“El ressò d’aquestes visites a la seva biblioteca es troba en el Diàleg primer de La novel·la d’un bibliòfil quan el personatge principal precisa: “Al cap d’algun temps, d’acord amb una dotzena més d’aficionats al llibre, ens vam constituir en amigable societat, amb el propòsit de fer imprimir, al nostre gust, edicions de llibres escollits. D’aquesta manera, prenent part en les seves converses i oferint-se’m l’ocasió de veure, ara una, ara una altra, les respectives biblioteques, vaig anar aprenent coses que, a part d’ells, ningú no m’havia pogut ensenyar. El meu aprenentatge ha estat lent, i encara continua, perquè el títol de bibliòfil no és dels que s’obtenen en cap Universitat, ni seria capaç d’atorgar-la regi favor; és res més que un concepte, una manera de dir “.
Amb aquesta visió de la bibliofília apareixen els trets que caracteritzaran la pràctica de Miquel y Planas en el món de el llibre. En primer lloc es nota l’important que resulta adquirir coneixements sòlids documentant com un autodidacta, comparant exemplars de diferents biblioteques, mantenint converses amb erudits. Enfront de l’amplitud d’obres per descobrir, a la varietat de tècniques d’impressió i il·lustració, a la diversitat d’enquadernacions, la curiositat de Miquel y Planas sembla inesgotable i així ho demostren les seves diferents activitats de traductor (Amor i Psiquis, Els contes d ‘en Perrault), de redactor de revistes culturals (Revista Ibérica d’ex-libris, Bibliofilia), de crític textual i editor de textos catalans antics (Històries d’altre temps, Nova Biblioteca Catalana), d’investigador i assagista (Restauració de l’art hispano- àrab a la decoració exterior dels llibres, l’Art del gravat Catalunya als segles XV a XVI).
Tots aquests títols només representen una mínima part de les 150 entrades de la seva bibliografia i justifiquen la importància que els historiadors li atorguen en la història de l’edició: “El paper de gran promotor de les edicions de textos catalans antics estava reservat a Ramon Miquel y Planas. La seva acció va ser cabdal en la renovació de la bibliofília catalana, […] Paradoxalment, a Catalunya aquest moviment de bibliofília neogòtic serà un dels factors de normalització del llibre. Farà que un públic assenyat i determinats impressors redescobreixin els principis fonamentals de la bellesa del llibre i tornarà a col·locar en un lloc d’honor certes regles oblidades a causa de la degeneració comercial de les edicions barates. […] El llibre de bibliòfil va tenir així gran influència sobre l’aspecte material del llibre “.
Aquesta tasca de creació editorial necessita primer un treball de recerca històrica, de reflexió filològica i després intervenen les decisions que afecten el treball d’impremta mitjançant l’elecció de materials amb els quals es pensa elaborar cada títol. A més de la seva aportació fonamental al renéixer de la cultura catalana de principis de segle XX, Miquel y Planas apareix com un creador de llibres interessat per tots els aspectes de la seva realització material: elecció del paper i dels caràcters, composició i estampació del text, disposició decorativa, enquadernació. Així ho definia ell mateix utilitzant aquesta metàfora: “el llibre és una veritable construcció, amb totes les exigències quant a equilibri i solidesa que pugui tenir un temple o un alcàsser, amb la sola diferència de les seves proporcions. En la combinació dels elements de bellesa que entren en el llibre s’imposen les mateixes normes d’harmonia que regeixen per a l’obra d’arquitectura, ja que una finalitat estètica que ha de ser aconseguida amb mitjans materials ha de respectar totes les exigències del món físic, sense sucumbir en cap cas sota el pes de les mateixes. Només així és el producte una obra d’art “.
“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Cierto día, un librero de los llamados de lance, de ocasión, de libros raros, curiosos y agotados, tuvo la ocurrencia de anunciarme en uno de sus catálogos, y como solía enviar sus ofertas antes a provincias – para que los clientes de otras localidades no se sintieran pretridos respecto a los de su misma ciudad -, apenas abrió por la tardes su comerció ya sonó el teléfono para, mediante una conferencia desde un lugar muy distante, solicitarme. Aquella misma tarde recibió el librero más llamadas telefónicas, e incluso se presentó un cliente para adquirirme, obteniendo todos una desilusión indisimulable cuando el librero les dijo que yo ya estaba vendido.
Así fue como pasé a una ciudad provinciana, a una modesta pero experta librería cuyo dueño me deseaba, en principio para poseerme él, y más adelante – quizás – para revenderme.
¿ Qué tenía yo para ser tan deseado? Tenía cierta fama entre algunos selectos bibliófilos que me estimaban a pesar de no haber salido de las prensas de Monfort, o de Sancha, o de Ibarra, impresor éste de quien tantas veces yo había oído la exagerada ponderación de su Salustio. Así, Salustio a secas, aunque todos sabían que se referían a la obra titulada La conjuración de Catilina y la Guerra de Jugurta, por Cayo Salustio Crispo, Madrid, 1772, folio mayor, con 11 hojas, retrato, mapa, 395 páginas, láminas dibujadas por Maella y grabados por Carmona, en papel de hilo, con la filigrana Francisco Guarro, en Pobla de Claramunt, y como marca un castillo.
A mi, la verdad, tanta insistencia en los elogios de este libro, traducido por el infante Gabriel Antonio de Borbón, hijo segundo de Carlos III, me fastidiaba un poco. Creía yo que la gente exageraba, que había otros ejemplares olvidados merecedores de cierta estima y que posiblemente no saldrían muy perjudicados al compararlos con el famoso Salustio. Yo mismo – y no es por presumir – reúno alguna particularidad que requiere ineludibles alabanzas. En mi, merced a aquel artesano – tan distante ya, menos que mesocrático, anónimo para siempre – parecían fulgir los clarores, los albores, los blancos del papel. Digo blancos, en plural, aun refiriéndome a una misma página, porque eran como una constelación en el ámbito de la oscura y esquemática tipografía. La neta independencia de letras y de espacios conjugaba, coherentemente cada página convertida en algo sugestivo. Cierto observador llegó a compararme a las acuarelas, porque en éstas los artistas también aprovechan el blanco del papel para conseguir efectos plásticos, aunque en mi los efectos eran más bien puramente estéticos, de un esteticismo nacido de lo armónico, produciendo una serenidad como inspirada, cuajándose en cada página la rítmica expresividad de lo sedante que paradójicamente producía placer inquieto, pero que en definitiva se convertía, para el contemplador, en una sensación de ensoñador hedonismo. No es que quiera compararme al Salustio, dadas las adulaciones que los expertos le dedican, pero – repito – yo poseía y poseo características que, individualmente, merecen encomios por su perfección.
Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.64-65.
Biblioaprenent 