Any 1909. Lloc: una cambra al fons d’un taller d’impremta d’un carrer de la Barcelona vella. Dins la cambra, dues taules i tres o quatre cadires formen la ‘redacció’ d’un setmanari popular. Assegut davant d’una taula, Eugeni d’Ors (Xenius) escriu. Enfront d’ell hi ha el poeta Josep Carner, aleshores molt jove. Carner, calla.
De sobte, Xenius alça el cap i adreçant-se al poeta li diu:- Em falta original per a tapar un forat del setmanari. Em voldríeu fer una petita cosa, una anécdota, un poema? Carner, de mala gana, agafa la ploma i diu:- Us faré un poema, però no el signaré, Xenius contesta:- Podeu signar-lo amb un dels vostres pseudònims.-No, contesta Carner; será un poema anònim.
Així fou, en efecte. I va sortir aquest poema que descobrim als lectors d’avui, titulat Bibliomania i publicat al setmanari Papitu, encara en la seva época, un dia d’estiu del 1909.
“ ¡ Oh llibres amics dels vostres amics ¡
¡ oh llibres moderns ¡ ¡ oh llibres antics ¡
Les portes de casa se us mostren obertes.
Jo us amo tant si teniu les cobertes
de pasta, de tela, de llis pergamí,
de pell granelluda, de frágil satí,
com si les teniu de fusta o d’estraça.
De veure-us no més, no se lo que’m passa.
Per cap llibreria travesso de llarc.
Darrera dels vidres us veig dins un marc
de llum y d’anuncis, com unes paneres
d’anímiques flors en vàries fileres
de blanc y morat, de groc y vermell.
El goig d’aleshores no troba parell
si en mitg de vosaltres fresquíssim despunta
un llibre nou-nat qui tímit apunta
com una poncella. Curòs, decidit,
empenyo la porta dient:- ¡ Santa nit ¡-
Y ja el llibreter d’irònic visatge
un altre exemplar me treu del prestatge
y’n talla les fulles, metòdic y fret,
y ab un setmanari complerta el paquet
lligant-lo ab un rígit cordell plè de cera.
Ja’l tinc. Cap aroma de préssec, de pera,
de boscos, de noies, de salsa o rebost,
té aquella finesa del vostre compost
de tintes y d’oli de màquines ( tebi
com sava de qualque figuera qui sebi)
y d’amples corretges mecàniques y
de goma y pastetes, cordells de cosir,
papers, cartolines y mans de caixistes.
¡ Oh flors diminutes ¡ ¡ oh flors noucentistes ¡
¡ Y que falaguera teniu la flonjó ¡
S’hi enfonsen els dits ab més afició
qui dins una tofa de llana batuda,
que dins una galta d’infant revinguda,
que dins les butxaques un dia de fret,
que dins un puríssim gibrell de paret
pels volts de Sant Jaume, que dins la flaçada,
que dins una mà de jova estimada.
Les ratlles petites y negres d’imprès
com uns geroglífics me tenen obsès.
Les caixes d’impremta recorden les pletes.
Dels margens admiro les franges més netes.
Y quan les remata subtil colofó,
llavors tanco el llibre d’intensa emoció.
Visito en les fires les vostres parades,
y compro les obres antigues truncades.
A voltes arrenco del feix un volum
ab una avidesa qui’s torna costum.
Y no regateja la meva letícia.
Y dels firetaires la sorda avaricia
me’n fa pagà el doble, y allarga la mà
dient-me que’m tracta d’antic parroquia.
¡ Oh llibres invàlits ¡ Jo us poso ab dolsura
Pegats y cobertes de dobla costura.
Y a voltes us obro y us tanco seguit
per que tota vostra polsina en mon pit
penetri com una fragancia d’antiga
capella de monjes o fosca botiga.
¡ Oh llibres amics dels vostres amics ¡
¡ oh llibres moderns ¡ ¡ oh llibres antics¡
Les portes de casa se us mostren obertes.
Jo us amo tant si teniu les cobertes
de doble cartró, de frágil satí,
de pell granelluda, de llis pergamí,
com si les teniu de fusta o d’estraça.
De veure-us no més, no se lo que’m passa.
Poesia de Josep Carner i Article signat E.E., a la Revista de Llibreria Antiquària, número Zero, d’octubre de 1980, pp. 2.
Biblioaprenent 