Biblioaprenent

 “ Parlar d’aquest petit gran llibre ( 84, Charing Cross Road d’Helene Hanff) serveix com a excusa ideal per a entrar dins dues reflexions: la primera és reivindicar l’amor per l’objecte, el llibre, com un bell element. Trobar una bona edició, apreciar la textura del paper, l’olor de la tinta, el tacte dels lloms, és ja un marc ideal pel que conté, com triar una bonica copa per beure un excel.lent vi, que en un got de plàstic perdria molta part del seu encant. La protagonista del libre té com a costum no comprar mai un libre que no hagi prèviament llegit, que vol conservar, cercant edicions acurades, traduccions correctes, il.lustracions..L’altra reivindicació passaria per la figura del llibreter.S’hauria de cultivar i potenciar la relació entre lector i llibreter. Igual que tothom té cura de l’elecció d’un bon metge per tal de superar les seves dolences i carències físiques enlloc d’anar a la farmàcia i automedicar-se, s’hauria de mantenir la mateixa relació amb el llibreter. No és suficient amb realitzar compres compulsives de llibres guiats per la moda, pels suggeriments de crítics o revistes especialitzades. Tot això és necessari, és un bon punt de partida, però no hi ha res tan complet com la relació amb el llibreter, espècie de psicòleg del nostre intel.lecte, que ens pot arribar a conèixer, a conduir amb delicadesa per l’univers escrit, a determinar un camí propi i intransferible per a cada lector.

Hauria d’ésser com un deure per als aficionats a la lectura potenciar i tenir cura d’aquesta figura, tal com una planta fràgil i delicada que necesita d’un entorn propici per a crèixer i donar fruits”.

Maria del Mar Riera en el vlok http://fausto.balearweb.net/post/53492, dels amics de la llibreria Món de llibres, el dia 3 de juliol de 2008.

 “ Pero si hace doce años el boom librero estaba en los espacios para la literatura infantil y desde hace un lustro priva la tecnología y el movimiento de novedades, el boom de hoy está sin duda en las librerías de viejo. Se han convertido en la alternativa para los verdaderos lectores, los que no se dejan amedrentar por el alza de precios, por la excesiva oferta de novedades o  por la invasión del equivalente a la comida rápida que son los best-sellers”.

  Article: “Mesita de noche” de Patricia Zama a Letras , libros y revistas, de la Rvta. El Buho, 113, p.41http://www.reneavilesfabila.com.mx/universodeelbuho/113/06_letras.pdf

Imatge: Library a Wiblingen (1714) , ULM.

           “ Per acabar. Només cal dir que la importància  assolida per les arts gràfiques de l’època modernista no fou una qüestió merament tècnica. L’any 1898, creat gràcies a l’impuls de Josep Lluís Pellicer, Eudald Canibell i l’impressor Cunill, es fundà l’Institut Català de les Arts del Llibre. Aquesta entitat reuní gran part dels industrials i dels artistes de les arts gràfiques… L’any 1905 el mateix Institut fundà una escola professional de les arts del llibre. I també, des del 1900, s’edità la revista Gràfica, publicació de l’entitat, bàsica per al coneixement de les arts gràfiques del canvi de segle. Hi col.laboraren molts artistes, ja no sols amb il.lustracions, sinó també amb articles sobre la matèria. Així doncs, amb una infraestructura de suport com aquesta no és estrany que el món gràfic d’aquells anys fos un dels camps tècnics i artístics de més renom i prestigi, i que la seva producció es distingís per la seva notable qualitat car l’ambient afavoria la realització d’obres de gran cura”.

 Pilar Vélez a l’article: “ Entorn de les Arts gràfiques de l’època modernista a Catalunya. La tipografia. De la revista D’Art, nº 10-1984, pp. 219. 

   “ La red no va a reemplazar al libro, el Internet es otra forma sofisticada de comunicación, pero nada más. El libro, aparte de ser una mercancía de consumo personal y exportación, no es sólo un objeto visual sino que deviene del signo trascendental del tacto y el olor. Uno huele el libro, lo acaricia de la misma manera que recorre con los dedos el cuerpo amado. El libro tiene su propia fragancia, y su tesoro está en la floración de los tiempos.Recordemos el reconocido interés del Renacimiento por los libros y a Petrarca, quien es reconocido, entre varios, como el padre de la bibliofilia moderna. Por eso, el verdadero corazón de un  país son sus bibliotecas. Los estudiantes, los profesores, las aulas, las torres de las artes y de las ciencias, son parte del conglomerado de ideas, pero el centro de todo lo relativo en el tiempo y en el espacio, es el libro”. 

Article: “ Bibliofilia: la desaparición del libro y sus lectores”, de Miguel Angel Zapata.

 “ Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: ‘ Ho ha fet l’Oliva’,’es de l’Oliva’, ‘ se’n cuida l’Oliva’, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.Doncs aquests Oliva han volgut fer lo que ab el seu nom, ab un altre, ab el nom Anuari. Anuari es una paraula d’una eloqüencia gran, que ha sigut falsejada, y avui no’ns suggeria altra idea que la de centenars de fulls de paper primet y pesant, relligats en un o dos volums d’ample llom y plens de columnes y més columnes de noms, oficis, professions y anuncis. Les tapes semblen folrades de retalls d’última pàgina de diari fets venir be pera que n’hi càpiguen més.Anuari, fins ara, era inquietud de cercar, avidesa pera fer llistes, indagació pels afers… tot neguit, impaciencia, pressa… Aquells homes que’s diuen Oliva, de Vilanova, ens l’han treta aquesta suggestió de la paraula Anuari; es que han fet un llibre y li han posat Anuari, seguint el mot del nom, Oliva. Oliva ha tornat Anuari a la seva eloqüencia primitiva, fentne un llibre hermós, com sortit de les seves premses, en el que hi han aplegat als homes que fan el nostre any artístic-literari.Anuari, y Anuari Oliva encara més, suggereix ara idees de l’íntim plaer de la calma de repassar les agradables coses esdevingudes durant l’any, y aquest repas el fa venir l’Anuari Oliva no formalment, sinó per associació d’idees provocades per la lectura y vista de cosa feta de fresc per la gent que ha figurat durant l’any en el món artístic.Les lletres y les arts catalanes tenen un motiu més d’agraiment envers els Olivas de Vilanova”.

  Ignasi Folch: “ Anuari Oliva”, a la revista Futurisme, nº 3, de juliol de 1907, pp. 57.  

    “Sea lo que fuere de tal convergencia, lo indudable es por otra parte que en el mapa general de la cultura hispana de aquel siglo – o, si se quiere, de su semblante altocultural – no ha dejado de ser notable la desproporción entre el tratamiento analítico otorgado al Gondomar político y al Gondomar que fundó la biblioteca y armería tal como la aposentada ex profeso en la ‘Casa del Sol’ de Valladolid, acrecida, cuidada y catalogada a sus expensas, hasta hacer de ella la primera entidad de las formadas en aquellos días ( entre 7000 y 8000 volúmenes, a la postre, calcula nuestra autora): para admiración general y ejemplo a seguir por otros empeñados bibliófilos de la hora ( Diego de Arce y Reinoso, Lorenzo Ramírez de Prado, destacadamente) y para emulación sin duda del más pujante de ellos, esto es, el Conde Duque de Olivares. ( A salvo, por supuesto, las superioridades de aquel monumental antecedente erigido en Sevilla por don Diego Colón en la centuria ‘imperial’”.  

Article: “ Don Diego Sarmiento de Acuña, conde de Gondomar ( 1567-1626). Erudito, mecenas y bibliófilo”, de Carmen Manso Porto a Cuadernos de Historia Moderna, nº 20, Publ. Univ. Complutense Madrid, 1998.

 “ Hom ha dit que la causa de la presència de tants llibreters a Barcelona es devia al fet de basar el seu negoci no tant en la venda de llibres, objectes sobretot de cultura, com en la venda de paper en blanc per a escriure, quaderns de paper en blanc, llibres de paper en blanc, relligats i enquadernats per ells o per altres, en els quals escrivien mercaders, notaris, advocats, ensenyants, els diversos oficials de les institucions públiques, seculars i eclesiàstiques, com els de la cúria reial, els de la Generalitat, els de la ciutat, els dels diversos departaments episcopals, els dels diversos tribunals, els convents, la Taula de Canvi, el Consolat de mar, i particulars en general. Creiem, malgrat tot, que tan important com això era l’acció del llibreter en relació amb el llibre, manuscrit primer i després imprès, en quant objecte de cultura, com demostren els milers d’instruments notarials del segle XV en què hom troba mencions de llibreters comprant i venent llibres, encantant llibres, fent d’intermediaris en les alienacions de llibres, prestant llibres, fixant el valor i, per tant, el preu dels llibres, per exemple en les marmessories”.

Josep Hernando i Delgado a l’article: “Del llibre manuscrit al llibre imprés. La confecció del llibre a Barcelona durant el segle XV. Documentació Notarial”. Revista Arxiu de textos catalans antics, vol. 21, 2002, pp. 273-274.

    “Este libro no hubiera sido posible sin la labor de los historiadores de la encuadernación, tampoco sin las iniciativas de los coleccionistas, bibliófilos, restauradores de libros y bibliotecarios ( no menos modestos y meritorios que muchos encuadernadores de ayer y de hoy). Sus trabajos de localización, catalogación, preservación, reparación e identificación de encuadernaciones históricas, comparables en muchos aspectos con las iniciativas de los anticuarios de todos los tiempos ( desde Colonia hasta el conde Caylus), son imprescindibles para el inicio de cualquier aproximación generalista. En España somos tributarios de las aportaciones de singulares bibliófilos como Ramón Miquel y Planas ( 1874-1950), impulsor junto con Joaquín Figuerola y Rafael Ventura en Catalunya entre 1890 y 1910 de la restauración de los estilos clásicos de encuadernación, José Lázaro Galdiano ( 1862-1947), siempre atento al arte en la decoración exterior del libro, de las publicaciones de Francisco Hueso Rolland y el marqués de Saltillo sobre la encuadernación española, de los sugerentes escritos de Emilio Brugalla ( 1901-1987), de los dilatados esfuerzos de Matilde López Serrano por dar a conocer la encuadernación española del siglo XVIII desde el punto de vista de lo excepcional enfatizando la cualidad de patrimonio cultural de las encuadernaciones palaciegas de España. Las cubiertas de libros coleccionadas por el anticuario vallisoletano Manuel Rico y Sinobas ( 1819-1898) son una fuente primordial para estudiar los estilos ligatorios españoles, pero el hecho de que sean un conjunto de tapas sueltas sin cuerpo bibliográfico impide considerarlas verdaderas encuadernaciones, puesto que ‘ una encuadernación sin texto – ha escrito Micheline de Bellefroid – no es más que un ‘objeto’, nunca una verdadera encuadernación”. 

José Luis Checa Cremades: La encuadernación clásica, Ollero y Ramos, M, 2006.Pp. 236-238.

 “ Ja he dit que Royo no llegia, i per això es conta d’ell que en preguntar-li si tenia obres de Kant, respongué: ‘ Fins de cant i piano’. En certa ocasió se li presentà un pagès valencià amb el vestit típic del país, i li digué si tenia una obra d’arquitectura. Royo el mira de cap a peus i li respon: ‘Sí; però no farem res perquè val 200 ptes. El pagès picat:- Vós mostreu l’obra: ja veurem si farem o no farem’. A la fi se li mostrà l’obra per la qual pagà les 200 ptes. Es cert que l’hàbit no fa el monjo”.

PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 88-89.

    “ Uno de los mayores placeres del libro es descubrirlo, notas que se establece una comunicación, como si nos comprendiese, nos confirmase nuestros sentimientos o se anticipara a las ideas que aún no hemos elaborado. Existe una gran emoción en hallar la obra que se adapta a nuestro gustos, a nuestro estado de ánimo, identificarla entre las demás y hacerla completamente nuestra…”.  

Luis Misa en un Art. a La Región ( Ourense), el 23 d’abril de 1980. A www.lander.es/~lmisa/cultura.html . Però avui no la he trobat en aquesta web.

«  El meu observatori era un lloc magnífic per a esguardar el seguici constant de la fauna cercadora de llibres, i a fe que passaven uns tipus força interessants. Des del que ens visitava diàriament per tal de satisfer la  seva dèria bibliogràfica fins al transeünt ocasional que mirava els llibres amb absoluta indiferencia, passant pel lladre profesional que sempre estava a l’aguait, esperant el moment que el libreter es distragués per agafar un llibre.

Els bibliòfils els vèieu adelerats cercant una bona edició. Si per casualitat un dia tenien la sort de trobar algun llibre de qualitat per un preu baix, merçès a la ignorancia del llibreter, les seves faccions es transfiguraven i malgrat que feien el posible per a disimular-ho, la joia els traspuava pertot arreu.El qui es dedicava a robar llibres feia uns ulls com unes taronges i en el moment precís que el llibreter badava, amb una gran rapidesa agafava el primer llibre que li venia als dits i l’amagava sota l’americana. Després, tot fent l’orni anava a vendre’l al llibreter del costat. Fins que no eren descoberts, anaven fent-se un jornalet.Els indiferents feien tots la mateixa cara. La indiferencia és una cosa que despersonalitza l’individu i li resta tota mena de relleu. I sempre van amb un ensopiment tan gris i enganxat, que difícilment hom els pot desencrostar.” 

 EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp. 113.   

“ Tal vez, escribió, para desgracia de ese papel de bibliógrafo, tengo la debilidad de no considerar el libro sólo como unidad catalográfica, sino como expresión material de pensamiento y sensibilidad: quiero decir que los leo”.

 Frase d’ Antonio Rodríguez-Moñino extreta del Art. “Carta de Parla” de Álvaro Valverde en el seu vlok http://mayora.blogspot.com/2006/01/carta-de-parla.html