Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Oficis del llibre’ Category

Contes de bibliòfil 1

                “No hi ha dubte, doncs: vivim en un momento de resurrecció de les nostres arts del llibre, un temps, no fa gaires anys, hegemòniques a la Península Ibèrica, i després postergades a la categoria del més míser provincialisme.

                No ens engresquem, però. Totes aquestes bones noves bibliogràfiques són èxits d’escarràs, excepcions aconseguides anormalment – i de quina manera a precari ¡. El meritíssim Institut de les Arts del Llibre, que en defecte de tot ensenyament oficial d’aquestes arts, hauria d’estar tan amplament dotat, posem per cas, com la Facultat de Medicina, es troba reclòs en un local esquifit i malsà; sense dotació o gairebé sense; vegetant amb penes i treballs pel favor dels professors, que es sacrifiquen considerablement, i per obra i gràcia d’un grup de benefactors que es cotitzen per tal d’evitar que, àdhuc en aquestes condicions d’indigència, l’Institut no es vegi obligat a tancar les portes. Els Contes de Bibliòfil s’han pogut editar gràcies a la generositat d’alguns protectors, entre els quals destaca també per la seva activitat el Sr. Miquel i Planes, o Miquel y Planas com   ell voldria anomenar-se. D’altra banda, l’editor Gustau Gili aconsegueix els magnífics resultats que li han atorgat celebritat entre els editors catalans gràcies a treballar amb material estranger. Les altres editorials esmentades podrien encara realizar una major perfecció llibrista si no es veiessin obligades a disposar exclusivament del detestable material de tipografia, gravat, relligadura i altres que forneix el nostre país.

contes bibliòfil2

              No posseïm bons ni variats papers per a les impressions de luxe i de mig luxe. Llevat del preciós paper de fil que fabrica la casa Guarro, no crec pas que es produeixi a Catalunya cap altra mena de paper de gran luxe; no hi ha, doncs, manera d’escollir el paper de luxe que convé a cada tipus de llibre de luxe. No tenim papers de guarda: ens hem de limitar a un repertori lleig, banal o antiquat que els pocs fabricants d’aquesta materia no es cansen de repetir. No tenim teles ni pells bones i variades per a la relligadura; ni crec que tan sols existeixen a la nostra terra representants de les cases estrangeres que tantes preciositats van fabricant des de fa vint anys en papers de guarda, pells i teles. Per a les teles de relligadura estem obligats a consumir la miserable fabricació que, segons tinc entès, una gran manufactura, recolzada en l’aranzel, fabrica immutablement des del temps d’Alfons XII, i que aleshores eren teles antiquades, lletgíssimes i de repertori limitat”.

 SACS, Joan: “ Les modernes Arts del Llibre a Catalunya”, a la rvta. Arts i Bells Oficis, octubre 1931, pp.180.

fco vindel 2

               “ El conocimiento de la imprenta en España tiene una deuda de primer orden con Francisco Vindel, que hizo de su oficio de librero en la España de mediados de est5e siglo una labor de mecenazgo dedicada a la bibliofilia hasta el extremo de haber cerrado las puertas a su tienda para dedicarse exclusivamente a la investigación. La monumental obra de Francisco Vindel sobre el arte tipográfico en la España del siglo XV desgranó en diez gruesos tomos todo incunable que había pasado por sus manos durante su larga experiencia de librero, merced a que este amante de todo papel polvoriento había fotografiado pacientemente al menos las portadas.

                       fco vindel 1      pedro vindel 1

               La semilla de este profundo servicio a la cultura española la puso en realidad el padre de quien nos ocupa, Pedro Vindel Alvarez, que, según Sánchez mariana – a quien se debe la presente información – , llegó a la capital de España analfabeto y pobre, e inició a fines del XIX una labor de autorredenjción hasta convertirse en un ‘selfman’ y en ‘el librero anticuario español más notable de su tiempo’. Su nombe brilla, junto con el de los Palau, como los de las dos grandes familias patriarcales del libro antiguo en España. Antonio y Agustín Palau, por una parte, y Pedro y Francisco Vindel, por otra, pusieron las bases de lo que después ha sido una preocupación constante de determinados círculos libreros por el coleccionismo y la salvación de fuentes documentales bibliográficas.

  La novela por entregas fue el asidero al que se aferró Pedro Vindel para levantar si no un imperio editorial, como en otros casos, sí una dinastía que dio lumbre al cuidado primoroso de nuestro tesoro impreso. La bibliofilia romántica y la librería moderna se daría en la mano en su persona, que, con todo, ha pasado a la historia del libro español como quien encarnó el cultivo de la ‘bibliofilia gráfica’ “.

  En el article:”Los incunables andaluces vuelven a ver la luz en vísperas del 92”, d’Angel Pérez Guerra, en el ABC- Literario de 28 d’octubre de 1989, pp. 48.

pedro vindel 2

Read Full Post »

cartell fira figueres 2013

 

               “ Als qui venerin els llibres sense moderació i, de manera convulsiva, necessitin comprar-ne gairebé com a una fatalitat, se’ls deuen fer interminables els dies i els instants d’espera fns a la fira del llibre vell que se celebra anualment a Figueres durant les festes de la Santa Creu. A casa, als prestatges de la meva nova biblioteca sota teulat, un munt de llibres i de volums de lletres valuosíssimes llueixen el llom de cares a mi per recordar-me el significat d’un dels fragments que més ha marcat la meva comprensió literaria.

la minyonia 7

 

                Al darrer capítol de La minyonia d’un infant orat, titulat La ciutat dels llibres, el mallorquí mossén Llorenç Riber reconeixia amb el seu estil noucentista elegant que ‘Aquesta és la historia de tres llibres a través de la meva ànima. Cap altre llibre ja s’ha apoderat més imperiosament de mi. I tal vegada ells ja insinúen la dirección que vaig donar ulteriorment a les meves petites activitats literàries:la poesia dels llibres sants; la clàssica literatura llatina; l’amor a la literatura nostrada. Per ells, l’infant orat va entrar a la ciutat dels llibres. I encara hi és’.

firallibre figueres1

 

               A Figueres i als seus rodals, comarcals i de provincia, hi ha gent que, més que a la vida mateixa, pertany a la literatura. Per a aquestes persones, col.leccionistes algunes i lletraferides totes elles, la fira del llibre vell que organitza el Casino Menestral Figuerenc és la vertadera meca anual, el lloc ineludible, un esdeveniment que arriba a cotes gairebé espirituals: llibres els uns a sobre dels altres, col.leccions completes amb volums exhaurits, traduccions d’alt nivel literari – quin català, el de la cancelleria reial¡ – gairebé introbables, manuals d’història de l’art i de receptes culinàries cadascuna amb la seva il.lustració, tot en pàgines esborrallades i groguinoses, com si el temps i la lectura les haguessin rosegat amb ànim voraç. La literatura, tot el tresor del saber, engiponada i ordenada pels llibreters de vell, que no deixen de ser una rara subespècie humana. Dels seus taulells de fusta humida, en deixen marxar alguns exemplars com l’arbre del cartell de reclam deixa caure alguns llibres com si fossin fulles. Qui més qui menys en fira algún, de preu mòdic o de cost astronòmic, i es deixa seduir pel que en diguin les seves lletres com la pluja i la neu de què parlà fa més de dos mil.lenis i mig el profeta Isaïes:’Tal com la pluja i la neu/cauen del cel i no hi tornen,/ sinó que amaren la terra/ i la fecunden,/ i la fan germinar/ fins que dóna llavor als sembradors/ i pa per a aliment,/ així será la paraula/ que surt dels meus llavis:/ no tornarà a mi infecunda./ Realitzarà el que jo volia, / complirà la missió/ que jo li havia confiat’.

 Daniel Ferrer:http://www.ediari.cat/analisi/cultura/722-la-ciutat-dels-llibres-vells.

la minyonia 5

 

               “ Por su parte, en el mundo del libro antiguo cada vez son más las posibilidades que tenemos de poder comprar una de estas preciadas joyas sin movernos de casa. Ahora bien, también esto tiene sus peligros como el hecho de no poder acceder físicamente a la obra que estamos comprando, que además puede estar bibliográficamente mal descrita, con el consiguiente fraude y gasto económico que ello puede comportar. Por no citar las estafas que pueden conllevar algunas de estas operaciones mediante el pago con tarjeta de crédito.

           Pero pongámonos en el papel del bibliófilo, coleccionista e investigador del libro antiguo que desea comprar un libro de estas características para su biblioteca. Es evidente que Internet ha sido una herramienta notablemente útil, pero hay que saber utilizarla. No sirven todos los portales, ni todas las librerías, ni todos los cauces son válidos para hacerse con una de estas preciadas piezas. En último lugar será el olfato del comprador el que determinará el éxito de la operación.

           No son todos los que están ni están todos los que son. Quizás este lema resuma muy bien la cantidad y al mismo tiempo ausencia de información que encontramos en la red dedicada al mundo del libro antiguo”.

      Article de Nicolás Bas Martín: “Documentación on line sobre libro antiguo”, pp. 112, a Documentación de las Ciencias de la Información, 2007, vol. 30.

 

la minyonia 3

Read Full Post »

XXXVI fira València

               Dies enrere vaig trobar un article (1)’ interessant’ per vàries raons, comença d’aquesta manera:

            “ La XXXVI edición de la Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Valencia abrió ayer sus 37 casetas. A pesar del frío, del aire y de la lluvia, la peor combinación posible….

            El presidente de la Sociedad Bibliográfica Valenciana, Rafael Solaz, curioseaba entre los puestos. Se llevó….”. I va dir :” El cliente de libro muy caro, de precios superiores a 1.000 euros, ha caído mucho. Si antes una librería tenía una serie de clientes selectos, buenos, de diez quedan dos. Y, a la vez, se ha devaluado a la mitad el precio del libro antiguo de nivel medio”…

            “… En cualquier caso, si en algún lugar debe conservarse un punto de tradición es en una feria de libro antiguo. Nacho, desde Zaragoza, trae un volumen editado en el siglo XVI que trata sobre Valencia. Boado asegura que, a buen recaudo, ocultos tras los cuentos o los tebeos de Tintín, los libreros traen ‘ bastantes incunables y libros del XVI y del XVII’, y es que la feria valenciana es la segunda del país después del certamen que se celebra en Madrid”.

            I en diferents articles que parlen de la XXXVI Fira de València diuen: ‘ … incunables fechados antes del año 1500.’, crec que no cal afegir-hi res més.

            I per el que diu el senyor Solaz, tampoc és necessari dir més coses. Sembla que aquests senyors, anomenats llibreters ( molts d’ells), només estan interessats en ‘clientes selectos, buenos’, dels que gasten 1.000 euros o més, dels que segons diu en queden molt pocs. És possible que anys enrera els clients habituals fossin senyors rics i amb possibles, senyors bibliòfils que organitzaven associacions per a uns quants, però crec que avui hi ha molts bibliòfils diferents i com ja vaig escriure en un vlok anterior, hi ha bibliòfils de moltes menes, ‘pobres’ i rics, hi crec que tant uns com els altres tenen  molta importància en aquest món i haurien de ser tractats d’igual manera tots ells, cosa que normalment no passa.

            Fa un parell d’anys, amb motiu de la 60ª Fira de Llibres de Barcelona,  ja vaig escriure la frase que  un ‘llibreter de vell’, un venedor de llibres em va dir: ‘Los pianos están un poco más abajo, ves allí a tocar el piano’, i per descomptat que vaig anar a d’altres llocs a tocar i tinc clar que a casa d’aquest venedor de llibres, casa amb el gran nom de “Difusora de la Cultura”, no hi tornaré a tocar cap cançó encara que hi regalin llibres o pianos.

            Com diu l’article de València, la seva Fira es la segona d’aquest país, quan ho vaig llegir per primera vegada em va sorprendre una mica, però ho he mirat i veig que l’article té tota la raó, la Fireta del  Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona cada any va a menys, cada any hi ha menys venedors de llibres, no sé els motius ni les raons(2), queda clar que el clients ‘selectos, buenos..’ s’estàn acabant, de clients que compran llibres com ‘incunables fechados antes del año 1500’  ja no en queden gaires, diuen alguns llibreters, però crec que només mirant alguns catàlegs és suficient per adonar-se’n de que es venen llibres molt cars, llibres per a clients ‘ selectos, buenos’, fa uns anys en un catàleg d’una llibreria de Barcelona, d’aquelles poques llibreries que fan catàlegs que són moltes vegades millors que molts llibres i dels que s’aprenen moltes coses, n’hi havia un,

hypnerot1

 la Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, editat per Manucio el 1499, pel que demanaven 310.000 euros, i ja no he vist que el tornin a oferir, segur que algun bibliòfil ( o no)  amb sort i diners el va comprar; i també  en alguns catàlegs moltes vegades on va el preu posen: ‘ consultar precio’. O sigui que bibliòfils rics n’hi ha, però de ‘pobres’ també, i som els ‘pobres’, moltes vegades, els que aguantem moltes llibreries, fem el que podem, comprem llibres no massa cars, de tot una mica.

            Desitjo que la 62ª Fira d’aquest any a Barcelona vagi bé, espero que vinguin moltes llibreries, com més millor, amb llibres tant per a bibliòfils rics  com per a ‘pobres’, desitjo que hi hagin molts pianos per tocar.

            No em vull allargar, ja hi haurà temps per parlar una mica més d’aquest tema, però el títol de l’article de València :’ Los bibliófilos de lujo, en peligro de extinción’, crec i espero que no arribarà a fer-se realitat, vull comprar i que es comprin molts llibres encara que només costin de 1000  ( o de 100) euros en avall .

(1)      Article “Los bibliófilos de lujo, en peligro de extinción”, de Burguera a ‘lasprovincias.es ‘ del dia 1 de març de 2013.
(2)      Alguns sí, però ja els explicaré un altre dia.

Read Full Post »

                                    miquel plana 1

“ Si l’afició als llibres ja és tot un joiós indicador, hi ha una connotació ben categórica que s’hi ha d’afegir quan es decanta cap a col.leccionar o publicar llibres molt especials, per la seva raresa o per la seva qualitat artística. Aquest és el cas de Miquel Plana, que fa trenta anys que es dedica a l’edició de llibres de bibliofilia i ja n’ha fet cent dinou…

Cada llibre de Miquel Plana és una suma de diversos elements – el valor literari del text i la perfecció tipográfica –  que creen junts la màgia del conjunt. Les il.lustracions mantenen una equilibrada relació espiritual amb el text i material amb la tipografia. El resulta tés sempre una creació harmònica amb personalitat i carácter…

Miquel Plana ens ha mostrat la seva obra total, que – per dir-ho en un intent de classificació – va en tres direccions: llibre d’autor, llibre de col.lectiu i obra diversa, que inclou nadales, poemes, calendaris i altres.

Avui la missió del llibre modern és compartida amb altres servidors de la cultura, però el llibre de bibliòfil no admet gaires ratetes ni penjaments. És una obra que l’artista fa amb les mans i amb el cor. Com l’equilibrista que estima el repte i actua sense xarxa. La vàlua d’aquesta obra genial i forçosament escassa fa que els llibres de Miquel Plana figurin a la Biblioteca Nacional d’Espanya al costat mateix d’obres il.lustrades amb estampes del segle XVI”.

  Article. “ La joia de la bibliofília” de Jordi Dalmau, a Revista de Girona, núm. 210, gener-febrer 2002, pp. 9-10.

                          miquel plana 2

 

“ Para empezar, una advertencia, y es que, ante la imposibilidad de resumir por medio de tan escasas líneas lo singular de la bibliofilia desde el punto de vista histórico, recurro a un período concreto para caracterizar el fenómeno: la revolución francesa.

En este sentido, explica Alberto Manguel que aquel ciclo político ‘intentó abolir la idea de que el pasado era propiedad de una sola clase social’. ¿ Consecuencias de ello? Después de haber escanciado las luces de la Razón y suprimido los privilegios de la alta nobleza, reunir antigüedades no fue ya un recreo de los aristócratas sino un esparcimiento burgués.

De ahí que, tanto en el período napoleónico como en el republicano, la bibliofilia fuera contagiándose a placer entre los distintos niveles sociales, gracias en parte a los saqueos efectuados en las bibliotecas del clero y de los patricios que habían subido al cadalso. ‘Para finales del siglo XIX – escribe Manguel – , la exhibición de baratijas añejas, cuadros de antiguos maestros y libros en ediciones príncipe se había convertido para los europeos en un pasatiempo de moda’.

Ese gran movimiento coleccionista se enlaza estrechamente con el triunfal apogeo de los bibliófilos del siglo XX, a quienes dedica Francisco Mendoza Días-Maroto líneas de mucha enjundia. A su entender, hay en el bibliófilo un sello vehemente, pues cuajan en su ánimo aspiraciones y búsquedas, aparte de un hábito muy costoso, que es tanto como decir ilimitado en su ambición.

‘Queda claro, pues – escribe Mendoza -, que para nosotros la bibliofilia no es una afición de tres al cuarto, sino una pasión desaforada, y el que no la sienta así no es merecedor del honroso título de bibliófilo. Si definiéramos la bibliofilia – que tiene mucho de religión -, simplemente como amor a los libros, resultaría que casi todo el mundo sería bibliófilo, pues incluso las personas que no leen jamás dicen amar y valorar los libros’.

 Article de Guzmán Urrero: “ Bibliofilia”, 19 abril 2007. A http://www.thecult.es/Cronicas/bibliofilia.html

                            urrero1

Read Full Post »

                El llibre a la humanitat

                        És com el sol a la terra,

                        Que les tenebres desterra

                        I al seny dóna claredat.

 

                        El tracte amb els llibres dóna,

                        Cert relleu a la persona.

 

                        La bella relligadura

                        És del llibre clau segura.

 

                        D’Eiximenis, metge i Llull.

                        N’aprofitaràs tot full.

 

                        El llibre és capsa tancada

                        Que’l mateix hi pots trobar

                        Una història singular

                        Que una ciència emmetzimada.

 

            A la Revista de Llibreria Antiquària, n14, p. 17.

revista llib ant numero 0

 

 

 

 

               “ Antonio Mingote hizo en el año 1975 un dibujo para el ABC que es mucho más que una viñeta: Ha venido a pedirme tu mano ese joven que tiene una tienda de libros. Le he dicho que vuelva cuando tenga un porvenir.”.

 

mingote1

          Frase-Acudit extret d’una conferència de Juan F. Pons León, llibreter de Zaragoza, en el Curs sobre Llibre Antic fet a Jaca el 2009  , dirigit per Manuel José Pedraza Gracia. ( curs que recomano doncs s’aprenen moltes coses sobre llibre antic).

Read Full Post »

buqui1

 

               “ Els camins que acosten el llibre al comprador són també, en certa manera, inescrutables. El llibreter estableix mentalment unes temàtiques que en l’aspecte comercial conceptua de toc segur, uns altres temes que classifica de posible interés general, i amb la resta forma, in mente també, l’ampli magatzem dels imponderables, és a dir,el conjunt d’unitats susceptibles de col.locació, però difícils de mesurar a base d’uns criteris predeterminats, ja que responen a característiques diverses, a tenir en compte separadament, d’una en una. ( Donem per exclosos els conjunts de restes d’edició o saldos que encara que moltes vegades es liquiden a través de llibreries antiquàries, són residuals de distribuidors o d’editors.).

buqui2

El llibre antic, rar o simplement curiós, és susceptible d’una classificació plural, a base de determinants de tota mena ( interés intrínsec de contingut, categoría de l’autor, lloc d’estampació, factura tipográfica, il.lustracions, etc.). L’antiguitat, per ella mateixa, és un grau ( ex. Els incunables); anàlogament, la factura tipográfica ( ex. Els aldins, elzevirs, bodonis, Impremta Reial, etc.), el paper o el relligat, els tiratges limitats, els exemplars amb autògrafs d’autor o posseïdors il.lustres, etc., són altres graus ponderatius”.

 

“Uneix i ens fa diferents”: editorial de la Revista de Llibreria Antiquària, nº 2, pp. 3-4.

buqui3

 

 

              “ En realidad, hay en París bouquiniales por todas partes; pero los clásicos, los pintorescos y los más característicos son los que tienen su comercio entre el puente de las artes y el de la Tournelle y en esas dos o tres calles que nacen en los muelles del Sena y terminan junto a Saint Germain des Prés.

buqui4

 

 

               Bouquin, entre otras cosas significa libro usado. Bouquiniste es el traficante de libros viejos, y bouquineur es el que los busca, el que los ama, el que los compra, el que los guarda en su biblioteca celosamente y en algunas ocasiones los lee… Porque el bouquineur no ha de ser emparentado con el erudito. Este devora libros, se los traga con fría voracidad y los devuelve en comentarios, apostillas y notas, casi siempre plúmbeas y somníferas, en tanto que el bouquineur es el hombre que aspira el perfume de los libros, que palpa su envoltura y sus hojas, que se deleita con los detalles y gracias de su impresión. Puede decirse – extremando el contraste- que el erudito considera a los libros como frutos que han de ser absorbidos o exprimidos, y que para el bouquineur son flores: las flores de su paraíso artificial. Pero ha de reconocerse que en ciertos casos, el erudito y el bouquineur se confunden en la misma persona”.

                Article: “ El amor al libro” d’Alberto Insúa, a La Voz, diari de Madrid, el 1922.

buqui7

 

Read Full Post »

arts i oficis

               “ Els antics llibreters no es dedicaven com avui a la venda de llibres. Feien llibretes de paper blanc destinades a copiar llibres manuscrits, o sia tal com es feien els llibres abans de la descoberta de la impremta. Com a record que venien llibretes encara són anomenats llibreters, i no llibrers, com lògicament hauria d’ésser. Eren establerts al carrer de la Llibreteria, on abans hi havia els herbolaris i apotecaris”.

            Joan Amades: Arts i oficis, Ed. El Mèdol, Tarragona, 2004, pp. 32-33.

ronsard

               “ La diferencia entre una librería anticuaria y el resto lo constituye el fondo. Además, y por lo general, a la antigüedad de la colección se une la vejez y experiencia de la librería, oficio que en muchos casos pasa de padres a hijos. Esta característica dota a estos lugares de un aura casi mágica, un lugar entrañable donde uno puede encontrar, como le ocurrió al poeta Rainer Maria Rilke en París, ediciones como el Ronsard de 1867, obras raras y curiosas, piezas únicas o descatalogadas, ediciones piratas, clandestinas y prohibidas, entre otras.

               Lugares muy distantes a aquellos anaqueles hexagonales que encerraban libros preciosos e inaccesibles que nos narran magistralmente las páginas de Borges en su Biblioteca de Babel, cuando trabajaba al frente de la Biblioteca Nacional de Buenos Aires, pero donde el curioso, investigador y coleccionista ha de conocer las artes del comercio de antigüedades, en este caso libros, por lo que resulta fundamental la discreción, la confidencialidad: que no sepa tu mano izquierda lo que hace la derecha, según el consejo evangélico.

biblioteca babel

               El comercio de libros antiguos por Internet ha significado la pérdida de una serie de elementos clave a la hora de concretar una compra-venta, que permitían al librero una cierta horquilla de movimientos a la hora de determinar el precio de un libro. Entre ellos los aspectos emocionales del comprador, su apariencia física, insignificante pero importante, su forma de hablar y sus conocimientos sobre la obra y el libro antiguo en general. Todo ello se ha desvanecido, dando paso a una transacción informal, sin presencia física alguna, con el riesgo que ello conlleva, en la que el precio muy raramente se llega a modificar, salvo por cuestiones de conservación del ejemplar ( afectado por polillas, manchas de humedad, márgenes cortados, falto de portada, ejemplar mútilo), que no siempre aqarecen indicados por el librero”.

Article de Nicolás Bas Martín: “Documentación on line sobre libro antiguo”, pp. 113, a Documentación de las Ciencias de la Información, 2007, vol. 30.

documentacion

Read Full Post »

llibre amb orfebreria

               “ Els termes bibliofilia i bibliòfil es comencen a emprar al segle XVIII. Al segle XIX, especialmente a l’últim quart, se situa el naixement de la bibliofilia moderna i s’imposa l’ús dels termes esmentats. La causa del desvetllament del llibre a Catalunya, a la segoma meitat del segle XIX, obeïa a una situación histórica i cultural propia; es manifestava un desig fort de redreçament, de trovar les arrels, el sentit del país. Aquest ambient arribà al món del llibre.

               Al segle XIX, els bibliòfils no solament col.leccionaven llibres antics, sinó que es preocupaven de publicar els anomenats llibres de bibliòfil, la característica fonamental dels quals era que tots els elements constitutius eren fets a mà: paper, composició tipogràfica, il.lustració, relligadura, etc. L’autèntic bibliòfil, el bibliòfil pur, és el qui sap apreciar abans que res l’arquitectura del llibre, producte fonamental de la composició tipográfica”.

               “L’interès pel llibre: gabinets de lectura, bibliofilia i exlibrisme” de F. Xavier Puig Rovira, dins L’exaltació del llibre al vuitcents. Art, industria i consum a Barcelona, BC, Barcelona, 2008, pp. 181.

enquad catedral

               “ Lo que más me gusta de las librerías de viejo es que todos los libros tienen el privilegio de estar en las mismas condiciones físicas de cara al lector. No hay jerarquías literarias, ni espacios restringidos para determinados grupos editoriales, ni mucho menos mesas dedicadas a los libros más vendidos de la temporada, fruto de esas listas tan odiosas como dañinas que perpetran semana tras semana – o mes tras mes – los suplementos y revistas de consumo de crítica literaria. En las librerías de viejo autores conocidos se dan la mano con autores que no aparecen nunca en los manuales de historia de la literatura ni se citan en las páginas de crítica de los suplementos literarios. Los libros editados en pequeñas editoriales de provincia se hablan de tú a tú con los libros editados en las grandes y poderosas editoriales.

llibreria calcuta

               Todos a la par, apretujados entre sí, hermanados entre el polvo y el olvido, sin privilegios, sin distinciones, catalogados según el género literario al que pertenecen y un poco más. Si en las librerías convencionales se siguiera el mismo criterio de distribución y de ecuanimidad, otro gallo cantaría en el mundo de la literatura. Consciente de que no es oro todo lo que reluce en el escaparate y en las mesas de novedades de una librería, el lector desconfiado no tiene más remedio que recurrir a las librerías de viejo para procurarse algunos de los libros que siempre quiso leer y que se encuentran descatalogados o con las existencias agotadas, a la espera de una nueva oportunidad. Pero lo malo es que esta nueva oportunidad tarda mucho en llegar o, lo peor de todo, nunca llega.”

 

               Extret de “Náufragos de papel”, article de Pablo Arcila a la Revista Luke, 2009.

http://librerosindependientes.blogspot.com/2009/10/textos-recordados-elogio-de-las.html

 

llibreria canuda1

 

 

Read Full Post »

 

 

                         

         “ La paraula bibliòfil no té una definició universal. Etimològicament, significa el qui estima els llibres. L’estimació està motivada especialmente per alguna peculiaritat de les edicions, per la bellesa, per la qualitat global o per la raresa. Són qualificats com a bibliòfils les persones que, mogudes per l’interès per la cultura, reuneixen el major nombre posible de llibres, considerats com a instruments d’aquesta. Els bibliòfils es dediquen a col.leccionar els llibres, però també a estudiar-los.

          El bibliòfil estima els llibres o s’hi interessa pel valor del text ( literari o filològic, històric o documental), però especialmente per les característiques materials en conjunt ( il.lustració, relligadura, qualitats en el seu conjunt, etc.) o per algún aspecte particular ( lloc d’impressió, procedència o temàtica concreta) o també per alguna singularitat o raresa. L’interès pel llibre se centra més en el continent que no pas en el contingut. Per als bibliòfils, el llibre, com a objecte selecte, esdevé més important que el que diu. Davant de la manca de peces dignes de ser col.leccionades per les qualitats bibliogràfiques, es decideixen a produir obres selectes, més estimades des del punt de vista tipogràfic que per llur contingut.”

           L’interès pel llibre: gabinets de lectura, bibliofília i exlibrisme” de F. Xavier Puig Rovira, dins L’exaltació del llibre al vuitcents. Art, industria i consum a Barcelona, BC, Barcelona, 2008, pp.180-181.

 

 

                               

          “ No vaya a creerse que la bibliofilia o la bibliomanía son pasiones o achaques de personas sabias y provectas. Hay todavía quien se figura al bibliófilo, al enamorado de los libros, como un señor de más de medio siglo, vestido a la moda de diez años ha, con chistera o chambergo, unas antiparras formidables y, desde luego, armado de una lente para descifrar los más intrincados enigmas tipográficos. Ese es el bibliófilo o bouquineur de la caricatura de los tiempos de Gavarni. El amante de los libros tiene todas las edades, a partir de la adolescencia. Yo sé de criaturas que se sienten atraídas por los libros antes de saber leer. El bouquineur es joven o viejo, rico o pobre, viste falda o pantalón. No hay exclusivas ni excepciones en esto de querer al libro, de adorarlo egoísticamente, substrayéndolo al manejo o la ignorancia del vulgo”.

          Article: “ El amor al libro” d’Alberto Insúa, a La Voz, diari de Madrid, el 1922.

 

 

                                

Read Full Post »

“ En cualsevol imprenta decenteta hi ha, en lloch ben visible, al costat del Diccionari de l’Academia, un tractat de tipografía, en llengua estrangera casi sempre, tractats qu’apreten poch per volguerho abastar tot. S’hi estudía desde la manera d’agafar el componedor, fins á la correcta disposició de les planes en una forma; s’hi donen indicacions sobre les caixes de grech y d’alarb; s’esplica el tracte dels  papers, llur clases y fabricació; la conducció de les máquines y llurs averíes,…. Demanin ¡ totes les pretensions d’un trivi y un cuadrivi.

¿Com es. Donchs, qu’ab instruments de saber tant preciosos, siguin les imprentes series, up-to-date, aus tan rares com el pájaro azul o l’hipogrif?… Y contin que ja no demenem imprentes d’art, establiments-temples, qu’aquéstos sols se donen, en circunstancies molt escepcionals, en una Vilanova llunyana com Castell de somni.

L’única raó es la de que no hi ha manuals ni tractats qu’ensenyin l’Amor.”

“Reflexions sobre l’art de fer llibres”, a l’Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 90.

                “ Los celofanes de color naranja que dan sombra a los libros expuestos en el escaparate no bastan para cumplir una función fundamental en el comercio – en el sentido amplio del término – del bibliófilo: se necesita el refuerzo del papel cristal, esa película translúcida que, inesperadamente, encontramos también en las floristerías envolviendo los ramos baratos, y que aquí protege cada libro. El papel cristal es consustancial a la edición original, a la que preserva – esa es su misión, literalmente vital – de la acción de la luz, solar o lunar, de la descomposición lenta, imperceptible pero definitiva, por esos agentes exteriores, esos imponderables, que decoloran las tintas, hacen amarillear los bordes y las esquinas, deslustran los lomos, hacen envejecer – con mayor rapidez de la tolerable – esta preciosa empresa.

           El papel cristal envejece en lugar del libro ( en lugar de uno, en lugar del bibliófilo, añadimos: convierte el tiempo en un espectáculo visible, domeñable, objetivo, diríamos, de acuerdo con determinado vocabulario). Permite, al mismo tiempo, evitarse el espectáculo de esa corrupción: es una piel ligera, múltiple, que basta con cambiar – como si mudase – al cabo de cierto tiempo, y que hace que el libro sea un objeto siempre nuevo, siempre puro: que le permite ‘estarse quieto’.

           El papel cristal conduce pues al libro hasta una frontera – exactamente hasta su opuesto ( su contrario mítico) -, dota a este cuerpo muerto del poder de renovarse, hace de él un objeto vivo; mejor todavía, un objeto que vibra co9n una juventud eterna”.

                Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 86-87. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

                      

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »