Biblioaprenent

        San Agustín De civitate… Pannartz 1468       Biblia Venezia Aldo Manuzio 1497

 “ Abans els llibres que sortien de les impremtes, i es relligaven a mà, i es gravaven al foc, i només els compraven mitja dotzena de persones, tenien tot un altre aire.            En primer lloc la fantasia dels editors era limitadíssima; durant anys i anys només es feia un sol tipus de relligadura; les lletres tenien una monotonia solemne, la millor qualitat. Avui dia veure una gran estiba de llibres plens d’artritisme, feixucs d’obesitat, amb unes cobertes d’un pergamí etern o d’un cuiro inalterable, dóna una sensació ben diferent a la d’un bar a l’americana; a mi em fa pensar en un celler antic, en una d’aquestes caves que hi ha a la província francesa, on es troba el bon ‘armagnac vieux’ i la ‘fine’ sense consessions, d’una legetimitat que no crec que sigui cap excés qualificar de sublim.

            Les botes totes iguals de per fora, sense altra elegància ni altra fantasia que un perfum intens de ponderació, d’integritat, de seny indestructible, aquestes grans botes que dormen en un ambient fresc, de teranyines i d’ombra… Imagineu una vitrina plena d’infolis amb totes les cobertes iguals, unes cobertes d’aire monàstic i feixuc; aquesta vitrina resultaria irrespirable, la mirada s’ompliria de llàgrimes davant d’una parada així… i malgrat això, mentre passen les fantasies del barman, el vell conyac cada dia agafa més prestigi; per això els bibliòfils, amb tota la ferocitat del bibliòfil, amb tota la inhumana passió del bibliòfil, aquells que passen el dit tremolant damunt les planes d’un incunable com si toquessin la galta d’una princesa oriental, el bibliòfil res més que bibliòfil, em fa l’efecte que és un dels éssers més horriblement sensibles, un dels homes més atacats per aquell sensualisme afinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni els poetes ni els tramvies que passen per la Rambla”.

            Josep Maria de Sagarra a L’Aperitiu del diari Mirador nº 13 del 25 d’abril de 1929.

              Llibre d’Hores Ghent 1516                              Ciceró Venezia Aldo Manuzio 1513

“ El bibliófilo, haciendo honor a la etimología, ama los libros, pero no todos, ni con la misma intensidad: precisamente la exaltación reverencial del libro, de todo libro, es propia del que sólo ha leído – y a la fuerza – los de texto. También se utilizan los libros de forma abusiva en fotos de solapas, entrevistas y reseñas.

            El bibliófilo puede poseer y leer cualquier tipo de libro, pero como tal bibliófilo sólo le interesan los que tengan algo especial, los que se salgan fuera de lo común: manuscritos, incunables, antiguos, raros, curiosos… Suele asociarse libro raro con libro antiguo, y uno y otro con valioso, caro, pero son tres conceptos distintos que no se deben confundir. Hay libros muy antiguos – incluso del siglo XV – que no son nada raros ( aunque pueden valer mucho), y por otra parte existen libros muy raros que carecen casi totalmente de interés y de valor económico ( por ejemplo, un sermón del siglo XVII)”.

            Mendoza Díaz-Maroto, Fco. : La Pasión por los Libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Ed. Espasa Calpe, Madrid, 2002, pp. 177.    

Dante Col sito… Venezia Aldo Manuzio 1515       Dante Le terze rime Venezia Aldo Manuzio 1502  

Read Full Post »

“ Quin és el lector del Journal l’atenció del qual encara no ha estat atreta per alguna informació d’aquest gènere: ‘ Ahir, 3 d’abril, a la Sala de Vendes, un bibliòfil  força conegut, el Sr. H.P., ha adquirit, per 1.100 francs, un exemplar lleugerament fatigat de la primera edició de Du côté de chez Swann. El preu de venda d’aquesta obra era, quan la seva publicació l’any 1914, de 3 fr. 50.’

Torneu a aplegar els vostres records. Quina sorpresa no fou la vostra en saber que tals operacions eren possibles¡ El llibre és doncs un valor¡ Es pot jugar sobre el llibre¡ Així hi ha valors ‘ emesos’ a 3 fr. 50 que abasten en alguns anys un curs tres centes vegades més alt¡ Això que en diuen ‘ la Bibliofília’ és aquesta nova especulació, doncs¡ Un risc tan petit i totes les esperances: quina novetat, quin atractiu¡”.

            GRASSET, Bernard: El món dels llibres, A. López Llausas, Barcelona, 1929. Traducció Just Cabot. Pp.24-25.

                                        “ D’aquesta sala primera, en dèiem la ‘sala de les revistes’, perquè allí es guardaven – a mesura que anaven arribant i eren examinades, i abans de ser conduïdes al relligador – les que rebiem continuament de les acadèmies, dels instituts i de les altres societés savantes de totes cinc parts del món.La segona cambra, i la més gran, era la ‘sala daurada’, perquè les altes i nobles llibreries de fusta severa que folraven gairebé totalment les parets tenien a les seves volutes abarrocades alguns tocs d’or, que lluïen suaument damunt la pau de les rengleres de llibres i carpetes. Se’n deia també la ‘ sala de Mossén Cinto’ perquè hi era guardat el fons del gran Verdaguer, recentment adquirit, amb tots els manuscrits i la biblioteca deixats en morir pel nostre incomparable poeta modern. A la mateixa sala eren custodiats altres llibres de valor excepcional, com el Cançoner dit d’Aguiló, i manta peça raríssima, que els entesos es passaven de mà en mà, com els canonges es passarien la custòdia…

La docta sala tenia dos finestrals que donaven al carrer del Bisbe, amb festejedor de pedra picada a banda i banda. Davant de cada finestra, una taula petita i un parell de poltrones permetien als erudits consultar les peces úniques de la biblioteca, i a nosaltres, els joves macips, vigilar-los discretament, perquè ja és universalment sabut que la passió i la cobejança del bibliòfil no reconeixien límits”.

  “Els mestres cantaires de Barcelona” amb entreactes a Madrid ( 1911-1914), XIX capítol de Tots els camins duen a Roma. Memòries. II, pp. 235-236, de GAZIEL , parlant de l’Institut d’Estudis Catalans.

Read Full Post »

 “ El que es paga pels llibres catalans al estranger.-

Llur raritat fa que assoleixin preus fantàstics. No sabem el que avui demanaria per un exemplar de l’edició valenciana incunable del Tirant lo Blanc, que s’anuncià a Londres en 1897 en 500 lliures esterlines.

                                                       Tirant lo blanc

Per calcular-ho n’hi ha prou amb recordar que en 1911 era vengut a Leipzig per 12 mil marcs or un tractadet com Lo cavaller de Ponç de Menaguerra, que no té més que 10 fulles de text. I no diguem res de la quantitat, absurda de tan enorme, que va pagar la Hispanic Society de New York per un únic foli de la traducció catalana de la Biblia estampada a València en 1478.

                                                               Bíblia Valenciana

En març de l’any passat, la llibreria Hiersemann de Leipzig demanava 3200 marcs or per un curt escrit de S. Bonaventura, en llatí, sobre instrucció dels novicis, que va ser imprés en 1499 dalt del monastir de Montserrat. El mateix llibreter posava en venda al preu de 1200 marcs or una senzilla butlla de la Santa creuada, però que té laparticularitat d’haver estat estampada en català a la ciutat de Toledo cap a l’any 1480. Penseu que es tracta d’un trocet de pergamí amb 12 ratlles de text. Mil marcs per ratlla¡ Per un exemplar de les Constitucions promulgades en les Corts de Barcelona de 1493 ( 28 folis no més), en demanava fa pocs dies tres mil marcs la llibreria L. Rosenthal de Munich. En el mateix catàleg s’anuncien dos impressions valencianes desconegudes de l’any 1490, en llatí, sense especial valor literari, a 4500 marcs or cada una.

            Però aquests preus no són res al costat dels que han obtingut els primers monuments de la tipografia maguntina. La Bíblia anomenada de 42 ratlles o Magarina.

                                                                Bíblia 42

Impresa a Maguncia cap a 1455, que és el més antic llibre estampat que es coneix,era ofert en 1897 pel llibreter londinenc Quaritch per 5000 lliures. Catorze anys després era tornat a vendre el mateix exemplar per l’enorma suma de dòlars 50 mil. Però encara es demanen més diners, si bé no sabem que ningú els hagi pagat, per un Missal atribuït al taller de Gutenberg pel qual un llibreter muniqués exigia fa poc 300.000 marcs or. I en canvi un Petrarca incunable amb gravats es pot tenir per unes 500 ptes.¡ En l’alça del preu dels llibres vells hi juga sempre més paper la raritat que el valor del contingut”.             Article: El que es paga pels llibres catalans al estranger, a La Revista dels Llibres, nº 1 de maig de 1925, pp. 10-11.

Read Full Post »

“ La col.laboració entre diversos artífexs fa possible que l’obra artística que és el llibre de bibliòfil hagi sobresortit a Catalunya, fins i tot internacionalment. El llibre acuradíssim, amb belles il.lustracions, una tipogarfia sense màcula, l’esforç manual i precís de l’artesà, el paper de fil o molt especial i més rarament l’anomenat japó, i, com a esclat, una relligadura gairebé principesca, són les principals condicions d’un gran llibre de bibliòfil. I cal afegir-hi la raresa que li dóna el tiratge limitat. Tanmateix hi ha edicions més modestes, però que, sense que compleixin tots els requisits, són també de bibliòfil, per bé que no de luxe. Recordem que molts volums de bibliòfil van en una capsa especial i no sempre es relliguen després. I que hi ha exemplars memorables que, sense il.lustracions, concentren el valor bibliofílic en la tipografia, la gràcia del paper i l’escassetat del tiratge”.

Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997, pp.321.

    “ Para nadie es un secreto que en el fenómeno de la bibliofilia intervienen dos factores: la rareza de los ejemplares, por un lado, y la pulcritud y exornación de los mismos por otro. En lo que se refiere a lo primero, tratándose de libros de otras épocas, el tiempo, los avatares de la historia y demás enemigos del libro, han contribuido en gran medida a valorar ejemplares que de otro modo, esto es, habiéndose conservado en la mayor integridad posible las tiradas primitivas, no hubieran llegado a los altos precios Puestas así las cosas, ya se comprende que lo que en el primer caso se justifica por los que se registran hoy en el mercado. En cuanto a los libros publicados hoy, esa rareza de ejemplares se produce voluntariamente por los mismos editores, limitando su número de acuerdo, entre otros factores, con los precios que de cada uno de ellos se espere obtener.factores imponderables que intervienen, aun siendo escaso el valor – en cuanto a su contenido – de tales ejemplares, no podría justificarse, en cambio, para las ediciones ‘de bibliófilo’ de hoy, si lo que se dieran a la imprenta, con el máximo ornato y la menor tirada posible, fueran obras de poco momento, que careciesen de aquella significación espiritual, o de aquellas bellezas literarias, que realmente las hicieran acreedoras a los esfuerzos que tales ediciones requieren.En general, esto último se evita no arriesgándose más que a hacer ediciones de libros clásicos, en los que el editor puede contar siempre con mayores seguridades de acierto en cuanto al contenido. Ahora bien, esto que, en la mayoría de los casos, es mucho más prudente, entraña una notoria injusticia para los escritores actuales. No hay que olvidar tampoco que gran parte del valor de un libro estriba en constituir documento de una época, y que esto no se consigue solamente por lo que a su ornato se refiere como testimonio de los gustos artísticos de esa misma época, sino por el contrario contenido del libro que – no hay que olvidarle – es, al fin y al cabo, el verdadero protagonista de la edición.

Es necesario, pues, que aquellos que emprendan tareas editoriales de esta índole, obren con conocimiento de causa, sopesando bien los méritos de las obras, tanto antiguas como modernas, para conceder los honores de publicación bibliófila solamente a aquellas que, por su calidad excepcional, lo merezcan realmente”.

                Article a Cobalto, Vol.1 Cuaderno 1 de 1947, en la secció “Bibliofilia y libro de arte”, escrit per R.S.T.

Read Full Post »

“ El valor de les coses canvia d’un dia a l’altre. La inestabilitat ho domina tot. ¿ Com escapar a la temptació d’aprofitar-se de les variacions dels preus, de comprar baix i de vendre alt, o almenys d’esforçar-se a fer-ho? El comerç del llibre és sotmés a aquesta llei. Però com que les obres que abans de la guerra representaven un valor bibliofílic no haurien pas bastat a aquelles barates esdevingudes el gust d’un ampli públic, els francesos inventaren la fórmula nova del tot i propiàment francesa de la Bibliofília, fórmula d’altra banda artificial que responia més a llurs necessitats que no pas a la realitat. Imaginaren d’amonedar en certa manera la posteritat, atribuint a tal o a tal altre llibre, des de la seva publicació, un valor que no hauria adquirit, seguint la lògica de les coses, fins dos o tres cents anys després”.

GRASSET, Bernard: El món dels llibres, A. López Llausas, Barcelona, 1929. Traducció Just Cabot. pp. 29-30.

   “ Per ésser complet, cal dir açí que l’especulació sobre el llibre no basta per explicar tota la voga que la Bibliofília coneix actualment. Gràcies a Déu¡ N’hi ha que no compren llibres solament per revendrel’s: n’hi ha que en compren per ensenyar-los. I açí reconeixem un altre tret de la nostra època , la forma literària de l’esnobisme. Sens dubte, totes les èpoques han conegut més o menys aquest través. Hi ha hagut en tot temps, sota apel.lacions diverses, bells esperits i precioses. Però el sol fet de tenir un nom per designar-los, demostra prou que només es tractava d’uns quants. No passa pas el mateix avui dia i crec que en cap altra època l’esnobisme literari no s’ha estès a un públic tan nombrós”.

 GRASSET, Bernard: El món dels llibres, A. López Llausas, Barcelona, 1929. Traducció Just Cabot,  pp. 33-34.

Read Full Post »