Andrea Palladio. I quattro libri dell’archittetura. Venècia. D. Franceschi, 1570.
“ Un lector corrent ben poques vegades coneix amb exactitud allò que li ve de gust llegir; només disposa dels indicis i les figures canviants d’unes expectatives difuses i imprecises. Aquí és el llibre el que delimita i crea el topos: serà quan acabi la lectura quan podrà formular els motius que l’han portat fins a ella. No podrà, doncs, dir que ha anat a buscar tal llibre perquè sabia que era el que més convenia a certes necessitats que ja coneixíem. Més aviat és al contrari: és el llibre el que ha inventat la seva pròpia necessitat; són els llibres llegits els que ens permeten anomenar les nostres expectatives i no a l’inrevés.
Són apreciacions vàlides per a un conjunt molt ampli de lectures ‘corrents’, que van des de les lectures de novel.les d’entreteniment i les d’autoexploració personal, fins a les de creació literària de qualitat i d’assaigs crítics; lectures en què el lector tria sobretot guiant-se per indicis i intuïcions, on el llibre no es localitza seguint una prescripció clara; llibre i lector es troben en un vagabundejar lliure i difús, en el qual també compten les dificultats, les limitacions i l’oportunitat. Aquí, trobar no és localitzar; la lògica de la trobada no és la lògica de la necessitat. És la lògica del desig, impossible de tancar en un algoritme numèric.
El llibre de paper posseeix un conjunt d’engranatges amb la funció de permetre l’orientació del lector, oferint-li els indicis per a l’elecció de les seves pròximes lectures; són mecanismes eficaços per invisibles, es troben sempre davant nostre però sense que gairebé els notem i el seu funcionament ens sembla del tot natural. Bona part d’aquests dispositius estan inscrits en la forma material del llibre, en són indissociables. Les peculiaritats de la forma del llibre – la tipografia, els formats, les il.lustracions, els colors, els símbols editorials, les col.leccions, les faixes, les frases de la solapa o la contraportada – constitueixen un llenguatge particular amb el qual els editors despleguen la seva eloqüencia per intentar seduir els lectors atents. Els significats i les regles propis d’aquest llenguatge s’han definit després de segles d’història, conformen un paisatge ple de sentit pels lectors, en el qual escollir una nova lectura és sobretot un joc, un moment de plaer. Ens preguntem llavors quin serà el preu que pagarem si abandonem tot això; no només perquè prescindirem d’un patrimoni cultural complex, sinó perquè la seva funció en el conjunt del sistema llibre, tal com avui el coneixem, és molt més determinant del que pot semblar a simple vista”.
Article de Antonio Ramírez: “ Entre cru i cuit. El llibre sense mediadors”, a L’Avenç 342 de gener de 2009. Tot l’article és força interessant.
Anselm Turmeda. Llibre de Sant Soví. Segle XV.
“ Los libros son los hijos espirituales de los hombres, y así como a los hijos humanos, cuando vienen al mundo, lo primero que se hace es dotarles de una envoltura que les preserve de las inclemencias del tiempo y los ponga en condiciones de vivir, los hombres antiguos tenían tal cariño por sus hijos espirituales – los libros – , que procuraban desde el primer estado de conservación posible, y para ello tenían en cuenta dos cosas principalísimas, que constituyen una severa lección para los hombres de ahora, que no se preocupan de estos dos puntos esenciales, y por lo cual la mayoría de los libros de hoy no podrán tener la duración que han tenido y tendrán los antiguos.
Estas dos condiciones esenciales, aparte del papel y de la tinta, son las márgenes del libro y la encuadernación. Todos los libros antiguos se escribían o se imprimían dejando grandes márgenes blancas al texto; estas márgenes no tenían otro objeto que preservar lo escrito o impreso, bien para que al pasar las hojas no se ensuciase el texto con los dedos, o bien porque la humedad u otra cosa, incluso el fuego, en muchísimos casos sólo destruyen las márgenes y se conserva el centro del libro; por esto, cuantas más márgenes tiene un libro, mayores son las probabilidades que tiene de duración el texto, y nunca pensaron que estas márgenes fueran cortadas, pues incluso ponían los rótulos de las obras en los cantos, como si con esto quisieran significar que el mutilar las márgenes era ‘tabú’”.
VINDEL, Fco. Solaces Bibliográficos. I.N.L.E., Madrid, 1942; pp. 27-28.
Nuevo Atlas o Teatro del Mundo. J. Blaeu, Amsterdam, 1659.
