Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliofília’

Catàlegs a la bústia

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , , on 03/08/2012| 2 Comments »

 

                     

         

          Quan vaig llegir el llibre La Pasión por los Libros, d’en Mendoza Díaz-Maroto ho vaig passar en gran, feia molt del temps que no fruïa tant llegint un llibre, i sencer no he tornat a llegir-lo, però el 90% dels capítols els he tornat a llegir, al menys, una vegada.

 

 

                     

 

          En un dels capítols, el IX,  parla , entre d’altres coses, de la bústia i els carters, té tota la raó del món, diu: “… , el momento más emocionante y taquicárdico del día es el de la llegada del cartero, placer que, por desgracia, solo es dable disfrutar cinco veces por semana ( ¡ qué largo el week-end sin correo…”,  i unes ratlles després segueix: “ Y cómo nos hundimos en la miseria el día que el cartero no nos trae ni un triste catálogo de restos de edición con que engañar la bulimia¡”.

 

                    

 

          Aquestes sensacions que es senten en aquests casos són reals, jo , quan arrivo a casa miro corrents la bústia per veure si hi ha alguna cosa, qualsevol, relacionada amb els llibres, i si de lluny ja veig quelcom que quasi no hi cap el cor em batega una mica més depressa, i ràpidament obro la bústia per recollir el manà que em tindrà ocupat i entusiasmat un bon ratet, mentre repaso el catàleg o la revista.

 

                      

          Com diu en Mendoza, però amb un llàpis poso una creu petita al costat dels llibres que em semblen interessants, ja sé que no els compraré tots, però sempre és possible que en caigui algun.

 

 

                    

 

          Però avui dia la cosa ja no és igual, els catàlegs quasi no arriven, al menys com abans, moltes llibreries fa uns anys m’enviaven els seus catàlegs, però ara només sis o set llibreries ho fan.

          Dos són, crec,  els principals motius, primer Internet i segón, no comprar tant com jo o ells voldrien. Internet perquè moltes llibreries envien per ‘mail’ els seus catàlegs en PDF, de vegades,  masses i tot, no paran, i encara que veus molts llibres nous no és el mateix que un catàleg en paper, on sempre hi ha més detalls i més, de vegades, imatges.

 

 

 

 

                     

          Hi ha catàlegs que per ells sols ja són uns grans llibres, estan molt ben fets, porten molta informació i són de molta utilitat, de fet en tinc uns quants, els guardo tots, uns millors que d’altres, però tots tenen alguna cosa encara que sigui petita; els col.lecciono. I no parlo ara dels catàlegs més antics, alguns són petites joies, com els de la Llibreria Antiquària,  o els que feien  en Porter, o en Batlle, que porten alguns articles sobre el món del llibre força interessants, o amb facsímils de les obres citades que de vegades costa de veure en altres llocs. En alguns, fins i tot els anuncis són interessants.

 

                       

          Altres llibreries, veient que no compro gaires coses, ja no envíen els Catàlegs, altres envíen mails dient que tenent coses noves i que si vols pots anar al seu web i mirar-ho, però no és el mateix, a més a més hi ha pàgines de llibreries que están molt bé, amb molta i clara informació, però d’altres informen poc i sense donar facilitats per trobar les coses.

 

 

 

                      

          Volia fer un llistat del que em semblen unes quantes pàgines, de com ajudan o no a trobar llibres, però seria massa llarg. A poc a poc, cada dia s’aprenen coses noves, es troben pàgines millors i pitjors, és questió de gustos i d’interessos.

          Imagino que per a les llibreries fer Catàlegs deu ser car, i si estan ben fets encara més; és molt més fàcil enviar correus i pàgines PDF amb llistats de llibres i a corre.

 

 

 

   

          Llàstima,  perquè com deia al principi, la plaent sensació de fullejar els Catàlegs és tan gran que sap greu no poguer fer-ho més sovint.

 

 

          

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 293

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Ex bloguis, Ex libris, Llibreries, Oficis del llibre, tagged , , , , , on 01/08/2012| 2 Comments »

 

 

 

                  

 

          “ Actualment hi ha qui no sap què és un ‘ex – libris’, perquè no n’ha vist mai cap. D’altres, solament els han perdut de vista. Direm, doncs, per començar, que aquest és el nom que es dóna al signe, símbol o emblema, generalment gravat, o bé imprès en un petit full de paper que s’aplica o enganxa a la coberta interior d’un llibre per tal d’identificar el seu propietari.

           L’ùs dels ‘ex – libris’ va començar a Alemanya a principis del segle XVI, i no es va introduir a França fins ben entrat el 1600. Al començament era sols un simple escut o emblema, per evolucionar més tard donant lloc a petites obres d’art gràcies al gravat fet en fusta, a l’aiguafort o bé en metall. El seu col.leccionisme no sorgeix, però, fins el darrer terç del segle passat, que és precisament quan apareixen a casa nostra, gravats pels millors artistas i estimulats pels bibliòfils i altre gent relacionada amb els llibres i l’art de la lletra impresa. Fou l’artista reussenc Ramon Casals i Vernis, qui el 1889 dibuixava al carbonet, per encàrrec del seu paisà, el llegendari bibliòfil Pau Font de Rubinat, el que pot considerar-se el primer ‘ex – libris’ català de l’època moderna.” 

          Article: “Hem tornat a veure ‘ex – libris’” de Lluís Bonet i Punsodas a Revista de Llibreria Antiquària, número zero,octubre 1980, pp.20.

 

                              

 

           “ Un librero de viejo aspira a tener todos los libros del mundo y ser el único del mundo. No porque le reporte más dinero, sino por absoluta vanidad. Es un hecho muy borgiano, quizá porue Borges fue bibliotecario, una manera distinta de ser librero de viejo. Por otra parte, el librero de viejo tiene un sentido cinegético muy acusado y un sentido aguzado de la seducción para conseguir algo, en este caso, un libro, aunque lo más paradójico de todo es que un librero de viejo comienza con diez mil pesetas y ningún libro y termina con diez mil libros y ninguna peseta”.

            Paraules de Constantino Gómez ( Tino Vetusta) en una entrevista feta per Víctor Guillot, al diari La Nueva España de Gijón, el 4 de gener de 2010.

 

                                        

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 292

Posted in Bibliofília, Oficis del llibre, Paraules, tagged , on 30/07/2012|

 

                   

 

 

               Any 1909. Lloc: una cambra al fons d’un taller d’impremta d’un carrer de la Barcelona vella. Dins la cambra, dues taules i tres o quatre cadires formen la ‘redacció’ d’un setmanari popular. Assegut davant d’una taula, Eugeni d’Ors (Xenius) escriu. Enfront d’ell hi ha el poeta Josep Carner, aleshores molt jove. Carner, calla.

               De sobte, Xenius alça el cap i adreçant-se al poeta li diu:- Em falta original per a tapar un forat del setmanari. Em voldríeu fer una petita cosa, una anécdota, un poema? Carner, de mala gana, agafa la ploma i diu:- Us faré un poema, però no el signaré, Xenius contesta:- Podeu signar-lo amb un dels vostres pseudònims.-No, contesta Carner; será un poema anònim.

               Així fou, en efecte. I va sortir aquest poema que descobrim als lectors d’avui, titulat Bibliomania i publicat al setmanari Papitu, encara en la seva época, un dia d’estiu del 1909.

 

“ ¡ Oh llibres amics dels vostres amics ¡

¡ oh llibres moderns ¡ ¡ oh llibres antics ¡

Les portes de casa se us mostren obertes.

Jo us amo tant si teniu les cobertes

de pasta, de tela, de llis pergamí,

de pell granelluda, de frágil satí,

com si les teniu de fusta o d’estraça.

De veure-us no més, no se lo que’m passa.

Per cap llibreria travesso de llarc.

Darrera dels vidres us veig dins un marc

de llum y d’anuncis, com unes paneres

d’anímiques flors en vàries fileres

de blanc y morat, de groc y vermell.

El goig d’aleshores no troba parell

si en mitg de vosaltres fresquíssim despunta

un llibre nou-nat qui tímit apunta

com una poncella. Curòs, decidit,

empenyo la porta dient:- ¡ Santa nit ¡-

Y ja el llibreter d’irònic visatge

un altre exemplar me treu del prestatge

y’n talla les fulles, metòdic y fret,

y ab un setmanari complerta el paquet

lligant-lo ab un rígit cordell plè de cera.

Ja’l tinc. Cap aroma de préssec, de pera,

de boscos, de noies, de salsa o rebost,

té aquella finesa del vostre compost

de tintes y d’oli de màquines ( tebi

com sava de qualque figuera qui sebi)

y d’amples corretges mecàniques y

de goma y pastetes, cordells de cosir,

papers, cartolines y mans de caixistes.

 

¡ Oh flors diminutes ¡ ¡ oh flors noucentistes ¡

¡ Y que falaguera teniu la flonjó ¡

S’hi enfonsen els dits ab més afició

qui dins una tofa de llana batuda,

que dins una galta d’infant revinguda,

que dins les butxaques un dia de fret,

que dins un puríssim gibrell de paret

pels volts de Sant Jaume, que dins la flaçada,

que dins una mà de jova estimada.

Les ratlles petites y negres d’imprès

com uns geroglífics me tenen obsès.

Les caixes d’impremta recorden les pletes.

Dels margens admiro les franges més netes.

Y quan les remata subtil colofó,

llavors tanco el llibre d’intensa emoció.

Visito en les fires les vostres parades,

y compro les obres antigues truncades.

A voltes arrenco del feix un volum

ab una avidesa qui’s torna costum.

Y no regateja la meva letícia.

Y dels firetaires la sorda avaricia

me’n fa pagà el doble, y allarga la mà

dient-me que’m tracta d’antic parroquia.

¡ Oh llibres invàlits ¡ Jo us poso ab dolsura

Pegats y cobertes de dobla costura.

 

Y a voltes us obro y us tanco seguit

per que tota vostra polsina en mon pit

penetri com una fragancia d’antiga

capella de monjes o fosca botiga.

 

¡ Oh llibres amics dels vostres amics ¡

¡ oh llibres moderns ¡ ¡ oh llibres antics¡

Les portes de casa se us mostren obertes.

Jo us amo tant si teniu les cobertes

de doble cartró, de frágil satí,

de pell granelluda, de llis pergamí,

com si les teniu de fusta o d’estraça.

De veure-us no més, no se lo que’m passa.

 

Poesia de Josep Carner i Article signat E.E., a la Revista de Llibreria Antiquària, número Zero, d’octubre de 1980, pp. 2.

 

 

 

                     

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 291

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , on 28/07/2012|

 

                         

 

              “ Per això, o potser malgrat això, el llibre vell ens torna al clima de la pacient i pausada lectura. Trobarem aquell llibre que havíem perdut, o aquell que no havíem trobat encara, o aquell altre amb l’aura de les il.lustracions que ens acompanyaven en la lectura. Imatge i paraula s’unien en els temps dels gran sil.lustradors com en les primeres novel.les miniades, síntesi que presuposa una lectura lenta, amb la parada complaent de les imatges que reprodueixen els instants de la narració: un rostre, un paisatge, un racó de cambra. Potser hauríem de pensar de nou en aquest lligam que quasi havíem perdut: paraula i imatge. Avui les imatges han canviat de textura. Ja no són aquells dibuixos a la ploma que feien les delícies dels nostres avis i que nosaltres encara vam aconseguir en les novel.les més sentimentals en el gest inimitable d’en Junceda; o en les novel.les de lladres i serenos, amb els dibuixos d’en Bosch, amb senyores de cames llarguíssimes i senyors de rostre ben tallat i frac negríssim. Les imatges avui malden per assolir la primera fila, amb els còmics, amb la pantalla petita, amb la pantalla envolcallant de la gran maquinària cinematogràfica. Però això sí, darrera de cada conjunt de seqüències hi ha un llibre. I si volem penetrar en el gran concert de les imatges, ens adonarem que no hi ha imatges mudes, que les imatges reclamen paraules i que les paraules salten de la cinta magnética i s’instalen a pler en les pàgines dels llibres”.

“Adictes a la Galàxia Gutenberg” de Maria Aurèlia Capmany en el opuscle editat pel Gremi  de Llibreters de Vell de Barcelona amb motiu de la XXVIII Fira del Llibre Vell, 1979.

               

 

               “ Dar vida á los mamotretos es la tarea del historiador, del bibliófilo, del erudito; levantar muertos, aunque la frase parezca doble sentido; sí, hacer surgir del sepulcro á los Lázaros enterrados; resucitar cadáveres y no incinerarse en vida, para embalsamarse con aromas especiosos, como hacen algunos, – y los que saben latín, que entiendan.

              Y si esto ocurre con todos en general, ¿ qué ocurriría con aquellos que ponen en la bibliofilia un placer refinado, un deseo de apagar la llama interior que busca á quien devorar, quaerens quem devoret, á quien circunvalar en su lengua de fuego, y que al fin encuentra un objeto, llámese arte, amor o bibliofilia? ´estos no hay sino respetarlos y envidiarlos, como á todos los que han sabido buscarse un medio de anulación de vida, de suicidio lento, que es la única especie de suicidio admisible ( puesto que, aunque parezca paradoja, el mejor medio de pasar la vida es renunciar á ella): sea ascetismo, arte, ciencia – ó manía coleccionista. Pues éste es el caso de los bibliófilos, que en el noble estudio han encontrado un expediente para descargar en el suelo ese peso abrumador que se llama la vida; y así lo ha comprendido el sagaz Anatolio France, cuando ha escrito de ellos en El Jardín de Epicuro: ‘ La afición á los libros es una afición laudable. Nos hemos burlado de los bibliófilos y, después de todo, quizá se presten á la burla: es el caso de todos los enamorados. Pero sería preferible envidiarlos, puesto que han llenado su vida de larga y apacible voluptuosidad”.

            Article de la revista Nuestro Tiempo, nº 71, Madrid, 1906. Parlant del llibre Orígenes de la novela, de Menéndez y Pelayo, Bailly-Baillière, M, 1905. ( sense autor).

                               

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 290

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 22/07/2012|

 

                                      

 

            “ Insensiblement, al tractar de precisar els elements integrals de l’art de fer llibres, hem anat encabintla en el cuadro magnífich de les belles arts y l’hem dignificada fins a l’estrem que’s mereix.

            Tractem are, sense pretensió de dogmatizar, de les condicions exteriors d’un llibre, de les condicions no subjectes a moda; per que també hi ha modes en aixó del llibre: unes vegades son molt buscades les edicions gregues y més y més endevant no’n vol ningú, ni donades; un altre temps, lo gótich está en predicament, pera caure en el més gran oblit poch després.

            Al parlar de condicions exteriors, es com si diguéssim al mestre de cases que els fonaments no’s posen sobre la teulada, o cosa aixís; aquestes petites exigencias materials deixen completament lliure l’originalitat del artista y no l’entrebanquen.

            El llibre comensará per una portadella, ont llueixi el nom de l’obra, lo més curt posible; seguirá, en plana senás, la portada, en que’s detallarán ben be el títol y el nom del autor, la localitat, l’editor o impresor y l’any de la publicació; y derrera vindrá el text.

            Aixís comptem cuatre planes, qu’es poden tornar sis per l’adició, al principi, de la fulla dita de  respecte, en Blanch, y que contenen, ademés, en molts casos: derrera de la portadella, l’exlibris universal; derrera de la portada, el registre y la justificació de tiratge, contrassenya impresa en un color completament distint de tots els usats en el llibre y qu’estableix la seva autenticitat. Aquestos usos, naturalment, no daten pas del període manuscrit del llibre; en aquell temps tenía massa valor la materia escriptoria, papirus, vitela o paper, pera malgastarla deixant blanchs abundosos; peró han vingut imposats, més que pels autors y pels impressors, per les necessitats de les grans biblioteques publiques y pels tiquis-miquis dels bibliófils, qui volen tenir les llurs llibreríes en tota regla.

            El llibre, que, comensant aixins, comensa en tota regla, acabaría malament si no’s despedís dels llegidors ab un colofó detallat. El colofó ve a ser com la bandera que fan voleyar els Mestres de cases al cap de munt de les construccions el día que posen la teulada. Antiguament era ple d’unció mística, una mena de jaculatoria llatina, y aquestes ortodoxia y seriositat han passat per tradició a molts llibres moderns que res tenen que veure ni ab la religió ni ab la mística.

            Puguin, aquestes senzilles reflexions, sugerir més devoció, més afecte a aquells qui, fent llibres, se’ls estimen poch, y regraciar als qui’ls cuyden ab paternal dilecció pera sibarítich plaer dels bibliófils, qui tantes vegades havem sigut comparats ab els gourmets”.

 

            Article: “ Reflexions sobre l’art de fer llibres” de R. Miquel y Planas en el Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 91-92.

                          

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 289

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , on 13/07/2012|

               “ Si la importància bibliofílica és, fins a cert punt, independent de la vàlua intrínseca del llibre, l’ideal és, però, que una i altra vagin juntes. No cal, doncs, encarir l’interés d’una col.lecció d’història de Catalunya, amb exemplars dels primers temps de la impremta entre nosaltres, alguns d’ells incunables – i tothom sap què vol dir, en les esferes de la bibliofília, un incunable català, sortit de les premses dels impressors alemanys que introduïren aquí la novel.la art o de llurs successors.

               Els erudits seguiran discutint sobre els origens de la impremta a la península; com totes les matèries d’erudició, la controvèrsia potser no acabarà mai, o almenys tardarà molt. El fet és, però, que el primer llibre imprès a Barcelona del qual ens han arribat exemplars és l’Egregie dcotor Sancti Thome de Aquino in libris ethicorum comentum, per Brun i Spindeler ( 1478)”.

               Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

 

                                

 

 

 

               “ En Siracusa conocí a un inglés que padecía ‘ bibliofilia’. Se llamaba Mister Harriwel. Poco le importaba a nuestro inglés lo que los libros pudieran decir. Para él, eran igualmente codiciables un volumen de nociones de Aritmética que la Biblia o La Ilíada. Lo que interesaba a Mister Harriwel era el libro, considerado como cuerpo.

-Estoy preocupadísimo – me dijo un día, mientras tomábamos café – . Tengo enfermos algunos volúmenes de mi biblioteca.

  Yo siempre había considerado a Mister Harriwel como un señor un tanto ‘chalado’, pero con aquella declaración, le ascendí de pronto a loco de remate.

  -Sí, señor – continuó el inglés-. La gente cree que el principal enemigo de las bibliotecas es el fuego, y por eso colocan grandes y antiestéticos extintores en las salas de lectura. No es el fuego ni son los lectores mismos los principales enemigos de los libros. Quienes podrían acabar en poco tiempo con los volúmenes más curiosos del Mundo, si la Ciencia no se ocupase del asunto, son unos bichitos pequeñísimos que apenas se ven, y que devoran sin piedad los libros, especialmente los antiguos.

 

            Después. Mister Harriwel me explicó detalladamente las características de estos bichitos, que padecen la extraña manía de digerir literatura.  

 

                                  

                         

 

              Uno de los bichitos más peligrosos es el llamado annobium paniceun. Se trata de un coleóptero que mide dos milímetros. Es de color marrón claro y forma cilíndrica. Se le encuentra en todas las latitudes. Antes se creía que este bichito sólo atacaba el pan de centeno, pero ahora se ha descubierto que, sin desdeñar del todo el pan, prefiere la literatura como alimento y albergue. Las hembras colocan sus huevos en los intersticios de los volúmenes. Lo que prefieren para alimentarse es la goma o engrudo con que están pegadas las hojas.

 

            También son un enemigo terrible de las bibliotecas los gusanos, llamados vulgarmente ‘barrenilla’ o carcoma, porque empiezan atacando la madera de las estanterías y concluyen metiéndose en los libros.

 

            Mister Harriwel me citó infinidad de nombres y características de estos animalitos, pero no es cosa de cansarles a ustedes.

 

            -El más importante y el más voraz de todos – concluyó el inglés- es el llamado científicamente cheylectus cruditus, y vulgarmente, ‘devorador de libros’. Habita en los infolios polvorientos. Es vagabundo y ciego. Devora a otros insectos que viven en los libros, pero esto no es ventaja, puesto que él solo se basta y se sobra para acabar con la palabra escrita, si se le deja. Esta especie es la que he descubierto en mi biblioteca, pero me propongo acabar con ella en poco tiempo.

 

            Por fin, Míster Harriwel, que era algo exageradillo, me dijo con acento patético:

 

            -Si los hombres de buena voluntad no nos ocupáramos de este problema, los devoradores de libros causarían un destrozo, comparado con el cual la catástrofe de Alejandría resultaría una broma”.

 

            Article de P.D.: “ Unos bichitos que comen literatura”, a la revista Estampa, de 13 de gener de 1934, pp.15.       

                        

        

                           

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 288

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , , , on 08/07/2012|

 

                                         

“ I parlem del que és matèria bibliofílica per excel.lència, el llibre. Distingim primer el llibre antic i el llibre modern, perquè, encara que en l’art d’imprimir les innovacions no han afectat mai fonamentalment el llibre, els principis que inspiren el llibre vell i els que inspiren el llibre modern de bibliòfil són del tot diferents.

 

Potser l’impressor antic no es preocupava més que de fer obra d’art, i, com tot l’art modern, ha volgut cercar solucions noves. Compareu els exemplars sortits de les velles premses amb els llibres il.lustrats moderns, fets amb gran suma de pretensions i veureu la diferència. La voga actual del llibre de luxe ha provocat una allau d’edicions per a tots els gustos. En les edicions il.lustrades és allà on s’ha vessat més fantasia. Sembla iniciar-se un retorn a la tipografia pura i, quant a les obres il.lustrades, una major exigència, fins a reputar antitipogràfics determinats procediments d’il.lustració”.

 

 Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.        

                            

         “ Ciertamente, los libros – como cualquier objeto – tienden a destruirse con el paso del tiempo, de modo que, en teoría, cuanto más antigua es una edición, menos ejemplares deben quedar de ella, pero este principio tiene muchísimas excepciones. Los libros que en el momento de su publicación costaban caros se han conservado mucho mejor que los baratos, como sucede con la celebérrima ‘Biblia de 42 líneas’: parece que sólo se imprimieron 150 ejemplares en papel y 35 en vitela, y sin embargo han llegado a nosotros nada menos que 35 en papel ( 17 de ellos completos) y 12 en pergamino ( no tan completos), más una serie de fragmentos. Como no hay ejemplares para todos – ni siquiera para lo bibliófilos multimillonarios -, unos avispados y poco escrupulosos libreros estadounidenses – Wells en 1921 y Scribner en 1954 – desglosaron sendos ejemplares incompletos, con lo que docenas de bibliotecas y coleccionistas particulares pudieron satisfacer su fetichismo comprando al menos una ‘honorable’, que así se llaman las hojas sueltas – 643 entre los dos volúmenes- de la mentada Biblia *”. ( * El año 1985, en un Salón del Libro de Paris un librero neoyorquino ofrecía dos de ellas por el equivalente a medio millón de pesetas de entonces ( 3.000 euros), y un bibliófilo español que pudo comprarlas está muy arrepentido de no haberlo hecho).

 

            MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 2009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 52.

 

 

                                 

 

Read Full Post »

frases sobre Bibliofília 286

Posted in Bibliofília, tagged , , , on 28/06/2012|

                                     Imatge                     

               “ La identificació és el primer pas, ineludible, per a la taxació. El llibre posseeix diversos matisos que tenen a veure amb els seus continguts ( l’obra) i amb els seus aspectes materials ( l’objecte). És necessari un coneixement profund dels instruments per a la identificació per esbrinar la raresa i les característiques del llibre antic ( integritat, format, edició, variants, etc.), que són molt nombroses, però perfectament conegudes pels professionals de la documentació i del comerç del llibre. D’aquest primer contacte amb les eines documentals s’aconsegueix identificar l’obra, mitjançant els seus elements essencials: autor i títol, les dades relatives a la fabricació del llibre ( lloc d’impressió, nom de l’impressor i data) i l’edició; i d’altres característiques pròpies de l’edició específica a la qual pertany l’exemplar: presencia o absència d’il.lustracions, existéncia de preliminars ( especialmente de caràcter literari), format, col.lació, tipografia, llengua, etc. Però aquesta anàlisi ajuda a definir dues qüestions bàsiques: la integritat de l’exemplar i, en certa manera, una aproximació a la raresa del document.

            Amb la identificació es pot establir una primera aproximació a l’estimació del valor del document, ja que tots els aspectes fonamentals són coneguts. La valoració és el resultat de l’adicció de valoracions parcials de nombrosos aspectes: autor, obra, matèria, edició, lloc de publicació, llengua, tipografia, il.lustració, arquitectura tipogràfica, etc. Tots aquests aspectes defineixen el conjunt dins del qual fou creat el document que es posseeix, però s’ha d’advertir que d’aquesta manera s’obté més una aproximació a la valoració que a la taxació”.

            Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 123.

                                      Imatge

               “ En virtud de extraña atribución, de que sin duda disfrutan por derecho potestativo los meridionales ( que aborrecen todo lo que no sea generatio spontanea, que no cuesta tantas fatigas y sudores) se echa en cara á los bibliófilos y eruditos su afán de exhumar cosas de otros, en vez de dar la mejor y más nueva forma posible á las suyas. Hablando de esto, se pone verdaderamente feroz é irresistible Unamuno. Sus razones son las vulgares y corrientes, tan ilógicas como ellas, aunque aderezadas con salsa de distinción y novedad formal puramente. Es, en efecto, vulgar creencia, afianzada por las tradiciones, referencias, apólogos y chascarrillos satíricos de muchos siglos de estupidez, la de suponer que la tarea de bibliófilo trae consigo un decaimiento de la personalidad, una renuncia á todo lo original é idiosincrático, una deposición de todas las energías individuales, una decadencia intelectual subsiguiente al rudo laborar de una vida apolillada ( dicen ellos) entre pergaminos. Se piensa que el legajo ó el manuscrito, ó simplemente el libro, sedimenta en todos cuantos lo manejan por necesidad ó por gusto algo como un moho del espíritu, y esteriliza, arrugándolas como papel viejo, las más lúcidas inteligencias. Pero esto no pasa de ser un fanatismo vulgar, nacido de la aversión hacia todo el que se dedica á tareas algo más nobles y laboriosas, aunque, sin duda, menos fructíferas que la elaboración de piezas del género chico ó de retales de poesía albumínea”.

            Article de la revista Nuestro Tiempo, nº 71, Madrid, 1906. Parlant del llibre Orígenes de la novela, de Menéndez y Pelayo, Bailly-Baillière, M, 1905. ( sense autor).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 284

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , , , on 28/05/2012|

               “ El col.leccionisme en general ( i el bibliòfil per tant) és individualista, almenys mentre constitueix la col.lecció. En casos extrems, el seu goig fóra tenir un exemplar que fos ell sol a posseir. Però sense arribar a aquest exclusivisme, persisteix, en el bibliòfil de pura sang, un cert egoisme que costa molt de desarrelar. Si uns quants bibliòfils s’associen és per millorar cada un la seva col.lecció. Tard o d’hora, però, els millors d’entre ells tenen un gest magnífic; el de cedir a una biblioteca la seva col.lecció, formada en llargs anys de sacrificis i de recerques, amb una vigilància alerta a totes les subhastes i tots els catàlegs i freqüents visites a les llibreries de vell, les més a propòsit per a la tertúlia. Així la seva tasca abnegada esdevé útil a tots. Quan aquesta donació és feta en vida, no hi ha potser altre sacrifici tan heroic.

              A despit de tot, el sol fet de preservar uns quants bells llibres de la destrucció és prou meritori per passar per alt totes les febleses inherents a la bibliofília, ja que aquesta per ella mateixa pren categoria elevada i eleva el seu adepte”.

Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

                                        

                “ Otra vez hojas de árboles y hojas de libros en el paseo del Prado. Árboles viejos, a los que no se ha mutilado – como a los trágicos muñones de frente al Museo, más desesperados ahora con sus pobres brotes sin gracia ni eficacia -; libros viejos que conservan, no obstante, algunos, desdeñada virginidad folial.

              Esta tendalera alta, que en pleno paseo del Prado obliga a detenerse gustosamente, había desaparecido, como tantas otras, esparcidas por las calles de Madrid. Protestaban de ello los libreros residenciados en la cuesta de Claudio Moyano. Suponían que tales humildes llamadas a la lectura perjudicaban su negocio, languidecido y aminorado desde que el Ayuntamiento les otorgó el derecho a agruparse, según venían solicitando hace años.

            El librero pomposamente llamado ‘de nuevos’ protesta del librero ‘de viejo’, y éste, metido en su librería o en su barraca, del de quiosco y tendalera al aire libre. Oyendo también a este último se descubre otro enemigo: la biblioteca circulante.

            -No hay público para tanto. Es siempre el mismo. Si compra allí, no compra aquí- dicen unos y otros.

            Pero todos viven y aguardan tranquilos al comprador, en una pachorruda inactividad que, cuando más, les induce a leer la novela erótica o el folletín truculento.

            Lo que no hay es bastantes libros. Un puesto en cada esquina debiera consentirse. Y tolerarse aquellas ofertas a bajo precio y a voz en grito de los libros amontonados en cestos y pregonados contra la indiferencia de las multitudes.

            El librero de ‘viejo’ acaba por adoptar el sistema mercantil tan nefasto del librero de ‘nuevo’, limitándose a esperar al comprador, a imponerse los indolentes a los activos obligando al precio único y a reglamentar la competencia con arreglo a los que menos venden o quieren vender. Y lo que importa es dejar a cada uno en libertad de vender donde, como y cuanto quiera; estimular precisamente al que procura poner el libro delante de los ojos y de los pies del transeúnte, obligándole a detenerse y enterarse.       

            Hay que procurar que aumente el ejército de libros contra la invasión, cada día mayor, de analfabetos espirituales. Porque las vístimas propiciatorias de la bibliofilia son escasas. Si preguntáis a los libreros de la cueta de Claudio Moyano, os dirán hasta quince o veinte nombres, siempre los mismos y siempre dispuestos a encontrar demasiado caro lo que saben se compró demasiado barato”.

            Article: “El perfil de los días” de José Frances, a Nuevo Mundo, Madrid, 29 abril 1927.    

             

                   

                                        

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 282

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , , on 05/05/2012|

                                      Imatge

              “ Els bibliòfils i les institucions ( les seves biblioteques, concretament) són unaLes biblioteques compren llibres amb certa abundancia i de molta qualitat. Però els materials antics se solen concentrar en determinats tipus de col.leccionistes privats i, generalment, una historia molt més àmplia, la qual cosa motiva unes preferències.

            Alguns autors identifiquen el col.leccionisme, i per tant la bibliofilia, com a joc o com a esport, concretament, el posen en paral-lel a l’art de la munteria. El col.leccionista no només obté plaer en l’estudi de la seva col.lecció, sinó també en la recerca ( cacera) d’exemplars. S’introdueix la sort, la constancia, la perspicacia, el coneixement, en aquesta activitat de recerca que es considera part de l’activitat bibliófila. I també aquí s’exagera ( en la qualitat de l’exemplar o en el preu). Es confon bibliofilia amb bibliomanía i, fins i tot, hi ha alguns autors bibliòfils, com mendoza que les equiparen: ‘Ocurre, simplemente, que el sufijo manía es peyorativo, y filia ennoblece lo que toca; pero es muy difícil ser bibliófilo sin ser maniático’. La bibliofilia com a art pretén la reunió de conjunts harmònics d’exemplars coherents per posseir un o més trets comuns, ja sigui des de la perspectiva del contingut, des de la formal o, fins i tot, de la material. La finalitat és, per tant, lampropietat de l’exemplar que millora les seves pròpies qualitats en formar part d’un conjunt, com ja s’ha dit, harmònic”.

       Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 121-122.

 ImatgeImatge

“ No hay duda de que el Catálogo de un librero ( ya sea descriptivo, razonado, o meramente marcador de precios), ha constituido en todos los tiempos el índice cultural de una época. Por él sabemos lo que se leía, lo que se vendía, lo que se apreciaba y lo que se despreciaba. Los bibliólogos, con mucha razón y fundamento, dan al Catálogo el valor de un documento histórico. Hay que remontarse al año 1833 para dar con el primer Catálogo razonado que en pasado siglo vió la luz en España. Fue debido a la casa Mallén y Berard, de Valencia, constaba de 200 páginas y fue el antecesor del de Vicente Salvá, que en 1826 y en 1829 había publicado en Londres el suyo. Establecióse este librero después en Paris, en donde desde 1836 a 1861 dio a luz otros catálogos. Con su hijo regresa en 1847 a su patria, en donde empiezan la ordenación y catalogación de su librería particular, que fue una de las más notables en obras españolas y en especial del antiguo reino de Aragón. En 1848 tenía don Vicente preparadas unas trescientas papeletas bibliográficas, pero murió antes de terminar su catálogo. Su hijo don Pedro lo prosigue, y en 1872 logra dar el primer volumen del mismo, muriendo también poco después. Sus hijos junto con Ferrer de Orga, imprimen el segundo tomo, siendo aún hoy día el Catálogo de los Salvá un verdadero arsenal bibliográfico que ningún erudito desdeña”.

            Article de Arturo Masriera: “Los primeros Catálogos”, a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp.14.

                           Imatge

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »