“No hi ha dubte, doncs: vivim en un momento de resurrecció de les nostres arts del llibre, un temps, no fa gaires anys, hegemòniques a la Península Ibèrica, i després postergades a la categoria del més míser provincialisme.
No ens engresquem, però. Totes aquestes bones noves bibliogràfiques són èxits d’escarràs, excepcions aconseguides anormalment – i de quina manera a precari ¡. El meritíssim Institut de les Arts del Llibre, que en defecte de tot ensenyament oficial d’aquestes arts, hauria d’estar tan amplament dotat, posem per cas, com la Facultat de Medicina, es troba reclòs en un local esquifit i malsà; sense dotació o gairebé sense; vegetant amb penes i treballs pel favor dels professors, que es sacrifiquen considerablement, i per obra i gràcia d’un grup de benefactors que es cotitzen per tal d’evitar que, àdhuc en aquestes condicions d’indigència, l’Institut no es vegi obligat a tancar les portes. Els Contes de Bibliòfil s’han pogut editar gràcies a la generositat d’alguns protectors, entre els quals destaca també per la seva activitat el Sr. Miquel i Planes, o Miquel y Planas com ell voldria anomenar-se. D’altra banda, l’editor Gustau Gili aconsegueix els magnífics resultats que li han atorgat celebritat entre els editors catalans gràcies a treballar amb material estranger. Les altres editorials esmentades podrien encara realizar una major perfecció llibrista si no es veiessin obligades a disposar exclusivament del detestable material de tipografia, gravat, relligadura i altres que forneix el nostre país.
No posseïm bons ni variats papers per a les impressions de luxe i de mig luxe. Llevat del preciós paper de fil que fabrica la casa Guarro, no crec pas que es produeixi a Catalunya cap altra mena de paper de gran luxe; no hi ha, doncs, manera d’escollir el paper de luxe que convé a cada tipus de llibre de luxe. No tenim papers de guarda: ens hem de limitar a un repertori lleig, banal o antiquat que els pocs fabricants d’aquesta materia no es cansen de repetir. No tenim teles ni pells bones i variades per a la relligadura; ni crec que tan sols existeixen a la nostra terra representants de les cases estrangeres que tantes preciositats van fabricant des de fa vint anys en papers de guarda, pells i teles. Per a les teles de relligadura estem obligats a consumir la miserable fabricació que, segons tinc entès, una gran manufactura, recolzada en l’aranzel, fabrica immutablement des del temps d’Alfons XII, i que aleshores eren teles antiquades, lletgíssimes i de repertori limitat”.
SACS, Joan: “ Les modernes Arts del Llibre a Catalunya”, a la rvta. Arts i Bells Oficis, octubre 1931, pp.180.
“ El conocimiento de la imprenta en España tiene una deuda de primer orden con Francisco Vindel, que hizo de su oficio de librero en la España de mediados de est5e siglo una labor de mecenazgo dedicada a la bibliofilia hasta el extremo de haber cerrado las puertas a su tienda para dedicarse exclusivamente a la investigación. La monumental obra de Francisco Vindel sobre el arte tipográfico en la España del siglo XV desgranó en diez gruesos tomos todo incunable que había pasado por sus manos durante su larga experiencia de librero, merced a que este amante de todo papel polvoriento había fotografiado pacientemente al menos las portadas.
La semilla de este profundo servicio a la cultura española la puso en realidad el padre de quien nos ocupa, Pedro Vindel Alvarez, que, según Sánchez mariana – a quien se debe la presente información – , llegó a la capital de España analfabeto y pobre, e inició a fines del XIX una labor de autorredenjción hasta convertirse en un ‘selfman’ y en ‘el librero anticuario español más notable de su tiempo’. Su nombe brilla, junto con el de los Palau, como los de las dos grandes familias patriarcales del libro antiguo en España. Antonio y Agustín Palau, por una parte, y Pedro y Francisco Vindel, por otra, pusieron las bases de lo que después ha sido una preocupación constante de determinados círculos libreros por el coleccionismo y la salvación de fuentes documentales bibliográficas.
La novela por entregas fue el asidero al que se aferró Pedro Vindel para levantar si no un imperio editorial, como en otros casos, sí una dinastía que dio lumbre al cuidado primoroso de nuestro tesoro impreso. La bibliofilia romántica y la librería moderna se daría en la mano en su persona, que, con todo, ha pasado a la historia del libro español como quien encarnó el cultivo de la ‘bibliofilia gráfica’ “.
En el article:”Los incunables andaluces vuelven a ver la luz en vísperas del 92”, d’Angel Pérez Guerra, en el ABC- Literario de 28 d’octubre de 1989, pp. 48.