“ La col.lecció, realitzada amb finalitats essencialment bibliòfiles, alternava amb una gran sensibilitat tipográfica l’estampació en tipus gòtics i elzevirians, ‘cuidant que aquest criteri eclèctich estigui en consonancia ab les mateixes obres…’, i acompanyava el text de pàgines il.lustrades i de facsímils de gran bellesa i qualitat. Vegeu, en un article de ‘Bibliofília’, la magnífica revista editada per Miquel i Planas entre els anys 1911 i 1921, les lloances que el bibliòfil dedicava al bon gust tipogràfic i artístic del Recull:
‘Aquestes tres unitats [els ‘aplechs’ publicats] són, en efecte, una manifestació esplèndida del gust tipogràfich y artístich que’ls nostres impressors saben posar en les llurs produccions, quan no se’ls regategen els medis. El RECULL, per sa luxosa presentación, pel seny ab què hi són utilisats els recursos de la tipografia gòtica allà hont convé, y els de gust més modern en lloch y sahó oportunes, fa pensar tot seguit en aquell altre esforç realisat per en Mariàn Aguiló, ab la publicació del seu Cançoner Gòtich, del qual haurèm de parlar algún día com mereix. Cap bibliòfil català podrá prescindir d’una o altra d’aquestes publicacions qui, a distancia de quaranta anys, donen la norma de l’amor al llibre en terres catalanes; no sabèm de cap altra manifestació, en aquest espày de temps, qui’ls hi pugui dignament esser parangonada”.
Article d’Anna Alberni: “L’edició en lletra gòtica de l’Especulum al folder (1917). Història d’un misterios exemplar d’infern”, a Llengua&Literatura, n. 17 (2006), pp. 257-282.
“ Es obvio que el bibliófilo puede poseer cualquier tipo de libros, y de hecho todos solemos tener una primera – más o menos nutrida – biblioteca profesional ( de medicina, economía derecho, filología…) y una segunda formada por los libros de lectura normales: los clásicos más la última novela de Pérez-Reverte, el ensayo de Savater, el poemario de García Montero… Pero lo que de verdad nos hace acreedores al noble título de bibliófilos son los libros especiales, los que en otro lugar propuse que designemos con las siglas libi ( libros de bibliófilo) o larcu ( libros antiguos, raros o curiosos).
Aclaro que me dirijo aquí al bibliófilo medio, incluso al modesto: no tendría sentido incluir en esta serie piezas como la Biblia de 42 líneas ( hacia 1454-1455), la edición príncipe del Quijote (1605) o el First Folio de Shakespeare (1623). Ninguna de esas tres ediciones es propiamente rara ( vamos a hablar de muchas superiores en rareza), pues de la primera se conservan casi 50 ejemplares – al menos dos, fragmentados-, de la segunda unos 30 y de la tercera nada menos que doscientos veintitantos, pero si hoy apareciera alguno en el mercado estaría fuera del alcance – salvo, quizá, el de Shakespeare- hasta de los millonarios en dólares o euros. Éstos sí que pueden permitirse adquirir obras también muy apreciadas, y bellísimas, como la Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna impresa por Aldo manuzio en 1499 – cuyos ejemplares en 2008 valían entre 250 y 360.000 euros o de la peregrinatio in Terram Sanctam de Bernardus de Breidenbach (1486), anunciada en septiembre del mismo año por 325.000 euros,
cifra no muy alejada de lo que podía costar un buen ejemplar del célebre Liber chronicarum de Hartmann Schedel (1493, con más de 1800 grabados), aunque uno mediocre podía adquirirse por sólo 95.000 $ y las hojas sueltas se venden por internet”.
Article: “Gollerías para Bibliófilos, 1: Las ediciones de Bibliófilo de Ramón Miquel y Planas”, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto a la revista Hibris, nº 53, sep-oct 2009, pp.5-6.
Gràcies, el primer article em facilita una bona informació. Ja m’he descarregat el PDF que està en línica, que està molt bé, de l’article sobre l’Speculum.
De res home, per això estem. En el vlok Diari d’un llibre vell hi ha un ‘post’ del 2008 que es diu ‘Speculum al foder’, és curt, però potser et serà interessant.