Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliografia’

Frases sobre Bibliofília 269

Posted in Bibliofília, Enquadernacions, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 04/02/2012|

 

    

               Més aforismes del llibre Els Cent Aforismes del Bibliòfil de Ramon Miquel y Planas.

 

IV   DE LES LECTURES

40

El teu autor preferit

lo que ets tu mateix m’ha dit. 

41

No dexis per novetats

els grans autors consagrats. 

42

Del llibre que no s’entén

ja’n pots dir llibre dolent.

43

Pobra depressa agotada

o es excelsa o es damnada.

44

Si’t saps triar les lectures

no cauràs en oradures.

45

Llibres de Filosofía

fan mal, usats per tot dia.

46

¿ Llegexes Ciencia social?

Déu te guart de pèndrehi mal.

47

Procedeixi ab gran cautela

qui’s dongui a llegir Novela.

48

Molt profitosa es la Historia

quan se té bona memoria.

49

Si ets home de fantasía,

alerta ab l’Astronomía¡.

50

Llegint Tractats medicals

alguns s’hi ha trobat malalts.

51

La Sàtira es com un foch

que va cremant poch a poch.

52

Al món les nés grans tragedies

li han vingut d’Enciclopedies. 

53

Ay del qui llegeix Revistes

fetes per noys modernistes¡. 

54

Dóna llibres al infant

qu’en virtuts el facin gran.

55

Fill: Déu te dó enteniment

que’t guart de llibre dolent.

 

 

               “ La labor ligatoria ornada a pequeños ‘hierros’, dorados o gofrados, ‘cuerorifica’ con reverencia el libro anunciando sus excelencias. Las vetustas encuadernaciones de cuero con improntas quemadas a flor de piel, bullones y cierres de metal que protegieron las luces del ingenio, yérguense majestuosas detrás de los cristales de los museos diocesanos o seglares y en las bibliotecas nacionales, monásticas o privadas de cada país donde se custodia la sabiduría de los siglos.

 

            La encuadernación ampara el libro y lo defiende con advertencias de majestad. Espaciadas nervaduras adornan el dorso del libro, originando turgencias, no caprichosas, sino derivadas del bárbaro cosido medieval. Nervios de buey adobados sujetaban los pliegos. En el lomo de los viejos códices aparecen retorcidos debajo de la rústica piel de venado o pergamino. Al correr de los siglos la malicia profesional ha sustituido estas prominencias por delgadas cuerdas de cáñamo y, finalmente, por ceñidas tiritas de cartón que, ocultas en el lomo debajo del tafilete, remedan aquellos ‘nervios’ que tanto se estiman hoy y entre cuyas divisiones se lee el título del libro.

 

Asimismo, la severa convexidad del lomo y la concavidad del corte vertical son resultantes de una deformación producida por los hilos que al coser el libro discurren por el interior de cada uno de los pliegos. Consecuencia impremeditada que da forma definitiva al libro.

 

            Los cajos, las cabezadas ( tranchefile), la gracia del tocado – repliegue de la piel que descansa sobre la cabezada en los extremos sosegados del lomo -; las cejas – parte saliente de las tapas alrededor de los cortes – y tantos otros detalles de forma y de intención premeditada tienen su razón de ser. Son facetas de su peculiar estructura”.

 

 

 

            “El poder del libro impreso” extret de:  El arte en el libro y en la encuadernación d’En Emilio Brugalla Turmo, a la  Memoria de la Real Academia de Ciencias y Artes, vol. XLII, nº 5, octubre de 1973 a Barcelona; pp. 198-199.

              

 

 

Read Full Post »

Aureá Vivliographicá (1998-2006)

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Llibres, Paraules, tagged , , on 29/01/2012|

Aureá  Vivliograficá (1998-2006)

 

                El llibre Aurea Bibliographica ( 1998-2006) està bé, en tres dies l’he llegit. L’autor és Víctor Infantes,  Catedràtic de Literatura a la Universidad Complutense de Madrid.

                Rondant per  internet, no sé on, vaig trobar que parlaven d’aquest llibre i de seguida em va interessar.

                És un recull d’articles que Víctor Infantes va publicar a la revista Noticias Bibliográficas, revista que crec és una llàstima que no continuï.

                En aquest llibre parla d’altres llibres, sobre tot de llibres que parlen de llibres, i en surten molts, per no dir quasi tots, que semblen interessants.

                Uns pocs els tinc i els he llegit: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la bibliofilia, de Mendoza Díaz-Maroto, llibre que vaig llegir i encara repasso de tant en tant, es quasi de capçalera i és el llibre que em va introduir  en el món de la bibliofília i la bibliologia; Comercio y Tasación del libro antiguo… de Pedraza et al, resum de les ensenyances que vaig adquirir en el seminari que fan quasi cada any a Jaca i que recamano a tothom que vulgui aprendre una mica més sobre llibres; Manual de conocimientos técnicos y culturales para profesionales del libro, de Francisco Vindel, interessant manual; El libro antiguo, de Pedraza, Clemente i de los Reyes, també molt bo per anar aprenent; Los libros impresos antiguos, de Martín Abad, més per aprendre; La biblia de los bibliófilos de Víctor Infantes, interessant punt de vista sobre el manaments a tenir en conte amb els llibres;  i un que seria millor no nombrar perquè és d’aquets llibres que són, crec , per catedràtics i similars cap a munt, doncs no hi ha per on agafar-los, encara que el senyor Infantes diu d’ell que es :” prodigioso y fascinante, que es una de las llaves ocultas para estudiar todos los libros”, està clar que cadascú veu les coses d’una manera, jo quan el vaig llegir vaig tenir de fer un gran esforç per acabar-lo perquè no hi havia per on agafar-lo i em va semblar un rotllo molt molt gran; un expert en bibliofilia, parlant d’aquest llibre em va dir: “ Cierto, es bastante coñazo el libro de R. de la Flor…”.

                Bé, però jo el que vull és parlar de la poca gràcia que m’ha fet aquest llibre en quant a les errates, d’aquí ve el títol d’aquest apunt, i del fet que un llibre així, dedicat a la bibliografia, a la bibliofília i a llibres que parlen de llibres,  escrit per un catedràtic i ,crec , per un senyor que li dona importància a les errates, doncs en parla d’elles en al menys tres o quatre ocasions, no hauria de tenir-ne tantes, jo n’he trobat més de 40.

                No sé de qui és la culpa d’aquest desgavell, suposo que l’autor en té bastanta, però ara això ja més igual, , segurament els senyors de TurpinEditores hi tenen molt a veure.

                A la solapa anterior del llibre, parlant de la seva vida i de la seva obra, i de cop, ja trobes: “… de la historia del libro y de la lecatura.” , encara que a la primera línia, no m’hi havia fixat, diu: “Nacido en Madrid es Catedrático de Literatura…”, no sóc expert, però una cometa entre ‘Madrid’ i ‘es’ crec que quedaria una mica millor.

                Però això no és res, a dins hi ha moltes errates, a al menys a mi m’ho semblen, en alguna potser erro, però algunes no tenen volta:

                “ Alexo de Venegas para para la grey bibliópola” ( p. 13).

                “ … lo que es el Medioevo, osea, que sabe…” (p. 13).

                “… los que todavía lo la conozcan.” (p. 23).

                “… a los hay que sumar,…” (p. 39), crec que entre ‘los’ y ‘hay’ hi hauria d’anar un ‘que’.

                “ … y dentro de en un ejemplar…” (p. 85), i així unes quantes pàgines més, algunes amb dues errates, per acabar a la página 188 de 189 amb un : “ … contestación escrita, oral o electr      enario han editado…”.

                Els articles estan molt bé, ensenyen moltes coses, posen al dia de molts llibres que jo no coneixia, d’autors que tampoc sabia d’ells i de tant en tant posa “ jugosos comentarios críticos…, escritas con un desenfadado estilo, donde la ironía, la agudeza y la reticencia constituyen una invitación constante y agradecida para su lectura”, com algú escriu a la part de darrera del llibre , a la “plana posterior”, però malgrat tot i encara que a mi em costa molt desfer-me d’un llibre, si pogués faria com amb una camisa o amb un aparell defectuós i el tornaria a la tenda o el canviaria per un altre llibre. ( No ho faria, però).

                També hi trobat un parell de “laísmos”, però això li passa a qualsevol, jo mateix intento no fer faltes i escriure el millor possible, però mai ho faig bé del tot, és molt difícil.

                De totes maneres, i malgrat que el llibre està bé, ho de les errates em sembla vergonyós en un llibre d’aquestes característiques i temàtica. Si hi ha més edicions espero que ho corregiran o hi posaran una de les “antigues” fe d’errates, que quant les trobes et fan ràbia, però que tan útils i aclaridores són, a més d’ensenyar al comprador la bona voluntat amb que s’ha fet l’edició del llibre, però això de les errates sembla que no queda bé.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 267

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, tagged , on 06/01/2012|

                 “ A les institucions, com als bibliòfils, els interessa especialmente el valor o el conjunt de valors que atresora un exemplar en concret. No obstant això, hi ha diferències en l’apreciació d’aquests valors, que es fonamenten en dues direccions diferents: mentre que el bibliòfil pren com a fonament la seva apreciació del valor o dels valors de l’exemplar, el bibliotecari ha de tenir en compte els valors en relació amb la funció que tindrà a la biblioteca el material que s’adquireix7.

            Tot plegat no pot ser impediment perquè també sigui molt recomanable el costum de conèixer tan àmpliament com sigui posible, quan és factible, la procedencia de l’exemplar que s’adquireix amb l’objectiu d’estalviar-se sorpresas desagradables.És exigible en aquesta canalització del mercat del llibre la necessària transparencia i la legalitat de les adquisicions. Els fraus no són habituals, però n’hi ha. La causa del frau es troba en el benefici tan alt que es pot obtenir”.

                7.- Julián Martín Abad, a “ La valoración del libro: el punto de vista del bibliotecario de fondo antiguo”, Documentos de Trabajo UCM Biblioteca Histórica, Universidad Complutense, 8 (2004). P. 1-25. Diu respecte a això: “ el bibliotecario de fondo antiguo toma siempre en consideración la colección en la que dicha pieza quedará engastada, teniendo siempre en mente que esa colección está abierta al estudioso o al público en general, que cubre las necesidades de investigación, de información o de docencia de una colectividad”.

                Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 122.

 

                                          ——————

 

“ Después del Convenio de Vergara, hecha la paz en los campos, antes que en las conciencias, en Barcelona el mercado editorial y librario ofrecía poco interés y eran escasas las obras de intrínseca valía impresas con lujo, corrección y gsuto. Las preferencias literarias de nuestros antepasados en aquella época eran síntoma del valor intelectual de una generación que había sufrido hondas sacudidas y alimentaba aún su imaginación con lo mucho y malo que nos venía de allende los Pirineos. Gozaban de popularidad las versiones, hechas en un castellano estrafalario, de ‘Cornelia, o la víctima de la Inquisición’, ‘Las veladas de la quinta’, ‘Oscar y Amanda’,   ‘Las tardes de la Granja’.  ‘ San Clair de las islas’, ‘Alejo, o la casita del bosque’, ‘Pablo y Virginia’, ‘Eusebio’, ‘Eudoxia’, ‘Las aves nocturnas’ y ‘ Genoveva de Brabante’. A escondidas de sus papás, las niñas románticas leían: ‘El arte de amar’, las ‘Cartas de Abelardo a Eloisa’, ‘Las noches lúgubres’, de Cadalso, y ‘La dama de las Camelias’,

         

                        

y los jóvenes despreocupados ( que oían misa, tenían Bula y asistían encapuchados a las procesiones de Semana Santa), devoraban ‘El contrato social’ y ‘El Emilio’, de Rousseau;‘El cándido’, de Voltaire; ‘Las ruinas de Palmira’, de Wolney ‘El baronito de Faublás’, ‘El hijo del Carnaval’, de Pigault-Lebrun; ‘El judío errante’, de Sué;

                                     

               ‘El buen sentido’, ‘El citador’ y ‘La moral universal’. Las novelas de Chateaubriand y D’Arlincourt no vinieron hasta después de 1830, y mucho más tarde hicieron su invasión en España las de Lamartine ( ‘Rafael y Graziella’), Walter Scott. Jorge Sand y todas las de Dumas, padre. Sólo después de la revolución de septiembre de 1868 se multiplicaron entre nosotros las ediciones de Paul de Kock, Adolfo Belot y Gustavo Flaubert. Una observación curiosa: ni Stendal, ni Renán, ni Leopardi, ni Hugo Fóscolo lograron popularidad en España. Victor Hugo tardó algo más en conseguirla. Sus odas y baladas fueron sólo celebradas por cuatro profesionales, pero ‘ Nuestra Señora de Paris’y sus ‘Miserables’ lograron tantos o más lectores que todas las obras citadas”.

              Article de Arturo Masriera: “Qué se leía en Barcelona”, publicat a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp.14.

              

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 263

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 10/12/2011|

 

                              

               “ El món del comerç del llibre s’articula també en la recerca de l’equilibri entre l’oferta i la demanda. L’oferta profesional més fiable, prové de les llibreries antiquàries2 i de les cases de subhastes. Ofereixen, a més de les garanties derivades de l’anàlisi profesional de l’objecte que posen al mercat, el valor afegit dels seus productes ( localització i focalització de la demanda, determinació de la importància de l’exemplar, neteja, enquadernació i petita restauració si és imprescindible, descripció detallada de l’objecte, etc.). Però aquest no és l’únic servei que presten als seus clients, hi ha també un servei d’assessoria, i a quasi totes les llibreries antiquàries es presten serveis de recerca de documents o de venda per comissió. A les llibreries són els llibreters, com a propietaris dels llibres, els qui posen el preu. A les subhastes, qui defineix el preu definitiu de l’objecte subhastat és el comprador, en pugna económica amb altres compradors potencials. Una de les principals característiques d’aquest sistema de venda és que el preu taxat per un expert és modificat pel públic, o millor, pel mercat. Per aquesta causa, els venedors queden convençuts que és el procediment amb què es pot obtenir el millor preu, i, a més, sense posar-se en mans d’un únic comprador, que per propi interés, li pot mancar la confiança del venedor. Les cases de subhastes són, en realitat, empreses de serveis i intermediació, la funció de les quals és trovar el venedor d’un objecte que busca un client o un conjunt de clients potencials i el comprador o compradors d’un objecte que posseeix un altre client i posar-los en relació”.

 

                                          

              2.-José Martínez de Sousa, al Diccionario de Bibliotecología (*) y ciencias afines ( Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1989, p. 424), defineix, textualment, librería anticuaria com “librería especializada en la venta de libros antiguos y de cierto valor”. Però també hi ha altres conceptes relacionats. Un que se sol confondre amb aquest és el de librería de viejo ( “llibreria de vell”), que el mateix autor identifica amb librería de lance ( “llibreria d’ocasió”). També passa el mateix amb el concepte librería de ocasión. En definitiva, hi pot haver confusió entre llibreria antiquària i una librería d: lance, que l’autor defineix con “la librería especializada en la venta de libros de segunda mano, de saldo o restos de ediciones”. Cfr. Domingo Buonocuore, Diccionario de Bibliotecología ( Buenos Aires: Marymar, 1986), p. 280.

                (*).-  El títol exacte és Diccionario de Bibliología y ciencias afines.

 

            Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p.120.

                                  

 

 

 

              “ Del bibliófilo al bibliómano, existe exactamente la diferencia de un hombre que no ama y no puede amar más que a las mujeres hermosas, y aquel que las ama a todas, puesto que todas hablan a su agrado. Diferencia de temperamento y de gusto. Es por esto que siempre se ve al bibliófilo con ciero aire despectivo y, en la boca, esa mueca, que, así como evidencia su escaso interés por el objeto que le propone el anticuario, marca igualmente el poco caso que hace de las adquisiciones realizadas por otro.

 

            El bibliófilo es desdichado. Ama la perfección. La más pequeña perforación de la polilla en el rincón de una página, aunque la oculte la encuadernación, cáusale mortal desagrado. Necesita ejemplares puros”.

 

               Article: El Bibliófilo y el Bibliómano”, de Emilio Henriot, traduït per Eduardo Mario, a Caras y Caretas, del 16 de juliol de 1927, n. 1502, p. 162.

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 253

Posted in Bibliofília, Llibreries, tagged , on 05/10/2011|

 

                                 

                “ Cada llibreria té, al su entorn, un aire propi i uns clients potencials d’acord amb aquell aire i amb les orientacions i forma de tractar el llibre o les especialitats i característiques del gir de l’establiment. Es donen, en forma recíproca, les clàssiques afinitats electives de client a llibreria i inversament. La llibreria s’adapta al tarannà del seu col.lectiu de compradors i aquests, en general, se senten interpretats pel seu llibreter.

La diferencia, que és vida, enfront les uniformitats ( sempre letals), dóna a la llibreria antiquària una gràcia i una vivacitat que difícilment trobaríem en altres activitats de més engolada apariencia. Hi ha l’amor al llibre que ens uneix i ens fa diferents, perquè diferents són també els motius determinants d’aquest interés. Això fa que unió i diferencia no resultin conceptes contradictoris”.

 “Uneix i ens fa diferents”: editorial de la Revista de Llibreria Antiquària, nº 2, pp. 4.         

                                         

 

                “ Las ediciones de la universidad de Princeton han inventado un nuevo tipo de publicación: invento que tal vez inaugura un  nuevo ciclo, y que desde luego modifica el precedente ( ese al que podríamos llamar, siguiendo a ciertos historiadores, el paradigma del bibliófilo clásico). Cuando el libro de pastas duras – que, como se sabe, sigue siendo el modelo normal de la edición anglosajona – se ha hecho demasiado caro, la rústica puede aparecer como una solución económica. Negándose a interrumpir la edición de textos ‘especializados’, dirigidos a un público restringido ( sería necesario examinar de cerca este concepto, esta arma que dentro de la cultura actual cada vez va haciéndose más afilada), o, con mayor elevación de miras, tratando de acrecentar sus posibilidades, Princeton se ha decidido a acompañar la edición encuadernada con tapas duras, relativamente cara, de una tirada inicial en rústica, pero compuesta de un número de ejemplares limitado. De este modo se procede regularmente a la producción de limited paperback editions, destinadas a ser vendidas y a agotarse rápidamente. Un final de historia en el que la restricción de la tirada – ese signo de selección, de exclusividad – se convierte, explícitamente, en valor comercial, factor de venta ( puesto que sólo quedarán en el mercado los caros hardbacks). A esta conclusión se le puede dar un tono irónico – el deseo de lo raro venciéndose hacia su contrario: el objeto fabricado en serie de producción limitada – , o encontrársele un aspecto amenazador: el libro erudito, el instrumento de una determinada cultura, obligado en estos momentos a valerse de cualquier artimaña para sobrevivir, se convierte, a su vez, en un objeto de circulación limitada, en el seno de una sociedad secreta”. 

           Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 91-92. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

                                       

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 249

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Llibres, tagged , , , on 14/08/2011|

         

“ Amb molta raó feia notar Paul Valery els perills d’una afecció exclusiva a l’esperit pur consentint que la matèria sigui dolenta o mal treballada.Gairebé tothom ha començat llegint sense preocupar-se d’altra cosa que del text mateix, negligint la qualitat del paper, la beutat de la impressió, l’harmònica distribució dels blancs, etc., etc. Insensiblement però, de mica en mica, en l’esperit del lector s’opera una transformació. Comença la recerca de les bones edicions, les que ofereixen un text més perfecte, corregit amb cura; després, ja cerca aquelles condicions que fan d’un llibre un objecte de col.lecció. Llavors l’home es posa en la pendent sense aturador possible: la passió inapaigable del llibre. Per més que s’especialitzi a recollir una determinada classe d’obres, no tindrà mai la col.lecció completa. La vida del bibliòfil, llavors, passa alternativament per la satisfacció que segueix a l’ingrés d’una bona peça i l’angúnia de saber que de tal edició, de la qual només es coneixen tres exemplars ( un a la Bodleiana,

          

    un a la Hispanic Society

 

                                    

 

 i un altre a la Nacional de Paris)

 

                              

 

 

, ell no en té ni un, ni, versemblantment, podrà tenir-lo mai. Ben mirat, però, això són extrems que, a nosaltres almenys, no ens emocionen profundament. La raresa per ella mateixa no és potser la qualitat més preable d’un llibre. No colpeix directament, com ho fa el bell llibre, independenment del seu valor comercial”.

 

Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

        

 

                                                 

            “La colección de las bibliotecas activas requiere un número determinado de volúmenes del que cabe no tener que pasar, pero en continua renovación, descargando las obras que se hacen viejas y adquiriendo las nuevas sin dilación. Con ello son más fáciles las tareas técnicas y administrativas y más ágil y rápido el servicio a los beneficiarios, y mucho más económico y remunerador el capital adscrito a su sostenimiento. ¡ Qué gran error la tendencia a atribuir a todas las bibliotecas el papel de museos de libros viejos, inútiles para el progreso de la ciencia y de la técnica, usurpando y entorpeciendo la labor de las bibliotecas nacionales y de los que persiguen fines de bibliofilia y de museos, a costa de la eficacia de los servicios y del cumplimiento de los fines que le son propios¡ A la sombra de este grave error se pavonean ciertas bibliotecas con la exhibición estadística de los millares de volúmenes que poseen, entre los cuales apenas unos centenares sirven para el estudio o la lectura”.

        Conferència de Javier Lasso de la Vega, en el Symposium de bibliotecaris celebrat amb motiu de la inauguració de la Biblioteca de la ONU, el 17 de noviembre de 1961, a Boletín Dir. Gral. Archivos y Bibliotecas, 1 gener 1962, n 63, p.80-81.

 

 

                                          

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 248

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 29/07/2011|

            “ Es va patir tant en pasar de les tauletes d’argila al papir? I això que va ser un canvi per millorar. Un dels entrebancs de les tauletes cuneiformes era que es trencaven quan queien dels prestatges, sobretot si les manipulava un acadi maldestre. Un altre perill era l’aigua, que les desfeia.

                                                

 Té gràcia que al cap de 5.000 anys ens atabalem pensant que els nostres llibres ( rebatejats e-llibres) tornaran a ser objectes fràgils.

                            

Ara un llibre es precipita de la posella on és i el risc més gran – per tu, no pel llibre – és que et caigui al cap, especialmente ( i paradoxalment) si es tracta de Les benignes ( Johnathan Littell, Quaderns Crema, 1162 pp.)

                                                           

. Si es mulla ( em va pasar a mi amb Lord Jim),

                                                   

l’eixugues amb l’assecador. Els llibres actuals són, malgrat que sovint hi ha hagut l’esforç per probar el contrari, poc menys que indestructibles, excepte – tal com van subscriure Hitler i el bomber Montag –  a través del foc.

            Què volen que els digui, jo sóc dels qui s’imagina la seva biblioteca, reunida amb esforç i laboriosament ubicada en espais sempre més reduïts del que necesita, convertida en una, aquesta sí, frágil ( en canvi, l’altre dia vaig pujar a sobre de l’Orlando furioso de Cátedra i no es va fer malvé) i etèria entelequia electrónica a causa de l’adveniment de l’e-book.

                                                            

                El meu amor pels llibres és matèric. Sóc dels qui necesita tocar-los cada dia, no tant per saber que hi són, sinó per comprobar que existeixo. Molta gent et valora per la quantitat de llibres que tens, els suscita un respecte que tu en sec no els inspires gens. No veig d’altra banda, com podré guardar flors africanes seques, plomes o trossets de mòmia entre les pàgines d’un llibre electrònic. L’altre dia vaig trovar un petit coleòpter aixafat a dins dels diaris de Jünger. Més prosaïques però no menys emotives són les taques de rom a Capitán de Mar y de Guerra

                                                            

o els fragments d’ungles a les novel.les de Stephen King. En aquest sentit, això del llibre electrònic, tot i que et lliures dels lepisma ( els e-books deuen tenir malsons amb els peixets de plata electrònics?), és com si et diuen que no tornaràs a tocar la teva noia, vaja, com convertir una relació de l’estil el guardabosc Mellors i Lady Chatterley en la d’Abelardo i Eloïsa”.

                                                          

Article: “Els avantatges de la tauleta d’argila”, de Jacinto Antón, a  Extra Sant Jordi del 22 d’abril de 2010 a El País.

 

 

                          

                                                           

“ La bibliofilia es un credo bien exigente, para algunos cercano a una religión, y toda religión ( excepto el budismo) genera sus integrismos. Estos son peligrosos hasta para la integridad física de los demás, como demuestra la Historia, pero sin duda el bibliofílico es el que veo más cercano y disculpable. Todo coleccionista tiende al perfeccionismo, pero algunos no es que tiendan, sino que lo practican con estricta observancia: ni un ejemplar que no sea excepcional, por su rareza y perfección. Se pueden compartir entre principios – como tendencia – , pero es punto menos que imposible mantenerlos en la práctica, pues para ello habría que ser un Creso.

            Pueden señalarse distintos niveles dentro de la bibliofilia, en función del interés por los libros y sobre todo de la cantidad y la calidad de los volúmenes que posee cada uno. En cierto modo, las mentadas variedades que señalaba Nogués entre los coleccionistas

                                                

 son válidas también para los bibliófilos: el envidioso, el pseudo, el imbécil, el avaro, el económico, el encantado, el chiflado y el vulgar”.

 

            MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 2009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 26.

                                            

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 247

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 28/07/2011| 2 Comments »

                          

                “ La col.lecció, realitzada amb finalitats essencialment bibliòfiles, alternava amb una gran sensibilitat tipográfica l’estampació en tipus gòtics i elzevirians, ‘cuidant que aquest criteri eclèctich estigui en consonancia ab les mateixes obres…’, i acompanyava el text de pàgines il.lustrades i de facsímils de gran bellesa i qualitat. Vegeu, en un article de ‘Bibliofília’, la magnífica revista editada per Miquel i Planas entre els anys 1911 i 1921, les lloances que el bibliòfil dedicava al bon gust tipogràfic i artístic del Recull:

          ‘Aquestes tres unitats [els ‘aplechs’ publicats] són, en efecte, una manifestació esplèndida del gust tipogràfich y artístich que’ls nostres impressors saben posar en les llurs produccions, quan no se’ls regategen els medis. El RECULL, per sa luxosa presentación, pel seny ab què hi són utilisats els recursos de la tipografia gòtica allà hont convé, y els de gust més modern en lloch y sahó oportunes, fa pensar tot seguit en aquell altre esforç realisat per en Mariàn Aguiló, ab la publicació del seu Cançoner Gòtich, del qual haurèm de parlar algún día com mereix. Cap bibliòfil català podrá prescindir d’una o altra d’aquestes publicacions qui, a distancia de quaranta anys, donen la norma de l’amor al llibre en terres catalanes; no sabèm de cap altra manifestació, en aquest espày de temps, qui’ls hi pugui dignament esser parangonada”.

         Article d’Anna Alberni: “L’edició en lletra gòtica de l’Especulum al folder (1917). Història d’un misterios exemplar d’infern”, a Llengua&Literatura, n. 17 (2006), pp. 257-282.

                                        

 

                                      

 

                          

               “ Es obvio que el bibliófilo puede poseer cualquier tipo de libros, y de hecho todos solemos tener una primera – más o menos nutrida – biblioteca profesional ( de medicina, economía derecho, filología…) y una segunda formada por los libros de lectura normales: los clásicos más la última novela de Pérez-Reverte, el ensayo de Savater, el poemario de García Montero… Pero lo que de verdad nos hace acreedores al noble título de bibliófilos son los libros especiales, los que en otro lugar propuse que designemos con las siglas libi ( libros de bibliófilo) o larcu ( libros antiguos, raros o curiosos).

                                

               Aclaro que me dirijo aquí al bibliófilo medio, incluso al modesto: no tendría sentido incluir en esta serie piezas como la Biblia de 42 líneas ( hacia 1454-1455), la edición príncipe del Quijote (1605) o el First Folio de Shakespeare (1623). Ninguna de esas tres ediciones es propiamente rara ( vamos a hablar de muchas superiores en rareza), pues de la primera se conservan casi 50 ejemplares – al menos dos, fragmentados-, de la segunda unos 30 y de la tercera nada menos que doscientos veintitantos, pero si hoy apareciera alguno en el mercado estaría fuera del alcance – salvo, quizá, el de Shakespeare- hasta de los millonarios en dólares o euros. Éstos sí que pueden permitirse adquirir obras también muy apreciadas, y bellísimas, como la Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna impresa por Aldo manuzio en 1499 – cuyos ejemplares en 2008 valían entre 250 y 360.000 euros o de la peregrinatio in Terram  Sanctam de Bernardus de Breidenbach (1486), anunciada en septiembre del mismo año por 325.000 euros,

                                    

 cifra no muy alejada de lo que podía costar un buen ejemplar del célebre Liber chronicarum de Hartmann Schedel (1493, con más de 1800 grabados), aunque uno mediocre podía adquirirse por sólo 95.000 $ y las hojas sueltas se venden por internet”.

                                  

            Article: “Gollerías para Bibliófilos, 1: Las ediciones de Bibliófilo de Ramón Miquel y Planas”, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto a la revista Hibris, nº 53, sep-oct 2009, pp.5-6.

                                           

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 246

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, tagged , , on 22/07/2011|

 

 

 

 

                                               

“ Res més adient per començar l’any que fer-se el propòsit de col.leccionar una biblioteca privada. Això, naturalment, val en especial per a la gent jove, que tot just comença a comprar llibres amb la intenció de conservar-los tant com duri la vida. Però hem iniciat amb massa optimisme aquest article: de fet, en una clase universitària de fa pocs anys, un servidor va preguntar als estudiants si havien començat a practicar aquesta afició, i si tenien la intenció de fer-se, amb el temps, una biblioteca propia i significativa. Un centenar d’estudiants va posar cara de perplexitat, i només un va dir que es delia per comprar tants llibres com podía, en especial llibres de poesia: ja tenia tota la poesia castellana del Segle d’Or i de la Generació del 27, i esperaba incrementar la col.lecció amb poesía escrita en d’altres llengües que coneixia.

Al cap d’un quant temps vaig saber que l’estudiant es deia Gabriel Lara, i que ha anat a parar – jo que me  n’alegro – en un col.legi de Sant Cugat en què la disciplina és costum arrelada, lloc en què ensenya Literatura Espanyola i Universal. Els estudiants l’estimen i compren els llibres que recomana. S’ha convertit a la trentena, en un bibliòfil pertinaç. Escriu versos, conta hexàmetres i decasíl.labs a l’esquena nua d’una amiga deliciosa – com Goethe a la famosa ‘Elegia romana’ – i aquestes dues coses plegades contribueixen en ell a una felicitat exultant i calmada.

                             

Sembla clar que aquest afany no será mai substituït per tots els e-books del món, ni tan sols pels més sofisticats. Aquests ginys electrònics agradaran sens dubte a les persones més joves, que fan ara pasar quasi tots els aspectos de la seva vida – inclosa l’amorosa, fins i tot la sexual – per màquines electròniques; però és difícil pensar que l’acumulació de centenars, milers de llibres en una maquineta de tan poc gruix, per molt útil que sigui, arribi mai a situar-se al mateix lloc que una renglera, després una sèrie de prestatgeries, per fi una habitació sencera carregada de llibres de diferents colors, amb cobertes totes diferents – ah¡ mitges pells holandeses; lloms amb nervadura; caps daurats¡ -, amb papers de qualitat diversa- ah¡, el paper japó, el paper de fil, ni que sigui un bon paper verjurat¡ –  , amb continguts revisitables sempre que a un bon lector li agafin ganes de solcar les línies del llibre com un llaurador solca la terra. Jacint Verdaguer: ‘Poeta i llaurador sóc,\ i faig la feina tan neta,\ que llauro com un poeta\ i escric com un llaurador’.

        Article: “Fer-se una biblioteca” de Jordi Llovet, al Quadern El País de 7 de gener de 2010, p.5.

 

 

 

 “ No es el libro contemporáneo( LuisXIV), sin embargo, el que con más intensidad se disputa el favor de los bibliófilos y vacía sus aterciopeladas bolsas orilladas de finos encajes. El libro antiguo, el correspondiente a los escritores más afamados de los siglos XV y XVI, las obras de lujo sobre la Historia, el Arte y las Ciencias Naturales, los Atlas; en una palabra, obras como el Edelstein, de Boner, impreso por Pfister;

                           

                     la   Biblia de Colonia, de 1480, ó la de Nicolo de Malernis; el Viaje a Tierra Santa, de Breydenbach, de 1486;                       

                                  

 la Weltchronik, de Schedel, impresa en 1493;                                               

                                  

los Libros de Horas, editados por A. Verard y por Simón Vostre; la Danza Macabra, de Marchant, ejecutada por Pierre le Rouge

                              

; la bella producción de los Aldus, presidida por su famosa Hypnerotomachia, o Sueño de Polifilo, de Francesco Colonna;

                                                    

 las obras encuadernadas por Grolier o por Maioli para ellos y para sus amigos; las ilustradas por Holbein el Joven y Hans Weiditz; el famoso y espléndido Teuerdank, con sus complicados y artísticos tipos fractura y sus bellísimas ilustraciones; las impresas bajo el mecénico amparo de Maximiliano I, con intervención de Durero, Lucas Cranach, Burgkmair, Hopfer y otros no menos excelentes artistas; el Champfleury, de Tory, el popular innovador de la estética tipográfica…; la producción, en fin, de los Estienne, de los Plantinos, de los Elzeviros y Enschede, de los Baleu, insuperables impresores de los más bellos atlas del siglo XVIII; el Theatrum Urbium, de G. Braun.               

                                         

 

; la Descripción de las Indias, de Teodoro de Bry;                       

                                         

la Geografía, de Martín Zeiller; el Theatrum Europaeum, etc., etc., reclaman preferentemente la codicia y despiertan los celos y las pasiones entre los hombres de calzón corto, medias de seda, zapatos de hebilla, que usaban enrizadas pelucas y que, con gestos galantes, alargaban a sus contertulios, en manos cubiertas de joyas preciosas, contornadas de ricos encajes, la caja abierta con polvos de rapé”.

 

                        LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del libro antiguo; El Bibliófilo, M, 1947;pp.14.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 239

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Llibres, tagged , on 20/06/2011| 1 Comment »

 

              

 

” L’autor d’aquest article traballà l’estiu passat llargues setmanes a Barcelona, estudiant el gravat català del segle XV. Va guanyar estimació a les nostres coses i a la nostra gent, i en dóna una mostra, plena de simpatia i que hem d’agrair-li força, en les planes que comentem. En parlar de la bibliofilia a Catalunya, assenyala com a dates principals del moviment i les més característiques, les que representen en la historia de l’edició dels antics textos catalans, i després els de Marià Aguiló ( amb la Biblioteca Catalana i el Cançoneret), Massó Torrents ( amb la Revista de Bibliografia Catalana i l’editorial de L’Avenç) i Miquel i Planas ( Nova Biblioteca Catalana i Bibliofília).

            Acceptat en aquesta accepció el terme bibliofilia, i fent-ne per part nostra la salvetat deguda, no es pot desconèixer la justesa de la información bibliográfica que l’autor revela. Però creiem que la tasca de reincorporar a la nostra cultura els monuments antics del català, no es pot batejar amb el nom bibliofilia, un poc tarat de frivolitat i diletantisme si hom l’usa amb tal significació. Es evident que l’aspecte extern, la presentación material de les edicions dels nostres vells clàssics, des del temps en què l’Aguiló va vestir-les amb tan sòbria distinció, han estat orientats molt sovint, ( potser massa), vers una exhuberància tipográfica no sempre recomanable ni ben reeixida. Això interessa els bibliòfils, certament, però des d’aquest punt de vista, no s’haurien tampoc d’oblidar les edicions, materialment ben acurades, sovint en tiratges reduïts, d’alguns dels nostres literats contemporanis”.

 

            Comentari del article de Martin Kurz: “Bibliophilie in Spanien ( Katalonien).( Archiv für Buchgewerbe und Gebrauchsgraphik; 62 Jahrg.(1925) pp. 13-17, a La Revista dels Llibres, Any I, n.3, juliol 1925, p. 42. (Autor La Revista).

                                                         

 

 

 

 “ 1. Contrario a tu deseo es lo que haces ahora. Crees que has de parecer algo en la ciencia comprando con afán los más bellos libros; pero esto ningún resultado te produce y pone en evidencia tu ignorancia. En primer lugar, porque no comprar los libros mejores, sino que fiado en los que sin fundamento los elogian, vienes como llovido del cielo para los libreros charlatanes y eres un tesorero para los mercaderes de esta especie. Porque, ¿ cómo podrás distinguir los libros antiguos y de precio, de los despreciables y musidos si no es porque están carcomidos o agujereados, llamando a consulta para su adquisición a las polillas? ¿ Qué conocimiento exacto, qué seguridad y qué discreción  precisas hallan en ellas?.

2. Pero aun concediéndote criterio para discernir las hermosas copias de Calino y las que el célebre Atico escribió con cuidado exquisito ¿ para qué te serviría su posesión, hombre estupendo, si no podrías comprender su hermosura, ni podrías disfrutar de ella jamás, como ciego que no puede gozar de la belleza visible en sus amores? Tú, en verdad, miras tus libros con ojos muy abiertos; los examinas, por Júpiter, hasta la saciedad, y hasta los lees de corrido, adelantándote a los labios con la vista; pero esto no basta, si no conoces también las bellezas y defectos de cada escrito, y el sentido de todas las palabras y su construcción sintáctica, y si el autor se ha sujetado a las reglas gramaticales, y cuáles términos son de buena y de mala ley, castizos o adulterados”.

 

            “Contra un bibliómano ignorante” de Luciano de Samosata, traduït per Federico Baraibar y Zumárraga ( 1851-1918), trobat a Scribd.

 

 

            I fa tants anys que ho va escriure ¡ , crec que si un autor “satíric” com ell digués avui coses com aquestes no aniria gaire desafinat.

Read Full Post »

« Newer Posts