Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

              

                                   abril-apelles-mestres-si.JPG                                 

                                                                    Abril – Apel.les Mestres

          “ Potser no cal assenyalar que l’art medieval i l’art japonès produïren grans obres en l’àmbit de la il.lustració, del gravat i en definitiva del llibre. Perquè el món real per a Joan D’Ivori, el món en el qual es mogué amb fluïdesa, el que conegué i estimà, fou el del llibre. Se sentí feliç il.lustrant llibres que parlaven del món del llibre. I en féu molts: La vida del libro ( Cámara Oficial del Libro, 1934), els contes “ El darrer llibre” de Daudet i “ En Quicu dels llibres” de J. Pons i Massaveu, dins del volum Contes de bibliòfil ( Institut Català de les Arts del Llibre, 1924); Un libro viejo de José Feliu i Codina ( Miquel i Planas, 1926), La librería ( Miquel Rius, 1921), La llegenda del llibreter assassí de Barcelona ( Miquel i Plans, 1928)”.

  

            Article: “ D’Ivori, artista del llibre” de Montserrat Castillo a la revista Serra d’Or, núm. 454 d’octubre de 1997, pp. 49-50.

                 blanquerna-ramon-llull-si.JPG

 

                                           Blanquerna – Llull 

 

 

 

  “ Me pregunté muchas veces por qué conservo libros que sólo en un futuro remoto podrían auxiliarme, títulos alejados de los recorridos más habituales, aquellos que he leído una vez y no volverán a abrir sus páginas en muchos años. ¡ Tal vez nunca¡ Pero cómo deshacerme, por ejemplo, de El llamado de la selva sin borrar uno de los ladrillos de mi infancia, o Zorba, que selló con un llanto mi adolescencia, La hora veinticinco, y tantos otros hace años relegados a los estantes más altos, enteros, sin embargo, y mudos, en la sagrada fidelidad que nos adjudicamos.            A menudo es más difícil deshacerse de un libro que obtenerlo. Se adhieren con un pacto de necesidad y olvido, tal si fueran testigos de un momento en nuestras vidas al que no regresaremos. Pero mientras permanezcan ahí, creemos sumarlos. He visto que muchos fechan el día, el mes y el año de la lectura; trazan un discreto calendario. Otros escriben su nombre en la primera pàgina, antes de prestarlos, anotan en una agenda al destinatario y le añaden la fecha. He visto tomos sellados, como los de las bibliotecas públicas, o con una delicada tarjeta del propietario deslizada en su interior. Nadie quiere extraviar un libro. Preferimos perder un anillo, un reloj, el paraguas, que el libro cuyas páginas ya no leeremos pero conservan, en la sonoridad de su título, una antigua y tal vez perdida emoción.            Sucede que, al fin, el tamaño de la biblioteca importa. Quedan exhibidas como un gran cerebro abierto, bajo miserables excusas y falsas modestias. Conocí a un profesor de lenguas clásicas que demoraba, adrede, la preparación del café en su cocina, para que la visita pudiese admirar los títulos de sus anaqueles. Cuando comprobaba que el hecho estaba consumado, ingresaba a la sala con la bandeja y una sonrisa de satisfacción.

            Los lectores espiamos la biblioteca de los amigos, aunque sólo sea por distraernos. A veces para descubrir un libro que quisiéramos leer y no tenemos, otras por saber qué ha comido el animal que tenemos enfrente. Dejamos a un colega sentado en la sala y de regreso lo hallamos invariablemente de pie, husmeando nuestros libros.

  

DOMÍNGUEZ, Carlos María: La casa de papel, ed. Mondadori, col Literatura, 241; Barcelona, 2007, pp. 24-25.

                  amor-y-psiquis-apulei-si.JPG

                                             Amor i psiquis – Apulei

Read Full Post »

    

               dafnis-y-cloe.jpg

  “ El llibreter de vell sap què te a la botiga, què circula pel mercat, com buscar quelcom. És més bon cercador que el cercador del seu ordinador. Si mireu els catàlegs dels gremis de llibreters de vell i de col.lecció, si fullegeu els butlletins diversos que en aquest camp circulen, us adonareu del magnífic servei que fan, no només als col.leccionistes més enderiats o als buscadors d’especialitats, sinó a tots nosaltres. Si no som col.leccionistes, si no comprem per la raresa o la bellesa o el valor monetari del volum, també trobarem tot d’una aquell llibre que pot interessar-nos. I és en aquestes llibreries que hem adquirit un volum que ens cridava no sabíem per què, i que ha resultat una troballa, ens ha descobert un autor que desconeixíem, una forma de creació reveladora. Sí: el gran atlas dels llibres de vell ens convida a recórrer els seus camins i viaranys, perquè en aquest atlas hi ha més d’un món, hi ha universos i més universos”.

              Josep Vallverdú, al.locució el 19 de setembre de 2008 en motiu de la Fira del Llibre Vell a Barcelona.                                                          

virtuts-del-cagar.jpg

“Libros y “bouquins”: “ Libros, libros antiguos y modernos, viejos y nuevos, en ediciones de lujo y en ediciones corrientes… No será que no se haya hablado suficientemente de ellos. Existen millares de libros destinados a hablar del Libro, así, con mayúscula.

             Sin embargo, la naturaleza del libro como objeto de colección, la esencia de la pasión de la bibliofilia no es exactamente comprendida por todo el mundo. Incluso un moralista como Jean de La Bruyère, tan justo por lo gteneral en sus sarcasmos, erró el tiro al trazar el carácter del bibliófilo, definiéndole como un individuo que jamás leía.

            Henri Beraldi, bibliófilo y escritor, le replicó con e

stas palabras:’ No tenéis la menor idea de lo que son los bellos libros. Lo que os hace falta son gruesos infolios, recubiertos de papel azul, puestos en desorden sobre una mesa, y que llenáis de borrones de tinta, mientras señaláis las páginas que os interesan acodillando las hojas… Pero , tranquilizaos, todos conocemos esta clase de libros: se llaman “bouquins”. Se trata de una biblioteca de trabajo, como la poseemos todos. ¡ Pero jamás será una biblioteca de bibliófilo¡.”.

              Bibliopola. Libros, libros y… más libros de Sempronio, S.A.D.A.G., Barcelona, 1959, pp. 7-8.

                                           dibuixexbloguis1.jpg

Read Full Post »

                                    goig-vnv4.jpg

          

          Dies enrere vaig posar una part d’un  article sobre goigs, perquè l’original és una mica llarg, avui hi poso la segona part de l’article de Carles Babot.

                                 

                                logo-amics216.jpg

                                           Assocamicsdelsgoigs

                                    

 

                                                  “Apologia dels Goigs  

           Sorprèn que els humils fulls que anomenem goigs hagin arribat a interesar no sols molts col.leccionistes des de fa més de cent anys, sinó també els estudiosos, investigadors i erudits, especialmente en els darrers temps.

            I per què són interessants dins el camp de la literatuta catalana, a més del seu valor religiós? Doncs, per la senzilla raó, entre d’altres, que en els anys en què el català escrit havia estat pràcticament abandonat i menyspreat com a llengua vehicle de cultura i manifestació autèntica de l’ànima del nostre poble, els goigs varen seguir component-se i imprimint-se en els fulls volanders que han estat, des dels primers temps de la impremta, els únics papers impresos que han arribat sempre, ininterrompudament, a les mans del poble, a tores les llars, i eren cantats, els diez festius. I rfemarquem el mot sempre, inclosa l’època de máxima decadencia del català literari.

            A més d’aquesta perennitat, els goigs permeten l’estudi ( que cada dia caldria aprofondir més) de l’evolució i ortografía del llenguatge a través del temps i de la seva major o menor puresa; extrems que poden observar-se en les edicions successives dels goigs propis d’una advocació concreta, igualment els dedicats a la Verge d’un santuari com a un determinat sant.

 

                                           

                                     goig-vnv6.jpg             

           Són, també, un bon element per estudiar la tipografia i ornamentació en el transcurs dels anys. Hi figuren gravats, normalment al boix o xilogràfics, d’una gran ingenuïtat, que contrasten amb els realitzats per una mà mestra.

                                                 goig-ec-ricart1.jpg

                                                                E.C.Ricart

            Aquestes breus notes no són lloc adient per a considerar els valors dels goigs com a manifestació religiosa, ni nosaltres persona preparada per a fer-ho; però salta a la vista el seu valor teològic, hagiogràfic, etc.

            Altrament, són un document preciós per a demostrar la unitat de la llengua propia de tots els països catalans. N’és una mostra definitiva la lletra dels goigs de la mare de Déu del Roser, que s’havia atribüit a Sant Vicent Ferrer, text imprès al llarg de les centúries no sols a moltíssimes ciutats i viles de Catalunya, sinó també a Perpinyà, a Mallorca, a Maó, a València…

                                 rosermar-7-goigs.jpg

            I és que tots els pobles de la nostra llengua, tots, han lloat i pregat la Verge maria amb les mateixes paraules, sorgides d’una única ànima col.lectiva. No és aquest un mérit imponderable dels goigs?.

            En definitiva: col.leccionar goigs, llegir-los, estudiar-los i, essencialment, cantar-los, és en veritat digne de tota lloança. I els bibliòfils, els qui estimen i admiren els papers amorosament impresos, trobaran exemplars, antics i moderns, d’una gran bellesa.

                                       amics.JPG

         

                                                Esment Bibliogràfic

            Volem cloure aquestes notes amb unes lí nies de reconeixement al professor Antoni Comas I Pujol, nat el 1931 i mort l’any passat, en plena maduresa intel.lectual, quan molt i bo podíem esperar-ne. Catedràtic de llengua i litertura catalana a la Universitat de Barcelona, en la seva obra cabdal, el volum quart de la Història de la Literatura Catalana ( Barcelona, 1972; els tres primers són de Martí de Riquer), dedicà més de trenta pàgines ( 213 a 248) a l’estudi dels goigs.

 

               Abans s’havien publicat treballs tan notables com els dos volums de Joan Amades i Josep Colomines, Els Goigs ( 1946-1948) o el capítol VIII del Llibre d’or del Rosari a Catalunya, de Valeri Serra i Boldú ( 1925), però per ser edicions de bibliòfil no podien arribar a totes les mans. Les referències als goigs en els manuals i estudis d’història de la literatura eren molt breus o inexistents, i fou Antoni Comas qui va valorar-los totalment ( no sols com a gènere poètic, sinó en els altres aspectos abans esmentats), incorporant-los a l’obra mencionada, veritable monument a les lletres catalanes”.

             Carles Babot Boixeda. A la Revista de llibreria Antiquària, nº 3, abril 1982, pp. 19-22.

                    

                                  g_penedesencs150.jpg

Read Full Post »

         

                   andrea-palladio-i-quattro-libri-dellarchitettura-venecia-d-franceschi1570.jpg

           Andrea Palladio. I quattro libri dell’archittetura. Venècia. D. Franceschi, 1570.

“ Un lector corrent ben poques vegades coneix amb exactitud allò que li ve de gust llegir; només disposa dels indicis i les figures canviants d’unes expectatives difuses i imprecises. Aquí és el llibre el que delimita i crea el topos: serà quan acabi la lectura quan podrà formular els motius que l’han portat fins a ella. No podrà, doncs, dir que ha anat a buscar tal llibre perquè sabia que era el que més convenia a certes necessitats que ja coneixíem. Més aviat és al contrari: és el llibre el que ha inventat la seva pròpia necessitat; són els llibres llegits els que ens permeten anomenar les nostres expectatives i no a l’inrevés.

 

            Són apreciacions vàlides per a un conjunt molt ampli de lectures ‘corrents’, que van des de les lectures de novel.les d’entreteniment i les d’autoexploració personal, fins a les de creació literària de qualitat i d’assaigs crítics; lectures en què el lector tria sobretot guiant-se per indicis i intuïcions, on el llibre no es localitza seguint una prescripció clara; llibre i lector es troben en un vagabundejar lliure i difús, en el qual també compten les dificultats, les limitacions i l’oportunitat. Aquí, trobar no és localitzar; la lògica de la trobada no és la lògica de la necessitat. És la lògica del desig, impossible de tancar en un algoritme numèric.

 

            El llibre de paper posseeix un conjunt d’engranatges amb la funció de permetre l’orientació del lector, oferint-li els indicis per a l’elecció de les seves pròximes lectures; són mecanismes eficaços per invisibles, es troben sempre davant nostre però sense que gairebé els notem i el seu funcionament ens sembla del tot natural. Bona part d’aquests dispositius estan inscrits en la forma material del llibre, en són indissociables. Les peculiaritats de la forma del llibre – la tipografia, els formats, les il.lustracions, els colors, els símbols editorials, les col.leccions, les faixes, les frases de la solapa o la contraportada – constitueixen un llenguatge particular amb el qual els editors despleguen la seva eloqüencia per intentar seduir els lectors atents. Els significats i les regles propis d’aquest llenguatge s’han definit després de segles d’història, conformen un paisatge ple de sentit pels lectors, en el qual escollir una nova lectura és sobretot un joc, un moment de plaer. Ens preguntem llavors quin serà el preu que pagarem si abandonem tot això; no només perquè prescindirem d’un patrimoni cultural complex, sinó perquè la seva funció en el conjunt del sistema llibre, tal com avui el coneixem, és molt més determinant del que pot semblar a simple vista”.

  

                        Article de Antonio Ramírez: “ Entre cru i cuit. El llibre sense mediadors”, a L’Avenç 342 de gener de 2009. Tot  l’article és força interessant.

                  anselm-turmeda-llibre-de-sent-sovi-segle-xv.jpg                                                    Anselm Turmeda. Llibre de Sant Soví. Segle XV.     

 “ Los libros son los hijos espirituales de los hombres, y así como a los hijos humanos, cuando vienen al mundo, lo primero que se hace es dotarles de una envoltura que les preserve de las inclemencias del tiempo y los ponga en condiciones de vivir, los hombres antiguos tenían tal cariño por sus hijos espirituales – los libros – , que procuraban desde el primer estado de conservación posible, y para ello tenían en cuenta dos cosas principalísimas, que constituyen una severa lección para los hombres de ahora, que no se preocupan de estos dos puntos esenciales, y por lo cual la mayoría de los libros de hoy no podrán tener la duración que han tenido y tendrán los antiguos.

 

            Estas dos condiciones esenciales, aparte del papel y de la tinta, son las márgenes del libro y la encuadernación. Todos los libros antiguos se escribían o se imprimían dejando grandes márgenes blancas al texto; estas márgenes no tenían otro objeto que preservar lo escrito o impreso, bien para que al pasar las hojas no se ensuciase el texto con los dedos, o bien porque la humedad u otra cosa, incluso el fuego, en muchísimos casos sólo destruyen las márgenes y se conserva el centro del libro; por esto, cuantas más márgenes tiene un libro, mayores son las probabilidades que tiene de duración el texto, y nunca pensaron que estas márgenes fueran cortadas, pues incluso ponían los rótulos de las obras en los cantos, como si con esto quisieran significar que el mutilar las márgenes era ‘tabú’”.

  

            VINDEL, Fco. Solaces Bibliográficos. I.N.L.E., Madrid, 1942; pp. 27-28.

           

                  blaeu-nuevo-atlas-o-teatro-del-mundo-amsterdam-j-blaeu-1659-v1-07-cm-5004.jpg

                Nuevo Atlas o Teatro del Mundo. J. Blaeu, Amsterdam, 1659.

                                                                 dibuixexbloguis1.jpg   

Read Full Post »

                                       

                  prat1.gif

          Moltes vegades parlem, llegim, veiem i mirem Goigs i donem per sabut què són, quèsignifican, com es fan , i qui els feia i fa, però jo no ho tinc tan clar, és per això que mirant la Revista de Llibreria Antiquària, número 3, de l’abril de 1982, he trobat un article de Carles Babot, que de manera clara i senzilla explica una mica aquest món dels Goigs, el poso aquí perquè tots aquells que com jo no saben tot el que voldrien i volen aprendre una mica més puguin fer una ullada i posar-se al dia en quan a Goigs, o al menys iniciar-se una mica.

            Aconsello també, per posar-se més al dia i gaudir d’una estona “goigsosa” mirar el vlok Bibliogoigs, val la pena.  I si us aneu animant també haurien de mirar un article: “Quin goig de Goigs”  d’Amadeu Pons a la revista “bid”, n. 14 de juny del 2005, on explica unes quantes coses més.

         

                          vilanova1.gif

  Què són els “Goigs

            Qui més qui menys, tots els catalans que estimen la terra saben què són els goigs. Uns fulls de paper, generalment blanc, de format foli, en els quals hi ha uns versos, impresos a dues o tres columnas, presidits per un gravat o imatge del Sant Crist, de la Verge Maria o d’algun sant, amb ornaments complementaris. Si són moderns, acostumen a portar la melodía per a cantar-los, i al final hi va una oració, abans en llatí i ara en català, que demana la poderosa intercessió del benaventurat a qui dirigim les deprecacions i de qui hem cantat lloances. Text i gravat dins d’una orla tipográfica, més o menys artística.

            Concretaren una mica més si diem que els goigs, tal com els defineix Antoni Comas, “ són un gènere poètic semipopular d’arrel medieval, àmpliament conreat als països catalans fins a l’actualitat. Els goigs són unes cançons religioses que lloen les Excel.lències de Nostre Senyor, de la Verge i dels sants, gairebé sempre sota una advocació concreta. Són, doncs, una forma de litúrgia popular practicada en actes de devoció col.lectiva…”. Formen part de la cerimònia ja que encara són ( si bé no tant com anys enrera) la “cloenda” dels actes col.lectius de culte com la missa major del dia del sant patró del poble, o de la capella o ermita, o el final dels cultes diaris propis de les novenes. 

           Quant a la forma, els goigs són poesies de versos de set síl.labes que s’inicien amb una estrofa de quatre versos, seguida de set o vuit darrers versos de la quarteta d’entrada. Acaben amb la tornada final de quatre versos; d’aquests, els dos darrers són els mateixos dos últims repetits a cada estrofa. Aquesta és la composició normal, però també s’han escrit goigs en forma de codolada ( versos alternativament llargs i curts), tornades amb cinc versos, etc.

            De les melodies per a cantar-los podem dir que les antigues són anònimes ( com també ho són la majoria de lletres de la vellúria) i s’apliquen, algunes, a diferents goigs. Mn. Baldelló va recollir-ne cent en el seu Cançoner popular religiós de Catalunya ( 1932). Des del segle passat, tots els nostres Mestres compositors han musicat bon nombre dels goigs escrits pels principals poetes de la literatura catalana contemporània. 

           Per què d’aquestes composicions poético-religioses en diuen goigs?. Ja en el segle XII la literatura ofereix en llatí obres en prosa o en vers que canten els goigs ( gaudia) de la Verge Maria, tant de la seva vida terrenal com de l’assumpció celestial. Amb el naixement literari de les llengües romàniques, aquestes poètiques oracions es traduiran a la llengua vulgar i així continuaran cantant-se els goigs de la Mare de Déu. Quan les formes poètiques i musicals dels goigs dedicats a la Verge s’aplicaren a cantar les glòries dels sants, començà a donar-se el nom de goigs, a voltes molt impròpiament, a totes les oracions similars, amb oblit gairebé sempre de la denominació de “llaus” o “llaors”, propia de les dedicades als sants o a Nostre Senyor. Muntaner, en la seva Crònica, no utilitza la paraula “goigs” quan diu que vint-i-tres diez abans de Sant Pere ( 6-VI-1305), a l’hora de vespres, estant a Gal.lípoli, Bernat de Ventaiola ( “ qui era de Llobregat”), cridà les “llaus” del benaventurat sant Pere “ de Roma”.

                       sants-de-llibres.jpg

Read Full Post »

                           biblia-valenciana3.jpg  

                                                  Bíblia Valenciana

                                                                  Bonifaci Ferrer, 1478

    

 “ El grup erudit i col.leccionista tingué un exemple insigne en Marià Aguiló, que a partir de l’any 1873 havia començat la publicació dels fascicles que componen el Cançoner de les obretes més divulgades en nostra llengua materna,  compostos en caràcters gòtics i ornats amb gravats i vinyetes antics o d’inspiració antiga. Aquest exemple trobà imitadors en els component de la Societat Catalana de Bibliòfils i en els ‘tres companys bibliòfils’ que editaren el Recull de textes catalans antichs.

               La Societat Catalana de Bibliòfils entre els anys 1906 i 1912 publicà vuit volums, tots consagrats a l’edició d’antics textos catalans, menys un que conté l’Elogi de la follia, d’Erasme, traduït al català per J. Pin i Soler, i un facsímil de la traducció catalana de la Visió delectable d’Alfonso de la Torre, impresa a Barcelona en 1484. La impressió d’aquests llibres anà a càrrec del taller d’Oliva de Vilanova. 

           Els editors del Recull de textes catalans antichs foren els ‘tres companys bibliòfils’ Lluís Fraudo de Saint Germain ( 1867-1957), Ignasi de Janer ( 1869-1919) i Ernest Moliné i Brasés ( 1868-1940), els quals signaven els pròlegs amb les seves inicials. Ignasi de Janer es retirà d’aquesta empresa abans d’acabar i for substituït per Ramon Miquel i Planas ( 1874-1950), que era més jove que els seus companys, però estava molt lligat amb els nostres elements tradicionals, especialment amb el grup que aleshores dominava a la Reial Acadèmia de Bones lletres. Entre 1906 i 1917 els ‘tres companys’ publicaren 18 fascicles, amb vinyetes i gravats antics o de gust arqueològic. Aquests volums s’imprimiren a la tipografia La Acadèmica, de Serra germans i Russell, que en aquell moment es trobava en el seu apogeu.

            Aquestes dues sèries són veritables models de bona bibliofília. Cap dels volums o fascicles que les componen no és un obra per tapar, però tots són obres tipogràficament perfectes. Cal remarcar, primerament, la qualitat del paper de fil pur de la casa Guarro, verjurat en les edicions de la Societat i setinat en les del Recull. Després del temps transcorregut, aquest paper té la mateixa blancor de quan va sortir del molí. Un judici igualment favorable hem de fer dels tipus i de la composició tipogràfica. Els tipus, gòtics o romans, foren fosos expressament per a la Societat i els emprats en el Recull ho foren a despeses d’aquella. Els gòtics foren dibuixts per Eudald Canibell i Sangenís ( 1858-1928)”.

 

             Article de Pere Bohigas, “ La bibliofília modernista” a Serra d’Or, nº 135 de desembre de 1970, pp. 60.  

                           furs-del-rey-en-jaume-i-1261.JPG                                                        Furs del Rei en Jaume I, 1261  

“ Un papel bello y duradero. La mayoría de las ediciones modernas se hacen sobre papeles de pastas mecánicas y químicas mezcladas, obtenidas especialmente de las coníferas, de la madera; algunos con papel fabricado con pastas elaboradas a base de trapos y desperdicios de algodón, asimismo. Mezclados. Sólo los papeles de china y japón y los de barba son, no obstante, los buenos y duraderos. Estos papeles, llamados también holandeses, son de un sonoro carteo, y dan al libro una presentación, un peso, una solidez irreprochable, como los mármoles al templo: los papeles de hilo, de los Molinos de Arches ( Vosgos) y de Saint-Omer, en Francia; de Val Gilder, de Amsterdam; los ingleses, muy encolados y de extremada blancura, los procedentes del Valle del Vire; en Normandía, donde hasta hace poco se mantenía una tradicional fabricación de papeles de tina y de molinos papeleros: los magníficos papeles nuestros, en fin, los procedentes de los molinos de Valencia y Cataluña, entre los que descuellan por sus valores internacionales los de Játiva y Toledo en la Edad Media, y los de Guarro en los pasados siglos, papeles estos últimos que en tan alto grado favorecieron al auge alcanzado por nuestros gloriosos impresores: los Ibarra, Benito, Monforte, etc.”.  

LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del ibro antiguo, El Bibliófilo, M, 1947; pp. 11.

                               dibuixexbloguis1.jpg

Read Full Post »

¿ Acudits ?

    

               

                 jordi-labanda-2.jpg

¿ Porqué no puedes ir a la fiesta disfrazada de princesa Disney como el resto de las niñas? ( ja ja)

Trazo Suelto de Joma i Si te he visto no me acuerdo de Jordi Labanda, són uns dels pitjots, ¿ acudits?, ¿ ‘humoritats’ ?, ¿ gracietes?, que he vist mai.  

          No sóc entés en aquestes coses, però sé el que m’agrada i el que no m’agrada i potser aquests senyors tenen grans admiradors i fins i tot  per els crítics són uns grans “humoristes” o com sel’s digui als senyors que dibuxen coses i de vegades hi posen un text per, crec que en teoría, fer, al menys, una miqueta de gràcia. 

           A mi no em fan gens de gràcia i els trobo tan dolents que, tant que no sé com expressar-ho.

            La Vanguardia té pàgines molt bones, articulistes molt bons, setmanaris com ES, dels dissabtes, que a mi m’agrada molt, el trobo força interessant, amb poques pàgines, però molt ben aprofitades. 

           El setmanari cultural i fins i tot el Què fem em semblen bons i ben fets, res a veure amb el Cultural de l’Avui dels dijous que és, per mi, molt molt dolent, amb molta imatge sobrant, molts espais en blanc ( els millors) i poques paraules i és d’agrair que hagin tret els numerets que posaven a les critiques dels llibres, amb unes puntuacions que de vegades ja et treien les ganes de llegir la crítica. 

           Però volia parlar del Joma i del Labanda, crec que La Vanguardia hauria de buscar altres col.laboradors per posar acudits o pàgines humorístiques, si,  pàgines, perquè les cosetes que dibuixa i a vegades escriu  el senyor Labanda ocupen una pàgina sencera, malaguanyada, i els dibuixets del senyor Joma de grecs, llatins, alcaldes, siris i troians i altres personatges històrics i ‘nohistòrics’ són bastant desagradables, no tenen cap gràcia ( per mi), no tenen res pel que valgui la pena mirar-s’ho i si vol dir coses sobre història i política no és necessari dibuixar la merdeta de ninots que dibuixa. 

           Hi ha coses que m’agraden molt, poc, una mica, i coses que no m’agraden mai. Amb els ‘acudits’ d’aquests senyors em passa això, no m’agraden ni per casualitat, però  com diu Plini ( un veí) hi ha colors per a tots els gustos i segurament els entesos i crítics pensaran de manera diferent.

            Ara que, el Magret d’ànec Rossini, que el Santi Santamaria explica a la pàgina 68, em fa oblidar els “acudits” dels senyors Joma i Labanda, i com són les 12:30 del migdia m’ha agafat gana, i fins i tot la foto de l’ànec preparat,  per molt que ocupi entre  dues pàgines no fa cap nosa, és com una pintura, ep, si dic això els crítics s’enfilaran per algun lloc.

            Com diu un senyor polac a Polònia, algú ho havia de dir i feia temps que tenia ganes d’escriure sobre això.

 

                      joma-04_01_09.jpgNo és veu gaire bé ( ho sento), a dalt posa: “Odisea: Ulises no reconoce su tierra por voluntad de Atenea”.  ( jo jo)

Read Full Post »

          biblelatin-paris-1510.jpg

                                          Bíblia llatina, 1510, Paris

 “ En la història nova de Catalunya, cap cosa no s’és produïda per saltum; com en la naturalesa, en la història de la nostra cultura tot té la seva naixença lògica, el seu desdoblament natural, la seva vertebració orgànica. Dels tres noms de persona, dels tres llibres històricment protocanònics, suara esmentats , prenen derivació totes les activitats intel.lectuals del nou ordre de coses  dins el qual Catalunya va renovellar-se.

            Del Torres i Amat és filla la nostra activitat històrico-literària i bibliogràfica; Milà i Fontanals i Marian Aguiló, l’investigador de la literatura catalana antiga i l’investigador del nostre antic patrimoni bibliogràfic, en el Torres Amat tenen llur filiació. Milà i Aguiló donen fonament a la Bibliofília. Aquesta, per llei natural, dins l’ordre del temps es produeix més tard: avui, però, la Bibliofília catalana compta com a veritable valor de reintegració cultural, té distincions ben específiques, per a poder ésser comptada com a activitat especial: mai, però, separada de la literatura i de la cultura general. La Bibliofília té a Catalunya una avior que remunta als orígens del llibre mateix; les biblioteques monacals i senyorials catalanes tenen llarga i bella història a escriure; però, sense desplaçar-nos dels nostres dies, podem expressar així la trajectòria genètica de la moderna Bibliofília catalana: Torres Amat – Aguiló – Font de Rubinat. Quan don Pau Font de Rubinat obre les portes de casa seva, plena de llibres; quan ell obre els seus llavis per parlar-ne, neix la Bibliofília, un dels aspectes culturals més encisadors del Renaixement català”.

  

            Article de Jaume Barrera: Pau Font de Rubinat, a la Revista Papyrus, B, 1936, nº 2, pp. 70-71.

                                       biblia-valenciana1.jpg                                                               

                     Bíblia Valenciana         

 “ Hay muchas más librerías de lance en Barcelona: una, la de Porté(sic), en un principal de la calle Montesión; otra, la antigua de Babra, en la calle de Canuda, al frente de la que está Vindel, otro erudito en su oficio. Después hay tres en la calle de Tallers, varias en la de Aribau, Muntaner, Rambla de Santa Mónica, Aragón, Paja, Aviñó, Escudillers, Urgel… El mercado de libros de Santa Madrona, las ferias domingueras en el Paralelo, algunos puestos en los Encantes… Hay además muchos más libreros, peritos en su oficio, de los que no puedo ocuparme con detenimiento por falta de espacio; pero quiero significar que Creus, Royo, Mallafré, García; Herrero, Usón – de estos dos últimos hablaré en otra oportunidad – y otros han sabido hacer de sus establecimientos respectivos lugares agradables y cantera inagotable para el que sabe sentir el placer inefable de pasar un rato revolviendo libros viejos y estampas descoloridas por el tiempo y por las manos que suavemente se han posado sobre ellas”.                          Article: “Mas libreros” de Gabriel Trillas a Las Noticias de 31 de gener de 1931.  

            (( ¡ Qué tiempos aquellos ¡, que va dir no sé qui i no és un rodolí))

                        bible42.jpg

                                                       Bíblia 42

                                              dibuixexbloguis1.jpg

Read Full Post »

          bible-latin-hanau-1603.jpg

                                   Bíblia Llatina, Hanau, 1603

 “ Malgrat que en el segle que ens toca viure la diversitat i fertilitat informàtica és immensament rica i poderosa, el llibre continua essent la columna vertebral i centre indiscutible de meditació, com si fos el poderós mirall de la nostra consciencia, de la nostra sensibilitat i en definitiva, de la nostra personalitat. I al dir mirall, inevitablement penso altre cop en Guttenberg, el gran geni del que encara tots vivim del seu heretatge, també tallador de diamants i constructor d’espills a Estrasburg, en la seva joventut. És que veritablement tots plegats ens podem allunyar de la idea, que un bon llibre no reflecteix les oscil.lacions del nostre esperit? Sigui novel.la, poesia, assaig, filosofia, art o ciència? L’home intel.ligent necessita sempre de la solitud punyent d’un llibre. Un bon llibre finalment és un mirall.            Doncs bé, en mig d’aquest esplèndid vendaval de fulles impreses, planes del perfum del temps, aquest volum – oh volum de pàgines prenyades de qualitat ¡ – aquest llibre que és vell perquè fou jove, com el jove d’avui que ja és el vell de demà, que té tot l’encant de milers d’ulls que li han robat la saba del misteri amagat darrera la lletra, no és un veritable tresor? Llibre tocat i palpat per mans desconegudes, llibre reposat en les estanteries de l’amor, llibre que ha fet plorar i riure, llibre que com indiscret i callat solitari ens ha quedat com objecte preciós de les difícils passes humanes. Llibre testimoni, llibres que no supliquen res emperò sí que exigeixen de l’hospitalitat dels homes sensibles.            Si els avantpassats ens deixen, aquests llibres vells de joventut, assumiran respectuosament la seva absència.            Un llibre vetust, en certa manera, ens perdona, elegantment, la nostra ignorància”.  

Modest Cuixart, en el pregó : “ Crida de la XXXIV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, el 19 de setembre de 1985. Ed. Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, B, 1985. (1 full de la casa Guarro, doblegat).

                              bible-london-1643.jpg                                                   Bíblia, London, 1643 

 “ Cierto literato francés llegaba a ver, con su portentosa imaginación, en las letras de nuestro alfabeto el mismo valor ideográfico de la escritura primitiva simbólica o jeroglífica, y así, decía que la A era el símbolo de la amistad, y sus trazos semejan dos amigos que se encuentran, se saludan y se estrechan la mano; la Y, es el suplicante que se arrodilla y eleva los brazos al cielo, o la confluencia de dos ríos; la K, es el ángulo de incidencia igual al de reflexión, una de las claves de la Geometría; la O, es el sol, la luz, el triunfo; la J, es el cuerno de la abundancia; la R, representa el reposo, es el caminante que se apoya en su bastón; la C, es la luna, la letra de los enamorados; la X, es el martillo y la balanza; la V, es el vaso de vino; la M, es la montaña y el valle; la S, la serpiente; la Z, en fin, es el rayo, el poder infinito de Dios. Creemos positivamente que hay un tipo de letra representativa del mundo medieval, como la hay del clasicismo que informa el Renacimiento y del puritanismo que acompaña a la Reforma, del espíritu absolutista de Luis XIV, de la vida cortesana picaresca y sensual de Versalles, y de la revolución francesa, del triunfo de las democracias, del modernismo y aun de la forma ideológica comunista. En otras esferas hay tipos especialmente adecuados para la poesía y para la prosa, para el libro de rezo y la oración; y para la ciencia, para la filosofía y para el libro de arte. El editor, pensadamente unas veces y otras al recoger, sin pensar, el espíritu de su época, o por mera intuición, es el artista encargado de crear la bella arquitectura del libro, la que más tarde ha de darle valor excepcional en el mercado de anticuario y trocarse en objeto de disputa entre bibliófilos”. 

                        LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del ibro antiguo, El Bibliófilo, M, 1947; pp. 11-12.

                     bible-oxford-1783.jpg

                                       Bíblia, Oxford, 1783

Read Full Post »

edp522.jpg

Biblioabrazo.: vlok/web sobre Biblioteques Escolars i Literatura Infantil. Molt interessant ( de Cáceres). Http://biblioabrazo.wordpress.com.

 

  Biblioaccés:  vlok de la biblioteca da La Ràpita a Santa Maria i els Monjos. http://biblioaccesrapita.blogspot.com/ .

 Biblioarqueología: biblioteca online i oberta sobre temes d’arqueologia medieval, dirigida per el Grup d’Investigació “ Toponimia, Historia y Arqueología del Reino de Granada”. Http://www.biblioarqueologia.com. 

 Biblioasturias: revista de les biblioteques asturianes.
http://www.asturias.es/portal/site/Asturias/menuitem.fe57bf7c5fd38046e44f5310bb30a0a0/?vgnextoid=e68660c487e50110VgnVCM10000097030a0aRCRD&i18n.http.lang=es

 

Biblioblog 3: bitàcora sobre biblioteques, tecnologies per a les biblioteques i recursos. Des del 2003 a la Universitat de Salamanca. Molta informació sobre biblioteques. Http://diarium.usal.es/biblioblog.

  BiblioCAD: biblioteca de recursos CAD per el disseny i la construcció .Http://www.bibliocad.com.

  Bibliocafé. Libros y encuentros. Café i Llibreria. A València amb llibres i revistes a disposició dels clients i també botiga de llibres. C/ Amadeo de Saboya, 17. Tel. 963207186. Http://www.bibliocafe.es/quienes.php.

  Bibliocafeando: apartat del vlok BiblioCafé a disposició de qui vulgui posar-hi relats. Poemes o reflexions. També amb Tallers, Tertulies, Cursos.

 Bibliocafenautes: aquells que segueixen aquest vlok ( BiblioCafé) i col.laboren amb aportacions diverses. Http://www.bibliocafe.es/publicacions.php. 

Bibliodependiente: com a sinònim de biblioadicte a: Http://forcolaediciones.com/blog/maestro-argüelles. 

 Biblio-iconográfico: a la Revista de Llibreria Antiquària, nº 0, d’octubre de 1980 surten alguns catàlegs de llibreries barcelonines, en una: Orbiblio ( R. Burguet, Cucurulla, 9, 3er), en el nº 49 apareixen les següents dades bibliogràfiques: 

           VINDEL, Fco.- Manual Gráfico-Descriptivo del Bibliófilo Hispano-Americano ( 1475_1850). Madrid, 1930-1933. Tomos I-XII. En junto, 3781 p., 32 cm. Enc. En 11 vols. Importante repertorio biblio-iconográfico español. 3442 libros descritos e ilustrados con la reproducción facsimilar de las respectivas portadas o de alguna página, o formato exacto. 60.000.

    Bibliofilia 2: vlok de la Rina per amants del llibre. Http://clubbibliofilia.blogspot.com. Vlok en el que es troven les Bibliointerviews: entrevistes que realitza en el seu vlok. També Biblioentrevistes, perquè el vlok és en castellà i anglès.

  Bibliohemerografía Crítica: es proposa recuperar, organitzar i analitzar la informació relacionada amb la producció crítica sobre autors ( en aquest cas sobre Sor Juana Inés de la cruz) que hagin estat publicats, sense que tingui importancia el lloc o el idioma. Preten constituir una Bibliohemerografía Crítica per resenyar i analitzar temàticament el material recopilat i incorporar tota aquesta informació en una base de dades. Http://www.bibliog.unam.mx/sibisor/pre.html. 

 Bibliojurídica (1): biblioteca jurídica virtual de “ Universidad Cooperativa de Colombia”. Http://universidadvirtualcooperativa.wordpress.com. 

 Bibliojurídica (2): biblioteca jurídica virtual UNAM Mèxic.

Http://www.bibliojuridica.org.

 

  Biblioketa: biblioteca infantil de Madrid. Tallers teatre, música i art, animació a la lectura, Contes, Revista La Gazeta de Keta. Amb llibres i activitats en castellà, francès i anglès.  http://www.biblioketa.com/ .

 Biblioketarias: bibliotecàries i personal de Biblioketa. Keta: ratolina representant de la biblioteca i amiga dels nens, que viatja pel món buscant nous llibres, etc, etc.

  Bibliolan.bogspot.com: Disseny d’un laboratori d’idees per a la Biblioteca del Campus de Gipuzcoa, de Julen Zabala. Http://bibliolan.blogspot.com/. 

 Bibliolandia: club de lectura i fórum per discutir sobre llibres.Http://server4.foros.net/index2.php?mforum=Bibliolandia. 

 Bibliolimpo: llibreria especialitzada en novel.la històrica, jocs de taula, còmics i biografíes ( a Madrid). Http://www.bibliolimpo.com. 

 Biblio-lumpen:  a la Revista de Llibreria Antiquària, número 2 d’octubre de 1981, a la pàgina 3, a l’editorial parlant de “ Uneix i ens fa diferents”, respecta al gust i selecció de llibres, diu: ‘ El llibreter antiquari ha de partir de dues veritats essencials, que tots els temes tenen adeptes i que tots els llibres ( excepte els residuals o d’estricte biblio-lumpen ) són susceptibles d’incorporar, per infinits i moltes vegades desconeguts motius, un interès que provoqui, o si més no estimuli, l’atracció del comprador potencial’. Crec que en aquest cas la paraula lumpen ve a dir alguna cosa així com fullaraca, drap vell, parrac.

  BiblioMÓN (1): vlok de la biblioteca de Montaverner. http://bpmontaverner.blogspot.com.

  Bibliomón (2): vlok de la biblioteca del I.E.S. Gabriel y Galán de Montehermoso ( Extremadura). Http://bibliomon.wordpress.com/. 

 Bibliomón (3): programa d’Educació per al Desenvolupament amb una vintena d’activitats des de febrer fins a setembre del 2011, a Sant Cugat.
Http://premsa.santcugat.cat/?p=383.

  Biblionáutica2009. Blogspot.com: vlok que edita actualitzacions sobre característiques dels diferents formats de soports informatius de l’àrea biblioteològica. És de Sandrin-Enrique de Buenos Aires.http://biblionautica2009.blogspot.com/2009/09/actualizacion-de-informacion.html .

 Bibliosalut:  biblioteca virtual de Ciències de la Salut de les Illes Balears. http://www.bibliosalut.com/ 

 Biblioterrorista: en el vlok “El bibliófilo incorrecto”, en els comentaris, D. Mallén diu: “ en efecto Mendoza es un biblioterrorista y su obra (1), …, caza incautos con su gas ántrax, mostaza o vaya usted a saber”.
Http://bibliofiloincorrecto.blogspot.com/2010/12/la-culpa-de-todo-no-podia-ser-de-otra.html#comment-form.

  Bibliotossa: vlok de la biblioteca municipal de Tossa, amb una interessant secció dita: “ Llibres de llibres”. http://bibliotossa.blogspot.com/

 Bibliovirtual: biblioteca mèdica virtual. El vlok de María, bibliotecària d’hospital, a Torrevieja. Http://bibliovirtual.wordpress.com. 

 Bibliox: futur vlok dedicat a la Bibliotecologia. Http://bibliox.blogspot.es.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »