Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

Bibliodiccionari XXI

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, tagged , , , on 06/10/2012|

Biblioateneu (1): Ateneu igualadí des de 1863. Diverses activitats.http://www.ateneuigualadi.cat/.

Biblio@teneu (2): biblioteca municipal de Sant Fost de Campsentelles. http://www.santfost.cat/biblioateneu/index.php?option=com_content&view=frontpage.

Biblioavisos: part de la biblioteca de l’Escoloa de Disseny i Art Eina, per deixar notícies i avisos.

Bibliocàstia: cremar, destruir llibres. Sinònim de Biblioclàstia.

Biblioclasta: destructor de llibres.

Biblioclàstic: pertanyent o relatiu a la biblioclàstia.

Bibliodominó : ja és antic. Bé, ara el poso. ‘Unque passava’ ja fa anys que en va parlar a frikitecaris. I deia que era una moda, una mena de joc que anava creixent entre bibliotecaris per passar l’estona quan no hi ha ningú a la biblioteca. http://frikitecaris.blogspot.com.es/2008/06/frikitehobbies.html

                            

Bibliofàgic: pertanyent o relatiu a la bibliofàgia.

Bibliófilo, El: revista iniciada l’any 1945 ( 2ª época), dirigida per Federico Velilla : “ per servir als espanyols amants del llibre”.

Bibliofòbic: pertanyent o relatiu a la bibliofòbia.

Biblioforo: revista de la Biblioteca Municipal Virtual de Gregorio Albarracín Lanchipa,a Tacna ( Perú). http://www.munialbarracin.gob.pe/bmvgal/ForoPresentacion.aspx?Pag=1

Bibliofórum Sevilla: vlok sevillà que organitza conferències i actes rel.lacionats amb la literatura. Http://biblioforumsevilla.blogspot.com.es

Bibliognòstia: sinònim de bibliognòsia.

Bibliogònic: pertanyent o relatiu a la bibliogonia.

Bibliogonista: persona versada en bibliogonia i que, per tant, també pot escriure obres sobre aquesta disciplina.

Bibliografiat: es diu la persona, territorio o tema que ha sigut objecte d’una bibliografia.

Bibliografiar: el.laborar la bibliografía d’alguna cosa o d’algú.

Bibliografologia: segons el vlok EDE sinònim de Bibliografia.

 

Biblioimatges(1): secció de la biblioteca de l’Escola de Disseny i Art on es mostren diferents fotos de l’Escola.Http://img4.imageshack.us/img4/1412/muntatgen.jpg

 

Biblioimatges(2): Coordinada per l’Escola i en col·laboració amb el Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, la col·lecció de vídeos Biblioimatges vol ser tant una eina per a la docència, com una fórmula per a difondre els diversos serveis bibliotecaris catalans. Els tres vídeos publicats tracten sobre el servei de bibliobús, els edificis i els serveis de la biblioteca pública.

Bibliolatrar: estimar els llibres, atenent només al seu aspecte extern.

Bibliolàtric: pertanyent o relatiu a la bibliolatria.

Bibliolèxic: paraules relacionades amb el llibre( tipografia, enquadernació, paper, il.lustració, etc.).

Bibliolític: pertanyent o relatiu a la bibliolítia.

Bibliòmac: sinònim de biblioclasta.

Bibliometria (2): 1. Part de la bibliología que tracta de la mesura o quantificació aplicats al llibre. 2. Estudi quantitatiu i eventualment estadístic de la producción de llibres i d’altres documents impresos. 3. Aplicació de mètodes matemàtics i estadístics a la utilització dels materials bibliogràfics.

Bibliomón (2) és una publicació de l’Ajuntament de Sant Cugat que dóna a conèixer llibres, contes i àlbums il·lustrats, jocs, pel·lícules, exposicions i moltes altres propostes, projectes i entitats socials que treballen, en aquest cas, pel dret a l’Habitatge digne i el dret a la Ciutat.  http://bibliomil.wordpress.com/2011/05/26/bibliomon-construir-la-pau/

Bibliomorf: que té forma o aparença de llibre.

Biblionau: biblioteca flotant: biblioteca mòbil sobre una embarcació per donar servei de lectura a illes o zones accesibles per via fluvial o  marítima, habitual a Dinamarca, Noruega i Suècia.

Bibliopega: enquadernador, relligador.

Bibliopègic: pertanyent o relatiu a la enquadernació.

Bibliopèptic: pertanyent o relatiu a la bibliopèpsia. Que practica la bibliopèpsia.

Bibliophiliana: florilegi( selecció, antologia) de casos i anècdotes relacionades amb la busca de llibres i la bibliofilia. (del grec:  philos: amic; ana: florilegi, selecció).

 

Bibliopiratejar: editar sense respectar els drets d’autor.

Bibliopirateria: 1.- Exercir de bibliopirata. 2. – Botí obtingut pel bibliopirata.

Bibliopolisme: principis de llibreria i comerç del llibre.

¿ Biblioqué?: paraules de llibre, en el vlok EDE. On es troben paraules que comencen per Biblio. http://www.documentalistaenredado.net/478/biblioque-palabras-de-libro/

 

Bibliosicologia: ( igual que bibliopsicologia)

Bibliosociologia: disciplina que estudia el llibre en relació amb la societat.

Bibliosòfic: pertanyent o relatiu a la bibliosofia.

Bibliotacta: persona entesa en bibliotàxia i que, per tant, també pot escriure obres sobre aquesta disciplina.

Bibliotaulell: escriptori virtual de la biblioteca de l’Escola de Disseny i Art Eina. http://www.netvibes.com/bibliotecaeina%23INICI

Biblioteca ( 4) Universitaria: revista de la Dirección General de Bibliotecas de la UNAM. Semestral. Http://www.revistas.unam.mx/index.php/rbu

Biblioteca(5), La: revista fundada per Paul Groussac editada per la Biblioteca Nacional de l’Argentina.

Bibliotecaltafulla: Biblioteca Municipal d’Altafulla, amb interessants articles. http://bibliotecaltafulla.blogspot.com.es

 Bibliotecofílic: pertanyent o relatiu a la bibliotecofília.

Bibliotecòfil: persona que sent bibliotecofília.

Bibliotecografia: disciplina ocupada en la descripció de les biblioteques en ho referent a la seva història, fons, serveis i altre informació que després es recull en guies.

Bibliotecogràfic: pertanyent o relatiu a la bibliotecografia.

Bibliotecològic: pertanyent  o relatiu a la bibliotecologia.

Bibliotecòleg: persona entesa o titulada en bibliotecologia i que, per tant, pot haver escrit obres sobre aquesta disciplina.

Biblioteconomia (4): Butlletí de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. 80 números des de 1944 fins 1976.

        

Biblioteconòmic: pertanyent o relatiu a la biblioteconomia.

Bibliotecònom (2): persona entesa en biblioteconomia i que, per tant, pot haver escrit obres sobre aquesta disciplina.

 Biblioteràpia (3): El 1914, Eduard Toda, va fundar, amb finalitats docents, el Laboratori de Restauració de la Biblioteca de Catalunya. Va facilitar els elements necessaris per aquesta disciplina, que va anomenar “Biblioteràpia”, i va fer de catedràdic algún temps. Més tard aquest Laboratori va anar a més i va estar possat a disposició de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona”.

 Biblioteràpic: pertanyent o relatiu a la biblioteràpia.

 Bibliotètic: pertanyent o relatiu a la bibliotàxia.

 Bibliotex: llibreria Jurídica a Tucumán ( Arg.). http://www.bibliotex.com.ar/Default.aspx.

Bibliotheca Hispana: revista de informació i orientació bibliogràfiques. Del Instituto Nicolás Antonio de Bibliografía. CSIC.

Bibliotren: biblioteca móbil en un vagó de ferrocarril.

Biblio-Yoga: comunitat pública amb continguts certificats.  http://red.gnoss.com/comunidad/byoga

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 300

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, tagged , , on 01/10/2012|

 

 

                       

               “ Amb l’aparició del volum III del Catàleg de la col.lecció cervàntica Bonsoms, resta completa aquesta obra. La gran confiança que inspirava al senyor Isidre Bonsoms la Biblioteca de Catalunya, va incitar aquest opulent cervantòfil a desprendre’s, ja en vida, de la biblioteca cervàntica que havia aplegat. Per a aquell qui conegui l’egoïsme, l’avarícia podríem dir, dels bibliòfils, aquest gest serà una prova de l’altesa d’esperit qui menava el senyor Bonsoms en la seva obra, i un elogi ( un dels millors que pugui ésser fet), de la tasca de la Biblioteca de Catalunya, i del personal qui la regeix, especialment del seu director Jordi Rubió”.

               Article:” La Història i l’Erudició” a La Revista de Catalunya, Vol. IV, Barcelona gener 1926, Any III, nº 19, pp. 71.

 

                           

 

               “ Hasta ahora, todas las posibles periodizaciones sobre el libro antiguo han prestado atención únicamente a la fecha límite a partir de la cual podemos utilizar este término, pero ¿ cuándo empieza realmente el libro antiguo? Si aceptamos incluir a los manuscritos, ¿ en qué período establecemos el corte? Y si no es así, hay que remontar los orígenes a la invención de Gutenberg, o podemos considerar ya los libros xilográficos como libros antiguos. Es evidente que existe una notable indefinición terminológica, que nos lleva a proponer una serie de recomendaciones a la hora de delimitar el campo del libro antiguo:

               Manuscritos sobre soporte animal ( vitela, pergamino), y textil ( papel), anteriores a la Revolución Industrial.

               Libros impresos producidos manualmente antes del comienzo de las técnicas industriales de producción editorial ( siglo XIX).

               Obras que en función de una tradición textual e histórica merecen tal designación. Así, en Francia se utiliza el término de libro antiguo para los libros publicados hasta 1810, pues en 1811 se publicó la Bibliographie de la France.

 

 

               Criterios normativos: en España hay varios criterios a la hora de definir un libro antiguo: las Reglas de Catalogación del Mº de Cultura establecen el año de 1801; las International Standard Bibliographical Description (ISBD)(A) sitúan la fecha en 1820; 1830 según Ariadna ( base de datos de la Biblioteca Nacional); el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español incluye como tales las obras hasta 1958, momento en que se crea el Depósito Legal, que establece la obligatoriedad de depositar las obras de las que no consta que haya más de res ejemplares conservados.

 

                            

Además, y para confundir un poco más, la Ley de Patrimonio Histórico Español (1985), y la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano (1998), señalan como integrantes del patrimonio documental y bibliográfico las obras con más de 100 años de antigüedad, apreciación ésta aplicada en la actualidad para distinguir al gremio de Anticuarios del gremio de Almonedas.

               Las obras raras y curiosas, objeto de la Bibliofilia, no tienen por qué ser antiguas y viceversa.”

                      

                        Article de Nicolás Bas Martín: “Documentación on line sobre libro antiguo”, pp. 103, a Documentación de las Ciencias de la Información, 2007, vol. 30.

 

                          

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 299

Posted in Bibliofília, Bibliologia, tagged , on 24/09/2012| 2 Comments »

          “ Diem en altres països perquè a casa nostra la bibliofilia no frueix encara del conreu que li caldria. Els bibliòfils que senten aquell amor gairebé físic dels llibres, que és la primera condició, són pocs. La segona condició és la d’entendre en la materia; i persones que la poseeixen encara n’hi ha menys. Però ja passaríem amb aquest redüit nombre de persones amb la segona condició. Si augmentés el de les de la primera. Serà un dels tans favors a treure de l’esnobisme, fer entrar el llibre de luxe entre els objectes la possessió dels quals dóna to, com els objectes d’art antic i modern. Però, tot i haver-se dit abans que mentre creixés l’afició als bells llibres passaríem per la poca preparació dels nous bibliòfils, cuitem a limitar l’abast d’una dita tan poc afinada. El gust va indissolublement lligat amb la técnica, encara que no tot el que és tècnicament perfecte hagi d’ésser per això necessàriament de bon gust. Si res no pot ésser estimat si abans no és conegut, per crear un públic amant dels bells llibres cal indispensablement proveir-lo dels coneixements més indispensables, i aquests, dirigint-se a no iniciats, no han pas d’estendre’s en deu volums, bastant grants com el dels Coneixements indispensables a un bibliòfil, de Rouveyre.

          Sabent que a Barcelona es prepara una campanya bibliofílica. Un editor, que és alhora un gran coleccionista de les produccions més reeixides del llibre, sobretot modern, llançarà aviat una sèrie de llibres que tot ens fa esperançar que respondran al gust més exigent. Podría també ocórrer – però això encara es trova en estat d’avantprojecte – que algú altre intentés una altra empresa per l’estil.

          No cal dir que tant l’una iniciativa com l’altra són mereixedores de la sol.licitut més extremada. No cal dir que s’ha de fer estendre la convicció que no pot haber-hi casa de senyors sense una biblioteca de senyors, i, més pragmàticament, que comprar bons llibres, com comprar bones obres d’art, és sempre un bon negoci. Ara que per comprar bons llibres, dels susceptibles de pujar de preu amb el temps, cal entendre-hi. ( Això a part que es posi de moda i es jutgi de bon to, com en realitat ho és, tenir bons llibres).

          Article: “Perquè surtin bibliòfils”, de J.C. a la revista Mirador, nº 63 del 10 d’abril de 1930, p.4.

 

          “ Sin embargo, el amor a los libros muchas veces sobrepasa el hábito de leerlos y se extiende a la contemplación y posesión de volúmenes. La bibliofilia, o el hábito de coleccionar libros, es un pasatiempo que tiene muchos ( y muy apasionados) adeptos. Estas personas disfrutan coleccionando libros más allá de su contenido, por el placer mismo que les produce el objeto. En tiempos como los actuales, donde el libro electrónico amenaza con terminar para siempre con el reinado del libro de papel, la pasión por coleccionar libros no ha menguado sino todo lo contrario: hoy se empieza a percibir el objeto libro como algo especial, tal vez porque se sospecha que dentro de no mucho tiempo se trate de un bien escaso, de una antigüedad inestimable más allá de su valor sentimental. Es más: muchos bibliófilos no necesariamente leen todos los libros de su colección. Existe cierto placer en lograr reunir primeras ediciones, las obras completas de un autor en lengua original o en juntar volúmenes inéditos que pueden llegar a tener un alto valor de mercado. Pero, probablemente, lo que lleva a tantas personas a amar los libros no sea otra cosa que el amor a la lectura.”

          Article de la Mariana a Blog de libros ( 23/09/2009).Http://www.blogdelibros.com/libros-de-colección/.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 298

Posted in Bibliofília, tagged , , on 12/09/2012|

          “El llibre comensarà per una portadella, ont llueixi el nom de l’obra, lo més curt posible; seguirá, en plana senar, la portada, en qu’es detallarán ben be el títol y el nom del autor, la localitat, l’editor o impresor y l’any de la publicació; y derrera vindrá el text.

         Aixís comptem cuatre planes, qu’es poden tornar sis per l’adicció, al principi, de la fulla dita de respecte, en Blanch, y que contenen, ademés, en molts casos: derrera la portadella, l’exlibris universal; derrera de la portada, el registre y la justificació de tiratge, contrassenya impresa en un color completament distint de tots els usats en el llibre y qu’estableix la seva autenticitat. Aquestos usos, naturalment, no daten pas del período manuscrit del llibre; en aquell temps tenía massa valor la materia escriptoria, papirus, vitela o paper, pera malgastarla deixant blanchs abundosos; peró han vingut imposats, més que pels autors y pels impressors, per les necessitats de les grans biblioteques publiques y pels tiquis-miquis dels bibliófils, si volen tenir les llurs llibreríes en tota regla.

         “Reflexions sobre l’art de fer llibres”, a l’Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 92.

                            Imatge

          “ ¿Qué es lo que une el deseo de lo único, la aversión por el proceso de amarilleo, la pertenencia a una sociedad secreta, la obsesión por el orden, los goticismos y la práctica de un lenguaje reificado? El enigma es transparente: el bibliófilo rechaza la muerte limitándose a una cultura de lo intacto.

           Esta es la inquietud – en un sentido casi heideggeriano – que atraviesa las múltiples historias de que se compone la vida del bibliófilo; y las del libro que, a su vez, resume múltiples vidas (‘Los volúmenes que forman parte de tal biblioteca pertenecieron antes a tal otra). Podría mencionar un libro que, antes de llegar a mis manos, pasó por las de Colbert, y más tarde por las de Nodier, aunque ignoro cuáles fueron los intermediarios. De las mías pasará a las tuyas, y luego a las de tus sobrinos, o a las de un príncipe, o a las de un trapero (…) ¿por qué, como hacen algunos, habría de quererte mal, o mi sucesor?…’. En suma, el bibliófilo se ve agitado por la angustia del destino ( destination). Y prácticamente lo único que cabe oponer a esta memoria, a esta dolorosa certidumbre, es la virulencia de una pasión por el Origen.

                             Imatge

           Pasión que alcanza, llegado el caso, verdaderos abismos de complejidad. El reciente descubrimiento de un manuscrito de Jane Austen sobre un tema tomado en préstamo a Richardson, Sir Charles Grandison, motivó la consiguiente publicación en una edición normal; pero difícilmente se podía esperar ( a pesar de que la primera impresión de esta vulgata está destinada sin duda a revalorizarse) que el bibliófilo se resignara a ver aparecer en el corpus homogéneo de las ediciones originales de la novelista en hueco de una edición carente de prototipo. Así que un editor se ha encargado de anunciar la aparición – aprés coup – de una edición ‘original’ compuesta en un papel creado a imitación del antiguo y con caracteres de época, destinado a llenar ese vacío insoportable mediante una aproximación ilusoria pero suficiente. La obsesión por el Original llega hasta el punto de hacer cerrar los ojos a esta casi-identidad, a esta ficción declarada.

           Del mismo modo, la justificación de tirada – que hasta aquí hemos interpretado en términos de precio, calidad y cantidad – cobra también sentido desde este punto de vista: la gradación de la tirada, su acendramiento hasta el ejemplar de cabeza, que hace aparecer algo así como la extremidad originaria, y que define un punto al que poder aferrarse”.

           Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 89-91. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

                                            Imatge

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 297

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, tagged , , on 31/08/2012|

               “ Al nostre amic Josep Pla li convenia tenir l’original manuscrit d’un treball seu ja publicat. I des de París el demanà. No ha estat possible, però, atendre el seu desig. I això per la raó de que el dit original, al cap d’algunes setmanes d’ésser compost, fou destruït junt amb molts d’altres originals.

               Naturalment, estaria millor conservar els originals per temps indefinit, i així es fa en moltes impremtes i redaccions. Però la conservació dels originals, quan són considerablement nombrosos, exigeix un arxiu i un arxiver.

               I heu’s aquí com En Pla, que dies enrera va escriure a La Publicitat un terrible article contra els arxivers i els arxius, haurà pogut comprovar que un arxiu i un arxiver poden ésser, de vegades, coses molt útils, fins per a ell mateix”.

               Revista de Catalunya, Vol. II, Barcelona mars 1925, Any II, nº9, pp.280.

 

                        

               “ Las librerías sirven de expresión – o de puesto avanzado, de bastión visible – a una construcción mucho más importante, y que suele quedar oculta; esconden un gusto, una cultura e incluso una literatura absolutamente singulares. El bibliófilo cuenta con su léxico ( ¿ quién sabe qué es una reencuadernación, un encartonado, un ejemplar con errata, una badana, un volumen en blanco?) y su onomástica ( un Grolier, un Elzévir, un Didot, un Junte, un Alde…); tiene su ética, que recuerda – previsiblemente – a la del cortesano, con sus exigencias de discreción, de ‘buena cara’ (‘después de hacer los ejercicios con los que te voy a entretener’, se lee en una obra de introducción, ‘deberás todavía acorazarte el alma de una triple armadura, y prepararte para las sorpresas, agradables o no. Esfuérzate en mantenerte frío, impasible, imperturbable tanto en caso de que descubras una perla rara como si sufres un desengaño. Es sobre todo en este segundo supuesto cuando habrás de echar mano de tu filosofía…’).

                 

               Sobre todo, el bibliófilo, más allá de sus ritos, defiende sus valores. ‘Clásicamente’, Corneille vale mucho más que Mairet; pero la Rodogune de 1760 ( impresa por Madame de Pompadour) es muy superior a cualquier otra edición antigua. De las ediciones del Télémaque, la de 1781 ( completamente ilustrada con grabados) tiene, por decirlo así, su propio peso. En la reserva de los clásicos ( adquirida, indiscutida, ‘conservadora’), el bibliófilo hace que se destaque una categoría especial, una isla de rarezas dentro de la rareza ( las Máximas de La Rochefoucauld de 1664,

 

 

 

 

                    

 

               publicadas en edición pirata; El sobrino de Rameau aparecido en 1821; los Fragmentos de la institución republicana de Saint-Just, cuya reserva de ejemplares almacenados fue destruida por el mismo editor, etc). O, todavía más, una mítica novena edición de los Caracteres de La Bruyère donde , en la página 234, precisan los especialistas, aparece ‘igmominia’ en lugar de ‘ignorancia’.

 

 

             

 

               Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 87-88. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 296

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 27/08/2012| 2 Comments »

“ En cualsevol imprenta decenteta hi ha, en lloch ben visible, al costat del Diccionari de l’Academia, un tractat de tipografía, en llengua estrangera casi sempre, tractats qu’apreten poch per volguerho abastar tot. S’hi estudía desde la manera d’agafar el componedor, fins á la correcta disposició de les planes en una forma; s’hi donen indicacions sobre les caixes de grech y d’alarb; s’esplica el tracte dels  papers, llur clases y fabricació; la conducció de les máquines y llurs averíes,…. Demanin ¡ totes les pretensions d’un trivi y un cuadrivi.

¿Com es. Donchs, qu’ab instruments de saber tant preciosos, siguin les imprentes series, up-to-date, aus tan rares com el pájaro azul o l’hipogrif?… Y contin que ja no demenem imprentes d’art, establiments-temples, qu’aquéstos sols se donen, en circunstancies molt escepcionals, en una Vilanova llunyana com Castell de somni.

L’única raó es la de que no hi ha manuals ni tractats qu’ensenyin l’Amor.”

“Reflexions sobre l’art de fer llibres”, a l’Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 90.

                “ Los celofanes de color naranja que dan sombra a los libros expuestos en el escaparate no bastan para cumplir una función fundamental en el comercio – en el sentido amplio del término – del bibliófilo: se necesita el refuerzo del papel cristal, esa película translúcida que, inesperadamente, encontramos también en las floristerías envolviendo los ramos baratos, y que aquí protege cada libro. El papel cristal es consustancial a la edición original, a la que preserva – esa es su misión, literalmente vital – de la acción de la luz, solar o lunar, de la descomposición lenta, imperceptible pero definitiva, por esos agentes exteriores, esos imponderables, que decoloran las tintas, hacen amarillear los bordes y las esquinas, deslustran los lomos, hacen envejecer – con mayor rapidez de la tolerable – esta preciosa empresa.

           El papel cristal envejece en lugar del libro ( en lugar de uno, en lugar del bibliófilo, añadimos: convierte el tiempo en un espectáculo visible, domeñable, objetivo, diríamos, de acuerdo con determinado vocabulario). Permite, al mismo tiempo, evitarse el espectáculo de esa corrupción: es una piel ligera, múltiple, que basta con cambiar – como si mudase – al cabo de cierto tiempo, y que hace que el libro sea un objeto siempre nuevo, siempre puro: que le permite ‘estarse quieto’.

           El papel cristal conduce pues al libro hasta una frontera – exactamente hasta su opuesto ( su contrario mítico) -, dota a este cuerpo muerto del poder de renovarse, hace de él un objeto vivo; mejor todavía, un objeto que vibra co9n una juventud eterna”.

                Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 86-87. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

                      

Read Full Post »

La Coberta no és la Portada

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, Paraules, tagged , , , , on 16/08/2012| 1 Comment »

LA COBERTA NO ÉS LA PORTADA

( parlant de llibres)

               He trobat a dos llocs la paraula ‘Portada’ en contes de ‘Coberta’, bé en un lloc és en castellà, ‘Portada’ per ‘Cubierta’. Sembla que molts tenim dubtes sobre aquestes paraules i parts del llibre. No explico gaires coses, però exposant el que diuen uns quants diccionaris i alguns llibres espero que la cosa quedi una mica més clara per a tots.

COBERTA

 (Coopertus; Cubierta: Couverture, cartonée,habillage; Copertur, rivestimento; book cover, stiff cover, hard cover).

                                      

PORTADA

(Porta; Feuille de titre, page de titre, titrage; title page, title, front                   page, cover page).

                                   

— DIEC 2: Coberta: 2 (usat generalment en pl) protecció de paper, cartolina, etc., amb qué es cobreix el llom i els dos costats d’un llibre.

                          Portada: 2 Plana d’un llibre on figura l’autor, el títol i el peu  d’impremta. 

 

— Diccionari Enciclopèdia Catalana: Coberta: ( sovint en pl.) Gràf. Full de paper, de cartolina, etc., amb qué hom cobreix el llom i els dos costats d’un llibre en rústica.

                        Portada: Gràf .1 Bibliot. Una de les primeres pàgines d’un llibre en la qual figura el títol del llibre, el nom i els cognoms de l’autor i el lloc on ha estat editat.

                                    

— Enciclopèdia catalana: Coberta: (gràf). Full de paper o cartulina, o làmina de cuir, tela o altres materials, amb què hom cobreix el llom i els dos  costats d’un llibre

              Portada: ( bibliot i gràf). Una de les primeres pàgines d’un llibre en  la qual figura el títol del llibre, el nom i els cognoms de l’autor, el nom de l’editor, la col.lecció a la qual pertany, l’any d’edició, el número de catalogació (ISBN), el lloc on ha estat editat, etc.

 

— Optimot: Coberta: Protecció de paper, cartolina, etc., amb què es cobreix el llom i els dos costats d’un llibre.

                        Portada: plana d’un llibre on figura l’autor, el títol i el peu d’impremta.

 

— Diccionari català-valenciá-balear: Coberta : 5. Full de paper, de cartolina o d’altra matèria, que cobreix i defensa el llom i les dues cares laterals d’un llibre.

                        Portada: 2. Davanter, frontispici o cara principal d’una cosa. Especialment: a) Una de les primeres pàgines d’un llibre, en la qual figura el títol, el nom de l’autor i8 el lloc de l’edició.,

 

— DDLC: Coberta:  3a. (llibre, revista, quadern). Protecció amb què es cobreix el llom i els dos costats ( d’un llibre, d’una revista, d’un quadern).

                        Portada: 2a. Pàgina ( d’un llibre) on figura l’autor, el títol i el peu d’impremta.

— Arnall i Juan, Josepa M.: El llibre manuscrit: Coberta: Revestiment de les tapes i del llom d’un llibre fet amb un material flexible, com ara pell, paper, cartolina, etc.

— Ruiz, Pilar: La bibliofilia una pasión. Diccionario breve: Cubiertas: Son los planos y el lomo del papel con que se forra el libro para su encuadernación.

Portada: Es la página más sobresaliente de la publicación; suele presentar la información sobre el contenido: título o artículos, nombre del autor o autores, ilustración, etc.

 

— Eroles, Emili: Diccionario histórico del libro: Cubierta: Envoltorio externo que cubre un libro, un opúsculo, un cuaderno, que puede ser de papel, de cartulina, cartón, tela, cuero, pergamino, madera y hasta de metal. Actualmente también se hacen de plástico.

Portada: Es la página que en primer término especifica el título de la obra. En el libro ha tenido diversas evoluciones desde el descubrimiento de la imprenta, ya que en el siglo XV y también en el XVI la portada sólo contenía el título de la obra. En los incunables casi nunca figuraba la   portada, haciendo sus veces la primera página de texto de los mismos . El primer libro que ostentó por tada fue el ‘Calendario de Regiomontano’, impreso en Venecia en 1476, generalizándose luego su nuso hasta hacer de la portada un elemento indispensable en todo libro.

 

— Vindel, Francisco: Manual de Conocimientos Técnicos y Culturales para profesionales del libro: Cubiertas: Son los planos y lomo de papel con que se recubre el libro para su protección y encuadernación a la rústica. Hasta comienzos del siglo XVIII la Cubierta era simplemente de papel jaspeado, sin imprimirse nada en la misma y, por tanto, sólo constituía una sencilla encuadernación. En la segunda mitad del siglo XIII se comenzó la publicación y suscripciones de obras por entregas, lo cual dio motivo a que dichas entregas se publicasen incluidas dentro de unas Cubiertas, donde se hallaban impresos el título de la obra, autor, fecha, número de cuadernillo o entrega, centros de suscripción, etc., y de ahí nace la costumbre moderna de la Cubierta, que hoy forma parte integrante del libro y debe siempre conservarse si éste se encuaderna.

Portada: La Portada de un libro es la página que en primer término             especifica el título exacto de la obra.

              La Portada en el libro ha tenido diversas evoluciones desde el           descubrimiento de la Imprenta; en el siglo XV y principios del XVI,   generalmente la portada sólo contenía el título de la obra y algunas veces el nombre del autor; muchas de ella eran de de estampación xilogràfica y con frecuencia ilustradas con preciosos grabados.

              En el siglo XVI ya consta en la mayoría de las Portadas, además  del título y nombre del autor, dedicatorias, lugar de impresión, nombre  del impresor, marca del mismo, tasa y, a veces, el nombre del editor.

  Años después figuran en las Portadas los títulos y dignidades del autor, dedicatorias a personajes ilustres, con todos los títulos de los mismos e inclusos us escudos heráldicos, constituyendo algunas Portadas de los libros de los siglos XVII y XVIII verdaderos nobiliarios 

              Durante los siglos XVI y XVII, y en especial en este último, las   Portadas seran grabadas con las mismas características que los    Frontispicios. Lo que da lugar a que en muchos casos libreros y    bibliógrafos denominen a estas portadas como Frontis o Frontispicios.

            Modernamente en la Portada se consigna el nombre del autor,          título de la obra, nombre del prologuista ( si lo hay) y pie de imprenta, o sea lugar de la impresión; nombre del impresor y fecha. Son accesorios a esta Portada el nombre del editor,  títulos o cargos públicos del autor yprologuista e indicaciones especiales del contenido del libro.

 

 

— RAE: Cubierta: 3.f. Parte exterior delantera que cubre los pliegos de un libro y que suele reproducir los datos de la portada.

                        4.f. Cada una de las partes, anterior y posterior, que cubre los pliegos de un libro.

                        Portada: 2. Primera plana de los libros impresos, en que figuran el título del libro, el nombre del autor y el lugar y año de la impresión.

 

— Mendoza Díaz-Maroto, Francisco: La Pasión por los Libros. Cap. III: “Cubiertas, Portadas y Frontis”:

                        “Una de las primeras cosas que habrá aprendido el aficionado al libro es a distinguir la cubierta o tapa anterior de la portada, que no está en el exterior, sino dentro del volumen”.

                        Aconsello a tot interessat en el món del llibre que llegeixi aquest llibre, doncs és agradable de llegir, ensenya moltes coses i és molt aclaridor en quasi tots els temes relacionats amb la bibliologia.

— Martínez de Sousa, José: Diccionario de bibliologia y ciencias afines.

            Cubierta: Parte exterior de un libro encuadernado en tapa. 2. Forro de  papel que cubre el libro en rústica.

            Cubierta anterior: La cubierta anterior, en los libros en rústica y a veces  en los encartonados, lleva impreso o estampado el nombre del autor, el  título de la obra ( generalmente sin subtítulo) y el pie editorial. En los    libros en rústica suele llevar también un motivo alusivo al tema de la obra.En los encartonados, la cubierta recibe también el nombre de tapa o tabla ( que se denomina pasta si se cubre con piel), y a veces no lleva ningún dato.

                        Portada: Página impar al comienzo del libro donde se hacen constar el nombre del autor, el título de la obra, seguido del subtítulo si lo hay, y el pie editorial.

                        I com deia del llibre d’en Mendoza Díaz-Maroto, d’aquest llibre, una cosa semblant, aquí sí que està tot el que vulgueu saber sobre bibliologia, però és més llarg i no tant agradable de llegir, bé, jo el vaig llegint com una novel·la, a poc a poc i amb paciència, però val la pena.

                        Hi ha moltíssims llibres sobre Història del llibre, enquadernació, impremta, catalogació, tipografia, etc., però no tot es pot llegir, per aquest motiu si teniu accés a aquests dos llibres no ho dubteu, a mi em van força bé.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 295

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 14/08/2012| 2 Comments »

 

                                         

               “ ¿En què consisteix qu’una impressió d’En Aldus o d’En Plantin sigui avuy tan buscada, tan disputada, tan ben pagada? El mérit de cuan era actual es ben fácil d’entendre; la majoría d’aquelles edicions son les prínceps de clássichs grechs y romans qu’el renaixement ressucitava, y el ser aleshores el llatí la llengua universal de la civilisació, els donava una importancia y una difusió grandioses. Peró aquella llengua clásica, per excés d’inadaptació, ha mort completament per a la ciencia; y ab tot, aquells llibres, que ningú llegeix, viuen en l’estimació de la gent de gust.

               Y es que tenen quelcom més qu’el llur valor literari, es que tenen alló qu’el vell regent d’imprempta d’En Maupassant buscava.

               Es inútil tractar de donar cos doctrinaria an alló. Alló es l’armonía ¡

               Cuan en un llibre hi ha verdaderes proporcions entre la llargaria y l’amplada, el volum y el pes, la mida del paper y son gruix, el npa de composició de les planes y’ls blanchs que’l volten, el tamany de la lletra y l’interliniat, y totes aquestes relacions s’equilibren, en una armonía total, el llibre dura y arriba a ser estimat dels bibliòfils, si s’hi afegeix la correcció necessaria del tiratge.”

               “Reflexions sobre l’art de fer llibres”, a l’Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 90.

 

 

 

                                          

               “ Los distintos papeles se adaptan con toda naturalidad a una escala de valores: el papel volumen designaría, sintomáticamente, la abcisa, el origen, la más pobre de las especies posibles ( los mejores editores lo emplean incluso para fabricar libros corrientes): papel espeso, un poco blando, cremoso, ligeramente esponjado, estofado, que, a pesar de todo, está expuesto a amarillear con facilidad; un papel cuya naturaleza particular puede escapar a una mirada rápida. El verjurado muestra un grado suplementario de   coherencia; es un poco más rígido, y lo que en él destaca sobre todo son las estrías, como si estuviera autentificado por la huella regular de una forma ausente. Se trata de un papel discreto, sobrio ( ‘Ingres’, en otra de sus versiones), pero todavía es demasiado corriente, está demasiado próximo al papel de cartas de calidad.

            Los jaspeados, el ‘dibujo’ del papel de hilo, su pureza artesanal, su olor a viejo corrigen ( en profundidad) lo que sigue habiendo de uniforme y monótono, de mecánico ( pues la bibliofilia se ve afectada por esta contradicción) en la tesitura horizontal del verjurado. Con el Arches, con el holandés Van Gelder, con el Japón ( imperial) se llega a la omega de este alfabeto: papeles de una riqueza infinita, dignos de admiración en sí mismos, y de algún modo autosuficientes. Esta calidad resulta multiplicada – o realzada – por la cantidad: se imprimen en papel Japón los cinco ejemplares – a menudo puramente nominativos – de cabeza1; en verjurado, los setecientos o los mil siguientes.

            1 Primeros ejemplares de una tirada. Suelen contar con algún elemento suplementario ( p. ej., más ilustraciones que el resto de la edición) que los hace especialmente valiosos.

               Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 85-86. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

 

                     

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 294

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Paraules, tagged , , , , on 05/08/2012|

 

 

 

               “És ben cert que, avui, el concepte de la vocació i de l’amor al llibre ens ofereix un tema de reflexió quan veiem, per exemple, que als grans magatzems les edicions es venen com… un producte més, i que els llibres posats a piles són objecte de dràstiques rebaixes.  Aquestes accions degradants, sovint preconcebudes i no sempre justificables per exigències de comercialització, ofenen el llibre, que si bé producte, és, per damunt de tot, símbol de vida i de cultura.

               Afortunadament, encara hom troba llibreries amb estil i caràcter, fins i tot especialitzades, amb una certa atmosfera de lloc de reunió i d’intercanvi d’idees, de centre de meditació. I podem asegurar que no són indrets on es trobin solament vells romàntics o especialistes discrets, sinó joves amb neguit de trobar-hi part del bagatge que contribueixi a la seva formació.

               El llibre vell ¡ Recordem aquelles paraules d’Alfons el Magnànim, IV de Catalunya ( V d’Aragó), que fou mecenes i gran protector d’humanistes: “Allò que més estimo són quatre coses velles: Llenya vella per a fer bon foc, vi vell per a fruir d’un bon tast, vells amics per a conversar i vells llibres per a aprendre”. És cert que cal tenir en compte que durant el Renaixement tot el que era antic semblava modèlic i el qualificatiu de vell podía equivaler a valuós. Si això ens sembla avui exagerat, no ho és menys el fet de creure que només té valor allò que és nou.

               Sempre és la qualitat  la que atorga valor. Hem vist acaronar el llibre ben editat. Hem vist l’enamorat d’un títol recercar-lo infatigable, hem vist l’adolescent devorant el contingut d’una obra filosófica. I tot això es produeix a l’època del best-seller.

               Què és el best-seller? ¿Un títol que aconsegueix grans tiratges i una àmplia acceptació al mercat? Ës senzillament, un fenomen de l’època del consumisme en l’àmbit del llibre. El doctor Lauterbach, un alemany que ha estudiat aquest tema, defineix els best-seller com un ‘producte de l’estrategia de mercat i de la producció’ ”.

               Article: “Del llibre vell i del ‘best-seller’”, de Joan García Font a Revista de Llibreria Antiquària, número zero, octubre 1980, pp. 32.

 

 

 

             

               “ Un segundo mito hace del bibliómano, del bibliófago, del papívoro, un ser profundamente antifísico: que siente horror ante la naturaleza – ante la vida, ante las cosas verdaderas – , exactamente en la misma medida en que a ésta le horroriza el vacío. Profundo error. Pues es evidente que el bibliófilo sólo teme una cosa, y de una manera fóbica: el mal libro, o más exactamente, el mal papel. O mejor todavía: el libro sin marcas. No puede enfrentarse a esa parte del libro que pertenece a la especie, lo que lo incluye en la marea de las publicaciones de la temporada. Además, la colección no se forma contra la naturaleza ( el paisaje hermoso, la armonía del mundo), sino en relación con la totalidad de los libros, con una Biblioteca Absoluta – en la que acota una zona, baliza un terreno seguro, fiable, reconocido, luminoso en medio de la masa indistinta de las publicaciones que a nadie interesan. En la bibliofilia todo tiene un sentido; no hay desperdicio.

                 De ahí la importancia fundamental de ese elemento minúsculo, que el profano, generalmente, pasa por alto: la justificación de tirada. Gracias a esta nota, corta pero monumental, que fija  el número de ejemplares, las calidades de papel utilizadas( en una escala que concluye con las más raras y caras), sus cantidades ( dos ejemplares en papel Japón, cinco en vitela, doscientos en volumen…), el aficionado se libera de cualquier posibilidad de error: le basta con seguir un camino seguro, con la certeza de que continúa avanzando hacia adelante.”

                 Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 84-85. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

 

 

           

 

Read Full Post »

Catàlegs a la bústia

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , , on 03/08/2012| 2 Comments »

 

                     

         

          Quan vaig llegir el llibre La Pasión por los Libros, d’en Mendoza Díaz-Maroto ho vaig passar en gran, feia molt del temps que no fruïa tant llegint un llibre, i sencer no he tornat a llegir-lo, però el 90% dels capítols els he tornat a llegir, al menys, una vegada.

 

 

                     

 

          En un dels capítols, el IX,  parla , entre d’altres coses, de la bústia i els carters, té tota la raó del món, diu: “… , el momento más emocionante y taquicárdico del día es el de la llegada del cartero, placer que, por desgracia, solo es dable disfrutar cinco veces por semana ( ¡ qué largo el week-end sin correo…”,  i unes ratlles després segueix: “ Y cómo nos hundimos en la miseria el día que el cartero no nos trae ni un triste catálogo de restos de edición con que engañar la bulimia¡”.

 

                    

 

          Aquestes sensacions que es senten en aquests casos són reals, jo , quan arrivo a casa miro corrents la bústia per veure si hi ha alguna cosa, qualsevol, relacionada amb els llibres, i si de lluny ja veig quelcom que quasi no hi cap el cor em batega una mica més depressa, i ràpidament obro la bústia per recollir el manà que em tindrà ocupat i entusiasmat un bon ratet, mentre repaso el catàleg o la revista.

 

                      

          Com diu en Mendoza, però amb un llàpis poso una creu petita al costat dels llibres que em semblen interessants, ja sé que no els compraré tots, però sempre és possible que en caigui algun.

 

 

                    

 

          Però avui dia la cosa ja no és igual, els catàlegs quasi no arriven, al menys com abans, moltes llibreries fa uns anys m’enviaven els seus catàlegs, però ara només sis o set llibreries ho fan.

          Dos són, crec,  els principals motius, primer Internet i segón, no comprar tant com jo o ells voldrien. Internet perquè moltes llibreries envien per ‘mail’ els seus catàlegs en PDF, de vegades,  masses i tot, no paran, i encara que veus molts llibres nous no és el mateix que un catàleg en paper, on sempre hi ha més detalls i més, de vegades, imatges.

 

 

 

 

                     

          Hi ha catàlegs que per ells sols ja són uns grans llibres, estan molt ben fets, porten molta informació i són de molta utilitat, de fet en tinc uns quants, els guardo tots, uns millors que d’altres, però tots tenen alguna cosa encara que sigui petita; els col.lecciono. I no parlo ara dels catàlegs més antics, alguns són petites joies, com els de la Llibreria Antiquària,  o els que feien  en Porter, o en Batlle, que porten alguns articles sobre el món del llibre força interessants, o amb facsímils de les obres citades que de vegades costa de veure en altres llocs. En alguns, fins i tot els anuncis són interessants.

 

                       

          Altres llibreries, veient que no compro gaires coses, ja no envíen els Catàlegs, altres envíen mails dient que tenent coses noves i que si vols pots anar al seu web i mirar-ho, però no és el mateix, a més a més hi ha pàgines de llibreries que están molt bé, amb molta i clara informació, però d’altres informen poc i sense donar facilitats per trobar les coses.

 

 

 

                      

          Volia fer un llistat del que em semblen unes quantes pàgines, de com ajudan o no a trobar llibres, però seria massa llarg. A poc a poc, cada dia s’aprenen coses noves, es troben pàgines millors i pitjors, és questió de gustos i d’interessos.

          Imagino que per a les llibreries fer Catàlegs deu ser car, i si estan ben fets encara més; és molt més fàcil enviar correus i pàgines PDF amb llistats de llibres i a corre.

 

 

 

   

          Llàstima,  perquè com deia al principi, la plaent sensació de fullejar els Catàlegs és tan gran que sap greu no poguer fer-ho més sovint.

 

 

          

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »