Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

revista llibreria antiquaria número 0

Charles Nodier deia que del bibliòfil al bibliòman només intermediava una crisi. Es possible, doncs, que a través d’una segona crisi del bibliòman en pugui derivar el bibliocleptòman.

El furt acostuma a tenir en la consciència social una valoració que a vegades no s’ajusta al tecnicisme jurídic. Entenem per furt aquell acte il·lícit derivat de l’activitat de l’agent que pren una cosa moble sense el consentiment del seu propietari. No comporta violència ( en les persones) ni força ( en les coses), a diferència del robatori en què l’acte il·lícit es produeix contra el consentiment del titular dominical.

En l’àrea furtiva es donen, però, moltes variants que poden resultar diferents al dret estricte, més no a la consciència social que reputem superior a qualsevol norma codificada.

Imaginem tres exemples. El de l’home afamat que pren un pa, o un aliment qualsevol, per satisfer la necessitat primària de sobreviure ( és el clàssic ‘furt nutrici’); el d’aquell que sostreu diner, joies, valors, etc… amb la finalitat buscada de lucrar-se’n ( és el furt amb intencionalitat o motiu de lucre que genèricament contempla el Codi Penal); i, finalment, el de qui furta, pren o sostreu, sense necessitat greu d’atendre la pròpia conservació, però tampoc per motiu o finalitat de lucre, sinó per afecció – desordenada, si voleu – de posseir una cosa específica i concreta que no està al seu abast adquirir per mitjans ordinaris ( compravenda, donació, permuta, etc.).

La tercera categoria es dóna en el cas del bibliocleptòman que no furta per necessitat peremptòria, ni per obtenir un lucre econòmic, sinó per impuls passional de fruir d’una de les coses més perfectes del món – el llibre -, impuls que sembla que en molts casos esdevé irresistible, produint talment una mena de transtorn mental transitori.

Article:”Dels ‘furtadors’ de llibres i dels seus ‘motius’”,escrit per S.I.C., a Revista de Llibreria Antiquària, nº 1, pp. 17-20.

llibreria el sol i la lluna a la revista llib ant1

 

 

“ No existe, entonces, un ‘diccionario de librería’ que defina estas palabras ( raro, escaso, antiguo, usado), sino que sólo la experiencia del librero puede hablar de ello. Pero en base a eso, hay quienes armaron este ‘diccionario’.

Manuscrito Voynich

Manuscrito Voynich

Escaso: no significa que posea muchos compradores potenciales. Puede tratarse de un trabajo de poca importancia de un autor famoso, un tratado histórico interesante, o algo asociado a una persona o acontecimiento famoso.

Antiguo: esto vendría a ser ‘viejo’. Este término no se suele utilizar mucho en las librerías, ya que remiten a esas pilas de libros que estorban y nadie quiere. Algunos de estos libros parecen a primera vista muy interesantes, pero no lo son cuando se los examina de cerca, y se ve bien cuales son sus materiales.

Usado esto se puede dividir en libros que actualmente se imprimen, y libros que están fuera de impresión y por ende no se pueden conseguir. En este último caso, sólo se pueden obtener un ejemplar en una librería de usados, y es justamente por eso que poseen un precio alto. Si por el contrario, aún se pueden comprar, suelen valer la mitad del precio de tapa de los nuevos.

Cuánto incide el estado de un libro. La incidencia del estado de un libro suele ser inversamente proporcional a su ‘rareza’. Si un libro es muy difícil de conseguir, los compradores no suelen fijarse mucho en su estado. Sin embargo, si pudiesen conseguir diez iguales esta misma tarde, serán muy puntillosos para elegir el que mejor se conserve.

Sutra del Diamant

Sutra del Diamant, llibre imprès més antic, de l’any 868.

Algunos libros tienen valor sólo por su estado: muchos decoradores, compran libros sólo por su estado, a entre diez y veinte dólares el volumen. También están los que se interesan por la historia de la edición, y suelen por lo tanto fijarse más en el estado del libro que en su contenido.

Si un libro está en buenas condiciones,( es decir sin rayas en el lomo, raspones en la cubierta, marcas adentro, etc.) puede valer el doble de lo que valeu no en estado normal. Existen algunas personas muy detallistas, que buscan hasta con un ‘tercer ojo’ cualquier defecto que pueda portar un libro. Esta gente finge ser coleccionista, pero en realidad no lo son: un coleccionista sabría que un buen libro que pueda completar su colección, puede servirle mucho, por lo menos hasta que pueda hallar una copia mejor. Por ello, existen también coleccionistas que por fijarse sólo en el estado, desechan libros que tienen un valor único, aun cuando no estén en perfecta conservación”.

Article: “Bibliófilos: ¿ de qué depende el valor de un libro?” en el vlok: “En Plenitud, el sitio para mayores de cuarenta”. Http://www.enplenitud.com/nota.asp?articuloID=2514.

 

exvlokis blau2

Read Full Post »

llibreria canuda ex

Antiquaris de pàgines centenàries i obres d’art

“Diga’m què vens i et diré qui ets”. La diversitat de llibres vells fa que siguin igual de diversos els establiments que els comercialitzen. En el cas de l’antiga Canuda, al Gòtic, la idea era clara: un espai mig subterrani, amb les parets cobertes per prestatgeries carregades de lloms de mil i un colors. Era una llibreria antiquari en tota regla. Quan aquest centre neuràlgic dels bibliòfils barcelonesos tancà les seves portes, va ser l’Aquitània (València 160) la que en recuperà l’essència i decidí continuar en la seva línea (1)(2). Aquesta és molt menys polsosa, més petita i s’hi respira un altre ambient. Pere Antón Torres, propietari des de fa un any de l’Aquitània, explica que quan la Canuda va tancar va tenir molt clar que volia seguir en aquest sector. “A l’Aquitània cada llibre té un preu diferent, i les existències de material provenen bàsicament de col·leccions particulars. Es ven sobretot llibre de taulell però de tant en tant també alguna obra més especial.”

llibreria aquitània canuda

Llibreria Aquitània

En obres especials és en el que s’ha centrat majoritàriament la Llibreria Casals, l’establiment familiar del President (ex) del Gremi de Llibreters de Vell, Albert Obradors. Als prestatges hi ha volums dels segles XVI i XVII, primeres edicions de col·leccionista i llibres de taulell. Com l’Aquitània, estableix el preu del llibre en funció del valor d’aquest, un 80% del seu  s’abasteix bàsicament de fons particulars, i el 20% restant l’adquireix en subhastes. “Internet està revolucionant aquest sector com mai abans havia passat. Per una banda, xarxes com Iberlibro han fet arribar els nostres stocks a tot el món, però per una altra banda, ara  la competència és global, i a més particulars que venen des de casa són també rivals nostres.”

“Llibres de segona, lectures de primera”, article de Núria Picas Rodoreda i Núria Ribas Costa a http://www.vilaweb.cat/noticia/4229828/20150205/llibres-segona-lectures-primera.html  (el 2 de maig de 2015)

(1)Un llibreter de la Canuda, en Xavier, també va obrir una llibreria de vell, la Kepos-Canuda, al carrer  Bruc, 76 ( aquí sota)
llibreria kepos canuda
(2)i una de Sant Cugat del Vallès, Llibreria El Siglo, també va recollir bona part del que hi havia a la Canuda.

llibreria el siglo sant cugat

Llibreria El Siglo

 

sanefa 412

 

“ ¿Cuándo hay que dejar de robar?.

La teoría y los viejos cánones señalan que en el fin de la carrera está la consagración, es decir, todo buen ladrón de libros se retira cuando ya percibe un ingreso que le permite comprar una obra, o cuando no teniéndolo aún, ya no siente esa necesidad.

A lo largo de la historia se ha visto que esto no siempre es posible, porque hay algo que no tiene que ver con el ingreso económico. La necesidad de robar se puede volver una adicción y eso siempre genera problemas. Un buen ladrón de libros no se junta con un bibliocleptómano, pero es su deber ayudarlo en su readaptación, si fuere requerido para ello. Se sabe que a la fecha se han readaptado profesores, escritores, investigadores, jueces y abogados que hoy gozan de prestigio en su profesión, y que antaño fueron jóvenes talentos en el latrocinio a librerías.

Cabe señalar, aunque no venga al caso, que un ladrón de libros no es amigo de aquellos que piden prestado un libro y dolosamente no lo devuelven. Esa manera de adquirir libros es mal vista en este ambiente. No devolver un libro que se pide o se ofrece es un absurdo que pone en evidencia al que abusa de la confianza”.

           Article: “Breve manual para robar libros y no sentir remordimientos”, de Moisés Robles Cruz, en el vlok:

Http://otrashistorias.canutolibros.com/2009/05/breve-manual-para-robar-libros-y-no-sentir-remordimiento .

 

exvlokis blau2

Read Full Post »

re-read1

Sembla que l’experiència de comprar en llibreries de segona mà agrada. Al mig centenar d’establiments d’aquests tipus existents de ja fa temps a Barcelona, s’hi sumen en aquests dos últims anys almenys una quinzena de negocis més. La crisi econòmica ha tocat, i de molt a prop, el món de les llibreries de nou. Tot i això no ha pogut enfonsar aquest nínxol del mercat; de fet el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya explica que cap llibreria agremiada ha tancat per manca de clientela o per motius econòmics. El llibre vell està passant per sobre del fantasma de la crisi que planeja sobre les llibreries de nou d’avui.

“De sobte ens vam adonar que el negoci del llibre estava en crisi, i vam haver de reinventar-nos. Aquí va començar tot.” Nicolás Weber, director de Re-Read, té clar que el llibre de segona mà ha trobat el seu nínxol en el mercat gràcies a dos motius: els preus econòmics i el fet de trobar un producte que en una llibreria convencional moltes vegades ha deixat d’existir. La proliferació de llibreries de segona mà s’ha fet patent darrerament a Barcelona, amb actualment 42 establiments d’aquest tipus agremiats; a més de tots aquells que no es comptabilitzen dins del Gremi. Aquests negocis es dediquen bàsicament a la compra i revenda de l’excedent de llibres que té el particular a casa, i això ha estat la clau de l’èxit que n’ha ocasionat el boom.

“Llibres de segona, lectures de primera”, article de Núria Picas Rodoreda i Núria Ribas Costa a http://www.vilaweb.cat/noticia/4229828/20150205/llibres-segona-lectures-primera.html  (el 2 de maig de 2015)

re-read2

 

 

          “ ¿Dónde robar unlibro?.

Librerías: son los lugares idóneos. Toda librería tiene siempre un ‘lado débil’ o ‘punto ciego’, en las primeras incursiones se debe encontrar este ‘punto ciego’ y lo demás es cuestión de seguir el procedimiento. Cuando el librero está a la ofensiva y tiene experiencia en el contra-ataque, pondrá un rincón aparentemente no vigilado, a manera de trampa o ‘caza-bobos’ para que el novato sea presa de su propia inexperiencia.

Es necesario, para ‘legitimar’ la constante presencia en las librerías y no despertar sospechas entre los empleados, adquirir de vez en cuando un ejemplar, siempre de bajo costo. La antigua recomendación que daban los grandes maestros es a razón de un libro comprado por cada cinco libros robados. Esta proporción nunca fue aceptada por las siguientes generaciones.

Bibliotecas de amigos, parientes y conocidos: lo difícil aquí es encontrar alguien que tenga una biblioteca con buenos libros. Generalmente se les da por comprar sólo enciclopedias y colecciones de mal gusto que  nunca leen. Como dijo Ermilo Abreu Gómez, gran maestre de la orden de Visitadores Nocturnos de Bibliotecas, a su paso por las aulas de la Escuela Nacional Preparatoria: ‘El mundo está lleno de libros malos que parecen buenos’. En el caso de las bibliotecas que tienen en su despacho los abogados, generalmente están llenas de libros que compraron durante su carrera y que nunca vuelven a consultar, de tomos de jurisprudencia y leyes que no siempre están actualizadas.

canek 2

          Bibliotecas públicas: aunque pareciere la excepción de la regla, las bibliotecas públicas requieren de un minucioso examen previo, no tanto por las medidas de seguridad ( que siempre son deficientes en todos los edificios del gobierno) sino para justipreciar la verdadera necesidad de sustraer el libro. Cuando un buen libro nunca es consultado por los usuarios y permanece como invitado desconocido en los libreros, está pidiendo a gritos que se lo lleven. Un libro fallece cuando permanece estático como simple adorno.

Ferias de libros: cuando raramente se organiza una buena feria, se deberá aprovechar las horas de mayor concurrencia, utilizando por lo general la técnica del ‘deslizamiento de mano’ que por no ser visual, confunde a los que vigilan y facilita la tarea. El desorden natural en la organización de todas las ferias de libros de México, genera las condiciones óptimas para incrementar el haber. Un librero siempre perderá ante una multitud que pide, pregunta, hojea, toca y compra al mismo tiempo”.

Article: “Breve manual para robar libros y no sentir remordimientos”, de Moisés Robles Cruz, en el vlok:

Http://otrashistorias.canutolibros.com/2009/05/breve-manual-para-robar-libros-y-no-sentir-remordimiento .

 

(2 fotografies de llibreria Re-read)

exvlokis blau2

Read Full Post »

revista ibérica d'exlibris1

Des del punt de vista funcional, els ex-libris són marques de propietat dels llibres. I materialment parlant, són estampes de petites dimensions, impreses per qualsevol mitjà tradicional, o nova tecnologia, en les quals hi figuren una o diverses imatges, ja siguin descriptives o simbòliques del que es vol reflectir en la il·lustració.

Es tracta d’una mena de retrat del posseïdor de l’ex-libris? A vegades sí. Però més sovint les il·lustracions dels ex-libris fan referència a la professió, aficions, o, simplement, donen fe de la propietat dels llibres pel fet que els ex-libris exigeixen que hi figuri ben visible el nom del posseïdor. Un blasó de l’esperit, en va dir dels ex-libris Henri Bouchot. Sí, també. El que sí que es pot afirmar és que aquestes marques de propietat són una mostra de la relació d’estima pels llibres.

exlibris fet per picasso únic

Exlibris fet per Picasso (únic)

Els ex-libris, fulls volanders que s’enganxen a la contraportada dels llibres tot marcant i donant personalitat a una biblioteca, també tenen vida pròpia al marge dels llibres. I és que els ex-libris són objectes de desig, com va escriure en el seu excel·lent treball sobre el tema la doctora Stella Maris de Figueiredo Bertinazzo al seu llibre Ex-libris, pequeño objeto do desejo(Fundaçao Universidade de Brasília, 2012).

stella maris exlibris 2

Així, doncs, aquestes estampes impreses, els ex–libris, són objectes de desig… col·leccionista! Són els col·leccionistes d’ex-libris els qui, ja fa més d’un segle, atorguen llarga vida, donen continuïtat al conreu dels ex-libris que, més que marques funcionals, per a ells són objectes artístics de col·lecció. D’aquí ve que a vegades hi hagi qui prefereix un mal gravat a un bon disseny. Aquesta preferència col·leccionista es basa en el fet que des del punt de vista material i econòmic un gravat val més que un dibuix imprès.

Article:Ex-libris i llibres, i alguna cosa més de Teresa Costa-Gramunt. El 9 d’abril de 2015, a http://www.nuvol.com/noticies/ex-libris-i-llibres-i-alguna-cosa-mes/

exbloguisquadrat2

“ Si el libro es viejo… ¿ automáticamente tiene más valor?. Esto es totalmente erróneo. Salvo que el libro haya sido impreso antes del 1500, la antigüedad del libro no influye por sí sola en su valor. Recuerden que muchas familias suelen guardar los libros por generaciones, y tirarlos se considera un pecado, por lo que no es muy difícil encontrar libros antiguos. Además, el libro fue inventado para durar por muchos años, por lo que la mayoría de los libros pueden durar mucho tiempo, y de hecho los libros viejos ( impresos luego de la invención de la máquina de papel en 1930) duran incluso mucho más que los actuales.

Es por esta razón que algunos libros de más de quinientos años se pagan 100 dólares o menos, ya que su contenido no les interesa a nadie. Los que contienen sermones o discursos clericales son un ejemplo común de esto.

the christmas box

Y de la misma forma, existen libros que tienen sólo cinco o diez años de antigüedad, y cuestan más de mil dólares. ¿ Por qué? Muy simple, porque fueron editados en ediciones muy reducidas, o resultaron ser mucho más populares de lo que cualquiera hubiera imaginado, o ambos casos juntos. Imagínense cuanto puede costar un ejemplar del libro ?The Christmas Box’ ( la caja de navidad) del que sólo se imprrimieron veinte lujosos ejemplares, que fueron repartidos entre los amigos y parientes del escritor.

Mirando atrás, el libro parece ser uno de los objetos de arte de mayor importancia en la época medieval y renacentista, que ha sobrevivido hasta nuestros días. Un manuscrito puede llegar a valer el precio de un auto nuevo, y la próxima vez que se venda la Biblia de Gutenberg ( 1454-55), esta podrá costar el precio de un par de Jet de última generación. Los libros en general son baratos. Existen billones y billones de ellos. Y muchos de ellos se editan en sólo una edición, por el hecho de sus autores no fueron en su momento lo suficiente populares, o no se contó con el dinero suficiente para reimprimirlo, pero su contenido es muy valioso.

Bíblia Gutenberg14

Hay muchos libreros que guardan libros del siglo XV debajo de sus escritorios. Todos los días, reciben gente que vienen ofrecerle este tipo de libros muy viejos a un precio elevado. Entonces, ellos responden: ¿ Ve esos libros? ¡ Se los vendo todos por unos cinco dólares¡.

Pero de los millones de libros que existen en el mundo, sólo una muy pequeña proporción – no más del uno por ciento – son totalmente indeseados. ¿Por qué? Por que siempre habrá alguien, en algún lugar, que querrá ese libro. Para muchos expertos, la antigüedad es uno de los aspectos menos importantes en el valor de un libro. Por cierto, un libro impreso antes de 1500 tiene mucho valor, sea cual fuere. Pero muchos libros impresos en el siglo XVII o XVIII son muy difíciles de vender. ( Salvo que hablemos de precios inferiores a los 20 dólares). El valor de un libro reside fundamentalmente en los ojos del potencial comprador. Un librero dijo una vez que cuando algún otro librero lo llama por un libro muy raro, le cuesta dar el precio, pues no puede precisar si el comprador también es ‘raro’.

Caso contrario, una simple copia de un libro recientemente editado puede tener mucho valor, especialmente si perteneció a una prominente asociación, si fue firmado, tiene anotaciones de suma importancia. Si. Por ejemplo. Albert Einstein hubiera estado leyendo una simple novela de detectives poco antes de morir, ( y esto estuviera fehacientemente documentado), esa copia tendría un valor importantísimo”.

Article: “Bibliófilos: ¿ de qué depende el valor de un libro?” en el vlok: “En Plenitud, el sitio para mayores de cuarenta”.  Http://www.enplenitud.com/nota.asp?articuloID=2514 .

 

exlibris1aa

Read Full Post »

llibreteria carrer

Carrer Llibreteria

 

“ Una llibreria molt significada del vuitcents barceloní va ésser la de Josep Rubió, pare d’en Joaquim Rubió i Ors, el cèlebre Gaiter del Llobregat, propulsor remarcable del nostre Renaixement. Estava establerta, el 1800, al carrer de la Llibreteria, enfront del Diario de Barcelona. En Rubió fou impressor, editor i llibreter, en una peça.

La seva a la impremta vida va ésser una cadena de contrarietats. Treballava amb manca de mitjans i de diners. Hom diu que havia d’acudir, molt sovint, a la impremta del Diario, on emmanllevava tipus de lletra mòbil, car no en tenia. Allà els hi deixaven de bona gana, car en Rubió era un home honradíssim i molt bona persona.

Durant la guerra de la Independència i, després, amb les revoltes subsegüents, va anar a raure a Vilanova i la Geltrú. Allà va estampar les Ordinacions de Bilbao, el 1813.     A Reus, on també va anar a raure, va estampar un gran nombre d’opuscles.

El 1840 estava establert al número 40 del carrer de la Llibreteria. Era el seu carrer, aquest. Allà va morir.

El pare Rubió era un dels homes més entesos del país en matèria de llibres. A la seva llibreria acudien els erudits més destacats de l’època. S’hi reunien en Pròsper de Bofarull, el doctor Jaume Ripoll i Vallmajor, en Josep Maria de Grau, en Miquel Mayora, pare de l’erudit Lluís de Mayora; en Pi i Arimos, el magistrat Pinós, en Milà i Fontanals, en Marian Aguiló   i alguns altres.

auca baladrers de barcelona

Auca Baladrers de Barcelona, imp. Casa Rubió

Els quals, ultra recercar-hi llibres i manuscrits rars per tal d’estudiar-los i de documentar-se amb mires als treballs que preparaven, es dedicaven a discutir sobre tota mena de temes. Tan era així, que la llibreria Rubió es transformava, la major part d’ocasions, en una mena de càtedra pública.

Molts cops, , aquells homes importants es veien obligats a consultar el pare Rubió sobre un punt concret de bibliografia o d’impremta. I la solució els la donava ell. Car era un diccionari vivent, i una autoritat en matèria d’impremta i de llibres.

Fent molts esforços va arribar a reunir un bon nombre de gòtica catalans. Se’ls hagué de vendre per tal de fer diners.

Va morir i deixà la vídua amb quatre fills: dos nois i dues noies. Després de la seva mort, la impremta portà el nom de ‘Vídua de Josep Rubió’. Josep i Joaquim seguiren l’ofici del pare. El darrer, abassegat pels seus treballs literaris, el deixà. Va continuar-lo el seu germà, el qual va traslladar l’establiment a la Baixada de la Presó, on va anar treballant fins que va traspassar. Les seves dues germanes hi continuaren.

Després l’adquirí el professor O.J.M. Llisterri, sota el nom de ‘El Arco Iris. Antigua Casa Rubió, fundada en 1800’. Això fou vers el 1914”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 22.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ Es curioso e interesante el negocio un tanto al margen de las normas mercantiles, referente a la compra-venta de libros usados y a veces ni tocados con la punta de los dedos. Nuevos de ocasión, si señor, que son todos los libros procedentes de saldos de ediciones que no se venden en las librerías de nuevo y que sus dueños o editores tienen que liquidar a precios irrisorios, por no almacenarlos donde la humedad y la polilla darían fin de ellos en más o menos tiempo.

Pero a nosotros lo que nos interesa por ahora es la compra-venta del libro usado o de segunda mano. Los libros llamados viejos, aunque muchas veces están tan bien conservados que parecen acabaditos de salir de la imprenta y encuadernación, se encuentran, como es sabido, en las que se llaman, mejor diríamos llamaban, librerías de lance o de ocasión”.

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp. 30-31.

 

colporteur0

Read Full Post »

exposició universal 1888 c

“L’ Exposició Universal del 1888 assenyala l’inici d’una puixança en la valoració del llibre vell. Fins aleshores hi ha hagut abundància i, per tant, barator. Després comença una època d’escassetat, i, en conseqüència, s’augmenten els preus. És en aquest moment que el tipus de llibreter comença a evolucionar en un sentit més superior. Esdevé més coneixedor, o més comerciant. Altrament, hi ha també un major nombre d’aficionats intel·ligents. Tot plegat es tradueix a fer més operacions, i per tant més negoci que abans.

Per efecte d’aquest nou ambient sorgeixen alguns llibreters força coneixedors de la matèria que manipulen. Un d’ells fou en Joan Baptista Batlle, el qual ha estat un dels  llibreter s que més han honorat el comerç del llibre vell del nostre país.

l'arxiu llibreria JB Batlle

Joan Baptista Batlle va néixer al carrer de l’Hospital, l’any 1869, i es va passar la joventut al Seminari, on aprengué el llatí, feina que va alternar amb una altra d’important, la qual era romandre al servei de mossèn Cinto. D’allà va anar a raure a la llibreria, famosa, que el Mero tenia establerta al carrer de la Tapineria, on va aprendre les beceroles de l’ofici de llibreter de vell, força més complicades, certament, que no pas les que hom aprèn a l’escola.

Quan va morir el Mero, es quedà amb el local de la llibreria. Els llibres els adquiriren els Penella i Bosch. Després va passar al carrer de l’Argenteria, i d’allí a la Diagonal. Féu companyia, un poc temps, amb en Babra, al carrer de la Canuda. La seva botiga portava el nom de ‘L’Arxiu’. Aquest nom arribà a ésser conegut dels amants del llibre d’arreu del món.

Era menut,  garlaire, i molt entès – fou dels que hi entenien més – en llibres. Bé: del Seminari va treure el llatí, que dominava. Però de cal Mero no va pas treure la gramàtica parda professional que aquest darrer posseïa a fons, tant i més que no pas el llatí en Batlle, i que havia fet rodar el cap molt sovint al bo d’en Llordachs, el qual es trobava que, de sobte, i no sabia pas com ni per què, li voleiava una compra que ja es creia tenir a la butxaca i se n’anava a parar a la del mero… Era que el llibre s’havia malfixat i havia pres una butxaca per altra.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 27.

 

Goigs a Catalunya JB Batlle 1

 

 

ℜ          ℜ           ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

manual palau

 

“ El tipo de librero de viejo más temible es el que se ha aprendido el Palau de memoria y cree saber lo que se trae entre manos. Yo he ofrecido a uno de estos, un libro del siglo XVII, por ver los puntos que calzaba.- ¿Qué fecha tiene la edición me preguntó?- Mil seiscientos veinticuatro- le contesté.- ¿ Mil seiscientos veinticuatro?.-repuso.-Bah, eso no tiene interés. Antes está la primera edición de 1598; luego hay la de 1602, la de 1614 y me parece que otra antes de la de 1624.

Retuve las fechas, fui a casa, miré el Palau y efectivamente no había inventado nada. Allí estaban insertas las fechas citadas.

Pues un librero de esos que también tira- vamos al decir- sus catálogos, envió uno de estos a un cliente de una capital de provincia. Uno de los libros catalogados marcaba el precio de mil pesetas. El cliente como el que acaba de leer la lista de la lotería y cree que le ha tocado el gordo, fue corriendo a buscar en su biblioteca el décimo, quiero decir el libro anunciado en el catálogo en mil pesetas del que él poseía otro ejemplar idéntico, y convencido de la igualdad y fraternidad de su ejemplar, escribió a un amigo que tenía en Madrid, rogándole que fuese a la librería en cuestión a ofrecer el libro que le enviaba certificado, y lo vendiese si daban por él quinientas pesetas.

En cuanto el amigo recibió la carta, se fué a cumplir el encargo. Cogió el librero el libro, le dió primero unas vueltas entre las manos, lo examinó luego, lo comprobó después y mirando por último al señor con los ojos entornados le dijo todo lo amablemente que exije la educación mercantil, al tiempo que dejaba con cierto desdén el libro sobre el mostrador.- Hoy- y recalco el hoy- no puedo dar a Vd. arriba de sesenta pesetas por el libro.

-Pero hombre ¿ y qué le digo yo al amigo que me lo envía y me asegura que lo vende usted en mil?

-Pues dígale usted que mi libro valía mil pesetas hace ocho días porque el Palau asegura que es un ejemplar rarísimo, casi único en el mundo. Y ya ve usted lo que son las cosas, en estos ocho días transcurridos desde la aparición de mi catálogo, este ejemplar que trae usted, es el sexto que me vienen a ofrecer.

¿ Se hila o no se hila delgado?”

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp. 38-40.

libros de viaje y libreros de viejo

Read Full Post »

llibre llibreters de vell

“Cap el darrer terç de segle hi havia establerts a Barcelona els següents llibreters de vell: Josep Codina, al carrer del Consulat,2; Cecília Costa, al de la Corríbia, 11; Antoni Barrera, Sant Pau, 60; Celdoni Felip, Zurbano,6; Baldomer Gual, Tapineria, 48; Cesari Heras, Pelai, 6; Josep Hospital, Palla, 12; Josep Llordachs, Archs, 10; Joan Llordachs, a la Plaça d’Antoni López, 5; Antoni Llorens, a la Palma de Santa Caterina; Josep Lluch, Llibreteria, 18; Carme Montells, Tapineria, 54; Antoni Olivella, Sant Pau, 39; Joaquim Pastoret, Montcada, 12; Francesc Rodó, Sant Pau, 6; Pere Roig, Cucurulla, 3; Caterina Salom, Canvis Nous, 6; Josep Sanabra, Pas d’En Bernardí, 15; Simó Torrents, Tapineria, 52; Josep Vilalta, Palla, 25; Vinyals i Cª, Comte de l’Assalt, 26.

Aquesta relativa ufanor de llibreries de vell és força acceptable per a la Barcelona d’aleshores. Si més no, palesa que l’interès pel llibre s’havia popularitzat bastant, car se’n veuen d’establertes en altres carrers que no són els tradicionals.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 27.

llibre de llibretrs 5

 

 

“ En otra ocasión, por un folleto titulado Viaje a Italia de un tal Zapatero, que fué taquígrafo del Congreso en las Cortes Constituyentes, regalé a una señora un par de zapatos, para que no echara de menos a su Zapatero, que me costaron ciento sesenta pesetas. El folleto valdría sus buenos veinticinco céntimos.

Si la bibliomanía no fuese una paranoia ¿ de qué se iban a mantener y hacerse ricos muchos libreros de ocasión?

Pero esto de los libreros también exige otro capítulo.”

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp.28-29.

libros de viaje y libreros de viejo

Read Full Post »

drapaires 1

“ Fins a mitjan segle passat, els venedors de llibres vells van ésser, en general, més drapaires que llibreters. En el món barceloní del llibre vell encara no existia l’espècimen del ram. El moment era essencialment drapairístic.

El qui remena oli els dits se n’unta, i al qui tracta amb llibres li succeeix el mateix, per bé que en un aspecte diferent.

A la llarga, i aquesta particularitat es va anar perfilant a mesura que passava el temps, una bona part dels que havien fet o feien d’encantistes o de firaires, i que havien drapairejat o que drapairejaven amb els llibres que era un gust, s’anaren tronant llibreters. Malgrat seu, sense adonar-se’n, i empesos per les circumstàncies, com succeí, tal com veurem més endavant, amb el Mero famós.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 21.

drapaires 2

Imatges del vlok:  http://eltranvia48.blogspot.com.es/2015/03/los-traperos-en-la-historia-de-barcelona.html

 

 

aldo manuzio 1

“ Todo lector sabe que el contenido de un libro no lo es todo: el texto, por supuesto, es esencial, pero el papel, el tamaño, los márgenes, la tipografía, la cubierta, tienen también su fundamental importancia. Aldo Manucio fue quizás el primero que entendió que la invención de Gutenberg no era tan sólo una nueva tecnología, sino también un nuevo arte, y que como todo arte, tenía su estética, su vocabulario, su público especializado e incluso su propia ética. Los libros impresos por Manucio son ejemplares en ambos sentidos de la palabra.

De niños intuimos la importancia de ese conjunto de elementos. No todo libro es el mismo libro para un lector que se inicia. Recuerdo, a los seis o siete años, el goce por cierto físico de tener entre mis manos, por ejemplo, los volúmenes de formato horizontal de una colección hoy difunta de cuentos de hadas alemanes, ilustrados con grabados de madera en color, e impresos en bellísimos caracteres góticos sobre papel blanco y opaco. O las exquisitas miniaturas de Beatrix Potter con sus maravillosas acuarelas.

beatrix Potter 1

O los lujosos tomos de las novelas de Julio Verne que imitaban los originales franceses de Herzel. O las grandes ediciones ilustradas de los cuentos de Constancio C. Vigil, publicadas por la editorial Atlántida de Buenos Aires.

Comparado con estas joyas, muchas otras ediciones apenas merecen el nombre de libros…

La editorial Tor (que publicó tantos clásicos antiguos y modernos, incluyendo en 1935 la primera edición de La historia universal de la infamia de Borges) usaba un papel leproso, traducciones criminales y correctores ( si los había) ciegos o simplemente analfabetos.

historia universal de la infamia

Para que todos sus libros- bastante económicos de precio- coincidieran con pliegos completos de 32 páginas, este precursor del libro de bolsillo podaba algunos capítulos para adaptarse a la extensión requerida. Otras editoriales, de cuyo nombre no quiero acordarme, con el pretexto de publicar cientos de obras a precios bajísimos, ofrecían simulacros de libros, con textos atiborrados y borrosos bajo cubiertas insípidas o desaliñadas…

Nuestra edad es de oro sólo en el sentido comercial: nuestras actividades se valoran solamente según su rendimiento económico. Nuestras librerías son supermercados, nuestras editoriales, fábricas que producen objetos con fecha límite de venta. Un verdadero librero hoy es un prodigio, un verdadero editor, un milagrero, ambos pertenecen a especies en peligro que nadie se empeña en proteger. A medida que la mundialización avanza, se crean menos libros y se producen más objetos que imitan al libro, y para quienes fabrican estos ‘productos de venta’ poco importan las consideraciones estéticas, éticas o intelectuales. Adivino un futuro en el que un nuevo Calasso tomará de su biblioteca ( que ahora es un museo) un volumen de fines del siglo veinte – aún honrosamente encuadernado, impreso prolijamente en buen papel con buena tinta, con márgenes espaciosos y un admirable prólogo – y mostrándoselo a un amigo, le dirá, nostalgioso: ‘Esto era un libro’ “.

 

Article parlant de la IIª Feria del Libro Antiguo, a Buenos Aires, l’any 2005, escrit per Victor Aizenman, en el vlok Ave Félix.

Http://venialeer.blogspot.com/2005/12/25-ii-feria-del-libro-antiguo-bsas.html .

 

 

 

 

 

 

 

colporteur0

Read Full Post »

el bibliofilo 2

El bibliófilo, de José Gutiérrez Solana

“ A la fi dels anys quaranta i a la dècada del cinquanta, s’edita a Barcelona un gran nombre de llibres de bibliòfil, per als quals s’estableix un mercat força viu. Diverses circumstàncies del moment ho expliquen. Per una banda la penúria de la producció industrial impulsa una renaixença d’algunes activitats artesanes. Es fan col·leccions de llibres i d’obres d’art de les quals són titulars persones amb possibilitats econòmiques, unes perquè realment volen protegir les activitats culturals i els seus artífexs que es troben en dificultats, i d’altres que, havent-se incorporat ràpidament a un nivell econòmic, volen ser presents al món de la cultura. Funcionen diverses xarxes de distribució de llibres a domicili. A més de les editorials consolidades com les esmantades, petits grups editors o promotors privats amb un nom editorial més o menys estable, actuant en la clandestinitat o quasi, fan edicions de llibres de tiratges limitats, al voltant de cent exemplars. Surten al mercat dotzenes de títols fets a Barcelona, amb text en castellà o en català, dels quals no sempre està identificada clarament la procedència. La qualitat no acompanya pas en tots els casos la pretensió de l’edició.

encuadernación y bibliofilia 2

Exposició a Madrid

 Aquesta pot ser una activitat modesta que permet subsistir persones introduïdes al món dels llibres, ja sigui artistes, impressors o intermediaris comercials. Com que es tracta d’edicions de tiratge curt, de difusió limitada, resulta una escletxa per poder publicar algunes obres en català, obviant-hi els tràmits administratius i de censura, que per altra banda se sol mostrar més tolerant en les edicions considerades de luxe que no en les corrents. Les edicions selectes fetes entre el 1940 i el 1950 són dignes d’estudi com una activitat pròpia d’un moment històric de penúria econòmica i de repressió cultural.

D’aquests anys, en mereix un esment la tasca d’un grup d’intel·lectuals i artistes catalans exiliats a Paris, on, sota la marca d’editorial Albor, editen diversos títols en llengua catalana il·lustrats per gravadors catalans que són mostres d’autèntica bibliofília.

 

F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5.p.85-86.

la edición de bibliófilo en españa

 

 

“ En su biblioteca, M.E. tiene lomos de libros, uno de los cuales ostenta en el título el nombre de este autor, pero que son lomos puestos expresamente para llenar un vacío, o para engañar a quienes los sacan pensando que se trata de verdaderos libros. En la actualidad hay muchos impostores semejantes, que no hacen honor a los autores, de los que carecen, sino que satisfacen el estúpido orgullo de parecer aficionados a los libros, gente docta, eruditos. Llamo a esta enfermedad bibliomanía, y por mi parte quisiera que no se permitiera poseer libros más que a los que están en condiciones de leerlos y beneficiarse de ellos. El mundo está de cabeza. Conozco a gente de armas y de finanzas que poseen hermosas bibliotecas, y a magistrados que no poseen un solo libro: ¿ cómo conciliar una cosa con la otra?.

Guy Patin: L’Esprit de Guy Patin, Henry Schelten, Amsterdam, 1709. Citat a Jaime Moreno Villarreal: De bibliomanía. Un expediente, Univ. Veracruzana, México, 2006.

 

guy patin

Frontispice des Lettres choisies de feu M. Guy Patin (La Haye, Henri van Bulderen, 1715)
(Imatge presa de École Nationale de Chartes)

Read Full Post »

carrer Tapineria ampliació via Laietana 1905

Carrer Tapineria abans ampliació Via Laietana, 1905

“ (El Mero) Tot prosperant, va traslladar-se al número 48 del carrer de la Tapineria. Com s’ho féu? D’aquesta manera. Passant a la llibreria que ja hi tenia instal·lada el Matalasser, feia anys – aquest hi era des del 1862 – , i on havia anat a establir-se venint del carrer de la Portaferrissa.

El Matalasser s’anomenava Bartomeu Berenguer, i el sobrenom amb el qual era conegut li pervenia de l’ofici que exercia.

La botiga del carrer de la Tapineria havia estat ocupada pels escultors germans Vallmitjana. El Matalasser va traspassar el 1875, i d’ell passà al Mero.

En aquest lloc amplià el negoci. Va continuar comprant lots de llibres i biblioteques. Al preu que volia. Aleshores va suprimir el destraleig.

Es dedicà a seleccionar els llibres. ¿ Diguem que ho feia a la seva manera? El terme no és ben exacte. En realitat els seleccionava d’acord amb els gustos o les preferències dels seus clients.

Separava els llibres catalans i castellans més sol·licitats. I tot allò que no entenia, fossin incunables, fossin llatins, en lletra romana o gòtica, tant li feia; els antics italians i altres, estampats en llengües desconegudes per a ell, els tornava a vendre als seus companys a duro el sac.

Tot allò que ell en deia morralla, ho destinava al molí paperer.

En el moment d’acarar-se amb un parroquià per col·locar-li un llibre, gitanejava tant com podia. Àdhuc s’empescava trucs que, tot i llur malícia inicial, resultaven enginyosos. Un d’ells, i dels més coneguts, consistia a deixar un sabatot damunt la taula de la botiga. Hi acudia en Serra i Pinyana, com tenia costum de fer diàriament pels volts del migdia, i el veia. Immediatament l’engrapava i es posava a fullejar-lo.

Carrer Tapineria Arxiu Fotogràfic Barcelona 1929 Brangulí

Carrer Tapineria (Brangulí, Arxiu Fotogràfic Barcelona, 1929)

Al cap d’un moment preguntava al Mero:

-Què és això?

Aquell feia el pagès, o com aquell que cau del niu, que és igual.

-Ah ! Me n’havia oblidat. Està venut.

-Com s’entén? – exclamava en Pinyana -. El vull. Que no pago amb bona moneda?

-No pot ésser. Tindria un disgust. No en tinc cap més exemplar.

-El vull. Ja us apanyareu.

El Mero guaitava el sostre i es lamentava:

-Pobre de mi ! Com ho faré? El tinc compromés per dotze duros. Què li diré al client?

En Serra i Pinyana contestava:

-Prou. El gust que té el vostre client també el vull tenir jo. El vull, i heus aquí els dotze duros.

El Mero, fent com aquell que li reca, se’ls embutxacava. Mentrestant, devia riure per sota el nas.

I com aquesta, diguem-ne facècia, moltes d’altres. Explicar-les totes seria un mai acabar.

El Mero, realment, era més viu que la tinya.

A en Llordachs li havia jugat unes quantes passades. Algunes de les quals ja hem explicat. I que, per tant, no cal repetir ara.

En arribar l’any 1894 la seva llibreria fruïa d’un gran prestigi en el comerç barceloní del llibre vell. En Llordachs, en canvi, anava cap avall.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 26.

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ         ℜ          ℜ    

 

“ ¿!Qué comprar?.

Con la práctica vas sabiendo qué se va a vender rápido. Los autores clásicos, todos los contemporáneos, los ganadores del Premio Nobel y las novedades que uno ve en las librerías: la gente los lee y los vende. Y el cliente mismo te dice cuáles son cuando te pregunta si los tienes. Lo que más se vende es novela. Le sigue superación personal y esoterismo. Son los caballitos de batalla. La novela porque es lo que se ha publicado más.

Si me llega un lote de Derecho lo tomo, también se vende mucho. La diferencia es que hay muy poco: los vas a vender pronto. Lo mismo con los libros de Matemáticas o Física a nivel superior. Los pones entre 100 y 200 pesos y se te venden rápido. Pero para que te llegue una biblioteca de un físico o un matemático que se murió es muy difícil porque no abundan.

Las enciclopedias ya no las compro porque no le interesan a nadie. El Internet ha afectado en esto y en los diccionarios principalmente. En lo demás no. Aunque sí ha afectado porque la gente cree que todo está en internet, en las computadoras, en Encarta, y no compra libros. Pero no: la lectura es un satisfactor personal, un recreo, más que un asunto de consulta. Cualquier novela te lleva por otros caminos: no está digerida como la televisión. Te empiezas a imaginar un montón de cosas cuando estás en contacto con el autor”.

 

Article-entrevista: “¿Cómo vender libros usados?”, a Fermín López Casillas, per Guillermo Cordero García, en el vlok:

http://librerosmexicanosdeviejo.blogspot.com.es/2009/04/como-vender-libros-usados.html

 

396

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »