“ La identificació és el primer pas, ineludible, per a la taxació. El llibre posseeix diversos matisos que tenen a veure amb els seus continguts ( l’obra) i amb els seus aspectes materials ( l’objecte). És necessari un coneixement profund dels instruments per a la identificació per esbrinar la raresa i les característiques del llibre antic ( integritat, format, edició, variants, etc.), que són molt nombroses, però perfectament conegudes pels professionals de la documentació i del comerç del llibre. D’aquest primer contacte amb les eines documentals s’aconsegueix identificar l’obra, mitjançant els seus elements essencials: autor i títol, les dades relatives a la fabricació del llibre ( lloc d’impressió, nom de l’impressor i data) i l’edició; i d’altres característiques pròpies de l’edició específica a la qual pertany l’exemplar: presencia o absència d’il.lustracions, existéncia de preliminars ( especialmente de caràcter literari), format, col.lació, tipografia, llengua, etc. Però aquesta anàlisi ajuda a definir dues qüestions bàsiques: la integritat de l’exemplar i, en certa manera, una aproximació a la raresa del document.
Amb la identificació es pot establir una primera aproximació a l’estimació del valor del document, ja que tots els aspectes fonamentals són coneguts. La valoració és el resultat de l’adicció de valoracions parcials de nombrosos aspectes: autor, obra, matèria, edició, lloc de publicació, llengua, tipografia, il.lustració, arquitectura tipogràfica, etc. Tots aquests aspectes defineixen el conjunt dins del qual fou creat el document que es posseeix, però s’ha d’advertir que d’aquesta manera s’obté més una aproximació a la valoració que a la taxació”.
Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 123.
“ En virtud de extraña atribución, de que sin duda disfrutan por derecho potestativo los meridionales ( que aborrecen todo lo que no sea generatio spontanea, que no cuesta tantas fatigas y sudores) se echa en cara á los bibliófilos y eruditos su afán de exhumar cosas de otros, en vez de dar la mejor y más nueva forma posible á las suyas. Hablando de esto, se pone verdaderamente feroz é irresistible Unamuno. Sus razones son las vulgares y corrientes, tan ilógicas como ellas, aunque aderezadas con salsa de distinción y novedad formal puramente. Es, en efecto, vulgar creencia, afianzada por las tradiciones, referencias, apólogos y chascarrillos satíricos de muchos siglos de estupidez, la de suponer que la tarea de bibliófilo trae consigo un decaimiento de la personalidad, una renuncia á todo lo original é idiosincrático, una deposición de todas las energías individuales, una decadencia intelectual subsiguiente al rudo laborar de una vida apolillada ( dicen ellos) entre pergaminos. Se piensa que el legajo ó el manuscrito, ó simplemente el libro, sedimenta en todos cuantos lo manejan por necesidad ó por gusto algo como un moho del espíritu, y esteriliza, arrugándolas como papel viejo, las más lúcidas inteligencias. Pero esto no pasa de ser un fanatismo vulgar, nacido de la aversión hacia todo el que se dedica á tareas algo más nobles y laboriosas, aunque, sin duda, menos fructíferas que la elaboración de piezas del género chico ó de retales de poesía albumínea”.
Article de la revista Nuestro Tiempo, nº 71, Madrid, 1906. Parlant del llibre Orígenes de la novela, de Menéndez y Pelayo, Bailly-Baillière, M, 1905. ( sense autor).
Biblioaprenent 