Biblioaprenent

“ La pols, el sol i la serena solament amanyaguen les cobertes policromades estil Sopena, Maucci i Tasso i les dels editors madrilenys tan amants de la coloraina barroera i de la taca de color com a estri per fer lectors. El llibre bo té, en les barraques de Santa Madrona, un reconet especial a l’abric de la intempèrie…Les barraques tenen el seu recò de les meravelles. Llibres que els dits encuriosits de la plebs marcirien aviat i els quals poden produir un benefici interessant o immediat. El recò de les meravelles està envoltat d’uns murs formats per uns toms gegants de la Divina Comedia, Orlando furioso, El Paraíso perdido, Històries Naturals, Atlas de Geografía i Enciclopèdies variades amb unes quantes dotzenes de Miserables de Victor Hugo i de Mosqueters del pare Dumas esgrogueits fins i tot per damunt les cobertes i corcats per l’ús i el temps. Les cobertes, doncs, són la vella guàrdia d’aquest fons de reserva del marxant. Al mig hi ha un tauló damunt del qual esperen destí tots els volums arreplegats al vol que encara poden explotar-se amb bon profit… Un Stendhal, Del Amor, en prou bon estat per demanar-ne quatre pessetes; dos Premis Crexells regalimant d’actualitat: Vida Privada un xic espellofat i Valentina; Las Obras de la Sublime escritora del Amor Divino Sor Teresa de Jesús María, armelita descalza, en un volum; L’Estudiant i la Pubilla i El Comte Arnau..; unes quantes obres en bon estat editades per Mundo Latino i Renacimiento de Madrid a base de ninots acolorits a la coberta, sempre vendibles per les terrasses dels cafès entre certa clientela habitual de Crónica i Estampa; un diccionari en impecable estat d’higiene i conservació; l’obra de Pompeu Fabra, per unes quaranta-cinc pessetes. Un Pallas també ben conservat i El divino impaciente, un èxit de circumstàncies, per duplicat un volum dels quals no ha estat tan sols desfullat…

Al recó de les meravelles hi ha de tot, fins algú hi té telèfon…”.

  Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.

    “ Otra cosa son el coleccionismo o la bibliofilia, en las que se mezcla el afán que todo coleccionista tiene por impedir la pérdida o la desaparición de piezas que considera, a un tiempo, atractivas y de relevancia cultural, y sobre las que va madurando una actitud fetichista, con la pura inversión en bienes cuyo valor se supone que aumenta sin cesar año tras año. Los libros bellamente editados en el pasado más o menos distante suelen ser los objetos de mayor interés para los bibliófilos. Pero también existen los coleccionistas sectoriales que reúnen versiones de una obra concreta, primeras ediciones de una determinada generación de escritores, diccionarios de todo tipo, devocionarios de época o cualquier otro conjunto de volúmenes acordes con alguna acotación más o menos coherente y adecuada.Evidentemente, la función social de los coleccionistas de libros como conservadores de memoria escrita y de estilos editoriales, que pudo existir en algún momento – a la sombra de los ilustrados del siglo XVIII, por ejemplo – no parece que sea hoy relevante ni apreciable. La actividad se queda, más bien, en un entretenimiento y un goce que estima los libros como piezas cuya posesión, contemplación, manejo y exhibición ante los demás produce satisfacciones a quienes ocupan tiempo y dinero en ello. Pero la principal preocupación de los coleccionistas de libros debiera ser, y no parece que siempre lo sea, que su acumulación no se disperse y se desbarate una vez que ellos falten, sino que pase a disposición del público a través de los adecuados mecanismos de acceso que cada cual tenga a bien determinar”.

      Del llibre: El libro en un libro, de Manuel Alonso Erausquin, Ed. De la

 Torre, M, 2004, pp. 173

Read Full Post »

“ Als llibreters ens passa igual davant dels particulars que volen vendre llibres. Hi ha una biblioteca per vendre. Ens agrada i demanem preu i ens diuen un disbarat. Tot i això oferim el màxim. Res a fer; els han dit que val molt i que els han ofert tant i quant. Endebades remarcar que els nostres diners són positius, que pagarem a l’acte i que el demés són fantasies. Res. Aleshores cal clavar prometent una suma que ningú pot desembossar. O bé fer com un llibreter estranger que els deia: ‘ Bé; jo us he taxat la biblioteca. El meu treball val diners. Correu, especuleu i si no trobeu millor comprador, veniu a cercar-me. Jo sostindré el meu preu, però en arribant aquest cas, caldrà descomptar un deu per cent pel meu treball”.

Read Full Post »

“ Més que res, però, vull referir-me a les ganyotes que fan els compradors de llibres en el moment de posar-se la mà a la butxaca, per treure els diners i pagar-los. Si el comprador és un bibliòfil d’aquests que ho saben tot, la ganyota és de displicencia, com volent dir que compra el llibre tan sols per a fer un favor al llibreter. Si és d’un que compra els llibres d’amagat de la dona, la ganyota és de mitja por i d’esperança, pensant com passarà el volum per la frontera de la porta del pis. Si és d‘un comprador de llibres galants, les ganyotes que fa són continuades, perquè està nervios, pensant en el goig de la lectura próxima. Si qui compra el llibre és una dona, la ganyota és esblaimada, sobretot si troba el llibre car. Si el llibre el compra un capellà, la ganyota és suau i va acompanyada d’un lleu somriure per sota el nas. Si és un pagès, obre la boca i resta astorat que una cosa tan petita i que no serveix per a res, valgui tants diners. Si és una nena jove, els ulls se li posen en blanc pensant en les escenes d’amor descrites en el llibre. Si és un estudiant, la ganyota no és res més que un càlcul mental dels diners que li donaran del llibre el dia que el torni a vendre… Cada home, doncs, té un repertori variadíssim de ganyotes voluntàries o involuntàries, segons el moment i les circumstàncies. Els ùnics que tenen la ganyota estereotipada, fixa, sempre igual, són els llibreters. Quan van a una casa a mirar uns llibres, en demanar el preu d’aquests al propietari, els llibreters sempre fan la mateixa ganyota, ja que sigui el preu que sigui el que es demani pels llibres, indefectiblement sempre el troben car. I aleshores és quan engeguen la ganyota, que gairebé sempre dóna resultat, perquè aconsegueix entendrir l’amo dels llibres, amb la consegüent rebaixa del lot. La mateixa ganyota serveix per a vendre aquells mateixos llibres amb un petit cent per cent de recàrrec o per escoltar els esgarips del comprador ».

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell. Ed. Pòrtic, B, 1971,pp207.

Read Full Post »

“ Es el prototipus del llibreter de vell – i per a millor coneixement del lector – direm que amb la denominació de “llibreter de vell” es designa aquell llibreter que compra i ven llibres ja usats, de segona mà.El nostre llibreter, però, no es limita com molts d’altres, al simple tràfic de novel.les ja llegides o manuals escolars ja utilitzats; és un veritable especialista més que del llibre vell, del llibre rar i curiós, del llibre antic. La seva botiga i, encara més, la seva rebotiga, a despit del seu aspecte rònec i gris, és una caixa curulla de tresors bibliogràfics: tiratges limitats, primeres edicions, edicions en grans papers, exemplars d’obres difícils de trobar i algun incunable ( llibre editat en el segle de Gutenberg, del descobriment de la impremta).Es rodejat d’aquests munts de llibres de tant valor entre els bibliòfils que el nostre llibreter de vell ens conta una infinitat d’anècdotes a què ha donat lloc el gust i la curiositat pel llibre rar i antic, gust i curiositat portada fins els límits més extrems de l’amor i la passió en alguns; anècdotes de fanàtics lectors i d’entusiastes bibliòfils, de bibliòmans i bibliòlatres.   

 Article: “ Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres”, de LLucià Canal a La Nau del 7 de novembre de 1932. ( Crec que Llucià Canal és el pseudònim de ——– Palau, fill d’Antoni Palau i Dulcet.)  .

“ Para nadie es un secreto que en el fenómeno de la bibliofilia intervienen dos factores: la rareza de los ejemplares, por un lado, y la pulcritud y exornación de los mismos por otro. En lo que se refiere a lo primero, tratándose de libros de otras épocas, el tiempo, los avatares de la historia y demás enemigos del libro, han contribuido en gran medida a valorar ejemplares que de otro modo, esto es, habiéndose conservado en la mayor integridad posible las tiradas primitivas, no hubieran llegado a los altos precios que se registran hoy en el mercado. En cuanto a los libros publicados hoy, esa rareza de ejemplares se produce voluntariamente por los mismos editores, limitando su número de acuerdo, entre otros factores, con los precios que de cada uno de ellos se espere obtener.

Puestas así las cosas, ya se comprende que lo que en el primer caso se justifica por los factores imponderables que intervienen, aun siendo escaso el valor – en cuanto a su contenido – de tales ejemplares, no podría justificarse, en cambio, para las ediciones ‘de bibliófilo’ de hoy, si lo que se dieran a la imprenta, con el máximo ornato y la menor tirada posible, fueran obras de poco momento, que careciesen de auqella significación espiritual, o de aquellas bellezas literarias, que realmente las hicieran acreedoras a los esfuerzos que tales ediciones requieren.En general, esto último se evita no arriesgándose más que a hacer ediciones de libros clásicos, en los que el editor puede contar siempre con mayores seguridades de acierto en cuanto al contenido. Ahora bien, esto que, en la mayoría de los casos, es mucho más prudente, entraña una notoria injusticia para los escritores actuales. No hay que olvidar tampoco que gran parte del valor de un libro estriba en constituir documento de una época, y que esto no se consigue solamente por lo que a su ornato se refiere como testimonio de los gustos artísticos de esa misma época, sino por el contrario contenido del libro que – no hay que olvidarle – es, al fin y al cabo, el verdadero protagonista de la edición.Es necesario, pues, que aquellos que emprendan tareas editoriales de esta índole, obren con conocimiento de causa, sopesando bien los méritos de las obras, tanto antiguas como modernas, para conceder los honores de publicación bibliófila solamente a aquellas que, por su calidad excepcional, lo merezcan realmente”.   

          Article a Cobalto, Vol.1 Cuaderno 1 de 1947, en la secció “Bibliofilia y libro de arte”, escrit per R.S.T.

Read Full Post »

 “ No sé perquè em sembla que hi ha una gran analogia entre l’acte literari i l’acte sexual. Si és que els meus lectors no han d’escandalitzar-se, vaig a argumentar breument aquesta analogia apuntada. Vós us atipeu de llegir. Hi ha moltes idees i molts conceptes que us entren al cervell sense que aquest experimenti gaires novetats. Però, de vegades, n’hi entren alguns que tenen la virtut de fecundar-lo. La còpula no ha estat estèril. I el vostre cervell dóna a llum. El nou nat pot ésser un article. Pot ésser un reportatge. Pot ésser, també, un llibre.

Literàriament, ja sou pare de família. Aquesta funció té les mateixes emocions, els mateixos avantatges i els mateixos inconvenients que l’autèntica funció paternal. Poseu un fill al món, la qual cosa sempre és un fet agradable. Però no sabeu quin resultat us donarà. No sabeu pas, si, en el transcurs de la seva vida, us farà quedar bé o us farà quedar malament”.

   Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934.

“ Venían a constituir en Barcelona, los compradores de libros antiguos, algo como una secta de iluminados, aunque sin estar aquejados de ninguna de las malas notas que desdoraron a aquellos sectarios. Formaban una clase social aparte de las otras y tenían por centro y campo de sus especulaciones y aventuras las dos famosas librerías de lance de Llordachs y de Baldomero Gual, (de que dimos cuenta en nuestro anterior artículo). Lo más curioso de estos bibliófilos  fanáticos es que aparecían mezclados entre ellos el docto bibliólogo y el experto literato, al lado del simple aficionado sin cultura ni base alguna científica. En la librería La Anticuaría de los Arcos de los Encantes, de los Llordachs, y en el tenducho de mero, del Arco de San Miguel de la Platería, llovían los visitantes y aficionados al libro, quienes con singular fruición revolvían los momtones de libros viejos que acababan de ser descargados de un carretón de mano, que guiaba un tal Cremallot, mozo, corredor, vendedor y comprador de papel viejo, todo a la vez. Era Cremallot el hombre de confianza del Mero, quien en sus ausencias, le confiaba a veces su parada de libros en los Encantes o de la feria. Este azacán bibliográfico apenas sabía leer ni escribir, no poseía más idioma que un catalán estrafalario, formado por un centenar de substantivos y una docena de verbos, predominando en sus conversaciones el llamado verbo universal, que desgraciadamente se aplica aún para suplir todo otro verbo, desde el que expresa el exceso de frío o calor hasta la acción de comer, o hacer cualquier cosa, fotograbados inclusive.

     Article d’Arturo Masriera a La Vanguardia, en la secció Artículos y Comentarios i parlant “ De la Barcelona Ochocentista” amb el títol “Los compradorers de libros”, a la pàgina 12 del dia 26 de juny de 1923.

Read Full Post »

Read Full Post »

“ El nostre comerç està arrelat en la compra i venda al comptat. Res de llibres majors ni de registres de cap mena. No hi ha, per tant, comptabilitat. El que ven, no sempre fa grans negocis, i, naturalment, vol tocar l’import a l’acte. Jo conec confrares que han esmerçat, en compres, la darrera pesseta, i han sofert jornades molt difícils. En ocasions semblants, ¿ no és just que cobrin al comptat? Doncs bé; hi ha compradors que, de vegades, encegats per la seva dèria, es llancen per aquests mons de Déu, a la recerca de bones peces, amb les butxaques buides de numerari. Fins aquí no hi ha res a dir; quan hom té un bon nom troba confiança a tot arreu.Hom s’endú la mercaderia, i tot seguit, freturós, paga i en pau. Però alguns es fan fonediços, i mai no sabeu quan els tornareu a veure. Amics meus, si tinc gosadia de cantar-vos les veritats, també en tinc per dir-vos que els llibreters prefereixen compradors, regatejadors i camandulers, però bons pagadors, que no pas aquells que no miren els preus, ni senyalen dia per a cumplir la paraula. No saber quan cobrareu, encara que això sigui segur, no fa cap il.lusió el vendre. Els llibreters de vell quan estan segurs que un client, malgrat certs defectes, no és cansoner en pagar, hi mostren tot i així li proporcionen algunes gangues.

               PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 183-184. 

  “ La obra de Petroski demuestra: a) que la bibliofilia es una pasión insaciable, que dirige su atención no sólo a lo esencial, sino a lo accesorio ( encuadernaciones, ex libris… y estanterías) y b) que no hay detalle menor en la sociología de la cultura, y que la historia material de sus artefactos constituye una fuente excelente de respuestas… y preguntas. Cuestiones como el encadenamiento de volúmenes, la colocación de los libros con los lomos hacia dentro o hacia fuera, la forma de sujetar el libro para la lectura, o la arquitectura de las bibliotecas se puden plantear desde la humilde perspectiva de la estantería…”. 

                                   Comentari sobre el llibre Mundolibro de Henry Petroski,

per JA Millán a  http://jamillan.com/lbblog.htm (2003)

Read Full Post »

“ En Palau, en el seu inefable i anàrquic caláix de sastre, ‘Memòries d’un llibreter català’, em dóna una vissió pintoresca de com eren els llibreters antiquaris de finals del segle XIX. Ell mateix, simple jornaler ( lampista i torner de coure) vingut de Montblanc, es converteix pròpiament en llibreter de professió, en mercader de llibres, tombats els trenta anys, empès pel neguit irresistible que marca el llibre en el vocacionals amb flama divina. En Palau, autodidacte, sense mitjans ni preparació, es fa llibreter ( en realitat, ja ho era ‘ per dintre’). I esdevé un gran llibreter, realitzador d’una obra pragmàticament indispensable a partir d’ell: el ‘Manual del librero Hispano-Americano’, veritable eina de treball per a tots. D’aquesta manera es va dignificar, i va dignificar el llibre”.    Catàleg Llibreria del Sol i de la Lluna de l’any 1976, pp. 6.   

“ El propósito de esta semana de estudio es el de abrir una reflexión y una discusión, no tanto sobre la relación indisoluble entre arte y bibliofilia, sino sobre el sentido, la forma de producción y el cambio de mentalidad en la realización de este tipo de libros y en los motivos de su coleccionismo. Como en anteriores ocasiones, al siglo XX se le presta la atención que exige. El libro de arte, el de artista y las producciones de impresores privados, artistas y escritores en su inmensa mayoría, son del mayor interés en este siglo. La confluencia de un rico debate estético con un acelerado cambio tecnológico en las artes gráficas permite que sea este un momento en el que el libro incorpora y refleja con más brillantez la complejidad y la libertad de las propuestas artísticas”.

            Extret de “Seminario de Historia del Libro. Apolo en la imprenta: Libro de arte, libro de artista, imprenta privada”.(Coleccionismo y bibliofilia del Renacimiento en las Vanguardias; III). Soria, 2000.

http://www.patrimonionacional.es/RealBiblioteca/avisos2001.htm

Read Full Post »