“ El món del comerç del llibre s’articula també en la recerca de l’equilibri entre l’oferta i la demanda. L’oferta profesional més fiable, prové de les llibreries antiquàries2 i de les cases de subhastes. Ofereixen, a més de les garanties derivades de l’anàlisi profesional de l’objecte que posen al mercat, el valor afegit dels seus productes ( localització i focalització de la demanda, determinació de la importància de l’exemplar, neteja, enquadernació i petita restauració si és imprescindible, descripció detallada de l’objecte, etc.). Però aquest no és l’únic servei que presten als seus clients, hi ha també un servei d’assessoria, i a quasi totes les llibreries antiquàries es presten serveis de recerca de documents o de venda per comissió. A les llibreries són els llibreters, com a propietaris dels llibres, els qui posen el preu. A les subhastes, qui defineix el preu definitiu de l’objecte subhastat és el comprador, en pugna económica amb altres compradors potencials. Una de les principals característiques d’aquest sistema de venda és que el preu taxat per un expert és modificat pel públic, o millor, pel mercat. Per aquesta causa, els venedors queden convençuts que és el procediment amb què es pot obtenir el millor preu, i, a més, sense posar-se en mans d’un únic comprador, que per propi interés, li pot mancar la confiança del venedor. Les cases de subhastes són, en realitat, empreses de serveis i intermediació, la funció de les quals és trovar el venedor d’un objecte que busca un client o un conjunt de clients potencials i el comprador o compradors d’un objecte que posseeix un altre client i posar-los en relació”.
2.-José Martínez de Sousa, al Diccionario de Bibliotecología (*) y ciencias afines ( Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1989, p. 424), defineix, textualment, librería anticuaria com “librería especializada en la venta de libros antiguos y de cierto valor”. Però també hi ha altres conceptes relacionats. Un que se sol confondre amb aquest és el de librería de viejo ( “llibreria de vell”), que el mateix autor identifica amb librería de lance ( “llibreria d’ocasió”). També passa el mateix amb el concepte librería de ocasión. En definitiva, hi pot haver confusió entre llibreria antiquària i una librería d: lance, que l’autor defineix con “la librería especializada en la venta de libros de segunda mano, de saldo o restos de ediciones”. Cfr. Domingo Buonocuore, Diccionario de Bibliotecología ( Buenos Aires: Marymar, 1986), p. 280.
(*).- El títol exacte és Diccionario de Bibliología y ciencias afines.
Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p.120.
“ Del bibliófilo al bibliómano, existe exactamente la diferencia de un hombre que no ama y no puede amar más que a las mujeres hermosas, y aquel que las ama a todas, puesto que todas hablan a su agrado. Diferencia de temperamento y de gusto. Es por esto que siempre se ve al bibliófilo con ciero aire despectivo y, en la boca, esa mueca, que, así como evidencia su escaso interés por el objeto que le propone el anticuario, marca igualmente el poco caso que hace de las adquisiciones realizadas por otro.
El bibliófilo es desdichado. Ama la perfección. La más pequeña perforación de la polilla en el rincón de una página, aunque la oculte la encuadernación, cáusale mortal desagrado. Necesita ejemplares puros”.
Article: El Bibliófilo y el Bibliómano”, de Emilio Henriot, traduït per Eduardo Mario, a Caras y Caretas, del 16 de juliol de 1927, n. 1502, p. 162.
Biblioaprenent 