Biblioaprenent

 “ Mentrestant, han anat passant els dies i les setmanes. El llibre s’ha escapat de la vostra tutela. Gairebé l’heu perdut de vista. De quan en quan el retrobeu, i teniu la satisfacció de constatar que la teva amistat és sol.licitada. El trobeu a la butxaca de l’amic, a la mà del desconegut, als prestatges de les llibreries. El llibre s’ha cercat bones companyies, i podeu estar tranquil quant al seu futur. Però heus ací que un dia vagueu Rambles avall, amb la cigarreta als llavis, i el pas d’un home desvagat. Vagueu Rambles avall, i arribeu al final. No teniu una feina concreta, i les barraques de libres vells se us ofereixen com una espontània solució per al vostre avorriment. No és pas la primera vegada que hi aneu. Fa temps ja que coneixeu aquella fira del paper imprès, on les obres més rigorosament intrascendents i els volums de més categoria històrica jeuen plegats en una barreja delirant de races, de sexes i de costums… I allà, en l’aiguabarreig del paper polsós, retrobeu la vostra obra. No us preocupeu. Per a arribar a la Història, mai serà per demés una avantsala en aquest indret”.

   Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934. 

 “ Yo sabía de aquellos cuya pasión colectora les inducía a acumular en su casa el mayor número de volúmenes posible, cualesquiera que fuese su especie, con tal de conseguir la biblioteca particular más copiosa posible, a cuyo fin dedicaban todo su esfuerzo, dinero y medios, incluso los más dudosos. ( Ahí está el célebre Richard Heber, que al final de sus días había atesorado más de cien mil volúmenes repartidos en ocho casas.) Sabía de quienes todo su afán era llenar una habitación de libros hasta el techo y para ello iban almacenando en ella paquetes enteros de libros que ni siquiera se molestaban en abrir ( como aquel conde de Estrées, citado por Saint-Simon, el cual tenía 52.000 volúmenes que permanecieron toda su vida empaquetados en el local que para este objeto le había prestado su hermana en el palacio de Luvois). Sabía también de biblioparvos – gentes tacañas de libros -, y de bibliotafios – enterradores de libros -, cuya obsesión era adquirirlos para, seguidamente, encerrarlos bajo llave en arcones, armarios,baúles y cajas fuertes para que no se los viese nadie, o de reconocidos cleptómanos y robadores de libros…”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 56-57

Read Full Post »

“ No es que jo menysprehi les relligadures esplèndides d’ara, que són molt enginyoses y devegades són petits quadres en mosaich ahont s’hi veuen llirs, iris, carts, perfils de dones y caps de morts. La execució es d’una perfecció abans may assolida. Fins quan la decoració sols consisteix en filets, petits ferros o plaques, resulten d’una netedat y exactitut que no havien pogut lograr los antichs dauradors.Mes ¿ què us diré jo? Precisament lo que més me plau en los dibuixos de les antigues relligadures es que no són d’una geometría irreprotxable; sempre hi notarèu un tremolor ò vacilació en les ratlles que’ns recorda y’ns fa reviure la mà en acció del obrer. Afegiu que’l temps ha entelat deliciosament l’or y que ha donat a les pells, sobretot a les vermelles y verdes, uns tons d’una dolçor, d’una riquesa, d’una sumptuositat mitj apagada, d’un esmortuhiment y fins podriem dir d’una unció inimitables.Y encara no ho he dit tot: lo contingut d’aquests llibres vells sembla millor qu’en una reimpressió moderna. Parlo especialment de certs textes de segona calitat, que són curiosos, qu’havien semblat bons y encara conserven llur mèrit, però que costa molt de llegirlos en una edició d’ara. Donchs bé: llegiulos en la edició antiga, sobre’l paper y ab les lletres que li foren contemporanies, y la lectura vos serà fàcil. Vos succehirà com si la vista y’l contacte del vell llibre un inclinés al estat d’esperit dels passats pera’ls qui aquelles histories y moralitats foren escrites. Les locucions avuy arcaiques no us sorpendràn tant y entrarèu insensiblement en l’estil d’afectació ò de pedantisme propi del temps en que fou estampada aquesta venerable velluria. Y diré més; jo’m penso que fins los grans escriptors guanyen llegintlos en una edició de llur temps. ¿ Y no dich res si aquesta es la primera, la edició original”. 

 Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).  

 “ Yo sabía de sujetos que se parecían por un único libro – uno tan sólo – y que todo su afán era llegar a conseguirlo, aunque el tal libro no hubiese existido jamás, y de otros que sólo les interesaba coleccionar los de un solo tema, o de un solo autor, editor, impresor o encuadernador; de un determinado tamaño ( del grande folio al pequeñísimo 32 vo., pasando por los cazines en 18 vo.), de un particular período o incluso de un año. Yo sabía de quienes se dedicaban exclusivamente a las ediciones prínceps o a los incunables, o de quienes preferían los ejemplares de segunda mano, o los ad usum Delphini, los intonsos, los defectuosos, los censurados o los prohibidos…; o bien de quienes se especializaban en algunas partes concretas, tales como ciertas portadas, colofones, viñetas, estampas, tejuelos, ex libris, guardas, cul-de-lampes,  fe de erratas, dedicatorias, autógrafas, restituatur… y a los que el resto del libro les importaba muy poco o nada”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 56-57.

Read Full Post »

“ Més tard, quan la nit cau i el barri pren aquell polsim tèrbol que li ha donat fama, les barraques s’il.luminen amb una llum esblaimada d’agonia d’acetilèn, la qual envermelleix una corrua de gent que passa i hi fa el nas sense entretenir-se gaire; que fulleja, ací i allà, algun petit llibret de presència insignificant. L’hora de la literatura higiènico-venèria ha arribat. Molta Higiene Sexual. Moltes Físiques de l’Amor. Molt d’El Instinto Sexual… Llibres de l’hora del capvespre a Santa Madrona.Els bustos greus i severíssims d’Esculapi i Hipòcrates, vistos a través de la fantasia d’un dibuixant de cromos de tauletes de xocolata d’aquells que historiaren la guerra del Rif per a la casa Juncosa, encapçalen i enquadren una obra d’una importància cabdal segons el títol: La Calipedia Moderna. Conocimientos para la vida privada.Allò de Los Misterios de la Inquisicion corre de mà en mà i és fullejat amb interès per certa classe de públic en els quals els soldats de les Drassanes son majoria. Aquell soterani de claustre, lúgubre, de les cobertes, gravat terrorífic on uns frares, rodejats de torxes enceses, rosteixen a l’ast una dona tota nueta, és un imant per als encuriosits passants d’aquesta hora del capvespre.Entre tanta calipèdia i tanta literatura de lacais, una absència, sortosament, es remarca. La del llibre català. El nostre llibre no abunda en aquests llocs de llibres rebutjats. El lector de llibres catalans no es desprèn tan fàcilment dels deus ( seus) amics. La qualitat, la finesa, la estilització, el gust dels nostres impressors, dels nostres editors, ressalta i brilla amb unes arestes prou fines i vives perquè hom s’adoni sense esforç de tots els pocs i de cada un dels que hi ha entre tanta paperassa impresa encapçalada amb grollera coloraina.  Llavors ens adonem que l’art d’imprimir llibres és un art ben català. Cada cop que en veiem sotsobrar un en aquesta mena d’apocalipsi literària de Santa Madrona, no podem menys que rescatar-lo.Quan mitja nit s’atansa, les barraques tancades projecten sobre l’empedrat humit i tortuós de les Drassanes una taca bruna. A dintre, com en el somni del fabricant de nines,  en el recó de les meravelles una pantomima comença. Els mil i un personatges escampats pel fullam de les prestatgeries,  premsats dintre d’aquell atapeïment de volums arrenglerats senten la fressa del barri que els envolta i prenen nova vida. És llavors que l’atribulada Valentina surt del braç del Comte Arnau i junt amb els frares de la Inquisició, la Dama de les Camèlies, la família Lloberola i els quatre Mosqueters obren la dansa i ballen uns rigodons amb música de Mozart, mentre Orlando Furioso grata l’estradivàrius i el Divino Impaciente, esverat, damunt un empostissat de Calipèdies i Credos Libertadores, aixeca les mans enlaire i posa els ulls en blanc mentre per la banda de fora un ca vagabund s’apropa zigzaguejant a les tanques de fusta i discretament aixeca la pota del darrera… Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.

Read Full Post »

“ Migdia a Santa Madrona sota l’escall del sol és l’hora de literatura proletària. Tot el paperam escrit que soluciona la lluita de classes té una gran sortida en aquesta hora. Tota la literatura de cara al carrer de títols ressonantsi més o menys socials, comença a vendre-s’hi… De Jaca a Sallent, Al servicio del Pueblo, Qué es Socialismo, Colectivismo, Sindicalismo, Comunismo, Bolchevismo, Espartaquismo, Menchevismo, Reformismo, Cooperativismo, Solidarismo, Anarquismo…¿ Hora de literatura transcendent i melodramàtica editada per Maucci i els de la seva escola… ¿ Quién fue Jesucristo? I d’autors no pas menys transcendentals com el baró de Hollbach…Mitja tarda. Allau de gent bigarrada que cerquen i troben les coses més diferents i oposades. Un bohemi se’n duu Del Born al Plata de Rossinyol. Un intel.lectual carrega amb un volum ben relligat de La Revista de 1926 amb un índex considerable on figuren Crexells, Joaquim Folguera, Soldevila, Puig i Ferreter, Guerau de Liost i d’altres. Tot plegat per catorze rals… Un menestral, bon pare de familia, s’acosta al taulell i amb mà decidida pren un llibre tot esperançador: Cómo se cura el estreñimiento y la diarrea. Per ell, sens dubte, es tracta d’una troballa sense parió. Un artiller, atret pel cromo de sang i fetge de la coberta, compra una obra de Gorki per a la seva promesa.Una edició madrilenya de Por la Concordia de Cambó, naufraga enmig d’un oceà de novel.les semanals, de contes de Calleja i de fullets de literatura detectivesca a trenta cèntims”. 

Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934. 

 “ Probado es que el frenesí por los libros apenas conoce límites. Amantes sunt amentes.  Las búsquedas obstinadas y perseverantes, las incesantes compras y adquisiciones, las pesquisas constantes e indesmayables, constituyen el eje y centro de la actividad del bibliómano, ese ser abocado a ser víctima de aquello que más aprecia. A diferencia del bibliófilo, el bibliómano no posee los libros, sino que se ve poseído por ellos, como certeramente apunta Escuret en su Medicina de las pasiones. No escoge los libros, los amasa. Es un individuo descontento, cuando no infeliz, perpetuamente insatisfecho, pues al momentáneo disfrute de una nueva adquisición largamente anhelada acompaña casi siempre el deseo irresistible, voraz, de otros libros que irremediablemente se verá impelido a agenciarse por todos los medios a su alcance”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp.56

Read Full Post »

El 1939 tornà al despatx del carrer de Girona, 47, i va revenir-li l’afecció apasionada pels llibres. En comprava molts, entre els quals tots els de bibliòfil, i acabà tenin-ne un pis ple. I va muntar una tertúlia al seu despatx amb Josep Porter, Josep M. De Sagarra, Miquel Llor, Josep Brugalla, o fins el meu pare, qui de vegades li havia ofert algun llibre bo i Vall declinava l’oferta i, per torna, li’n regalava un altre. A la Galeria Syra, Vall s’hi deixava caure alguna tarda i hi feia estada. Així va fer amistat amb Pere Pruna, Olivé Busquets, Josep de Togores, Olga Sacharoff, etc.El 1946, però amb data de 1935, Vall publicà en edició de bibliòfil Cinc contes de Miquel Llor. I del 1953 al 1965 edità prop de deu obres a la col.lecció “ Els cinquanta-cinc”, títol que al-ludia al tiratge de la sèrie de bibliòfil. Hi publicà obres de Wilde ( en versió de Joan Cortés), Les olímpiques de Píndar i Sonets de Shakespeare ( traduïts per Joan Triadú), un llibre d’aquest darrer sobre el Collsacabra, Epipsychidion de Shelley traduït pel meu pare, els versos de Kavafis i del “ corneta Rilke”, ambdós en versió de Carles Riba, que Vall va ajudar durant un període perquè pogués fer les traduccions. Va tenir problemes amb censura, però en prescindia. Com a màxim hi posava una frase per fer veure que eran edicions privades. Em deia que mai no hi va perdre diners, que s’hi divertia molt i que grans biblioteques estrangeres li reclamaven els llibres”.

 En l’article “ El bibliòfils Josep M. Vall i Miquel Plana” d’Albert Manent a Serra d’Or, nº 360 de desembre de 1989. 

  “ El tener en nuestras manos la primera edición de un libro de un autor memorable es emocionante. Siempre recordaré cuando fui dueño de la primera edición de Azul… (1888) de Rubén Darío. Esa es otra historia. El libro debe ser venerado, y a pesar de la cibernética, el correo electrónico, y la red con sus múltiples raicillas, seguirá siendo el principal punto de referencia para el genuino conocimiento. Alabada sea la tinta; púrpura, roja, negra, en la nueva civilización del libro.En el III Congreso Internacional de la Lengua, celebrado en Rosario, Argentina, el 20 de noviembre, 2004, José Saramago dijo:’ hagan lo que hagan la Internet y la computadora, no hay nada en el mundo que pueda sustituir al libro. ¿ Por qué? Porque sobre la página de un libro se puede llorar, pero no se puede llorar sobre el disco duro de la computadora’. El demiurgo Borges ya había dicho: ‘ De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su brazo. Ero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación’. 

 Article: “ Bibliofilia: la desaparición del libro y sus lectores”, de Miguel Angel Zapata. A http://people.hofstra.edu/miguel-angel_zapata/essays/Bibliofilia.pdf

Read Full Post »

Read Full Post »

Es ben cert que tots los coleccionistes – mentres l’objecte de llur manía no sia de total absurditat – són respectables en un ò altre aspecte. Ells són los que combaten y retarden en certa manera la universal y inevitable destrucció; salven y conserven lo passat, lo passat selecte.Y jo penso qu’entre tots los coleccionistes aquell qui sent afició pels llibres vells està més inspirat que0ls altres. Perquè no sols conserva, com fan los demés, un objecte d’art ( en aquest cas potser la enquadernació, de bellesa tan espiritual com mecànica), sinó que també conserva allò que per medi de la lletra estampada, fou la expressió directa del esperit. Y fins devegades sol conseguir, per l’afortunada reunió d’aquests tres elements: vella relligadura armoriada, text important y procedencia ilustre, la possessió y guarda de fragments d’història tres voltes viva”. 

                Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).  

“ Las pasiones – animi pathemeta, affectus animi – son deseos  inmoderados, necesidades orgánicas sentidas con sobrada fuerza y violencia. La pasión por los libros – y sé lo que me digo – es una pasión egoísta, excluyente y reconcentrada en sí misma, capaz de proporcionar placeres inmensos, pero también tormentos insufribles; de favorecer altas miras espirituales, pero de alimentar igualmente los más impensables comportamientos y bajas acciones – incluso criminales – en aquellos que la padecen; una pasión, en fin, tiránica y absorvente que ha llevado a más de uno al borde del puro desvarío y de la ruina física y moral. Ejemplos de lo que digo no faltan por desgracia, y en el decurso de los tiempos, pasados y actuales, se pueden encontrar multitud de casos para todos los gustos. Yo mismo podría ser uno de ellos”. 

                        “Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz,

Espasa Calpe, M, 1989, pp. 55.

Read Full Post »

Read Full Post »

“ Es el mateix llibreter qui, per instruirnos, ens precisa la significació d’aquestes darreres denominacions ( Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres). A les explicacions hi acompanya la lectura del següent fragment del llibre de Charles Nodier, ‘ L’Amateur de livres’, que ha tret d’un prestatge de la seva rebotiga: ‘ La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri… Del sublim al ridícul només hi ha un pas. Del bibliòfil al bibliòman tan sols hi ha un tombant. El bibliòfil esdevé sovint bibliòman quan el seu esperit decau o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients, als quals les persones més honorables estan exposades a caure.’

– Així com el bibliòfil – ens diu el llibreter – és l’home que estima els bells llibres, les millors obres de la literatura universal, o els tractats bàsics de la filosofia en bones edicions, els llegeix i els guarda, magníficament relligats, com a testimoni de bon gust, com a sublimació bibliogràfica, el bibliòman, igual que el bibliòlatra, constitueix una desviació o exageració del primer. El bibliòfil és el que estima els llibres, el bibliòman i el bibliòlatra  són els que els adoren, els que de l’amor han passat a una passió excessiva, desenfrenada i, a voltes, anormal. 

Article: “ Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres”, de LLucià Canal a La Nau del 7 de novembre de 1932. ( Crec que Llucià Canal és el pseudònim d’Agustí Palau, fill d’Antoni Palau i Dulcet.)  

  “ Lo que el librero nunca le contará”. Cinc normes i un corolari força interesants sobre com comportar-se amb un llibreter, com tractar amb generositat el llibreter per poder entrar sense problema en el “ camp minat de llibres”;  no parlar de preus; ser amic d’ells; ésser humils i respectar el seu treball, per acabar tenint en compte la seva paciència.  

  Un altre Art. a Bibliofilia.com. Molt interessant .                  http://www.bibliofilia.com/Html/curso/loqueellibrero.htm

Read Full Post »