préstecs: l’habitual “llibreria barata sense dipòsit” de cinc o sis-cents volums, tota la ficció. Com els lladres de llibres han d’estimar aquestes biblioteques! És el delicte més senzill del món demanar préstec d’un llibre a una botiga per aconseguir-ho, treure l’etiqueta i vendre’l a una altra botiga per fer un xíling. Tanmateix, els llibreters generalment consideren que els va millor tenir una certa quantitat de llibres robats (solíem perdre al voltant d’una dotzena al mes) que espantar els clients allunyant-los exigint un dipòsit.

La nostra botiga estava exactament a la frontera entre Hampstead i Camden Town, i vam ser freqüentats per tot de tipus, des de baronets fins a conductors d’autobusos. Probablement els nostres subscriptors de la biblioteca eren una secció transversal justa del públic de lectura de Londres. Per tant, val la pena assenyalar que de tots els autors de la

nostra biblioteca el que va sortir millor era Priestley? Hemingway? Walpole? Wodehouse? No, Ethel M. Dell, amb Warwick Deeping un bon segon i Jeffrey Farnol, hauria de dir, en tercer lloc. Les novel·les de Dell, per descomptat, són llegides únicament per dones, però per dones de tot tipus i edats, i no, com es podria esperar, només per les solteres melancòliques i les dones grasses dels estancs. No és cert que els homes no llegeixin les novel·les, però és cert que hi ha branques completes de ficció que eviten. En termes generals, el que es pot anomenar la novel·la mitjana -la cosa normal, bona-dolenta, Galsworthy-and-water que és la norma de la novel·la anglesa- sembla que només existeix per a les dones. Els homes llegeixen les novel·les que és possible respectar, o històries de detectius. Però el seu consum d’històries de detectius és excel·lent. Un dels nostres subscriptors al meu entendre va llegir quatre o cinc relats de detectius cada setmana durant més d’un any, a més d’altres que va obtenir d’una altra llibreria. El que més em va sorprendre va ser que mai va llegir el mateix llibre dues vegades. Pel que sembla, tota aquesta espantosa torrentera d’escombraries (les pàgines que es llegeixen cada any, calcularia, cobria prop de tres quartes parts d’un acre) es va emmagatzemar per sempre en la seva memòria. No va prendre cap notícia dels títols ni dels noms d’autor, simplement donant  un cop d’ull a un llibre ja sabia si l’havia tingut.

  1. Dues dotzenes = 24. Les targetes de Nadal es venien en paquets d’una dotzena o dues dotzenes (podria ser d’aquest exemple), i normalment presenten l’infant Jesús, de vegades amb animals al seu voltant. És una breu descripció del disseny de la targeta.

Bookshop Memories, George Orwell, 1936.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ El e-book es una mierda.

En el año 2000, el novelista Stephen King lanzó su nuevo libro, Riding the Bullet, en formato digital: era el primer escritor famoso que se atrevía a editar un libro que solo se podía leer en ordenadores. Arrasó: se despacharon cuatrocientos mil ejemplares en menos de veinticuatro horas y el exceso de demandas bloqueó el acceso a la web. Desde ese momento, teóricos, intelectuales, expertos y chatarreros se apresuraron a firmar en las atalayas mediáticas, muchas de ellas impresas en papel, la sentencia de muerte de la edición tradicional. Mientras tanto, una legión de geeks y cuñaos armados con dispositivos electrónicos se dedicaban a soltar a diestro y siniestro frases como ‘ mi e-reader es más pequeño que tu libro de papel pero lleva dentro seis mil libros. Chínchate’. Vale, pero… ¿ cuántos de esos libros vas a leer a la vez? ¿ Cuántas vidas te hacen falta para leerlos todos? Y, sobre todo… ¿ se trata de buenos libros? A estos apologistas de las maquinitas les traían sin cuidado estas preguntas, y se pasaron los tres primeros lustros del siglo profetizando el apocalipsis de la industria editorial y la multiplicación de los iPad y los e-books.

Han pasado los lustros y las profecías no se han cumplido. Las ferias del libro siguen consagradas al papel. Los editores aseguran que ‘la penetración del libro digital es aún minoritaria’, mientras nuevas editoriales crecen como setas contra viento, marea, Amazon y Kindle. Y, por supuesto, los escritores superventas continúan editando en papel.

Ahí está, sin ir más lejos, Koji Suzuki, el Stephen King japonés, autor del best-seller The Ring, que en 2009 publicó su nueva novela, The Drop, en rollos de papel higiénico. El experimento funcionó y se despacharon ochenta mil ejemplares en un mes. Porque es mucho más limpio leer en papel, aunque sea de váter, que en un cachivache electrónico. Lo dijo más claro Juan Manuel de Prada: ‘El libro electrónico no ha cuajado porque, bueno, es na mierda leerlos, vamos a ser serios y dejarnos de rollos, pues no hay ni punto de comparación, como todo el mundo sabe’.

Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.81-82. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 706

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Llibreries, Llibreters de vell on 22 Mai, 2022|

“Quan vaig treballar en una llibreria de segona mà (tan fàcil de representar, si no treballes en una sola, tan fàcilment com una espècie de paradís on els cavallers antics i encantadors naveguen eternament entre folis enquadernats amb vedells ), la cosa que em va sorprendre principalment era la raresa de persones realment llibreres. La nostra botiga tenia un estoc d’excepcional interès, però dubto que el deu per cent dels nostres clients distingís un bon llibre d’un de dolent. Els ‘snobs’ de la primera edició eren molt més comuns que els amants de la literatura, però els estudiants orientals que discuteixen el preu dels llibres de text barats eren encara més comuns, i les dones vagues que busquen regals d’aniversari per als seus nebots eren els més comuns de tots.

Moltes de les persones que van venir a nosaltres eren del tipus que seria molest en qualsevol lloc, però tenien oportunitats especials en una llibreria. Per exemple, la vella dama que “vol un llibre per a un invàlid” (una demanda molt comuna, això), i l’altra estimada vella que llegia un llibre tan bonic el 1897 i es pregunta si es pot trobar una còpia. Malauradament, no recorda el títol o el nom de l’autor o el que era el llibre, però recorda que tenia una portada vermella. Però, a part d’aquests, hi ha dos tipus de plagues conegudes per les quals es troba encantada una llibreria de segona mà. Una d’elles és la persona decadent que fa olor de velles pastisseres que surt tots els dies, de vegades

diverses vegades al dia, i intenta vendre llibres sense valor. L’altra és la persona que ordena grans quantitats de llibres pels quals no té la menor intenció de pagar. A la nostra botiga no vam vendre res a crèdit, però reservavem els llibres a part, o ordenar-los si fos necessari, per a les persones que disposaven a recollir-les més tard. Escassament la meitat de les persones que van ordenar que els guardéssim alguna vegada tornaven. Solia trencar-me al principi. Què els va fer fer-ho? Entrarien i exigirien un llibre rar i costós, ens farien prometre una i altra vegada per mantenir-lo per a ells, i després desapareixerien per no tornar mai més. Però molts d’ells, per descomptat, eren paranoics inconfusibles. Solien parlar de manera grandiosa sobre ells mateixos i explicar les històries més enginyoses per explicar com havien sortit sense diners, històries que, en molts casos, estic segur que ells mateixos creien. En un poble com Londres, sempre hi ha un munt de llunàtics no del tot reals que caminen pels carrers, i que tendeixen a gravitar cap a les llibreries, perquè una llibreria és un dels pocs llocs on pots estar-te durant molt de temps sense gastar diners. Al final es coneix a aquestes persones gairebé d’un cop d’ull. Per a tota la seva gran xerrada, hi ha alguna cosa que es menja i que no tingui cap propòsit. Molt sovint, quan ens trobàvem davant d’un paranoic obvi, deixàvem de banda els llibres que demanava i els tornàvem a posar en els prestatges en el moment en què s’havia anat. Cap d’ells, em vaig adonar, mai va intentar treure llibres sense pagar-los; simplement ordenar-los era suficient: els va donar, suposo, la il·lusió que gastaven diners reals.

Bookshop Memories de George Orwell, 1936.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Soy de los que piensan que para ser bibliófilo hay que ser o rico por la cuna o rico por la cama, pero en cualquier caso con posibles y posibilidades. Por eso nunca podría ser realmente un bibliófilo, aunque sí un bibliófilo low-cost; es decir, un híbrido, con todos los caprichos de los ricos y todas las necesidades de los pobres.

Decía Sigmund Freud que el hombre vive escindido entre el placer y la realidad, entre lo que le gustaría hacer y lo que tiene que hacer. Mismamente, la actividad sexual. ¿Qué ocurriría si el ser humano estuviera todo el tiempo dale que te pego y toma que toma? Pues que se abandonarían las actividades productivas, cundiendo el hambre y la miseria. Por eso – asegura Freud – la sublimación del deseo sexual y la canalización de su energía hacia el ocio y los negocios, el arte y la política, garantizan la existencia de la civilización. De ahí que el mundo se divida en continentes civilizados y continentes incontinentes.

A mí me parece justo que Freud haya desarrollado teorías originales y provocadoras sobre la insatisfacción que produce la represión de los grandes deseos. Genial. Pero ¿ qué ocurre con los deseos minúsculos, con esos antojos que uno supone insignificantes y que por no haberse colmado a tiempo se convierten en tremebundas obsesiones? Y, aunque servidor no es psicoanalista, barrunto que, si la sublimación de los deseos esenciales engendra la civilización, la no sublimación de los caprichos podría condenarnos a la barbarie. La bibliofilia es uno de esos caprichos sofisticados capaces de transformar a un lord inglés en un gurkha del ejército británico, porque el deseo textual no se puede sublimar.

Solo así se comprende que los bibliofilow-cost aprendamos mu.y pronto a no desear incunables, ni atlas quinientistas, mucho menos impresos del Barroco y en ningún caso primeras ediciones de novelas del siglo XIX como La Regenta (1884), a ochocientos euros en iberlibro.com – u Oliver Twist (1838), a diecinueve mil euros en abebooks.com. ¿Cuánto podría costar una primera edición de Les Fleurs du mal (1857)? Veinte mil euros en una librería de viejo de California, aunque yo le tengo echado el ojo a un ejemplar disponible en Copenhague por tres mil euros. ¿Debería endeudarme por tres mil para ganar quince mil? No puedo, porque soy un bibliofilow-cost y eso supone que, aunque sea buenecito para comprar, siempre seré pésimo para vender.

En realidad, los bibliofilow-cost nos especializamos en el siglo XX, lo que no significa que tengamos el podería necesario y suficiente para adquirir una primera edición del Romancero gitano (1928) – veinte mil euros – o de Cien años de soledad (1967), en el mercado a veinticinco mil euros. Y, por supuesto, ni ebrios de mojitos de marihuana con anís del mono podríamos comprar la mítica edición parisina del Ulysses (1922), que puede alcanzar los ciento setenta y cinco mil euros si encima está dedicada por Joyce. No. Un bibliofilow-cost compra lo que puede y luego aumentamos el valor de lo adquirido gracias a nuestros conocimientos sobre autores, ediciones, tertulias, enemistades, generaciones, venganzas, adulterios, calabazas y todo lo que pueda provocar un sarpullido de caprichos entre otros enamorados de los libros, porque los bibliofilow-cost tenemos que mezclar el chisme con la erudición, para que cada una de nuestras pequeñas inversiones atesore una gran historia”.

Article:”El deseo textual. Obsesiones de un bibliofilow-cost”, de Fernando Iwasaki, Jot Down Magazine, núm. 22, de març de 2018, p.68-69. https://www.jotdown.es/2020/01/el-deseo-textual-obsesiones-de-un-bibliofilow-cost/

Read Full Post »

Mapes de Llibreries de Vell de tota España

Posted in Llibreries, Llibreters de vell on 17 Mai, 2022| 4 Comments »

Ja fa temps que en aquest vlok vaig posar un Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya ( + Andorra), després em vaig anar animant i a poc a poc vaig posar Mapes de tota España.
            Molts potser ho desconeixen i per aquest motiu em permeto posar aquí els enllaços amb aquests Mapes.
            Són mapes on no hi és tothom, segur que falten llibreries i unes quantes estan tancades, però les deixo per si tornen; unes quantes només treballen on line, però també poden ser interessants.
            Tot aquell que estigui interessat en llibres vells, si va de viatge o de vacances, pot trobar unes quantes llibreries per, almenys, passar l’estona.

            També m’aniria bé que si algú coneix llibreries de vell que no estiguin en els Mapes m’ho fes saber per a poder incloure-les.

            Moltes gràcies.

Mapa Llibreries de Vell a Catalunya

Llibreries de Vell d’Alacant, Castelló, Mallorca i València.

Mapa de Librerías de Viejo en Madrid y alrededores.

Mapa de Librerías de viejo en Andalucía y Extremadura.

Liburutegi antiquarianen mapa Euskal Herria / Mapa de Llibreries de Vell d’Euskal Herria.

Mapa de Librerías de viejo en Aragón.

Mapa das Librerías Antigas de Galicia / Mapa de Llibreries de vell a Galícia.

Mapa de Librerías de viejo en Asturias y Cantabria.

Mapa de Librerías de viejo de Castilla – La Mancha y Murcia

Mapa de Librerías de viejo en Castilla – León y en La Rioja.

Mapa de Librerías de viejo en Canarias.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 703

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibreters de vell on 2 Mai, 2022|

Enquadernador a Tortosa

“Passem al llibreter de vell en les seves diverses varietats. A les petites ciutats d’Espanya, és gairebé sempre l’enquadernador del lloc qui compra i ven llibres, més o menys desaparellats, més o menys malmesos, que arriben a les seves mans. No li pregunteu el que té: si no és que busqueu un breviari, un almanac o un abecedari, ell no sap res. En canvi us concedeix la facultat de sacsejar la pols que cobreix els seus volums; si veieu un que sembli que us convé, l’estima, fixa i estipula segons l’efecte que li produïu al preguntar-li el preu. El ‘brocanter’, el botiguer de la cantonada i sobretot el salsitxaire, fan la competència a l’enquadernador en aquest comerç científic; a casa d’aquests senyors, les vostres recerques són encara més difícils: es tracta de reunir els volums per terra, grimpar per rossolar  per aconseguir-los, o retirar-los de tot el que els envolta, empresa mitjanament arriscada, sovint perillosa, i sempre bruta i nauseabunda.

A les grans ciutats, gairebé tots els llibreters tenen al mateix temps vells fons d’assortiment seleccionats pels aficionats del país i pels viatgers que us han precedit. Aquests, que jo uneixo als llibreters de vell professionals, pretenen sovint tenir un catàleg ; si aquest és el cas no us alegreu. Aquest catàleg, ordenat correntment per ordre alfabètic de noms d’autors i d’inicials de títols, no us serveix per a res si us preneu la feina de llegir-lo de cap a cap. Poques vegades es troben allà assenyalades la data d’edició i el lloc d’impressió; tornareu a trobar títols de llibres estrangers traduïts a l’espanyol com quan el pèrit; després us caldrà buscar X en X i J, J a J i X, B a B i U, V en V, U i B, U en U, V y B, a l’inici de les paraules i en totes les combinacions de l’escriptura. Si per casualitat, o a sobre per desolació, el catàleg anuncia el: per ordre de matèries, podeu estar segurs de trobar cada cosa precisament on no s’ha de buscar. Tot i això suposo que, dotat d’una paciència a tota prova, hàgiu desxifrat l’atroç manuscrit de la primera a l’última pàgina, assenyalant escrupolosament el que hagi atret la vostra atenció: sapigueu llavors que, la major part del temps, el geni del lloc no està a casa, que cal anar i venir vint vegades per trobar-lo, i que en tesi general un comerciant espanyol mai s’afanya a vendre. D’altra banda, està apurat per presentar-vos els volums que desitgeu; poc acostumat a apuntar el que ha sortit, quan no el troba immediatament, el suposa venut i no segueix buscant-lo ; necessita setmanes per donar-vos una resposta, i vostè acaba, després de moltes correries i decepcions, per adquirir a un preu exorbitant tres articles entre els deu mil títols que heu llegit i entre els cent que us heu pres la feina de posar a la vostra llista.

No és això tot; tingueu gran cura en confrontar minuciosament els volums que us ofereixen i no us acontenteu amb la garantia de venedor, perquè us induirà a error sense voler-ho. Quedaria molt sorprès al saber que un volum picat per l’arna, sense títol, retallat bàrbarament o amb un quart de fulla substituït per una detestable còpia manuscrita, no és un llibre sorprenent. L’excés de les vostres boges exigències el deixarà estupefacte; no deixarà de suposar, o que no sou un comprador seriós, o que el seu volum ha de ser de la més insigne raresa, ja que es prenen la feina de reconèixer en ell defectes tan mínims.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 71-74. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dicho en otros términos, los libros de bibliófilo poseen calidad de texto y excelencia técnicoartística en su presentación, que los torna agradables a la vista y al tacto. Para lograr esta jerarquía, los editores de obras para bibliófilos cuentan con tres auxiliares indispensables: “el dibujante o grabador que ilustra el libro, vale decir que hace el comentario gráfico de su contenido; el maestro tipógrafo que lo imprime y tiene a su cargo la ejecución material del volumen y el encuadernador, que lo reviste artesanalmente, de conformidad con el carácter intrínseco de la obra y su estilo tipográfico” (Buonocore, 1974, p.187 y 196).

Cabe señalar que los colofones de las ediciones de bibliofilia contienen una información bastante exhaustiva acerca de los motivos de la edición, los tipos de papel, las técnicas de estampación y los diversos profesionales que intervienen en la dirección y supervisión, en la ejecución e impresión de la obra. Asimismo es de destacar que la justificación de la tirada no siempre está dispuesta conjuntamente con el colofón. Por otra parte dicha tirada es generalmente pequeña (suele oscilar entre los 40 y los 100 libros), con cada uno de los ejemplares numerados.

Para darle un carácter diferenciador a esta edición limitada para bibliófilos, se lleva a cabo una “individualización”. Por ejemplo: se incluyen los nombres impresos de cada uno de los destinatarios (incluyendo artistas, impresores, colaboradores e instituciones, diferenciados por una letra mayúscula o por una cifra en números romanos.), se añaden grabados iluminadas o coloreados a mano por el artista, se acompañan con algunos dibujos originales, con planchas o fragmentos de matrices, se utilizan papeles hechos a mano para la ocasión (habitualmente con marcas de agua o filigranas alusivas) y se encargan encuadernaciones personalizadas. También se crean, al margen de la tirada general, ediciones denominadas suites sobre mayor gramaje y a mayor formato: ejemplares especiales designados para alguna personalidad homenajeada, ejemplares firmados por el artista o por el escritor, ejemplares acompañados con “pruebas de estado” de los grabados (por ejemplo “refusés” con remarques), como así también dibujos originales.

En el caso de las imágenes grabadas, pueden ser unas pocas estampas sueltas o toda una serie. En la justificación de la tirada quedan diferenciados unos ejemplares de otros. En el caso de nuestro objeto de estudio, los ensayos, las planchas y estos tirajes especiales solían venderse por cuenta de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos o del artista ilustrador, pero bajo autorización de la primera.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 698

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books on 2 Abril, 2022|

“Ens proposem de comentar per a aquest diari l’aparició de l’opuscle La bibliografia eròtico & priápica catalano-valenciana d’Antoni Bulbena i Tosell (1920), original d’Alexandre Venegas, publicat amb peu d’impremta de 1982 a la llibreria de Diego Gómez Flores.

            Singular és l’autor d’aquest llibre singular que acaba d’editar un llibreter de vell del més alt estil instal·lat al carrer dels Banys Nous de Barcelona. Feia dècades que no apareixia res semblant en català i calia, naturalment, que, perquè el fet es donés, fossin uns personatges de fora dels cercles habituals de la producció en la nostra llengua els qui l’endeguessin.

            El llibreter té la botiga oberta i no és cap misteri, però l’autor cultiva els enigmes; apassionat dels símbols, sosté que el seu destí ha estat escrit des de sempre, però als amics només els conta, amb moltes cauteles, algunes de las claus que creu posseir. Ja el seu pare era home de molts llibres, i els tenia en algun indret boirós del nord de la península: com que la primera i única cosa que veié en néixer Venegas foren llibres i només llibres, no té escrúpol a dir que per a ell la lletra impresa bellament relligada ho és tot. Els llibres són la seva única pastura, per això es defineix com a bibliòfil: li sembla que això pot donar perfectament la imatge de què es un home. Venegas afecta creure cegament en els jocs de xifres i, ara que voreja els cinquanta, sent que ha arribat el moment de preparar-se per a la vida pública; només ara, doncs, comença a donar als amics alguns originals triats del que té guardat als calaixos i que aspira a ser divulgat per la impremta…

La primera contribució a la bibliofília catalana d’Alexandre Venegas està dedicada a la memòria d’Antoni Bulbena i Tosell, un home en qui potser Venegas ha retrobat la imatge d’una part d’ell mateix. Bulbena és un intel·lectual “pretèrit” pels catalans, diu Venegas, perquè va ser catalanista, però d’un catalanisme extemporani. Lluità per instituir una ortografia pròpia en plena era noucentista i, a la manera de Miquel y Planas, el gran editor dels clàssics medievals, volgué crear els seus propis mitjans de difusió en català d’una certa mena de literatura. Concretament Venegas com a primer tast ens ofereix una ràpida semblança del Bulbena col·leccionista, traductor i editor de literatura eròtica, un catàleg de les publicacions d’aquesta matèria que va posar en circulació i la transcripció de la Bibliografía erótico&priápica catalano-valenciana compilada pel mateix Bulbena l’any 1920.

L’erudita anotació de Venegas supleix àmpliament les mancances de Bulbena i ens ofereix un autèntic món d’informació menuda sobre una matèria tan tradicionalment secreta i reservada com és la de l’erotisme de lletra escrita i de llibre il·lustrat.

            Cal tenir una especial sensibilitat per a jugar el joc de la literatura d’infern de bibliòfil; en realitat cal partir de la base que és intrínsecament bo que existeixin matèries reservades i que, a més, hom ha estat especialment designat per a custodiar l’encís d’aquesta reserva que és el secret últim de l’existència de la literatura eròtica. Res més allunyat de l’agressiva i grollera presència de la revista pornogràfica que vocifera al quiosc i ens ofèn amb l’obvietat i l’evidència. Hom comprova, llegint el llibre que ens ocupa, que a Catalunya els bibliòfils realment passionals com Miquel y Planas o el Bulbena de Venegas van descobrir al tombant de segle la fascinació de la literatura d’infern a través sobretot dels contactes amb la bibliofília francesa; la bibliografia recollida al volum de Diego Gómez n’és un testimoni de primer ordre. Hi trobem coses tan conegudes i estimades com el Tirant lo Blanch vist en perspectiva eròtica i coses tan desconegudes com l’ambigu “setmanari agrícola” La Figa , aparegut a Barcelona l’any 1913. Per a molts la lectura del llibret de Venegas serà el descobriment d’un univers insospitat que, en qualsevol cas, té l’interès de les coses alhora casolanes i prohibides. I també és possible que hom descobreixi, llegint-lo, el discret encant de la prohibició.

(A partir de llavors deixà de publicar i emprengué el projecte de La bibliografia eròtico&priàpica catalano-valenciana de llibres, fascicles, manuscrits e fulles volanderes de tall literari per A.B.T. ( BNC. Dipòsit de Reserva Bul. 124 (ms.). Aquest projecte entrà a formar part de les col·leccions de la Biblioteca Nacional de Catalunya el juny del 1936, per donació d’Antoni Bulbena mateix. Afortunadament la transcripció, acompanyada d’un estudi excel·lent, veié la llum pública el 1982 de la mà d’Alexandre Venegas ( pseudònim de Pedro M. Cátedra) en una edició de bibliòfil de dos-cents cinquanta exemplars de tirada. VENEGAS, Alexandre. Bibliografia erótico & priápica catalano-valenciana per A.B.T. Barcelona. Librería de Antonio Gómez Flores, 1982.)

Article : “El bibliòfil Alexandre Venegas” de Digna Vallvé a l’AVUI-Cultura, 19 de març de 1983, p.31.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ  XQ   XQ

“ Es cierto que el elogio del autor al librero no es cosa frecuente. Todos sabéis que hay una gran antología de invectivas a libreros, entre las que figuran las que por boca del Licenciado Vidriera les dedicó Cervantes. Se me dirá que entonces se llamaba librero al editor y hoy no son la misma cosa. Pero yo también extiendo mi amor y mi elogio, al editor. Todo lo que rodea al libro está impregnado, aun cuando no sea perfecto, de un aliento de distinción y de superioridad. Hay en el mundo de la creación del libro, claro es, gentes mejores y gentes no tan buenas. Gentes protervas, nunca. Todas ellas respiran un aire de comprensiva fraternidad, desde el cajista hasta el corrector, hasta cuando en éste se adivina la alegría al poder marcar con su lápiz una falta nuestra, alegría especial si el autor pertenece a la Real Academia de la Lengua. Desde el editor hasta el librero, reina también el mismo espíritu tradicional de amable artesanía. Y, con ellos, el autor. Todos, buenos o medianos, estamos empeñados en esa labor de crear el libro, al cual debe la

Humanidad el noventa por ciento – no rebajo nada – el noventa por ciento de su progreso material y moral. Todos tenemos satisfacciones y amigos en sectores diversos de la vida, en nuestra profesión, en el mundo de nuestras diversiones y devaneos. Pero las gentes del arte gráfica son aparte; casi siempre mejores y más cordiales que las demás. Y, particularmente, el librero. ¿ Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda su biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿ Cómo, queriéndolos assí, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con solo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas”.

“Envidia y alabanza del librero”, part d’un discurs de Gregorio Marañón pronunciat en un homenatge que li van retre els llibreters madrilenys el 1952. Es pot llegir també en el opuscle que va escriure: “El libro y el librero”, Espasa-Calpe, Madrid, 1953. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 696

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 12 Març, 2022|

“Els llibres contemplats als prestatges de llibreries o de biblioteques, els llibres quan es compten per milers i milers, em produeixen una fascinació inexplicable. Potser veure moltíssims llibres junts em fa sentir com una possibilitat d’omnisciència, com si la fantasia de llegir tots els llibres del món fóra un equivalent de la condició divina. El paradís podria ser una biblioteca infinita, on els llibres no s’acabarien mai, perquè si s’exhaurien, si no en quedaven més per llegir, voldria dir que s’acabava també l’eternitat. El fet és que algunes de les impressions visuals més poderoses de la meua vida procedeixen de biblioteques i llibreries. Com la Blackwell d’Oxford, on entraves (fa molts anys, ara no ho sé) per la porta d’una botigueta de no res, i a dins es desplegaven sales i sales, i escales i seccions de tot allò que la imaginació del visitant pot demanar. Encara que no hi entenguis res, o no t’interessi per què recordes el plaer de trobar-hi seccions senceres dedicades al farsi, a l’urdú o al suahili? O com a la biblioteca de la Universitat de Princeton, que és com una catedral amb quatre o cinc pisos i tres soterranis, on jo tenia un “cubicle” personal, i

Biblioteca Chancellor Green de la  Universitat de Princeton

quilòmetres de prestatgeries a lliure disposició: els dos soterranis d’història i ciències socials, més d’un milió de llibres tots per a mi. D’aquella vida de catacumba em quedà un enyorament íntim i concret, d’un temps absurdament feliç. El plaer era el passeig, la contemplació i el contacte, la immersió matinal (a fora nevava i feia un gran fred) en aquelles càlides i inacabables galeries. Deu ser que allò m’ha deixat un senyal, perquè les biblioteques, i més si són antigues (com l’enyorada Vaticana), em continuen fascinant encara més que les grans llibreries, i molt més que les fires de llibres. Tres vegades he estat a la de Frankfurt, i només n’he tret un mareig molt considerable: per mi, tenia més aire de purgatori que de paradís, i la major part devien ser llibres dolents. Però si els editors publicaren només llibres bons, com s’omplirien les fires, les llibreries i les biblioteques? La inundació de paper imprès i relligat, en gran part inútil, en gran part no llegit, és un dels fenòmens més impressionats del nostre temps. I no hi ha senyals que s’acaba. Ni per culpa de l’edició digital, ni de res: ve de molt lluny, i és una inundació permanent.

“Llibres”, article de Joan Francesc Mira en el Quadern El País Comunitat Valenciana, del 29 de gener de 2015.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Cuesta de Moyano

“ Los libros viejos de todos los años, en los consabidos tenderetes de tablas y lona, esperan, hace unas semanas, junto a la verja del Botánico, la mano curiosa que al hojearlos les quite un momento el polvo, aunque sea para dejarlos caer, desencantada, en el montón. Se ha escrito muchas veces la elegía de los libros viejos, ¿ por qué no ensayarla una vez más? Si la repetición, que después de todo es un procedimiento literario, está justificada, nunca más que con este motivo, en que todo es repetición; los mismos puestos, los mismos libros, los mismos libreros y compradores, todo un poco más triste, más deslucido, más añejo. Hasta los árboles del noble y frío jardín que se alza detrás empiezan a ponerse el mismo vestido viejo, viejo y magnífico, de todos los años. Un soplo del aire del Guadarrama, unos cuantos chaparrones otoñales, y ese oro viejo perderá su esplendor, y esos libros desaparecerán de allí, a esconderse hasta las ferias callejeras de Pascua. Y dentro de un año volverán, más mancillados aún, a enlazarse con este dorado envejecer del año próximo a deshacerse.

Porque no cabe duda, son los mismos. Todos lo hemos experimentado en alguna ocasión. En nuestras minuciosas pesquisas o en nuestro distraído vagar, de repente nos ha saltado a los ojos el nombre del escritor, el rótulo del libro que tanto tiempo buscamos inútilmente. Al cogerlo, con mano trémula, de esa emoción que nunca se confesará – porque a tanta gente le había de parecer cursi -, hemos saboreado un instante de ventura. Ya es nuestro; en casa está, alineado junto a otros libros predilectos. Pues al año siguiente otra vez lo encontramos en el mismo puesto de feria. ¿ No es cierto que lo compramos? Entonces, éste, ¿ cómo está aquí, si antes no se veía un ejemplar? Y un año y otro año, como solo a nosotros nos interesaba, lo vemos allí, se ha mojado, se ha vuelto a mojar, se le han desprendido unas hojas, ha pasado del tablero de a dos reales al montón de a tres perras chicas, pero nadie lo compra, nadie lo quiere. Y su propio hermano, el ejemplar que tenemos en casa, nos parece envejecido también.

“Le elegía de los libros” del llibre d’Enrique Diez-Cañedo: “Conversaciones literarias”, Madrid, 1921. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 689

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophilia - Bibliophilie, Ex libris, Llibreries, Llibres, Old books, tagged on 24 gener, 2022|

“ A l’Estat espanyol, per exemple, el Dr. Thebussem, psudònim de Mariano Pardo de Figueroa, publicà l’any següent un article que desvetllà entre nosaltres l’interès per l’ex-libris.

A Catalunya, els origens de la revifalla de l’ex-libris com a creació són polèmics. Hom diu que fou Alexandre de Riquer qui, a la darreria dels anys setanta recreà el gènere. Cap peça coneguda, però, recolza clarament aquesta pretensió. El més segur és que l’ex-libris català més antic dels de la nova època sigui el que Ramon Casals i Vernis féu – i datà – per a Pau Font de Rubinat, el 1889, en tornar aquest de París, on la col·lecció d’ex-libris de la Bibliothèque Nationale li desvatllà l’interès per les marques de propietat.

Amb posterioritat a aquesta data, però, els ex-libris a Catalunya no augmentaren quantitativament de manera immediata. Cal remarcar alguna marca, com la que el joveníssim Josep-Maria Sert, de nul·la activitat ex-librística posterior, féu el 1892 per a M. Bultó ( feta també com a super-libris .

Hagueren de passar, doncs, uns anys fins que l’ex-librisme es generalitzés a Catalunya. Al setmanari modernista “Luz”, a les darreries del 1898, es dedicà una certa atenció al gènera i d’aquest moment data la definitiva empenta de la nova escola d’ex-libristes catalans creadors, com Alexandre de Riquer i Josep Triadó a Barcelona, d’una banda, i Ramon Casals i Vernis, de Reus, per l’altra.

El nou ex-libris, l’ex-libris modernista, es caracteritza per la seva reacció contra les formes habituals en el gènere – l’heràldica i la simple tipografia – i per l’adopció plena del decorativisme Art Nouveau i de la temàtica simbolista. L’èxit de l’ex-libris en aquest període culminant del modernisme a Catalunya fou molt important. Als noms ja esmentats s’hi afegiren molt aviat els de  Joaquim Renart, Joaquín Diéguez, Enric Moyà, Jaume Llongueras, Modest de Casademunt, Alexandre Cardunets, Domènec Coromines, Victor Oliva o Francisco de Cidón, tots ells estudiats per Eliseu Trenc-Ballester en el seu complet estudi Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (1977).

La moda de l’ex-libris en aquell moment fou tal que fins i tot aviat aparegueren (1903) marques de caràcter humorístic, com les de Gaietà Cornet o Llorenç Brunet.

La revifalla de l’ex-libris marcà també, a Catalunya, la revifalla de la calcografia – especialment de l’aiguafort -, el tipus més noble de gravat, que els anys aneriors o de l’auge de l’ex-librisme havia arribat a un gran extrem de decadència al país, decadència originada pel triomf en les arts gràfiques de sistemes d’estampació més econòmics ( xilografia a testa, litografia i darrerament fotogravat  en les seves diverses formes). La calcografia, doncs, no podia competir econòmicament en el camp del consum utilitari i, per tant, només podria revitaltzar-se partint de postures desinteressades. Fou l’esperit de les Arts&Crafts angleses, amb el seu esforç per deslliurar l’art de les servituds de la producció seriada i el seu interès per recuparar les tècniques nobles tradicionals, el que influí a Catalunya – bàsicament a través d’Alexandre de Riquer, anglòfil destacat – en aquest sentit.

“Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6-7.

Paper pintat dissenyat per William Morris

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Por fin, tiene el libro un enemigo novísimo, el automóvil, expresión genuïna del apresuramiento en que vivimos que más se complace con el diario que con el volumen, por folleto que sea. ¡Cualquiera lee de viaje o de paseo en aquellos coches petroleros¡ Los eléctricos urbanos son la excepción, y en ellos sí puede hacerse, con más comodidad aún – por lo que atañe a velocidad y movimiento – que en las antiguas galeras aceleradas.

Una no insignificante bibliografía exclusiva de amigos y enemigos del libro pudiera formarse, como observa muy bien el Polybiblion de agosto de 1904, de volúmenes, folletos y artículos de revistas y diarios que, con más o menos variantes y amplificaciones, tratan del asunto. Pocos fueron y pocos son los espíritus cultos que le rindieron de verdad al libro, en comparación con las muchas almas de cántaro que le despreciaron sin parar mientes en él, o lo que es peor, después de sacarle el jugo. Alejandro de Macedonia y Ahmed-ben-Alí-Cuni, constructores, respectivamente, de una suntuosa caja para guardar La Ilíada y

Mihrab de Córdoba

del Mihrab de Córdoba, como estuche de un Alcorán que había pertenecido al califa Omar, tienen pocos imitadores. En cambio, la abominable raza de los Amrú se multiplica tanto como los mosquitos en los pantanos y no habrá quien la aniquile mientras el mundo exista.

Después de todo, puede que sea un bien para la cultura; quizá convendría de cuando en cuando un expurgo y quema como la de la biblioteca del hidalgo manchego, entre los diez millones de libros que existen, según cálculos del Sr. G. Vander Haeghen en Livres de Demain. Se nos antoja, sin embargo, que nadie había de oponerse a que en escuelas de instrucción primaria, así como se dan, o deben darse, a los niños nociones de urbanidad, convendría enseñárseles, al par que el manejo del fusil, el de los cubierots en la mesa, y que aprendiesen también someramente cómo se construye el libro y cómo hay que vestirle y tratarle, ya que, por desgracia, entre nosotros no es camarada, sino persona de mucho cumplido. Dígalo si no la triste estadística que el Dr. Thebussem hizo a propósito de los lectores que tiene el Quijote en España, en una crónica dirigida al Sr. Viscarti, de Milán, y que lleva por título Admiraciones y Estadísticas.

Y con esto doy aquí punto, temerosísimo de que los libros y el lector, parodiando a Narciso Serra cuando se quejaba de Camprodón, exclamen:

Navas, nos has desojado

Con este artículo huero;

Pudo ser vaso esmaltado

Y resultó vil puchero.

Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.23-24.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »