Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

La Coberta no és la Portada

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, Paraules, tagged , , , , on 16/08/2012| 1 Comment »

LA COBERTA NO ÉS LA PORTADA

( parlant de llibres)

               He trobat a dos llocs la paraula ‘Portada’ en contes de ‘Coberta’, bé en un lloc és en castellà, ‘Portada’ per ‘Cubierta’. Sembla que molts tenim dubtes sobre aquestes paraules i parts del llibre. No explico gaires coses, però exposant el que diuen uns quants diccionaris i alguns llibres espero que la cosa quedi una mica més clara per a tots.

COBERTA

 (Coopertus; Cubierta: Couverture, cartonée,habillage; Copertur, rivestimento; book cover, stiff cover, hard cover).

                                      

PORTADA

(Porta; Feuille de titre, page de titre, titrage; title page, title, front                   page, cover page).

                                   

— DIEC 2: Coberta: 2 (usat generalment en pl) protecció de paper, cartolina, etc., amb qué es cobreix el llom i els dos costats d’un llibre.

                          Portada: 2 Plana d’un llibre on figura l’autor, el títol i el peu  d’impremta. 

 

— Diccionari Enciclopèdia Catalana: Coberta: ( sovint en pl.) Gràf. Full de paper, de cartolina, etc., amb qué hom cobreix el llom i els dos costats d’un llibre en rústica.

                        Portada: Gràf .1 Bibliot. Una de les primeres pàgines d’un llibre en la qual figura el títol del llibre, el nom i els cognoms de l’autor i el lloc on ha estat editat.

                                    

— Enciclopèdia catalana: Coberta: (gràf). Full de paper o cartulina, o làmina de cuir, tela o altres materials, amb què hom cobreix el llom i els dos  costats d’un llibre

              Portada: ( bibliot i gràf). Una de les primeres pàgines d’un llibre en  la qual figura el títol del llibre, el nom i els cognoms de l’autor, el nom de l’editor, la col.lecció a la qual pertany, l’any d’edició, el número de catalogació (ISBN), el lloc on ha estat editat, etc.

 

— Optimot: Coberta: Protecció de paper, cartolina, etc., amb què es cobreix el llom i els dos costats d’un llibre.

                        Portada: plana d’un llibre on figura l’autor, el títol i el peu d’impremta.

 

— Diccionari català-valenciá-balear: Coberta : 5. Full de paper, de cartolina o d’altra matèria, que cobreix i defensa el llom i les dues cares laterals d’un llibre.

                        Portada: 2. Davanter, frontispici o cara principal d’una cosa. Especialment: a) Una de les primeres pàgines d’un llibre, en la qual figura el títol, el nom de l’autor i8 el lloc de l’edició.,

 

— DDLC: Coberta:  3a. (llibre, revista, quadern). Protecció amb què es cobreix el llom i els dos costats ( d’un llibre, d’una revista, d’un quadern).

                        Portada: 2a. Pàgina ( d’un llibre) on figura l’autor, el títol i el peu d’impremta.

— Arnall i Juan, Josepa M.: El llibre manuscrit: Coberta: Revestiment de les tapes i del llom d’un llibre fet amb un material flexible, com ara pell, paper, cartolina, etc.

— Ruiz, Pilar: La bibliofilia una pasión. Diccionario breve: Cubiertas: Son los planos y el lomo del papel con que se forra el libro para su encuadernación.

Portada: Es la página más sobresaliente de la publicación; suele presentar la información sobre el contenido: título o artículos, nombre del autor o autores, ilustración, etc.

 

— Eroles, Emili: Diccionario histórico del libro: Cubierta: Envoltorio externo que cubre un libro, un opúsculo, un cuaderno, que puede ser de papel, de cartulina, cartón, tela, cuero, pergamino, madera y hasta de metal. Actualmente también se hacen de plástico.

Portada: Es la página que en primer término especifica el título de la obra. En el libro ha tenido diversas evoluciones desde el descubrimiento de la imprenta, ya que en el siglo XV y también en el XVI la portada sólo contenía el título de la obra. En los incunables casi nunca figuraba la   portada, haciendo sus veces la primera página de texto de los mismos . El primer libro que ostentó por tada fue el ‘Calendario de Regiomontano’, impreso en Venecia en 1476, generalizándose luego su nuso hasta hacer de la portada un elemento indispensable en todo libro.

 

— Vindel, Francisco: Manual de Conocimientos Técnicos y Culturales para profesionales del libro: Cubiertas: Son los planos y lomo de papel con que se recubre el libro para su protección y encuadernación a la rústica. Hasta comienzos del siglo XVIII la Cubierta era simplemente de papel jaspeado, sin imprimirse nada en la misma y, por tanto, sólo constituía una sencilla encuadernación. En la segunda mitad del siglo XIII se comenzó la publicación y suscripciones de obras por entregas, lo cual dio motivo a que dichas entregas se publicasen incluidas dentro de unas Cubiertas, donde se hallaban impresos el título de la obra, autor, fecha, número de cuadernillo o entrega, centros de suscripción, etc., y de ahí nace la costumbre moderna de la Cubierta, que hoy forma parte integrante del libro y debe siempre conservarse si éste se encuaderna.

Portada: La Portada de un libro es la página que en primer término             especifica el título exacto de la obra.

              La Portada en el libro ha tenido diversas evoluciones desde el           descubrimiento de la Imprenta; en el siglo XV y principios del XVI,   generalmente la portada sólo contenía el título de la obra y algunas veces el nombre del autor; muchas de ella eran de de estampación xilogràfica y con frecuencia ilustradas con preciosos grabados.

              En el siglo XVI ya consta en la mayoría de las Portadas, además  del título y nombre del autor, dedicatorias, lugar de impresión, nombre  del impresor, marca del mismo, tasa y, a veces, el nombre del editor.

  Años después figuran en las Portadas los títulos y dignidades del autor, dedicatorias a personajes ilustres, con todos los títulos de los mismos e inclusos us escudos heráldicos, constituyendo algunas Portadas de los libros de los siglos XVII y XVIII verdaderos nobiliarios 

              Durante los siglos XVI y XVII, y en especial en este último, las   Portadas seran grabadas con las mismas características que los    Frontispicios. Lo que da lugar a que en muchos casos libreros y    bibliógrafos denominen a estas portadas como Frontis o Frontispicios.

            Modernamente en la Portada se consigna el nombre del autor,          título de la obra, nombre del prologuista ( si lo hay) y pie de imprenta, o sea lugar de la impresión; nombre del impresor y fecha. Son accesorios a esta Portada el nombre del editor,  títulos o cargos públicos del autor yprologuista e indicaciones especiales del contenido del libro.

 

 

— RAE: Cubierta: 3.f. Parte exterior delantera que cubre los pliegos de un libro y que suele reproducir los datos de la portada.

                        4.f. Cada una de las partes, anterior y posterior, que cubre los pliegos de un libro.

                        Portada: 2. Primera plana de los libros impresos, en que figuran el título del libro, el nombre del autor y el lugar y año de la impresión.

 

— Mendoza Díaz-Maroto, Francisco: La Pasión por los Libros. Cap. III: “Cubiertas, Portadas y Frontis”:

                        “Una de las primeras cosas que habrá aprendido el aficionado al libro es a distinguir la cubierta o tapa anterior de la portada, que no está en el exterior, sino dentro del volumen”.

                        Aconsello a tot interessat en el món del llibre que llegeixi aquest llibre, doncs és agradable de llegir, ensenya moltes coses i és molt aclaridor en quasi tots els temes relacionats amb la bibliologia.

— Martínez de Sousa, José: Diccionario de bibliologia y ciencias afines.

            Cubierta: Parte exterior de un libro encuadernado en tapa. 2. Forro de  papel que cubre el libro en rústica.

            Cubierta anterior: La cubierta anterior, en los libros en rústica y a veces  en los encartonados, lleva impreso o estampado el nombre del autor, el  título de la obra ( generalmente sin subtítulo) y el pie editorial. En los    libros en rústica suele llevar también un motivo alusivo al tema de la obra.En los encartonados, la cubierta recibe también el nombre de tapa o tabla ( que se denomina pasta si se cubre con piel), y a veces no lleva ningún dato.

                        Portada: Página impar al comienzo del libro donde se hacen constar el nombre del autor, el título de la obra, seguido del subtítulo si lo hay, y el pie editorial.

                        I com deia del llibre d’en Mendoza Díaz-Maroto, d’aquest llibre, una cosa semblant, aquí sí que està tot el que vulgueu saber sobre bibliologia, però és més llarg i no tant agradable de llegir, bé, jo el vaig llegint com una novel·la, a poc a poc i amb paciència, però val la pena.

                        Hi ha moltíssims llibres sobre Història del llibre, enquadernació, impremta, catalogació, tipografia, etc., però no tot es pot llegir, per aquest motiu si teniu accés a aquests dos llibres no ho dubteu, a mi em van força bé.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 295

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 14/08/2012| 2 Comments »

 

                                         

               “ ¿En què consisteix qu’una impressió d’En Aldus o d’En Plantin sigui avuy tan buscada, tan disputada, tan ben pagada? El mérit de cuan era actual es ben fácil d’entendre; la majoría d’aquelles edicions son les prínceps de clássichs grechs y romans qu’el renaixement ressucitava, y el ser aleshores el llatí la llengua universal de la civilisació, els donava una importancia y una difusió grandioses. Peró aquella llengua clásica, per excés d’inadaptació, ha mort completament per a la ciencia; y ab tot, aquells llibres, que ningú llegeix, viuen en l’estimació de la gent de gust.

               Y es que tenen quelcom més qu’el llur valor literari, es que tenen alló qu’el vell regent d’imprempta d’En Maupassant buscava.

               Es inútil tractar de donar cos doctrinaria an alló. Alló es l’armonía ¡

               Cuan en un llibre hi ha verdaderes proporcions entre la llargaria y l’amplada, el volum y el pes, la mida del paper y son gruix, el npa de composició de les planes y’ls blanchs que’l volten, el tamany de la lletra y l’interliniat, y totes aquestes relacions s’equilibren, en una armonía total, el llibre dura y arriba a ser estimat dels bibliòfils, si s’hi afegeix la correcció necessaria del tiratge.”

               “Reflexions sobre l’art de fer llibres”, a l’Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 90.

 

 

 

                                          

               “ Los distintos papeles se adaptan con toda naturalidad a una escala de valores: el papel volumen designaría, sintomáticamente, la abcisa, el origen, la más pobre de las especies posibles ( los mejores editores lo emplean incluso para fabricar libros corrientes): papel espeso, un poco blando, cremoso, ligeramente esponjado, estofado, que, a pesar de todo, está expuesto a amarillear con facilidad; un papel cuya naturaleza particular puede escapar a una mirada rápida. El verjurado muestra un grado suplementario de   coherencia; es un poco más rígido, y lo que en él destaca sobre todo son las estrías, como si estuviera autentificado por la huella regular de una forma ausente. Se trata de un papel discreto, sobrio ( ‘Ingres’, en otra de sus versiones), pero todavía es demasiado corriente, está demasiado próximo al papel de cartas de calidad.

            Los jaspeados, el ‘dibujo’ del papel de hilo, su pureza artesanal, su olor a viejo corrigen ( en profundidad) lo que sigue habiendo de uniforme y monótono, de mecánico ( pues la bibliofilia se ve afectada por esta contradicción) en la tesitura horizontal del verjurado. Con el Arches, con el holandés Van Gelder, con el Japón ( imperial) se llega a la omega de este alfabeto: papeles de una riqueza infinita, dignos de admiración en sí mismos, y de algún modo autosuficientes. Esta calidad resulta multiplicada – o realzada – por la cantidad: se imprimen en papel Japón los cinco ejemplares – a menudo puramente nominativos – de cabeza1; en verjurado, los setecientos o los mil siguientes.

            1 Primeros ejemplares de una tirada. Suelen contar con algún elemento suplementario ( p. ej., más ilustraciones que el resto de la edición) que los hace especialmente valiosos.

               Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 85-86. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

 

                     

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 293

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Ex bloguis, Ex libris, Llibreries, Oficis del llibre, tagged , , , , , on 01/08/2012| 2 Comments »

 

 

 

                  

 

          “ Actualment hi ha qui no sap què és un ‘ex – libris’, perquè no n’ha vist mai cap. D’altres, solament els han perdut de vista. Direm, doncs, per començar, que aquest és el nom que es dóna al signe, símbol o emblema, generalment gravat, o bé imprès en un petit full de paper que s’aplica o enganxa a la coberta interior d’un llibre per tal d’identificar el seu propietari.

           L’ùs dels ‘ex – libris’ va començar a Alemanya a principis del segle XVI, i no es va introduir a França fins ben entrat el 1600. Al començament era sols un simple escut o emblema, per evolucionar més tard donant lloc a petites obres d’art gràcies al gravat fet en fusta, a l’aiguafort o bé en metall. El seu col.leccionisme no sorgeix, però, fins el darrer terç del segle passat, que és precisament quan apareixen a casa nostra, gravats pels millors artistas i estimulats pels bibliòfils i altre gent relacionada amb els llibres i l’art de la lletra impresa. Fou l’artista reussenc Ramon Casals i Vernis, qui el 1889 dibuixava al carbonet, per encàrrec del seu paisà, el llegendari bibliòfil Pau Font de Rubinat, el que pot considerar-se el primer ‘ex – libris’ català de l’època moderna.” 

          Article: “Hem tornat a veure ‘ex – libris’” de Lluís Bonet i Punsodas a Revista de Llibreria Antiquària, número zero,octubre 1980, pp.20.

 

                              

 

           “ Un librero de viejo aspira a tener todos los libros del mundo y ser el único del mundo. No porque le reporte más dinero, sino por absoluta vanidad. Es un hecho muy borgiano, quizá porue Borges fue bibliotecario, una manera distinta de ser librero de viejo. Por otra parte, el librero de viejo tiene un sentido cinegético muy acusado y un sentido aguzado de la seducción para conseguir algo, en este caso, un libro, aunque lo más paradójico de todo es que un librero de viejo comienza con diez mil pesetas y ningún libro y termina con diez mil libros y ninguna peseta”.

            Paraules de Constantino Gómez ( Tino Vetusta) en una entrevista feta per Víctor Guillot, al diari La Nueva España de Gijón, el 4 de gener de 2010.

 

                                        

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 292

Posted in Bibliofília, Oficis del llibre, Paraules, tagged , on 30/07/2012|

 

                   

 

 

               Any 1909. Lloc: una cambra al fons d’un taller d’impremta d’un carrer de la Barcelona vella. Dins la cambra, dues taules i tres o quatre cadires formen la ‘redacció’ d’un setmanari popular. Assegut davant d’una taula, Eugeni d’Ors (Xenius) escriu. Enfront d’ell hi ha el poeta Josep Carner, aleshores molt jove. Carner, calla.

               De sobte, Xenius alça el cap i adreçant-se al poeta li diu:- Em falta original per a tapar un forat del setmanari. Em voldríeu fer una petita cosa, una anécdota, un poema? Carner, de mala gana, agafa la ploma i diu:- Us faré un poema, però no el signaré, Xenius contesta:- Podeu signar-lo amb un dels vostres pseudònims.-No, contesta Carner; será un poema anònim.

               Així fou, en efecte. I va sortir aquest poema que descobrim als lectors d’avui, titulat Bibliomania i publicat al setmanari Papitu, encara en la seva época, un dia d’estiu del 1909.

 

“ ¡ Oh llibres amics dels vostres amics ¡

¡ oh llibres moderns ¡ ¡ oh llibres antics ¡

Les portes de casa se us mostren obertes.

Jo us amo tant si teniu les cobertes

de pasta, de tela, de llis pergamí,

de pell granelluda, de frágil satí,

com si les teniu de fusta o d’estraça.

De veure-us no més, no se lo que’m passa.

Per cap llibreria travesso de llarc.

Darrera dels vidres us veig dins un marc

de llum y d’anuncis, com unes paneres

d’anímiques flors en vàries fileres

de blanc y morat, de groc y vermell.

El goig d’aleshores no troba parell

si en mitg de vosaltres fresquíssim despunta

un llibre nou-nat qui tímit apunta

com una poncella. Curòs, decidit,

empenyo la porta dient:- ¡ Santa nit ¡-

Y ja el llibreter d’irònic visatge

un altre exemplar me treu del prestatge

y’n talla les fulles, metòdic y fret,

y ab un setmanari complerta el paquet

lligant-lo ab un rígit cordell plè de cera.

Ja’l tinc. Cap aroma de préssec, de pera,

de boscos, de noies, de salsa o rebost,

té aquella finesa del vostre compost

de tintes y d’oli de màquines ( tebi

com sava de qualque figuera qui sebi)

y d’amples corretges mecàniques y

de goma y pastetes, cordells de cosir,

papers, cartolines y mans de caixistes.

 

¡ Oh flors diminutes ¡ ¡ oh flors noucentistes ¡

¡ Y que falaguera teniu la flonjó ¡

S’hi enfonsen els dits ab més afició

qui dins una tofa de llana batuda,

que dins una galta d’infant revinguda,

que dins les butxaques un dia de fret,

que dins un puríssim gibrell de paret

pels volts de Sant Jaume, que dins la flaçada,

que dins una mà de jova estimada.

Les ratlles petites y negres d’imprès

com uns geroglífics me tenen obsès.

Les caixes d’impremta recorden les pletes.

Dels margens admiro les franges més netes.

Y quan les remata subtil colofó,

llavors tanco el llibre d’intensa emoció.

Visito en les fires les vostres parades,

y compro les obres antigues truncades.

A voltes arrenco del feix un volum

ab una avidesa qui’s torna costum.

Y no regateja la meva letícia.

Y dels firetaires la sorda avaricia

me’n fa pagà el doble, y allarga la mà

dient-me que’m tracta d’antic parroquia.

¡ Oh llibres invàlits ¡ Jo us poso ab dolsura

Pegats y cobertes de dobla costura.

 

Y a voltes us obro y us tanco seguit

per que tota vostra polsina en mon pit

penetri com una fragancia d’antiga

capella de monjes o fosca botiga.

 

¡ Oh llibres amics dels vostres amics ¡

¡ oh llibres moderns ¡ ¡ oh llibres antics¡

Les portes de casa se us mostren obertes.

Jo us amo tant si teniu les cobertes

de doble cartró, de frágil satí,

de pell granelluda, de llis pergamí,

com si les teniu de fusta o d’estraça.

De veure-us no més, no se lo que’m passa.

 

Poesia de Josep Carner i Article signat E.E., a la Revista de Llibreria Antiquària, número Zero, d’octubre de 1980, pp. 2.

 

 

 

                     

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 291

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , on 28/07/2012|

 

                         

 

              “ Per això, o potser malgrat això, el llibre vell ens torna al clima de la pacient i pausada lectura. Trobarem aquell llibre que havíem perdut, o aquell que no havíem trobat encara, o aquell altre amb l’aura de les il.lustracions que ens acompanyaven en la lectura. Imatge i paraula s’unien en els temps dels gran sil.lustradors com en les primeres novel.les miniades, síntesi que presuposa una lectura lenta, amb la parada complaent de les imatges que reprodueixen els instants de la narració: un rostre, un paisatge, un racó de cambra. Potser hauríem de pensar de nou en aquest lligam que quasi havíem perdut: paraula i imatge. Avui les imatges han canviat de textura. Ja no són aquells dibuixos a la ploma que feien les delícies dels nostres avis i que nosaltres encara vam aconseguir en les novel.les més sentimentals en el gest inimitable d’en Junceda; o en les novel.les de lladres i serenos, amb els dibuixos d’en Bosch, amb senyores de cames llarguíssimes i senyors de rostre ben tallat i frac negríssim. Les imatges avui malden per assolir la primera fila, amb els còmics, amb la pantalla petita, amb la pantalla envolcallant de la gran maquinària cinematogràfica. Però això sí, darrera de cada conjunt de seqüències hi ha un llibre. I si volem penetrar en el gran concert de les imatges, ens adonarem que no hi ha imatges mudes, que les imatges reclamen paraules i que les paraules salten de la cinta magnética i s’instalen a pler en les pàgines dels llibres”.

“Adictes a la Galàxia Gutenberg” de Maria Aurèlia Capmany en el opuscle editat pel Gremi  de Llibreters de Vell de Barcelona amb motiu de la XXVIII Fira del Llibre Vell, 1979.

               

 

               “ Dar vida á los mamotretos es la tarea del historiador, del bibliófilo, del erudito; levantar muertos, aunque la frase parezca doble sentido; sí, hacer surgir del sepulcro á los Lázaros enterrados; resucitar cadáveres y no incinerarse en vida, para embalsamarse con aromas especiosos, como hacen algunos, – y los que saben latín, que entiendan.

              Y si esto ocurre con todos en general, ¿ qué ocurriría con aquellos que ponen en la bibliofilia un placer refinado, un deseo de apagar la llama interior que busca á quien devorar, quaerens quem devoret, á quien circunvalar en su lengua de fuego, y que al fin encuentra un objeto, llámese arte, amor o bibliofilia? ´estos no hay sino respetarlos y envidiarlos, como á todos los que han sabido buscarse un medio de anulación de vida, de suicidio lento, que es la única especie de suicidio admisible ( puesto que, aunque parezca paradoja, el mejor medio de pasar la vida es renunciar á ella): sea ascetismo, arte, ciencia – ó manía coleccionista. Pues éste es el caso de los bibliófilos, que en el noble estudio han encontrado un expediente para descargar en el suelo ese peso abrumador que se llama la vida; y así lo ha comprendido el sagaz Anatolio France, cuando ha escrito de ellos en El Jardín de Epicuro: ‘ La afición á los libros es una afición laudable. Nos hemos burlado de los bibliófilos y, después de todo, quizá se presten á la burla: es el caso de todos los enamorados. Pero sería preferible envidiarlos, puesto que han llenado su vida de larga y apacible voluptuosidad”.

            Article de la revista Nuestro Tiempo, nº 71, Madrid, 1906. Parlant del llibre Orígenes de la novela, de Menéndez y Pelayo, Bailly-Baillière, M, 1905. ( sense autor).

                               

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 290

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 22/07/2012|

 

                                      

 

            “ Insensiblement, al tractar de precisar els elements integrals de l’art de fer llibres, hem anat encabintla en el cuadro magnífich de les belles arts y l’hem dignificada fins a l’estrem que’s mereix.

            Tractem are, sense pretensió de dogmatizar, de les condicions exteriors d’un llibre, de les condicions no subjectes a moda; per que també hi ha modes en aixó del llibre: unes vegades son molt buscades les edicions gregues y més y més endevant no’n vol ningú, ni donades; un altre temps, lo gótich está en predicament, pera caure en el més gran oblit poch després.

            Al parlar de condicions exteriors, es com si diguéssim al mestre de cases que els fonaments no’s posen sobre la teulada, o cosa aixís; aquestes petites exigencias materials deixen completament lliure l’originalitat del artista y no l’entrebanquen.

            El llibre comensará per una portadella, ont llueixi el nom de l’obra, lo més curt posible; seguirá, en plana senás, la portada, en que’s detallarán ben be el títol y el nom del autor, la localitat, l’editor o impresor y l’any de la publicació; y derrera vindrá el text.

            Aixís comptem cuatre planes, qu’es poden tornar sis per l’adició, al principi, de la fulla dita de  respecte, en Blanch, y que contenen, ademés, en molts casos: derrera de la portadella, l’exlibris universal; derrera de la portada, el registre y la justificació de tiratge, contrassenya impresa en un color completament distint de tots els usats en el llibre y qu’estableix la seva autenticitat. Aquestos usos, naturalment, no daten pas del període manuscrit del llibre; en aquell temps tenía massa valor la materia escriptoria, papirus, vitela o paper, pera malgastarla deixant blanchs abundosos; peró han vingut imposats, més que pels autors y pels impressors, per les necessitats de les grans biblioteques publiques y pels tiquis-miquis dels bibliófils, qui volen tenir les llurs llibreríes en tota regla.

            El llibre, que, comensant aixins, comensa en tota regla, acabaría malament si no’s despedís dels llegidors ab un colofó detallat. El colofó ve a ser com la bandera que fan voleyar els Mestres de cases al cap de munt de les construccions el día que posen la teulada. Antiguament era ple d’unció mística, una mena de jaculatoria llatina, y aquestes ortodoxia y seriositat han passat per tradició a molts llibres moderns que res tenen que veure ni ab la religió ni ab la mística.

            Puguin, aquestes senzilles reflexions, sugerir més devoció, més afecte a aquells qui, fent llibres, se’ls estimen poch, y regraciar als qui’ls cuyden ab paternal dilecció pera sibarítich plaer dels bibliófils, qui tantes vegades havem sigut comparats ab els gourmets”.

 

            Article: “ Reflexions sobre l’art de fer llibres” de R. Miquel y Planas en el Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 91-92.

                          

 

Read Full Post »

Dissabtes bibliotecaris

Posted in Bibliologia, Biblioteques, Oficis del llibre, tagged , , on 15/07/2012| 2 Comments »

 

 

                                 

L’any 2008, en un article: ” Vivlioteka de LG i V “, parlava d’una biblioteca a ViLG, el poble-ciutat on visc.

Em queixava d’unes coses que no em semblaven bé, la majoria continuen igual.

 

Però avui només vull queixar-me d’una cosa: dels horaris de les biblioteques en general.

 

Els dissabtes, a l’hivern, tenim la sort de poder anar a les biblioteques pels matins, a les tardes, tan llargues, ni acostar-si.

 

A l’estiu la cosa és molt pitjor, els dissabtes totes les biblioteques del Garraf tancades, matí i tarda.

 

Curiosament, aquestes biblioteques del Garraf tenen noms com Josep Pla, Santiago Rusiñol, Joan Oliva, i Manuel de Pedrolo entre d’altres, que si ho veiessin crec que tampoc els agradaria veure tancades les biblioteques en dissabte.

 

He mirat a les biblioteques de Igualada, Vilafranca del Penedès i altres i en totes els dissabtes romanen tancades.

 

Fins i tot he mirat la Biblioteca de Catalunya, i ves per on, també tanca 3 dissabtes del mes d’agost, pensava que al menys, en una biblioteca d’aquesta mena això no passaria i m’ha deixat una mica sorprès.

 

Ja sé que tothom vol i ha de fer vacances, però a la majoria de les empreses s’ho fan perquè els dissabtes funcionin, crec que hi maneres de fer-ho.

 

No vull estendre’m i només voldria dir, escriure, que ‘ algú ho havia de dir ’: les biblioteques, els dissabtes de l’estiu, haurien d’obrir, al menys pels matins i a l’hivern matins i tardes.

 

Estic segur que molta gent ho agrairia, doncs dissabte és un dia en el que molta gent que de dilluns a divendres no hi pot anar l’aprofitaria per gaudir de les biblioteques.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 289

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , on 13/07/2012|

               “ Si la importància bibliofílica és, fins a cert punt, independent de la vàlua intrínseca del llibre, l’ideal és, però, que una i altra vagin juntes. No cal, doncs, encarir l’interés d’una col.lecció d’història de Catalunya, amb exemplars dels primers temps de la impremta entre nosaltres, alguns d’ells incunables – i tothom sap què vol dir, en les esferes de la bibliofília, un incunable català, sortit de les premses dels impressors alemanys que introduïren aquí la novel.la art o de llurs successors.

               Els erudits seguiran discutint sobre els origens de la impremta a la península; com totes les matèries d’erudició, la controvèrsia potser no acabarà mai, o almenys tardarà molt. El fet és, però, que el primer llibre imprès a Barcelona del qual ens han arribat exemplars és l’Egregie dcotor Sancti Thome de Aquino in libris ethicorum comentum, per Brun i Spindeler ( 1478)”.

               Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

 

                                

 

 

 

               “ En Siracusa conocí a un inglés que padecía ‘ bibliofilia’. Se llamaba Mister Harriwel. Poco le importaba a nuestro inglés lo que los libros pudieran decir. Para él, eran igualmente codiciables un volumen de nociones de Aritmética que la Biblia o La Ilíada. Lo que interesaba a Mister Harriwel era el libro, considerado como cuerpo.

-Estoy preocupadísimo – me dijo un día, mientras tomábamos café – . Tengo enfermos algunos volúmenes de mi biblioteca.

  Yo siempre había considerado a Mister Harriwel como un señor un tanto ‘chalado’, pero con aquella declaración, le ascendí de pronto a loco de remate.

  -Sí, señor – continuó el inglés-. La gente cree que el principal enemigo de las bibliotecas es el fuego, y por eso colocan grandes y antiestéticos extintores en las salas de lectura. No es el fuego ni son los lectores mismos los principales enemigos de los libros. Quienes podrían acabar en poco tiempo con los volúmenes más curiosos del Mundo, si la Ciencia no se ocupase del asunto, son unos bichitos pequeñísimos que apenas se ven, y que devoran sin piedad los libros, especialmente los antiguos.

 

            Después. Mister Harriwel me explicó detalladamente las características de estos bichitos, que padecen la extraña manía de digerir literatura.  

 

                                  

                         

 

              Uno de los bichitos más peligrosos es el llamado annobium paniceun. Se trata de un coleóptero que mide dos milímetros. Es de color marrón claro y forma cilíndrica. Se le encuentra en todas las latitudes. Antes se creía que este bichito sólo atacaba el pan de centeno, pero ahora se ha descubierto que, sin desdeñar del todo el pan, prefiere la literatura como alimento y albergue. Las hembras colocan sus huevos en los intersticios de los volúmenes. Lo que prefieren para alimentarse es la goma o engrudo con que están pegadas las hojas.

 

            También son un enemigo terrible de las bibliotecas los gusanos, llamados vulgarmente ‘barrenilla’ o carcoma, porque empiezan atacando la madera de las estanterías y concluyen metiéndose en los libros.

 

            Mister Harriwel me citó infinidad de nombres y características de estos animalitos, pero no es cosa de cansarles a ustedes.

 

            -El más importante y el más voraz de todos – concluyó el inglés- es el llamado científicamente cheylectus cruditus, y vulgarmente, ‘devorador de libros’. Habita en los infolios polvorientos. Es vagabundo y ciego. Devora a otros insectos que viven en los libros, pero esto no es ventaja, puesto que él solo se basta y se sobra para acabar con la palabra escrita, si se le deja. Esta especie es la que he descubierto en mi biblioteca, pero me propongo acabar con ella en poco tiempo.

 

            Por fin, Míster Harriwel, que era algo exageradillo, me dijo con acento patético:

 

            -Si los hombres de buena voluntad no nos ocupáramos de este problema, los devoradores de libros causarían un destrozo, comparado con el cual la catástrofe de Alejandría resultaría una broma”.

 

            Article de P.D.: “ Unos bichitos que comen literatura”, a la revista Estampa, de 13 de gener de 1934, pp.15.       

                        

        

                           

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 287

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , on 04/07/2012|

                        

                    Pere Posa, Barcelona, 1482.

              “ Així veiem a un Pere Posa i a un Pere Miquel exercint el veritable ofici d’empresari de les arts del llibre. En els seus ben equipats i complets tallers editaven llibres que es mouen en tres aspectes bàsics de la cultura: textos clàssics de Curcius Rufus, Ovidi, Albert el Magne, i d’altres; textos de formació com són els de Nicolau Bonet, Guido de Cauliac, Francesc de Sant Climent, Cató, etc., i el tercer aspecte té un gran significat per a nosaltres; es produeix per primera vegada una àmplia difusió dels nostres clàssics medievals: Tòmic, Llull, Eiximenis, etc.

                                      

               I ara ens preguntem: aquest esplet a què respon? Sempre hem pensat que el llibre, com a vehicle de cultura, no pot negar aquest principi: és viatger, encara que el veiem a voltes parat en una biblioteca, però això és momentani, perquè hem de pensar que aquestes no són sinó un redós de descans del llibre.

                           

 

              Tant és així, que només situant tres dels impressors del primer segle d’impremta damunt del plànol de la ciutat: Pere Posa, Carles Amorós i Sebastià Cormellas, tindrem traçats els principals camins del viatger. No és doncs l’atzar, si no l’esperit, el que fa que el llibre i tota la literatura de fil i canya es produeixi i es difongui al llarg dels segles, en els camins, autèntiques àgores de la cultura, pel fet de ser lloc de relació i d’intercanvi.  I és que Barcelona és això: camí, àgora i redós de cultura. Ara, ací, damunt del Camí romà que duu al Vallès, àgora i redós de cultura sí que ens permetem de fer una crida ¡.  Que no romangui neulit a les nostres mans l’esforç que han fet per al llibre generacions de ciutadans barcelonins, perquè Barcelona encara és un camí obert, una àgora i un redós de cultura.

 

             “ Les Arts del llibre a Barcelona” d’ Enric Tormo i Freixes, en el opuscle editat per Gremi de llibreters de Vell de Barcelona amb motiu de la XXX Fira del Llibre Vell, Barcelona, 1981.

                        

              “ En 1842 teníamos en Barcelona las librerías de Pedro Barral, en la calle de la Corribia; a Cerdá y Sauri, en la plaza de la Lana; José Compte, en la calle de la Paja; J. Font, en la bajada de la cárcel; viuda de Gorchs, en la calle de la libretería; Jaime Gaspar, en la Daguería; José Lluch, en la misma Libretería; Juan Llorens, en la Palma de Santa Catalina; Sillas y Oliva, en la Pistería, y José Solá y Serafín Veguer, en la calle Ancha. Contábanse, además, 108 traperos de viejo, que tenían en sus tiendas venta permanente de libros, entre los que salían a veces verdaderas joyas bibliográficas. En 1844 publicó Oliva un catálogo en 12 tomos; Ramón Tudor, otro de 80 páginas, y en 1845 Saurí estampó el suyo de 116 páginas, titulado Bibliografía Nacional y que contenía 3.500 títulos. Oliva, en 1852, publicó un extracto de su catálogo, y en el mismo año Juan Oliveres da a luz otro de 90 páginas y en 1864 otro, completado en 1867. Antonio Llordachs, establecido en el Arco de San Ramón del Call, estampa otro catálogo con obras raras y de gran valor, ordenadas por materias. Trasladado Llordachs a la plaza de San Sebastián, y asociado con su hermano, publica otros catálogos en 1867 y 1869. Muerto don Antonio, su hermano don Juan prosigue el negocio, trasladándose sucesivamente a la calle del Conde del Asalto, a la del Vidrio y a la del Paradís, publicando catálogos en 1873, 1876 y 1886, hasta en 1914, en que se retiró del negocio. Durante más de medio siglo, pues, los catálogos de Llordachs constituyeron el registro de nuestra riqueza bibliográfica, tanto en impresos como manuscritos, siendo de notar que de muchas obras, hoy rarísimas y que en las subastas de Londres, Paris y Nueva York adquieren elevados precios, entonces se veían varios ejemplares”.

            Article de Arturo Masriera: “ De Oliva hasta Llordachs”, a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp. 14.

                     

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 285

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre on 12/06/2012| 1 Comment »

“ Prova d’amor a la cultura dóna aquell

que llegint mantes vegades un llibre,

el deixa com nou.

La lectura i el menjar s’assemblen en

què si no s’assimilen no nodreixen.

No acceptis ni rebutgis el que llegeixis;

medita-ho, raona-ho; després decideix.

No dobleguis mai els fulls del llibre.

serveix-te d’aquest marcador.

De la mateixa manera que tries els

teus amics, has de tenir cura de

triar els teus llibres. 

Digue’m el que llegeixes i et diré qui ets. 

Joies? Millors que a les argenteries,

les trobaràs a les llibreries”.

 

Extret d’un punt de llibre editat per llibreries i amb la col.laboració de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú, la Diada de Sant Jordi de 1984, i que reprodueix els aforismes escrits per la Diada del Llibre de 1934 a Vilanova i la Geltrú.

 

                                

“ Suele asociarse libro ‘raro’ con libro ‘antiguo’, y uno y otro con ‘valioso’, ‘caro’, pero son tres conceptos distintos que el bibliófilo de pro nunca confundirá. Hay libros muy antiguos – incluso del siglo XV – que no son nada raros ( aunque puden tener un alto valor comercial), y por otra parte existen libros muy raros que carecen casi totalmente de interés y de valor económico ( por ejemplo, los sermones del siglo XVII).

                En este ‘siglo de siglas’ – posterior al así llamado por Dámaso Alonso – podríamos crear útiles para no estar repitiendo contínuamente ‘libro raro’ o ‘libro antiguo’, sintagmas que por otra parte tampoco designan con exactitud los tipos de libros que el bibliófilo desea ardientemente poseer. Propongo LIBI ( libro de bibliófilo) y LARCU ( libro antiguo, raro o curioso), que si llegaran a generalizarse en el futuro perderían las mayúsculas como tantas siglas de uso común y se convertirían en ‘libi’ o ‘larcu’ “        .

                MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 51.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »