Biblioaprenent

“ Un lector corrent ben poques vegades coneix amb exactitud allò que li ve de gust llegir; només disposa dels indicis i les figures canviants d’unes expectatives difuses i imprecises. Aquí és el llibre el que delimita i crea el topos: serà quan acabi la lectura quan podrà formular els motius que l’han portat fins a ella. No podrà, doncs, dir que ha anat a buscar tal llibre perquè sabia que era el que més convenia a certes necessitats que ja coneixíem. Més aviat és al contrari: és el llibre el que ha inventat la seva pròpia necessitat; són els llibres llegits els que ens permeten anomenar les nostres expectatives i no a l’inrevés. 

           Són apreciacions vàlides per a un conjunt molt ampli de lectures ‘corrents’, que van des de les lectures de novel.les d’entreteniment i les d’autoexploració personal, fins a les de creació literària de qualitat i d’assaigs crítics; lectures en què el lector tria sobretot guiant-se per indicis i intuïcions, on el llibre no es localitza seguint una prescripció clara; llibre i lector es troben en un vagabundejar lliure i difús, en el qual també compten les dificultats, les limitacions i l’oportunitat. Aquí, trobar no és localitzar; la lògica de la trobada no és la lògica de la necessitat. És la lògica del desig, impossible de tancar en un algoritme numèric. 

           El llibre de paper posseeix un conjunt d’engranatges amb la funció de permetre l’orientació del lector, oferint-li els indicis per a l’elecció de les seves pròximes lectures; són mecanismes eficaços per invisibles, es troben sempre davant nostre però sense que gairebé els notem i el seu funcionament ens sembla del tot natural. Bona part d’aquests dispositius estan inscrits en la forma material del llibre, en són indissociables. Les peculiaritats de la forma del llibre – la tipografia, els formats, les il.lustracions, els colors, els símbols editorials, les col.leccions, les faixes, les frases de la solapa o la contraportada – constitueixen un llenguatge particular amb el qual els editors despleguen la seva eloqüencia per intentar seduir els lectors atents. Els significats i les regles propis d’aquest llenguatge s’han definit després de segles d’història, conformen un paisatge ple de sentit pels lectors, en el qual escollir una nova lectura és sobretot un joc, un moment de plaer. Ens preguntem llavors quin serà el preu que pagarem si abandonem tot això; no només perquè prescindirem d’un patrimoni cultural complex, sinó perquè la seva funció en el conjunt del sistema llibre, tal com avui el coneixem, és molt més determinant del que pot semblar a simple vista”. 

                        Article de Antonio Ramírez: “ Entre cru i cuit. El llibre sense mediadors”, a L’Avenç 342 de gener de 2009. Tot  l’article és força interessant.

         Josep Vallverdú, al.locució el 19 de setembre de 2008 amb motiu de la Fira del Llibre Vell a Barcelona.

 “ Los libros son los hijos espirituales de los hombres, y así como a los hijos humanos, cuando vienen al mundo, lo primero que se hace es dotarles de una envoltura que les preserve de las inclemencias del tiempo y los ponga en condiciones de vivir, los hombres antiguos tenían tal cariño por sus hijos espirituales – los libros – , que procuraban desde el primer estado de conservación posible, y para ello tenían en cuenta dos cosas principalísimas, que constituyen una severa lección para los hombres de ahora, que no se preocupan de estos dos puntos esenciales, y por lo cual la mayoría de los libros de hoy no podrán tener la duración que han tenido y tendrán los antiguos.

         Estas dos condiciones esenciales, aparte del papel y de la tinta, son las márgenes del libro y la encuadernación. Todos los libros antiguos se escribían o se imprimían dejando grandes márgenes blancas al texto; etas márgenes no tenían otro objeto que preservar lo escrito o impreso, bien para que al pasar las hojas no se ensuciase el texto con los dedos, o bien porque la humedad u otra cosa, incluso el fuego, en muchísimos casos sólo destruyen las márgenes y se conserva el centro del libro; por esto, cuantas más márgenes tiene un libro, mayores son las probabilidades que tiene de duración el texto, y nunca pensaron que estas márgenes fueran cortadas, pues incluso ponían los rótulos de las obras en los cantos, como si con esto quisieran significar que el mutilar las márgenes era ‘tabú’.”.

         VINDEL, Fco.Solaces Bibliográficos. I.N.L.E., Madrid, 1942; pp. 27-28.

“ Ens dirigim als amants dels llibres. Però n’hi ha de moltes menes. A quins? A tots. Uns amen els llibres fins en llur part més exterior i material: la relligadura, el paper, la tipografia. D’altres tenen uns autors preferits i els agrada de posseir-ne fins diverses edicions, obres que els estudiin, que hi facin referència. D’altres amen tots els llibres recents sense dintingir gaire, amb una mena de passió tumultuosa, inquieta. Convé que els llibres tinguin totes aquestes menes d’amadors, i de totes aquestes menes ens seria fàcil fer llistes de noms il.lustres.

                El gust per les bones edicions, per la part externa d’un llibre, afegeix un nou i noble plaer a cada lectura. En Josep Maria Junoy, en una conferència, clamant per dignificar el públic, no oblidava que ‘ cada llibre, cada revista, cada periòdic ben editats’ feien donar un pas endavant. Ben sovint, i no és gens estrany, els bons lectors amen i cerquen edicions que siguin belles”.

              Editorial del nº 1 de La Revista dels Llibres, de maig de 1925, p. 3.

  “ El francés Levesque ‘afirmó que se es connaisseur por el estudio, amateur por el gusto y curieux por la vanidad’, tres términos que corresponderían aproximadamente en castellano a entendido, aficionado y curioso, distinción que tiene que ver con lo que aquí tratamos. Cuando mi cardiólogo supo que yo estaba escribiendo un ensayo sobre la bibliofilia, demostró entenderlo:’ Ah, sí: sobre la manía de coleccionar libros’. Y no le faltaba razón: sólo comprendemos y disculpamos las aficiones que compartimos, lo demás son manías. Teóricamente, la diferencia de sufijo entre bibliofilia y bibliomanía debe bastar para distinguir con nitidez ambos términos, pero la gente no suele reparar en tales minucias: hay quien confunde bibliofilia con hemofilia, por ejemplo, y no hace mucho un médico inglés fue agredido por quienes pensaron que era lo mismo un pediatra que un pederasta…

                El DRAE define la bibliofilia como la ‘ pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos’. Según el Diccionario de Bibliología ( en adelante DB), es ‘ afición por el libro en razón de su valor histórico o estético, especialmente por los raros y curiosos’, y para Checa equivale a ‘ amor, pasión y estudio de los libros, especialmente de los antiguos, raros, de las ediciones difíciles de encontrar y de las bellas encuadernaciones’. Eco hace una certera puntualización: ‘ La bibliofilia es ciertamente el amor por los libros, pero no necesariamente por su contenido’. Parece que la palabra se utilizó por primera vez en un librito impreso en 1681, y el término bibliófilo, usual desde principios del siglo XIX, fue precedido por el de filobiblo”.

                  Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Psión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe. Madrid, 2002, pp. 39-40.

imatge: L’Hypnerotomachia Poliphili, a e-venise.com