Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Enquadernacions’ Category

Frases sobre Bibliofília 739

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell on 13/11/2022|

“ Si considerem ex-libris tot allò que no ho ha estat mai, esdevé impossible fer seriosament esment de quin fou el primer. És natural que l’ex-libris, la marca de propietat d’un llibre, sorgía a l’ensems que aquest. El pròpiament llibre és imprès.Per això el propiament ex-libris no es coneix fins a la invenció de la impremta; potser, millor encara, a la de la xilografia, la seva precursora.

Això no obstant, cal dir que existeix una curiosa plaqueta esmaltada en blau, que es va trobar a Tell-el-Amarna i està guardada al londinenc Museu Britànic, en la qual hi ha uns signes jeroglífics. Aquesta plaqueta anava junt amb un papirus que pertanyé al faraó Amenfis IV, segons traduïren en la grafia de la dita plaqueta els entesos, i per aquesta raó de marcar la propietat del papirus ha estat considerada un ex-libris, i, per tant, el primer ex-libris, el qual podria ésser datat vers l’any 1400 abans de Jesucrist.

També hi ha qui considera que el primer ex-libris és la miniatura que hi ha en un còdex de l’any 1188, guardat a la Biblioteca Vaticana. Es tracta de la figuració pintada de l’emperador germànic Frederic I Barba-roja, emmarcada per una inscripció posada dins d’un filacteri que fa saber qui va fer el dador de tal còdex. Aquesta miniatura il·luminada no ha d’ésser considerada, però, un ex-libris. No és més que un “recordatori, això és, el que en els cenobis acostumaven de pintar a les cobertes dels llibres que els donaven per “recordar”el generós donant. És veritat que el llibre, abans de la invenció de la impremta, fou obra de cal·lígrafs i miniaturistes, més això no és prou perquè s’arribi a considerar un ex-libris aquesta miniatura-recordatori, trobada en aquest geistlinchen o còdex.

Com a ex-libris s’han considerat també les marques que, com hem dit abans, a l’alta Edat Mitjana s’empremtaven al foc a les cobertes de cuir o de fusta dels manuscrits, o bé s’il·luminaven en un dels primers fulls del paper o del pergamí. Aquesta marca era, generalment, l’escut o blasó del propietari – la seva marca personal – , fos el d’un senyor, fos el de l’abadia o del monestir a la biblioteca del qual pertanyia. Cert, la marca manifestava la propietat del llibre, i com a tal algú l’ha considerada un ex-libris. Però no ha d’ésser així, perquè l’ex-libris pressuposa una fulla estampada. I l’estampació sorgeix amb la xilografia.

No obstant, en l’Exposició d’Arts Decoratives que tingué lloc a Boston l’any 1898 s’exhibiren unes marques japoneses de propietat del llibre, impreses, estampades, cronologades en la desena centúria.

A la Xina, i segurament també al Japó, es conegué l’estampació uns quants cents anys abans que a Europa. Per aquesta raó, i perquè coneixien també el paper, no hi ha dubte que conegueren el llibre imprès molt abans que els europeus.

Per altra part no és inversemblant que al Japó, on el desenvolupament de les marques, aquest instintiu desig humà de marcar les coses, era i és molt considerable – els “mon” i els “mondokoro”  existien en totes les famílies, i cada família en posseïa dos o tres -, els acudís de marcar la propietat dels llibres. Ès molt natural que fos així i que això ocurregués en estampar-se en aquelles terres el primer llibre. I aixì ens ho acredita l’exposició suara esmentada.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

Mondokoro, emblemes tradicionals japonesos

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ y debió de quedárseme grabada también la impresión de que una feria del libro es un lugar al que uno va, fundamentalmente, a hacer amigos, a descubrir autores, a agrandarse el museo particular de complicidades, de nombres propios que nos hacen compañía, de recuerdos que recaudamos en los libros, recuerdos de hechos que no hemos vivido. Para ello, según me ha enseñado la experiencia, que, como la apariencia, también sabe engañar, es recomendable no buscar nada o, al menos, que las fronteras de la búsqueda dejen un espacio lo suficientemente amplio como para que, en cualquier caso, y por mal que se nos den las cosas, siempre encontremos algo. Este es el primer mandamiento del buscador de libros en las ferias: El secreto de encontrar reside en no ir buscando nada. En efecto, el secreto de encontrar siempre algunos libros que nos valgan para algo en las ferias del libro es ese: no armarse de una lista de libros deseados, ir más bien desarmado, sin expectativas, a sabiendas de que el culpable de una desilusión es siempre el que la sufre, el que se desilusiona. Por eso nada me resulta más equivocado en las ferias del libro viejo que esa tàctica de algunas personas a las que veo ir parando un segundo en cada caseta y preguntándole al librero por un título preciso o dando unas indicaciones absolutamente delirantes, buscando con ansiedad un libro del que no se recuerda ni título ni autor, pero se recuerda nítidamente la ilustración de la cubierta, ‘una mujer con el pelo azul y una serpiente blanca colocada como collar’ o algo parecido. Seguramente a los libreros les pasa en cada una de las ferias, a mí también me ha pasado porque en dos ferias estuve de empleado en la caseta de Renacimiento en Madrid y tuve que atender peticiones de ese tipo, gentes que buscaban un libro de su infancia del que sólo recordaban las ilustraciones y ahora, tanto tiempo después, lo perseguían de caseta en caseta como Akhab la ballena blanca, sin saber que al obtenerla le llegaría su fin, triunfo y condena en el mismo arponazo. Es otro de los alicientes indudables de cualquier feria del libro; ver cómo se extienden ante nosotros, convertidos en cabalgatas de libros, en amasijo de volúmenes de diversa procedencia y destino diverso, tantos pasados distintos reunidos por el azar sobre un tablero, en el perfecto desorden de las cosas acostumbradas a vivir a bordo de un naufragio. He aquí pues el segundo mandamiento del buscador de libros en las ferias: elige lo que vayas a llevarte a sabiendas de que estás rescatando a un náufrago que de todas maneras no iba a ahogarse sin ti”.

“La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.222-223.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 737

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex bloguis, Ex libris, Old books on 31/10/2022|

“ Quina idea expressa la preposició llatina “ex”? Qualsevol diccionari ens dirà que “ex” denota “fora” o bé “ més enllà”. La traducció literal, però, és: “de” i “entre”, Així, doncs, tractant-se d’ ”ex-libris”, i literàriament, per justificar la propietat particular dels llibres, es tradueix admetent-ho com a: “dels llibres de…”, la qual cosa es palesà de manera ben adient en les primitives marques i etiquetes precursores de l’ex-libris modern.

Si bandegem un xic la puresa de la llatinitat i la gènesi de les marques de propietat del llibre, hem de veure en l’ex-libris modern – psicològic, simbòlic, filosòfic, etc. – que l’interessat de la marca de propietat del llibre es troba fora del llibre en si; això és: que no té cap relació, ni art ni part de cap mena en la confecció general i material del llibre. Ultra trobar-se entre els llibres amb el deure de marcar-los, l’ex-libris emprèn simbòlica volada. Malgrat això, espiritualment, enganxar al dors de la coberta del llibre el nom, el nostre nom, és una vella manera de palesar-li adhesió i afinitat ideològica, científica o artística; és quelcom així com un espiritual apadrinament, com un afillament amb què ens el fem nostre moralment, amb aquest amor pur bibliòfil i intel·lectual que sempre inspira al bon ex-librista. Perquè els llibres es llegeixen i s’estudien, i no s’emmagatzemen als estants de la llibreria per servir nomès que a la pedanteria. Per al bibliòfil, l’amor als llibres és immanent; es viu el llibre sense l’empirisme de gaudir-ne no res més que la materialitat, bella o no, d’uns volums posats en rengle. És la seva essència el que val, i és amb ella amb la qual ens trobem junyits. Això és el que expressa la paraula “ex-libris”. I aquest és el veritable significat actual dels ex-libris.

Aquest fet d’adhesió espiritual és el que en bona part justifica, encara que sembli estrany, que un llibre venut de segona mà tingui més valor si posseeix un ex-libris adherit. Imaginem-nos un antic tractat de ciència, comprat venturer, que portés l’ex-libris del savi didacta bacteriòleg francès Pasteur. Aquest llibre, pel sol fet d’ostentar tal ex-libris de Pasteur fóra gairebé com si aquesta eminència aprovés l’obra que s’afilla en enganzar-hi el seu ex-libris. Disseccionat així, l’ex-libris esdevé la veritable expressió i el reflex de l’espiritualitat, de les idees personals o de la psicologia del seu titular”.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952.  Volum primer.    ( Des de FSB 737 fins a FSB yyy hi ha fragments d’aquest mateix llibre, potser  els finals d’alguns queden potser una mica en l’aire, però els següents FSB són correlatius en el llibre, i crec  que tot queda més clar al final d’aquesta sèrie).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Es sobradamente conocida la atracción que produce a los bibliófilos la recepción de Catálogos de las librerías llamadas de viejo, de ocasión, de lance, de libros raros y curiosos… Son esperados tales catálogos con ilusión, y prácticamente se devoran en busca de la obra que se ansía. El bibliófilo llega al extremo de postergar otros quehaceres más prácticos para engolfarse en la lectura acelerada de los títulos, existiendo incluso cierta técnica para leer títulos y autores con estudiado apresuramiento. Lo que importa es la prisa, el llegar con anticipación, ser el primero en la petición de la escasa o única pieza que repentinamente aparece agazapada entre otros varios títulos completamente indiferentes. Se siente un salto emotivo al leer el título impreso de una obra que flota desde años en nuestro subconsciente, sin que se haya podido conseguir, por no ser ofrecida o por haber sido ya vendida cuando – por teléfono – se pide. Algún bibliófilo se enfadó con el librero proveedor por sentirse relegado al no haberle ofrecido determinado libro directamente. Hay quienes, apenas reciben el Catálogo, van a la propia librería, y lo leen allí, para, según encuentran una referencia bibliogràfica que puede interesarles, pedírsela al librero, en el instante, de tal modo que no haya posible antelación por parte de otro comprador.

Es muy importante contar con la amistad de ciertos libreros, por las orientaciones que pueden proporcionar dado su continuo contacto con los libros, así como por la atención de reservar obras que ellos saben a quien satisfacen con plenitud.

Verdaderamente el bibliófilo se interesa por determinados libros y no le importa encontrarlo en una lista que le envíen, incluso hecha a multicopista. Pero ello no obsta para que se admiren ciertos Catálogos por su importancia; importancia de contenido – libros raros -, de explicaciones, de ilustraciones – con portadas curiosas -, hasta el punto de que tales Catálogos se coleccionan y se cotizan; es como si perdieran su caràcter frío y mercantil- oferta y demanda de libros – para convertirse en piezas que interesa conservar, por los datos bibliofílicos que contienen”.

Article: “Notas sobre bibliofilia” de Luciano Castañón, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 8, d’abril de 1981, p.47-48.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 736

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Oficis del llibre on 25/10/2022| 1 Comment »

“L’ex-libris torna a emprendre volada; no volem dir que ressusciti, perquè de fet no arribà a morir; tan sols una letàrgia perillosa l’ha tingut ensopit un seguit d’anys.

Suara, biblioteques, col·leccionistes, agrupacions i entitats motiven encàrrecs i concursos, exposicions, intercanvis i fins i tot vendes i revendes d’ex-libris. Moltes vegades, però, observem un cert confusionisme entre els amants d’aquesta bella manifestació de l’amor al llibre, perquè no es comprèn l’ex-libris sense els llibres que el motiven. Hem constatat que han sorgit una mena de col·leccionistes d’ex-libris que no els interessa sinó arreplegar gran quantitat d’exemplars, sense tenir en compte la qualitat ni l’autenticitat – ja que en corren de falsos – d’aquests. Com hi ha també qui es dedica a realitzar ex-libris de posseïdors imaginaris – fins algú àdhuc fa els seus comercialment en sèries -, per tal de tenir força exemplars per a l’intercanvi, base de les col·leccions. Hi ha qui també sense escrúpols reprodueixen un gravat que no han encarregat, sinó que simplement els ha plagut, hi afegeixen el mot “ex-libris”i el seu nom, i… ja tenen un original baretet i boniquet per a fer intercanvis.

Per tot això, i justament per evitar-ho, creiem que és oportuníssim aquest llibre de Josep de Riquer, que, amb les seves interessentíssimes opinions i suggerències, ve a demostrar clarament la importància que l’ex-librisme té guanyada per aquests móns de Déu, i la serietat amb què tot bon ex-librista ha de procedir en tot allò que fa referència a aquesta noble activitat.

El nom que porta l’autor d’aquesta densa recopilació de fets i dade interessants referents a la història, a la condició i a la acceptació de l’ex-libris, és un nom tan conegut, admirat i estimat per tots els ex-libristes, de casa i de fora, que per si sol imposa una delicada responsabilitat a qui el porta tan dignament i signa amb ell un tema d’ex-librisme.

Conscient d’aquesta responsabilitat i creador ell mateix de veritables ex-libris molt ben reeixits, Josep de Riquer ens és una garantia i ha posat tota cura en el seu esplèndid treball d’exposició i de suggerències per ajudar a formar i fomentar el bon col·leccionisme, com també en la pacient recerca erudita de dades històriques i de catalogació d’autors, de beneficiaris i de col·leccionistes moderns, demostrant, ensems, ésser un exquisit paladejador i  coneixedor de l’Art.

Esperem que aquest gran i valent esforç de l’autor d’aquesta obra, fet a favor d’aquest amor que ell sent per l’ex-librisme, serà beneficiós tant per als col·leccionistes com per als artistes, incitant els primers a depurar el contingut de llurs carpetes i a primmirar-se en l’encàrrec de noves realitzacions d’ex-libris, que cal desitjar que siguin gravats o dibuixos originals autèntics, no grolleres imitacions que no enganyen sinó a qui les realitza. Quant als artistes, cal que es convencin que crear un ex-libris pressuposa quelcom més que fer un dibuix graciós o un gravadet amb bon ofici. L’artista, lluny de sentir-se enxiquit, ha de veure i comprendre que en realitzar ex-libris crea una obra tan meravellosa com qualsevol  altra de gran importància. L’ex-libris no és simplement una marca de possessió, és un símbol de la personalitat, dels gustos i afectes de l’usuari per a qui s’ha realitzat expressament. L’artista ha de saber situar-se i elevar-se davant aquesta obra psicológica, ha de posar la seva ànima i munyir el seu cervell per tal de trobar la manera, la bona i millor manera, de donat a conèixer, amb elegància, la confirmació material i espiritual del titular, i això sense confusió ni amuntegament.

És per aquest riquíssim contingut d’enginy que l’ex-libris té interès, i quan s’hi ajunten les qualitats de perfecció tècnica i de personalitat de l’artista creador es converteix en una petita però gran meravella, que veritablement és digna d’ésser admirada, catalogada i curosament guardada.

Benvingut sigui aquest llibre de Josep de Riquer, pel bé de l’ex-librisme i del gravat, coses ambdues que tan bons creadors han tingut sempre a Catalunya.

Pròleg d’Antoni Ollé i Pinell, President del “Foment de les Arts Decoratives”, en el llibre Els ex-libris i l’ex-librisme. Assaig històric raonat,  de Josep de Riquer i Palau, Ed. Millá, Barcelona, 1952. Volum primer. Col·lecció “L’ocell de paper”:III.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Abunda más la clase de bibliófilos que, aparte de buscar el libro bien editado, tienen preferencia por determinada temàtica. Algunas de las materias que consideramos más frecuentes, en las predilecciones de los bibliófilos, son: de caràcter regional, Quijote, Biblia, Libro romántico, Teatro, Bibliografía, Libro miniatura, Cocina, por sus grabados, de Viajes, Incunables; determinado autor – Cervantes, Baroja, Azorín, Lope de Vega…-, por tratarse de tiradas especiales – limitadas, o en papel especial, facsímiles, clases de papel, formato -, Derecho, Medicina, Relojes, Genealogía y Heráldica, Paremiología…

Capítulo aparte merece la preferencia de ciertos bibliófilos por las encuadernaciones en cuero, en las que además intervienen distintas materias y diferentes estilos: tafilete, pergamino, nácar, marfil, oro, plata, piedras preciosas…, aparte de otras exigencias en dorados, tejuelos, planos, hierros, etc. Pueden consultarse, a estos efectos, entre otras obras, Ensayo para un Catálogo de Encuadernadores, por Luis Baldón, en ‘El Bibliófilo’, números 7 y 8, 1946; Encuadernación, por Juan Ainaud, Madrid, 1962; Exposición de Encuadernaciones Españolas, siglos XIII-XIX, catálogo, por Francisco Hueso, 1934.

Juegan su importancia asimismo las capitulares, las viñetas, los colofones, las orlas, los grabados…, todo cuanto, mediante ilustraciones, ornamente al libro, para darle riqueza artística.

No menos de tener en cuenta son las demandas de quienes, en su estimación del libro, desean que esté impreso con márgenes y tipos adecuados – limpios, netos – que armonicen la página en su distribución, o que estén acordes asimismo con la época y el contenido.

En verdad, el libro bello requiere un editor amante del libro, capaz y entendido para fusionar las diversas facetas que precisa la polarización de muchos y muy diversos aspectos: humanos, técnicos, materiales, económicos…

Para defender sus intereses, no escasearon las Asociaciones de Bibliófilos, generalmente de alcance regional. Algunas de tales Sociedades en España han sido o son: Asociación Española de Bibliófilos, Sociedad de Bibliófilos Españoles; Bibliófilos Mallorquines; Bibliófilos de Canarias; Sociedad de Bibliófilos Andaluces; Acción Bibliográfica Valenciana; Agrupación de Bibliófilos de Tarragona; ‘La Arcadia’; Asociación de Libreros y Amigos del Libro; Agrupación de Bibliófilos de Lérida; Bibliófilos Madrileños – de corta duración – ; Bibliófilos de Barcelona; Cien Bibliófilos de Barcelona; Societat Catalana de Bibliòfils; y, sin duda, la última constituida en España es la asociación de Bibliófilos Asturianos (1972) que en su corta vida ya ha reimpreso once volúmenes con obras que eran raras de hallar a la venta.

Se dice que no todos cuantos pertenecen a las Sociedadesde Bibliófilos lo son realmente. Esta aseveración es cierta. Los hay que constan en las relaciones por su dinero, por figurar, por aparentar. Son los que parcialmente hacen cierta la frase de que ‘ en todas las sociedades de bibliófilos, de cada cinco socios hay cuatro que no tienen libros’.

Article: “Notas sobre bibliofilia” de Luciano Castañón, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 8, d’abril de 1981, p.46-47.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 732

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres, Llibres d'artista, Old books on 10/10/2022|

“El ressò d’aquestes visites a la seva biblioteca es troba en el Diàleg primer de La novel·la d’un bibliòfil quan el personatge principal precisa: “Al cap d’algun temps, d’acord amb una dotzena més d’aficionats al llibre, ens vam constituir en amigable societat, amb el propòsit de fer imprimir, al nostre gust, edicions de llibres escollits. D’aquesta manera, prenent part en les seves converses i oferint-se’m l’ocasió de veure, ara una, ara una altra, les respectives biblioteques, vaig anar aprenent coses que, a part d’ells, ningú no m’havia pogut ensenyar. El meu aprenentatge ha estat lent, i encara continua, perquè el títol de bibliòfil no és dels que s’obtenen en cap Universitat, ni seria capaç d’atorgar-la regi favor; és res més que un concepte, una manera de dir “.

Amb aquesta visió de la bibliofília apareixen els trets que caracteritzaran la pràctica de Miquel y Planas en el món de el llibre. En primer lloc es nota l’important que resulta adquirir coneixements sòlids documentant com un autodidacta, comparant exemplars de diferents biblioteques, mantenint converses amb erudits. Enfront de l’amplitud d’obres per descobrir, a la varietat de tècniques d’impressió i il·lustració, a la diversitat d’enquadernacions, la curiositat de Miquel y Planas sembla inesgotable i així ho demostren les seves diferents activitats de traductor (Amor i Psiquis, Els contes d ‘en Perrault), de redactor de revistes culturals (Revista Ibérica d’ex-libris, Bibliofilia), de crític textual i editor de textos catalans antics (Històries d’altre temps, Nova Biblioteca Catalana), d’investigador i assagista (Restauració de l’art hispano- àrab a la decoració exterior dels llibres, l’Art del gravat Catalunya als segles XV a XVI).

Tots aquests títols només representen una mínima part de les 150 entrades de la seva bibliografia i justifiquen la importància que els historiadors li atorguen en la història de l’edició: “El paper de gran promotor de les edicions de textos catalans antics estava reservat a Ramon Miquel y Planas. La seva acció va ser cabdal en la renovació de la bibliofília catalana, […] Paradoxalment, a Catalunya aquest moviment de bibliofília neogòtic serà un dels factors de normalització del llibre. Farà que un públic assenyat i determinats impressors redescobreixin els principis fonamentals de la bellesa del llibre i tornarà a col·locar en un lloc d’honor certes regles oblidades a causa de la degeneració comercial de les edicions barates. […] El llibre de bibliòfil va tenir així gran influència sobre l’aspecte material del llibre “.

Aquesta tasca de creació editorial necessita primer un treball de recerca històrica, de reflexió filològica i després intervenen les decisions que afecten el treball d’impremta mitjançant l’elecció de materials amb els quals es pensa elaborar cada títol. A més de la seva aportació fonamental al renéixer de la cultura catalana de principis de segle XX, Miquel y Planas apareix com un creador de llibres interessat per tots els aspectes de la seva realització material: elecció del paper i dels caràcters, composició i estampació del text, disposició decorativa, enquadernació. Així ho definia ell mateix utilitzant aquesta metàfora: “el llibre és una veritable construcció, amb totes les exigències quant a equilibri i solidesa que pugui tenir un temple o un alcàsser, amb la sola diferència de les seves proporcions. En la combinació dels elements de bellesa que entren en el llibre s’imposen les mateixes normes d’harmonia que regeixen per a l’obra d’arquitectura, ja que una finalitat estètica que ha de ser aconseguida amb mitjans materials ha de respectar totes les exigències del món físic, sense sucumbir en cap cas sota el pes de les mateixes. Només així és el producte una obra d’art “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Cierto día, un librero de los llamados de lance, de ocasión, de libros raros, curiosos y agotados, tuvo la ocurrencia de anunciarme en uno de sus catálogos, y como solía enviar sus ofertas antes a provincias – para que los clientes de otras localidades no se sintieran pretridos respecto a los de su misma ciudad -, apenas abrió por la tardes su comerció ya sonó el teléfono para, mediante una conferencia desde un lugar muy distante, solicitarme. Aquella misma tarde recibió el librero más llamadas telefónicas, e incluso se presentó un cliente para adquirirme, obteniendo todos una desilusión indisimulable cuando el librero les dijo que yo ya estaba vendido.

Así fue como pasé a una ciudad provinciana, a una modesta pero experta librería cuyo dueño me deseaba, en principio para poseerme él, y más adelante – quizás – para revenderme.

¿ Qué tenía yo para ser tan deseado? Tenía cierta fama entre algunos selectos bibliófilos que me estimaban a pesar de no haber salido de las prensas de Monfort, o de Sancha, o de Ibarra, impresor éste de quien tantas veces yo había oído la exagerada ponderación de su Salustio. Así, Salustio a secas, aunque todos sabían que se referían a la obra titulada La conjuración de Catilina y la Guerra de Jugurta, por Cayo Salustio Crispo, Madrid, 1772, folio mayor, con 11 hojas, retrato, mapa, 395 páginas, láminas dibujadas por Maella y grabados por Carmona, en papel de hilo, con la filigrana Francisco Guarro, en Pobla de Claramunt, y como marca un castillo.

A mi, la verdad, tanta insistencia en los elogios de este libro, traducido por el infante Gabriel Antonio de Borbón, hijo segundo de Carlos III, me fastidiaba un poco. Creía yo que la gente exageraba, que había otros ejemplares olvidados merecedores de cierta estima y que posiblemente no saldrían muy perjudicados al compararlos con el famoso Salustio. Yo mismo – y no es por presumir – reúno alguna particularidad que requiere ineludibles alabanzas. En mi, merced a aquel artesano – tan distante ya, menos que mesocrático, anónimo para siempre – parecían fulgir los clarores, los albores, los blancos del papel. Digo blancos, en plural, aun refiriéndome a una misma página, porque eran como una constelación en el ámbito de la oscura y esquemática tipografía. La neta independencia de letras y de espacios conjugaba, coherentemente cada página convertida en algo sugestivo. Cierto observador llegó a compararme a las acuarelas, porque en éstas los artistas también aprovechan el blanco del papel para conseguir efectos plásticos, aunque en mi los efectos eran más bien puramente estéticos, de un esteticismo nacido de lo armónico, produciendo una serenidad como inspirada, cuajándose en cada página la rítmica expresividad de lo sedante que paradójicamente producía placer inquieto, pero que en definitiva se convertía, para el contemplador, en una sensación de ensoñador hedonismo. No es que quiera compararme al Salustio, dadas las adulaciones que los expertos le dedican, pero – repito – yo poseía y poseo características que, individualmente, merecen encomios por su perfección.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.64-65.

Primera edició d’Ibarra

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 731

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 05/10/2022|

“El polígraf Ramon Miquel y Planas, l’editor Gustau Gili i el llibreter Josep Porter i Rovira formen part dels fundadors de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona; els tres van ser homes del llibre i l’evocació de les seves trajectòries professionals – seguint l’ordre cronològic de l’aportació de cada un d’ells al camp de la bibliofília – permet recórrer un període clau de la història de l’edició i de la lectura en el qual la bibliofília va exercir un paper indispensable i sovint silenciat.

Quan Ramon Miquel i Planas (1874-1950) situa la seva obra autobiogràfica, La novel·la d’un bibliòfil, a la biblioteca del personatge principal, tria el lloc emblemàtic d’una vida que va dedicar gairebé exclusivament al llibre. Així ho recorda Martí de Riquer: “La seva selecta i escollidísima biblioteca es va formar a força de llibres que llegia, saborejava, estudiava i coneixia al detall, i que conservava en riques i elegants enquadernacions. Biblioteca primordialment de treball, en Ramon em va confessar, una vegada, que tot llibre per ell citat en els seus nombrosos treballs el posseïa en les seves prestatgeries, detall revelador del seu més íntim concepte de la bibliofília que per en Ramon sempre va ser un mitjà, no un fi. La seva activitat professional com a director d’una empresa d’edicions, impressions i enquadernació va fer que la seva vida sencera, dia rere dia i hora rere hora, estigués consagrada materialment al llibre, i en aquest sentit la seva labor va ser encaminada sempre per normes del més depurat gust i de la més sòlida competència “.

Oposant-se a la imatge un tant malèvola del bibliòfil que s’acontenta amb atresorar volums, la biblioteca de Ramon Miquel y Planas no només va ser una base de dades per a les seves investigacions sinó també una escola de “formació professional” per als que s’interessaven pel llibre . Així el llibreter Antoni Palau i Dulcet apunta en les seves Memòries: “El 21 de desembre de 1919, verifiquem una visita a la biblioteca del senyor

Miquel y Planas, els amics Amadeu Llaverías, Joan Olivella, Pau Felisart i jo”. Allà descobreixen obres de biblioteconomia, bibliomania, gòtics catalans, obres de luxe, llibres minúsculs, enquadernacions d’art, gramàtiques, ex-libris, super-libris, etc., que demostren la curiositat enciclopèdica del col·leccionista.

En aquestes tertúlies el tema únic, és clar, és el llibre amb tots els seus matisos que Ramon Miquel y Planas presenta així: “El llibre és per ventura l’obra més completa que hagi pogut sortir mai de les mans de l’home”. És, en efecte, el llibre un tot complet, en el qual la criatura humana es mostra creadora al seu entorn, suposat que en ell es reuneixen un element espiritual, que és l’obra literària, fruit de la pensada, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què tots dos elements, cos i ànima, es corresponguessin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordança amb la bellesa i perfecció dels components materials que formen el llibre, fins al punt que semblant conjunció constituís una integral i perfecta obra d’art. Tal és la concepció que de el llibre tenen els bibliòfils “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed. ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Aunque ahora estoy próximo a convertirme en una estrujada masa con otra papelería informe, quiero dejar constancia de mi categoría, cuando en cierta ocasión estuve expuesto. La exposición de libros, exigente dentro de su especialidad, resultaba importante para los interesados. Mi dueño de entonces dudó si volver a encuadernarme, vistiéndome adecuadamente, con lujos de gofrados, de chagrín, de ruedas, de orfebrería o esmaltes…, pero al fin decidió dejarme con mi propia cobertura; primero, porque lo que de mi se exhibiría era la portada, y por tanto nada diría lo que en mis planos se hubiera empleado como ostentación; y en segundo lugar, porque mi dueño estaba contento con mi aspecto, al no ser partidario de reencuadernar libros que por sí mismos tenían entidad y conservaban el sabor propio de la época, el genuino carácter de su contenido; creía que algunas encuadernaciones solo servían para desvirtuar o sofisticar un libro.

En la Exposición en que tomé parte lo pasé bien, porque los asistentes nos observaban meticulosamente, aunque muchos ignoraban nuestro valor real, al no decirles nada el año de edición, el título, el impresor o el tema. Noté el deseo de alguna persona de coger determinado libro para mirarlo de cerca, pasando páginas y comprobando detalles que sólo son ostensibles si el libro se tiene entre las manos, como por ejemplo los grabados intercalados, las viñetas, las cabeceras, los frisos, el frontispicio, el colofón, las capitales, las orlas… Sí, advertía yo que ciertos curiosos quedaban insatisfechos con la pasiva mirada sobre la portada, y ello bajo la vigilancia de un empleado que observaba celoso para que no se tocaran los ejemplares expuestos, ya que la mayor parte de ellos eran de propiedad particular, y sus dueños habían impuesto, por lo menos, la condición de una estricta custodia de los libros prestados para evitar deterioros, e incluso robos.

Precisamente fue un robo lo que supuso para mí otro cambio de propietario, porque cuando Juan estuvo en casa del fallecido Pedro y le dijo a un hijo de éste que le gustaría ver la biblioteca del padre, el hijo, inocentemente, se la mostró,y más ingenuamente aún, lo dejó unos momentos solo. En unos segundos, Juan, que me había visto en un estante y experimentó el consiguiente gozo, apenas estuvo solo en la biblioteca, me sacó raudamente de entre mis compañeros, y en un estratégico movimiento me transportó con su mano derecha a su sobaco izquierdo, bajo la camisa desabrochada nerviosamente; me oprimía su brazo que tenía cierta libertad por estar yo también disimulado aprovechando la holgura de la chaqueta, así como por el cinturón que impedía mi caída a partir de la cintura. Noté el calor corporal de Juan, y casi también el palpitar de su corazón alterado por el robo, dudando si cuando regresara el hijo de Pedro se fijaría en el hueco del estante de la librería, o le dijera al despedirse: ‘ ¿ puedo cachaerlo por si me lleva algún libro?’ O, todavía peor, que hubiera observado su actitud por algún agujero desde el exterior de la habitación, y le soltara al despedirse. ‘Devuélvame el libro que cogió y tiene bajo su camisa’. La presunta vergüenza por la acusación y certeza de la culpa le preocupaba, ya que además él era sumamente escrupuloso en cuanto supusiera honradez, y se consideraba digno en sus acciones humanas. Pero… el libro aquel – es decir, yo – no lo tenía en su biblioteca a pesar de haberlo perseguido durante bastantes años, y consideraba incluso que robarlo para poseerlo él, era preferible – aun tratándose de un robo – a que estuviera en poder del indiferente hijo de Pedro, de quien quizás pasara a una persona que no supiera estimar el valor que yo poseía como libro raro, escaso y apetecido.”

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.63-64.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 730

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Llibreters de vell on 26/09/2022| 1 Comment »

Caterina de Medici

“Poques notícies tenim sobre els bibliòfils de l’Edat Mitjana, però és indubtable que els que posseïen mitjans per a això van sentir aquesta afició. A l’començar l’Edat Moderna, va ser a França i a Itàlia on amb major intensitat es va manifestar l’amor als llibres. Entre els bibliòfils del segle XVI mereixen citar-se Majoli i Grolier i els prínceps Francesc I i Enric II, la dona, Catalina de Médicis, va compartir les aficions d’ell mateix. Al segle XVII, els Països Baixos van seguir l’exemple del seu veí del Sud, i al començar el XVIII, ho va fer també Anglaterra, que des de llavors s’ha convertit en el centre principal d’aquest delit, segurament a causa de les riqueses aconseguides per els potentats anglesos amb la indústria i el comerç. A Anglaterra els primers col·leccionistes particulars de gran importància van ser Roberto i Horaci Walpole. Alemanya, que no pot comparar-se en riquesa a Anglaterra, va patir el contagi d’aquesta moda només des del segon quart de segle XIX. Les primeres subastes de llibres rars amb catàleg imprès es van celebrar el 1838 a Viena, i el 1843 a Leipzig, mentre que a París, ja en 1801 van ser venuts públicament els procedents dels successors del gran estadista Richelieu, i en 1838 es va fundar una empresa dedicada a aquest negoci.

Roxburghe Club

L’esdeveniment més important en el camp de la bibliofília ho assenyala la fundació del cèlebre Club de Roxburghe, el 13 de juliol de 1812, a Londres, dia memorable en què es va vendre un exemplar del Decameró de Boccaccio per 45.200 marcs. L’associació esmentada, composta primer per 31 i després per 40 membres de la millor societat anglesa, ha exercit gran influència, tant en l’edició de valuoses obres antigues, com en la fundació d’altres nombroses societats amb fins iguals o semblants als seus. També algunes agrupacions estrangeres, com la Societé des Bibliophiles de Paris, deuen la seva aparició a un impuls en aquest sentit. Però, paral·lelament a aquesta actuació elevada d’individualitats i associacions en pro del llibre bell i de el llibre útil, sorgeixen les aberracions dels que aprecien més un detall nimi de certa obra impresa que totes les idees i totes les belleses formals que atresori. En el sector del llibre, com en el de les Belles Arts, trobem amb freqüència el tipus de l’entusiasta que passa amb un gest despectiu per davant de les grans obres de l’home i, en canvi, s’atura amb respecte i fins amb emoció davant insignificants produccions que, però, li brinden l’encant d’una troballa imprevista o que satisfà algun dels seus maniàtics capritxos. El bibliòfil considera els llibres com una cosa venerable i instructiva, mentre que el bibliòman els degrada fins convertir-los en simples objectes de lucre i contribueix amb les seves extravagàncies a prestar-los un valor artificiosament elevat. Per fortuna, els bibliopirates, que es troben en tots els països, limiten la seva actuació a un sector relativament reduït de la producció llibretera, i, mentrestant, les impremtes de tot el món llancen les seves infinites creacions per posar-les al servei del públic, qui, en general, els reconeix el valor que legítimament els correspon en raó a la ciència, a l’art o a la sensibilitat que en elles es tanca “.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.165-167.

Decameron de Boccaccio

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Mientras estuve en poder de Marcelino tuve una vida agitada, pues este dueño, por su inquietud, me cambiaba frecuentemente de sitio, ya que constantemente organizaba – o desorganizaba – su biblioteca en función de los asuntos que entonces coleccionara, y que fluctuaban por temporadas. Que yo recuerde, se interesó por las siguientes materias: Paremiología, Grecia, Cervantes, Pintura, Ferrocarriles, Hípica, Cocina, Armas, Astronomía, Imprenta, Durero… Así, pues, unas veces yo ocupaba un lugar privilegiado, y otras permanecía durante meses semiescondido – no olvidado – entre libros apilados que, como yo, debían esperar el favorable albur cíclico de nuestro dueño. En cierta ocasión debió darse cuenta de que muchos libros iniciaban su título por Arte…, o bien Arte de…, y entonces comenzó a coleccionar obras de este tipo. En breve tiempo reunió una respetable cantidad de ejemplares, y yo pronto me vi rodeado y casi atropellado por: Arte de pintar…, de Gregorio Mayans y Siscar; Arte y uso de Arquitectura..., de Fr. Lorenzo de San Nicolás; Arte de herrar…, Juan de Abdón Nieto y Martín; Arte de escribir por reglas y con muestras…, de Torquato Torío de la Riva y Herrero; Arte de reloxes de ruedas para torre, sala y faltriquera…, de Fr. Manuel del Río, El arte de educar…, de Julián López Catalán; Arte cisoria o tratado del arte de cortar a cuchillo..., de Enrique de Aragón, marqués de Villena; Arte de canto-llano en compendio breve y methodo muy fácil…, de Fr. Ignacio Ramoneda.

Incluso cierta noche llamó mi dueño por teléfono a un amigo para comunicarle que aquella tarde había adquirido, a un precio muy bajo, la obra Arte de ver en las bellas artes del diseño, según los principios de Sulzer y de Mengs, traducido al castellano con notas e ilustraciones por D. Juan Agustín Ceán Bermúdez, Madrid, Imprenta Real, año 1827, añadiendo como apostilla que quizás el librero ignoraba el valor del libro, ya que en uno de los catálogos de Roque Pidal, éste, tras anunciar la obra, anotaba: ‘Libro raro y buscado’.

Ciertamente, por voluble, no me agradaba el comportamiento de este Marcelino y dueño, pese a la consideración que tenía con sus libros, para cuyo fichaje y otros cuidados disponía de una empleada, la cual, cuando ya Marcelino chocheaba y se le escapaba la duda de si tenía tal o cual obra, me vendió – y el comprador sabía que se trataba de un libro robado.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.61-62.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 729

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 18/09/2022|

“Des dels tres últims decennis també els ex-libris han despertat l’interès dels col·leccionistes. El comte K. Leinigen-Westerburg a Neupasing (Munic), posseeix uns 20.500 i Ed. Stiebel, de Frankfurt, tenia 20.000, que el 1910 van ser subhastats a Leipzig. Existeix ja sobre aquesta matèria una literatura pròpia, i a Berlín, el 1891, es va crear una associació especial de posseïdors d’ex-libris.

Els col·leccionistes es consideren extraordinàriament afortunats quan poden aconseguir exemplars únics; per exemple, el catàleg de la llibreria de Santiago Rosenthal, a Munic, el 1897 contenia el primer exemplar que apareixia en el comerç de la Newen Zegtung aus Presilg Landt, de l’any 1505, per al qual s’assenyalava el preu de 16.000 marcs. La cèlebre carta de Luter a l’emperador Carles V (15 de gener de 1520) va ser venuda el 1911 a la llibreria d’ocasió de Borner, a Leipzig, per 102.000 marcs a l’comerciant florentí de Morinis, el qual, probablement, la va adquirir a la subhasta per l’americà Pierpont Morgan; i el manuscrit de la balada de “Hero i Leandro” va costar, en la mateixa subhasta, 10.000 marcs. Són també rareses molt sol·licitades els llibres prohibits, dels quals, la major part dels exemplars van ser llançats al foc per ordre superior, o no es va fer tirada per al comerç, sinó que es va imprimir només un escàs nombre destinat als amics i coneguts de l’autor. Però el que busquen amb més interès la major part dels bibliòfils són les obres antigues. Sempre es paguen elevadíssimes quantitats per manuscrits de pergamí, incunables i altres exemplars antics, i el seu preu ha anat en augment sempre. Així, per la Biblia de 42 línies impresa per Fust, es van pagar 960 marcs en 1769, en la subhasta de Gaignat; en 1871, en la del comte MacCarthy a Toulouse, 5.000; en 1884, en la de la biblioteca de Lord Asburnham de Sotheby, a Londres, 80.800 marcs. El Psalterio imprès en 1457 per Fust i Schöfer, pel qual es van donar 3.350 francs en 1817, ha costat últimament 104.120 marcs.

Ja els col·leccionistes de Grècia i de Roma determinaven moltes vegades el valor dels llibres per la seva antiguitat i pagaven gustosament preus elevats quan es tractava d’un exemplar gairebé destrossat, que per això sol es considerava antic. Però succeïa molt sovint que es deixaven enganyar per un llibreter desaprensiu i lliuraven grans sumes per obres a les quals artificialment s’havia donat un aspecte arcaic.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.164-166.

Psalteri de Magunzia, 2ª ed.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Imatge a Cuadernos de Bibliofilia, n. 6

“ Un amigo del hijo de don Antonio – mi dueño – era aficionado a los libros curiosos, y por eso lo cameló y lo convenció para que me sacara de la biblioteca del padre. Me llevó a una cafetería y lo convenció con un olor para mí totalmente desacostumbrado, y no solo el olor, sino la forma y la decoración del local, la música como escondida, las gentes despreocupadas, las conversaciones… Todo me parecía, no sólo inhabitual, sino insólito. El hijo de don Antonio se había especializado en estudios económicos y aunque poseía una notable cultura general, no mostraba ningún cariño por determinados libros especiales, a causa de lo cual se sorprendía de la avidez del amigo con verme y tenerme, pues él creía que esa afición desmesurada por algunos libros era solamente propia de ancianos, como su padre.

Desde el momento en que me tuvo el amigo entre sus manos, primero comenzó como a tantearme expertamente con los ojos, para pasar luego a verme las guardas – por si tenía ex libris – y después la portada, que leyó detenidamente como si las palabras que en ella figuran poseyeran alertada imantación. Miró el índice, y pasó luego suavemente algunas hojas, pareciendo que tuviera heridas las yemas de los dedos.

El hijo de don Antonio observaba curioso y extraño, porque el amigo parecía realizar un rito mientras actuaba sosteniéndome delicadamente entre sus manos. Al fin confesó. ‘Tenía ganas de verlo y de tocarlo. Hace tiempo que lo persigo y no lo encuentro. Alguna vez apareció en catálogos de libreros de viejo, pero cuando lo quise comprar, siempre llegué tarde’. Hablaba como si contara una desgracia personal. Dijo el otro:

-A mi padre no le gustarà saber que lo saqué de casa.

-Bueno, no se enterará. Dentro de media hora ya lo tendrá nuevamente en su sitio. Además, si le dices que fue para enseñármelo, porque yo también me considero bibliófilo, probablemente no pondrà reparo. Los biblióflos verdaderos somos pocos, y nos alegra hallar alguno que lo sea y lo demuestre, pues es como compartir unas sensaciones íntimas que los demás ignoran, placeres que no se pueden confesar, o bien por la dificultad de expresarlos con palabras, o bien porque la mayor parte de las personas no los comprenderían. Tu padre y yo haríamos buenas migas, estoy seguro, pero no me atrevo a abordarlo, por la fama que tiene de solitario.

-La gente está equivocada, pues mi padre es sumamente bueno y tratable. Lo que sucede es que está desengañado por las ruindades y falsedades que encuentra entre los demás, y por eso prefiere dedicar el tiempo a sus colecciones, especialmente a la de libros. Cuando converses con él, si advierte que tú eres buena persona, conseguirás de él cuanto se te antoje.

-Yo, como querer, querría este libro, o algún otro ejemplar de los que dicen que tiene. Su biblioteca es famosa, algo mítica.

El amigo del hijo de don Antonio, cuando me cerró, volvió a mirarme girándome y fijándose en el lomo, las pastas, los cajos, los nervios, el tejuelo…, y a la vez pasaba los dedos por todo mi exterior en un erótico tacteo demorado, equivalente a otras sutilísimas caricias propiciadas a una mujer por ser amada, a un pétalo del que se quisiera corroborar su suavidad, a la rutilante lisura de un fruto, a la sutil superficie de una arena de playa soleada.

-No comprendo que los libros escaseen tanto – comentó evasivo el hijo de don Antonio.

-No escasean los libros, sino determinados libros, ejemplares concretos que los aficionados a un tema tenemos como localizarlos, y que al no poseerlos – como es nuestro deseo –  los perseguimos ilusionada y, si quieres, maniáticamente.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.60-61.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 728

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre on 12/09/2022|

“Sovint, l’interès dels col·leccionistes rau en adquirir nombroses obres anàlogues, i per a ells, com és natural, l’important és completar la col·lecció. El còmic anglès Irving ha reunit una important quantitat de bitllets de teatre i la baronessa Burdett-Cutts, de Londres, nombroses edicions de Shakespeare en foli major. L’arxiduc Raniero, posseeix a Viena, una gran col·lecció de papirs que contenen obres en 10 idiomes, dels segles XIV a. de J.C. a la XIV de l’Era Cristiana. A Alemanya, el major nombre de biblioteques formades per bibliòfils es troba a Berlín. Arnold Reimann posseeix 5000 volums referents, en la seva major part, a la Reforma i a l’Humanisme; el conseller privat de justícia Robert Lessing, té 10.000 volums amb els escrits del seu avantpassat, el poeta Lessing, o d’obres sobre ell; a la biblioteca del baró de Lipperheide hi 5500 llibres d’històries de costums, 2460 volums-anys de revistes i almanacs de modes, així com també 30.000 dibuixos a mà; i en la de Dr. Eduardo Griesebach uns 5000 volums de literatura de tots els països.

Un valor més ideal és el que s’atribueix a les cartes i altres autògrafs procedents d’homes cèlebres. Aquesta classe d’escrits eren ja sol·licitats a França durant el segle XVI i a Alemanya no gaire més tard; per exemple, sabem de Camerarius, ambaixador als Països Baixos a la primera mitat de segle XVII, que col·leccionava cartes de personalitats importants, com Luter, Pirkheimer i altres, i encarregava als seus amics que les busquessin per a ell. En 1641, segons dades que apareixen en la seva correspondència, posseïa 350 cartes; en 1642 aquest nombre va passar de 500; les considerava com “un tresor especial que per després de la seva mort pensava llegar a una Acadèmia, perquè d’una altra manera es destruirien i perdrien”. Encara actualment es paguen grans quantitats per aquestes col·leccions de cartes; per exemple, les de Goethe a la senyora Stein, que poc després van ser venudes pels seus successors, han costat molts milers de marcs, i en època més recent, les cartes de Bismarck han donat motiu a moltes transaccions.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.163-164.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Estoy arrumbado en una esquina de un almacén que tiene el amplio portón siempre abierto, un almacén frío, con chatarra, básculas, una caseta desangelada, y la consabida prensa en la que un hombre manipula flejes e inservibles papeles y cartones con los que luego hace fardos que embala y transporta hacia la distante fábrica transformadora. Me acogotan facturas, revistas, periódicos, fundas, albaranes, bolsas, envoltorios, restos de archivos…, papeles de muchos colores, de distintas calidades, gramajes, tamaños y formas, todo ello olvidado, pese a su pretérita útil aplicación.

En el almacén, además del hombre había una mujer, y entre ambos se dardeaban mediante una conversación estúpida y sàdica. ‘Me das mi parte y me voy’. ‘Claro que te la doy’. ‘Son dos millones’. ‘Ni lo sueñes’. ‘Si no me los das, te denuncio. Yo quiero vivir mi vida, no convertirme en un ser despreciable como tú, un avaro. Quiero recorrer mundo’. ‘Sí, tú vas a ir a la luna, ya. Pero dos millones es poco. ¿ por qué no pides más por tu parte en el negocio?’. ‘Pediré cinco…’ Y así estaban horas y horas en un duelo necio que no conducía a ninguna parte, reiterando las frases un día y otro día, mientras el hombre llenaba la prensa, para apretar el papel de vez en cuando hasta formar el empacado fardo. Al principio las palabras que se decían me molestaban porque parecían de mutua ofensa – más por el tono que por su significado – pero luego comprendí que eran, para ellos, como un hábito del que no podían prescindir. Entre tanto, yo esperaba que de un momento a otro el hombre me atrapara en uno de sus apresamientos con ambos brazos, para

introducirme en el hueco de la prensa y aplastarme con el otro papel allí acumulado, de escaso valor. Y ello me apenaba, porque yo, como libro, había sido mimado durante mi larga vida desde que me imprimieron con primor, y me encuadernaron con laboriosa artesanía. Las letras se plasmaban en mi limpio y terso papel con una nitidez que el mismo Bodoni envidiaría. Siempre que yo llegaba a las manos de un buen aficionado a los libros, comprobaba su casi pasmo cuando me abría y admiraba la gráfica nitidez y limpieza de mi negra tipografía que, además, asombraba por su geométrica distribución, hasta el punto de que para muchas personas tanta importancia tenía mi texto como los blancos interlineales y marginales. Complacía, sí, reposar la vista en cualquier pàgina de mi cuerpo, y no en balde los curiosos se demoraban pasando las páginas con parsimonia y delicadeza, intentando comprobar una vez más la perfección con que me habían compuesto. ¿ Quién me compuso? Un obrero al que nadie cita. Figuran en mi el autor y el impresor, pero no el nombre del oficial que monótona y expertamente fue colocando las letras con paciencia y experiencia; además, él mismo continuaría realizando los menesteres de entintar las composiciones y tirar los pliegos tras hacer unas pruebas fehacientemente positivas. No regateaba el obrero su tesón, a pesar de que el dueño de la imprenta infravaloraba su quehacer; él tenía clase y sapiencia en su oficio, y de manera mecánico-sentimental realizaba su misión precisa y sobresaliente. Lamento su anonimato, porque los elogios prodigados sobre mí, los merecía aquel hombre probo y fiel, aplicado y silenciado, honrado y perito; sin embargo tales elogios siempre fueron dedicados al impresor cuyo nombre figura al pie de la portada, en promediada distribución con la nomenclatua de la calle, así como el lugar de residencia y el año de edición.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón, a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.59-60.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 727

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 05/09/2022|

Club Grolier

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, encara que no sempre obeeix a iguals motius. En un pla inferior es troben els que adquireixen els llibres simplement per tenir-los i, com no els llegeixen, només procuren amuntegar sense preocupar-se de la seva selecció. En l’època de Luciano (segle II de J.C.)hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni tan sols el títol dels llibres que havien emmagatzemat. “Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que es veien obligats a defensar-los d’uns i d’altres”. Una cosa anàleg passava a Roma des de mitjans de segle I de l’Era cristiana. Al menys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi, sinó per a adorn de les parets. No és molt més depurat el gust de diversos bibliòfils de l’època moderna, que només atenen la quantitat de llibres amuntegats per ensenyar amb orgull als que van a visitar-los.

Algun valor més gran té l’afició d’aquells que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista prefereixen tenir caixes de cartró buides que exteriorment semblen llibres magníficament presentats. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen, en ocasions, elevades sumes. En una subhasta de Techemer, celebrada a Lió l’any 1887, un exemplar de l’Heliodoro, enquadernat per aquell, va aconseguir el preu de 12.000 francs, i versemblantment va anar a Nova York, ciutat en la qual ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravats en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Alguns col·leccionistes s’afanyen per aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes d’Aldo Manuzio, a Venècia; Elzevir, a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot, a París, el que no és d’estranyar, ja que en realitat les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les més perfectes de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars tirats de seda o de paper fort i de color, i pel que fa a les de l’últim, els impresos en paper vitel·la, que va utilitzar per les seves edicions de luxe “.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.162-163.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ En una respuesta al cuestionario fijo sobre el ‘tiempo libre’, del dominical de ABC de Madrid, el catedrático y ahora Alcalde de la Villa y Corte, se define como bibliófilo.

‘La elección del esparcimiento usual y permanente se fija cuando el carácter adquiere contornos definidos, gracias a la educación académica o social. Hay quienes no tienen esparcimiento igual y constante, quienes lo adquieren pronto y quienes lo adquieren tarde. Yo lo adquirí pronto, pues muy temprano comencé a buscar y leer libros, a guardarlos y a preocuparme por el propio libro con independencia de su contenido intelectual.

Significa esto que soy un bibliófilo que gusta y regusta de los libros antiguos, de los ejemplares raros, de las ediciones cuidadas y de lo que, en resumen, se incluye bajo la rúbrica general de libros antiguos, curiosos, raros y agotados.

Esta distracción exige leer, al menos me lo exige a mi. No sólo tengo libros, también los leo. Si dispongo de alguna hora libre la paso en alguna librería o en mi casa leyendo o volviendo a leer. Es una distracción reflexiva y a veces pienso que egoísta que he procurado separar de la apropiación y gozo absolutamente privado. Dejo libros, regalo libros, comparto libros. Es una forma de compartir las ideas, los sentimientos y las necesidades. Así es mi esparcimiento. Con él paso el tiempo que me queda libre, porque tiempo ocioso no tengo. Años hace que no tomo vacaciones, tanto por necesidad como por voluntad. Con el tiempo libre y los libros me basta’”.

Article a l’Agenda del Bibliófilo, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p.81.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 726

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Old books on 01/09/2022|

Marca tipogràfica de Ludwing Elzevir ( 1595)

“A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en un senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi, amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barrry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor .

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar-se bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianas van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni als somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assenten el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió”.

“El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.29-33.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Unos son de tamaño gigante, como códices medievales y otros, minúsculos, casi miniaturas de libro. En algunos, el tacto de las páginas recuerda el del pergamino, y en otros, la mórbida textura del papel antiguo. Lujosamente encuadernados en piel, rotulados en oro y de contenido heterogéneo, su precio de venta varía, aunque ninguno está al alcance de todos los bolsillos y hay ejemplares que se cotizan hasta por el medio millón de pesetas. Son los llamados libros de bibliofilia, objetos de arte más que soportes de un texto, que embellecen las bibliotecas de coleccionistas y bibliófilos adinerados e inversionistas cultos.

¿Cómo se puede distinguir un genuino libro de bibliofilia de las vulgares imitaciones? ‘Es difícil dar una definición correcta, pero, en mi opinión, son libros que se editan en tiradas cortas, en las mejores condiciones de presentación entre la forma y el contenido’, responde Manuel Arroyo, de Ediciones Turner. ‘También se puede hablar de bibliofilia de libros antiguos que fueron impresos hace equis años y circulan por las librerías de viejo o anticuarios.’

Hoy, la técnica de facsímil basada en un procedimiento mecánico de reproducción fotográfica, facilita la recuperación de textos valiosos, de los que, en muchas ocasiones, sólo existen contados ejemplares en algún museo o biblioteca. ‘Pese al abaratamiento que supone el facsímil, las buenas ediciones de bibliofilia siguen siendo caras. Las cortas tiradas y los carísimos materiales explican lo elevado del precio.

Una muestra de lo que es una buena y cuidada edición de bibliofilia es la de Tauromaquia o arte de torear a caballo y a pie, de Pepe Hillo, de Turner, con una tirada total de trescientos ejemplares numerados. El texto de la Tauromaquia es una cuidada reproducción en facsímil del impreso en 1804, en Madrid, acompañado de treinta láminas iluminadas a mano por un acuarelista y encuadernado en piel de cabra. El precio de cada volumen es 28.000 pesetas.

Los caprichos de Goya

Otra editorial que trabaja bien la bibliofilia es Gustavo Gili. La tauromaquia, Los proverbios y Los caprichos, de Goya, son sus tres ediciones más importantes, que se completarán próximamente con Los desastres, del mismo autor.

Lo artístico y lo erudito se combinan en otra notable obra de bibliofilia de la colección Turner: Método sucinto i compendioso, de Matías de Irala, uno de los maestros teóricos del manierismo, fundamental en la historia del dibujo del siglo XVIII. El Método consta de dos volúmenes; la reproducción en facsímil de un álbum de dibujo con el método Irala y un estudio crítico de Antonio Bonet Correa, seguido de todos los grabados e ilustraciones conocidas del maestro.

Un tipo de libro de bibliofilia muy característico, en que la obra de un pintor – litografías, aguafuertes, etcétera – ilustra un tema clásico de la literatura española, es el que viene publicando Ediciones de Arte y Bibliofilia a lo largo de sus quince años de vida, a un ritmo de dos o tres títulos anuales, tiradas de 195 ejemplares y un precio de 40.000 pesetas.

Método sucinto y compendioso de cinco simetrías de Matías Irala (1730-1739)

Las coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique, con doce aguafuertes de Orlando Pelayo, y Las águilas, de Gabriel Miró, en commemoración del centenario de su nacimiento, con ocho aguafuertes de Antonio Guijarro, son los últimos que han aparecido.

Dos bellos ejemplos de esta modalidad artística de la bibliofilia son los editados por Velázquez, de Madrid: Los cantos de las soledades y Los cantos de los bosques. Los textos de ambos títulos son de Jesús E. Casariego y están ilustrados por doce y quince buriles de Tavy Notton, en colores estampados a mano directamente sobre la plancha”.

Article de Bel Carrasco, en El País de 4 de novembre de 1979 y reproduït a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p. 78.

Del llibre Los cantos de las soledades

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »