“ Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: ‘ Ho ha fet l’Oliva’,’es de l’Oliva’, ‘ se’n cuida l’Oliva’, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.Doncs aquests Oliva han volgut fer lo que ab el seu nom, ab un altre, ab el nom Anuari. Anuari es una paraula d’una eloqüencia gran, que ha sigut falsejada, y avui no’ns suggeria altra idea que la de centenars de fulls de paper primet y pesant, relligats en un o dos volums d’ample llom y plens de columnes y més columnes de noms, oficis, professions y anuncis. Les tapes semblen folrades de retalls d’última pàgina de diari fets venir be pera que n’hi càpiguen més.Anuari, fins ara, era inquietud de cercar, avidesa pera fer llistes, indagació pels afers… tot neguit, impaciencia, pressa… Aquells homes que’s diuen Oliva, de Vilanova, ens l’han treta aquesta suggestió de la paraula Anuari; es que han fet un llibre y li han posat Anuari, seguint el mot del nom, Oliva. Oliva ha tornat Anuari a la seva eloqüencia primitiva, fentne un llibre hermós, com sortit de les seves premses, en el que hi han aplegat als homes que fan el nostre any artístic-literari.Anuari, y Anuari Oliva encara més, suggereix ara idees de l’íntim plaer de la calma de repassar les agradables coses esdevingudes durant l’any, y aquest repas el fa venir l’Anuari Oliva no formalment, sinó per associació d’idees provocades per la lectura y vista de cosa feta de fresc per la gent que ha figurat durant l’any en el món artístic.Les lletres y les arts catalanes tenen un motiu més d’agraiment envers els Olivas de Vilanova”.
Ignasi Folch: “ Anuari Oliva”, a la revista Futurisme, nº 3, de juliol de 1907, pp. 57.
“Sea lo que fuere de tal convergencia, lo indudable es por otra parte que en el mapa general de la cultura hispana de aquel siglo – o, si se quiere, de su semblante altocultural – no ha dejado de ser notable la desproporción entre el tratamiento analítico otorgado al Gondomar político y al Gondomar que fundó la biblioteca y armería tal como la aposentada ex profeso en la ‘Casa del Sol’ de Valladolid, acrecida, cuidada y catalogada a sus expensas, hasta hacer de ella la primera entidad de las formadas en aquellos días ( entre 7000 y 8000 volúmenes, a la postre, calcula nuestra autora): para admiración general y ejemplo a seguir por otros empeñados bibliófilos de la hora ( Diego de Arce y Reinoso, Lorenzo Ramírez de Prado, destacadamente) y para emulación sin duda del más pujante de ellos, esto es, el Conde Duque de Olivares. ( A salvo, por supuesto, las superioridades de aquel monumental antecedente erigido en Sevilla por don Diego Colón en la centuria ‘imperial’”.
Article: “ Don Diego Sarmiento de Acuña, conde de Gondomar ( 1567-1626). Erudito, mecenas y bibliófilo”, de Carmen Manso Porto a Cuadernos de Historia Moderna, nº 20, Publ. Univ. Complutense Madrid, 1998.
Biblioaprenent 