Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Frases sobre Bibliofília 599

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, tagged , , on 14/11/2019|

“ … El projecte, en canvi, de que l’Homenatge sia ocasió a l’obertura d’una biblioteca sembla relligar tots els sufragis. Cap altre, tant com aquest, pot reunir alhora lo útil a lo dolç, i lo apropiat per escreix. Vet aquí un obsequi que fa servei, un regal pràctic, com sol dir-se en el sí de les famílies endreçades.

I tant pràctic! Una Biblioteca seriosa representa avui a Barcelona, a Catalunya, un objecte de primera necessitat. Cap resultat sòlid i nacional pot assolir-se en la Lluita per la Cultura si no es compta,per endavant, ab aquest… Cal pensar ab terror en la sort que espera als nostres pensionats, d’estudis científics, que ara corren món, trobant arreu els instruments de treball necessaris, si, al desembarcar, de retorn, a les Rambles, se queden repentinament fins sense els més elementals medis de continuar les tasques empreses.      Quan, per exemple, en Llorens, el company nostre de què em parlava el Professor Sanford, se vegi mancat, àdhuc, dels llibres del Professor Sanford, ¿ què farà?… Potser aquests ja els dugui ell al desembarcar, i potser i tot ab una dedicatòria autògrafa; però, ¿ i els altres, els altres llibres, necessaris, indispensables com el pa?… Ab la mania que tenen aquests saxons de no editar en rústica, els ports solament ja costen un ull de la cara! El Glossador ho sap per unes quantes experiències doloroses…

Si, d’aquest veure país, n’han guanyat els nostres estudiosos una vera passió de ciència, que a n’això, sobretot, se tirava al donar-los missió, lo primer que els ocorreria aquí, al trobar-se mancats d’aquells medis, és la temptació de tornar a marxar de seguida… Bell resultat, a fe! – Però esperem que no serà així. Esperem que ells, a la tornada, podran gaudir, si no encara d’una gran còpia d’instruments de treball, d’un petit arsenal, almenys, que ells mateixos, ab els seus esforços, ajudaran a completar de seguida… I que no sofriran així massa greument l’enyorança de les ciutats del món. Entre les quals n’hauran vistes de tota mena, de grans i de petites, de flamants i de rònegues, de febroses i de quietíssimes, de, sobretot, sàvies i de, sobretot, industrials…, però cap sense Biblioteca. Hauran, potser, vistes grans ciutats sense teatre; grans ciutats empedrades de rocs en punxa; grans ciutats i tot ( Roma…) voltades d’una veritable cintura de població analfabeta… Però una gran ciutat sense Biblioteca, no. Perquè una ciutat sense Biblioteca ja no s’anomena una gran ciutat1”.

“ De la biblioteca”, en el llibre :Eugeni d’Ors.Glossari 1908-1909, Quaderns Crema, Barcelona, 2001, p. 592-593.

 

“  ‘ Hay algo mágico: yo continúo comprando libros. No puedo leerlos, pero la presencia de los libros me ayuda… esa gravitación silenciosa, sentir que están ahí’. Jorge Luis Borges es el autor de estas palabras que siento mías. No sé si se podría tildar esta especie de bibliofilia como una simple patología, una anomalía en el transcurso  del devenir de un ser humano sencillo, en aras de satisfacer sus pretensiones culturales. El amor que siento por esos guardianes de la palabra, transmisores del pensamiento, creadores de realidades y plataformas de la reflexión es tal, que creo perderme en un mar de sensaciones inalcanzables.

Hasta la fecha, no he leído ni una cuarta parte de los libros que poseo – sí, que poseo, pues para mí son un bien preciado y soy receloso en ese aspecto -. Este hecho me atormenta y alegra al mismo tiempo. Por un lado, creo que nunca seré capaz de evadirme de esa realidad  paradójica que nos rodea, y no por falta de ganas, más bien por el inexorable paso del tiempo, aquel que se esfuma ante nuestra mirada inocente. Disponer a tu antojo del tiempo es un deseo ferviente que pocos privilegiados disfrutan. A pesar de todo, si dejamos a un lado esa autocompasión, ese miedo que procede de la caprichosa “falta de tiempo”, tendremos la suerte de comprobar nuestra dicha: la cantidad de historias que aún nos quedan por descubrir. En mi caso, intento por todos los medios pensar en esta segunda cuestión. Al ver la retahíla de manuscritos que crecen en cada rincón del hogar – porque crecen a mi alrededor. ¡ lo juro ¡ -, pienso en la suerte que tengo, en esos buenos ratos que aún me esperan. Llámenlo gracia divina o conformismo, pero siendo honestos, y haciendo un análisis concienzudo sobre aquellas cosas q ue realmente valen la pena salvar de este complejo devenir por el que merodeamos – la vida en sí -, me doy cuenta de que la literatura es imprescindible, de que sin ella el ser humano no tendría un sentido coherente.        Como siempre, podré equivocarme. No obstante, sé que sin letras yo  no sería quien soy ahora”.

Article: “Bibliofilia y yoyoismo. Primer año de despropósitos” en el vlok ‘Iletrado pero cuerdo’.

http://iletradoperocuerdo.com/2012/12/14/bibliofilia-y-yoyoismo-primer-ano-de-despropositos/.

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 598

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 09/11/2019|

“ Fa bo, tornant de l’àgora, d’instal·lar-se recullidament a la biblioteca. Fa bo de recorre-hi, l’un darrera l’altre, els llibres nous – els llibres nous que no parlen de la cosa de què, per tants dies, tant heu sentit parlar, tant heu parlat vosaltres mateixos… – Repòs saludable!

Biblioteca: món. – Món, sense unitat. – ¿ A què s’assembla més una biblioteca nodrida? A un manicomi. Els llibres, com els bojos, s’ignoren l’un a l’altre, fins estant de costat. Cadascú raconta llargament la seva pròpia cabòria.

Quan vénen nous llibres, els que ja ocupen son lloc en la biblioteca semblen prendre, per alguns dies, una posa d’hostilitat. Se diria que els últims arribats han d’omplir, durant un període, funcions de postulació, arrossegant-se per les taules, per les butxaques, pels mobles i llocs més diversos, abans de trobar una plaça convenient, en l’hostal d’un prestatge de llibreria… Cal que els ja instal·lats s’apretin, se molestin, per a fer lloc a l’intrús… Però a l’endemà ja és un d’ells, ja és com ells. Ja l’ignoren, atent cadascú a la seva pròpia cabòria només.

Abans d’això, aprofitant aquella hora inquieta, que és la de més interès potser, de la vida dels llibres impresos –quan no són fets per nosaltres – parlem per uns dies – ab calma, bon Déu, ab santa calma! – dels ingressats darrerament, mentre nosaltres peroràvem a l’àgora.

“Retorn a la biblioteca”, Eugeni d’Ors en el llibre: Eugeni d’Ors. Glossari 1908-1909, Quaderns Crema, Barcelona, 2001, p. 348.

Imatge de l’article del vlok del Museo Iconográfico de la Literatura Popular

“ La bibliofilia es un imperio vasto y populoso, con numerosas provincias muy distintas unas de otras. Hay devotos de los incunables, de los manuscritos medievales, de las ediciones artesanales, de los libros miniatura, de los elzevires, de la tipografía dieciochesca, de los relatos de viajes ( pensemos en los hermosos tomos de Burton y del capitán Cook). Una de las provincias más desconocidas es la de la literatura popular. De hecho, cuando se piensa en la palabra bibliofilia, la primera imagen que viene a la mente es la de un coleccionista de onerosas ediciones antiguas. Pero en el amplio territorio que va de la novela gótica a los bolsilibros ochentosos ( pasando por folletines, novelas en cuadernillos, pulps y las revistas en formato digest de los años cincuenta), se extiende el coto de caza de los eruditos de lo maravilloso. Una bibliofilia quizá nueva, pero no menos fascinante que la otra.

Article en el vlok de Carlos Abraham: Museo Iconográfico de la Literatura Popular: http://museodeliteraturapopular.blogspot.com/2010/05/bibliofilia-de-la-literatura-popular.html

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 597

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 01/11/2019|

“ La literatura popular escrita i estampada damunt de fulls populars ha donat alguns documents a la cançonística popular i ha creat un tipus de literatura popular qualificada de canya i cordill, pres de la forma d’establir les parades típiques de romanços i de penjar-los. Solien situar-se vora d’esglésies, en les parets d’aquestes, a vegades, a dos arbres propers i travessaven uns cordills que anaven d’un clau a l’altre, i damunt d’aquests cordills penjaven els romanços i altres fulls populars. Per a sostenir-los es valien d’una curta canyeta esberlada que feia l’ofici de pinces o agulla. Aquesta curiosa forma d’instal·lació,la típica canya i el clàssic cordill, han donat el qualificatiu del tipus de literatura que popularitzaven els documents. El poble els adquiria i llegia amb gran fruïció fins a aprendre’ls de memòria i involucrava al corpus de la seva cançonística els que més el satisfeien.

Aquestes cançons eren propagades pels cecs que venien els romanços i que solien freqüentar aplecs, mercats, festes i llocs concorreguts per molta gent. Els temes preferits eren les facècies de lladres, que originaren algunes de les gracioses cançons de bandolers del nostre cançoner. També els casaments desiguals, les facècies de festeigs desbaratats, desavinences conjugals i altres arguments de to poc elevat però molt del gust del poble. Aquesta mena de cançons solen ésser molt descriptives i excessivament llargues. Llur valor literària és escassa. Solen ésser de versos curts i tallades en esparses de sis versos i dos de rescobla, que fan un total de vuit versos per posada.

Les melodies d’aquests tipus de cançons no solen ésser de les de més mèrit musical. N’hi ha moltes que tenen tonades de manlleu, o sia melodies pròpies de diverses cançons que hom no pot considerar exclusives de cap de les diferents que se’n serveixen. Crear un text és molt més fàcil que crear una tonada; altrament, per a fer una melodia cal una elevació espiritual i una ànima molt més refinada i elevada que la dels dictadors de la generalitat de cançons de canya i cordill, i és un fet naturalíssim que adaptin llurs composicions literàries a melodies ja existents de tall superior al de la lletra i més antigues que aquesta. Amb tot, cal advertir que generalment les melodies pròpies del tipus de cançó que ens ocupa tampoc no són documents melòdics de gran força, malgrat ésser més valuoses que els textos.

Carregats de romanços! Plecs de fil i canya de la col·lecció Pau Vila ( Fundació Boscg  Cardellach) http://www.fbc.cat/events/2013/04/22/01/carregat-de-romancos

Les cançons d’aquest tipus revelen un origen poc arcaic davant la gran edat que acostumen a assolir les cançons. La majoria són de la darreria del segle XVIII i primeria del XIX; possiblement n’hi ha de més arcaiques, però creiem que han d’ésser molt escasses en nombre i que llur antigor no és gaire més reculada.

Les parades de romanços amb els cordills i les canyes han subsistit fins a la primeria d’aquest segle i amb elles la propagació del tipus de cançons de què parlem. A Barcelona recordem les parades establertes a l’entrada del carrer del Carme a les parets de l’església de Betlem, la de l’entrada de la Volta del Teatre, instal·lada a les parets del teatre Principal, i la del carrer de l’Hospital cantonada amb la Riera Baixa. En totes elles ens havíem embadalit nombroses vegades. Fa uns quinze anys que vam fer un viatge exprés a Vic per tal de veure’n una d’establerta a la vella Rambla ausetana, en la qual vam comprar una bona quantitat de romanços; en vam treure una fotografia que la nostra inexperiència fotogràfica va esguerrar. Se n’instal·laren encara en la famosa fira de l’Hostal del Vilar del Lluçanès.

Del llibre “Cançons Populars Humorístiques” de Joan Amades, a Notes número VIII, parlant de la cançó El pobre alegre, p.135-137.

 

Hostal del Vilar ( Lluçanès)

š          š          š          š          š          š          š

 

“ Sobre la estructura y distribución de la información contenida en un libro y en una página hay mucho que decir, pero el libro como objeto no depende de ellas. Podríamos hablar de la historia del papel, de Gutenberg, de Manuzio, pero todo eso amerita un artículo aparte.

Lo que si hay que reconocer es que gracias al desarrollo de la lengua y la escritura, a la revolución de la imprenta, la tipografía y la tinta, a la invención del papiro, el pergamino y el papel, y sobre todo al ingenio del hombre que dejó de enrollar el conocimiento para hacerlo libro, yo encontré parte de mi esencia y he pasado muchos o miles de buenos momentos comprándolos, diseñándolos, acariciándolos y, a veces, leyéndolos”.

“Los libros y yo”, article de Victoria García Jolly en el seu vlok http://joliejollyjolie.blogspot.com/2010/06/los-libros-y-yo.html. L’autora és directora d’art  de la Revista Algarabía (www.algarabía.com) y ha publicat diversoss libros, entre ells Cuentos del armario, ( https://www.facebook.com/Cuentosdelarmario/ )

A facebook: https://www.facebook.com/pg/Cuentosdelarmario/posts/

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 596

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , on 24/10/2019|

“ M’hauria plagut de dir-ne romanç de la meva obra. Quan jo era petit es venien encara a la plaça de Sant Agustí, al carrer de l’Hospital, entre la font i el carrer de Cervelló, a la porta de l’església de Betlem i en molts altres indrets de Barcelona els romanços de dos i de quatre quartos en paper de fil. Al capçal duien un gravat al boix i el text era imprès a dues columnes.

En aquella romanços vaig llegir per primera vegada els amors de Pierre de Provença amb la gentil Magalona i la fuita a cavall d’Orlando Furioso, que s’enduia pels aires la bella Angèlica. Les obres originals podrien ésser en vers, però aquelles humils versions eren en prosa.

El poble, de tot allò, en deia romanços. Diàlegs com el d’en Saldoni i la Margarida, receptes per a guarir les migranyes d’amor, vides de bandolers com en Panxa-Ampla, la verídica història de Romeu i Julieta. Per la seva universal comprensió aquell romanço que venia a omplir les incipients necessitats literàries d’un poble que havia perdut fins el record de la seva cultura, podria ésser considerat, segons com, l’humil antecessor de la nostra novel·la.

Gravat de 1850 recreant una parada de romanços a la Pl.de Sant Agustí Vell (Barri de la Ribera, Barcelona),vist a la Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_de_canya_i_cordill

Qui em provarà que novel·la sigui millor i més català que romanç? Se’m podria dir que romanç és el nom d’una composició breu en vers. Però, quina conveniència pt haver-hi a reservar aquella denominació per a un gènere literari que, si mai ha florit en la nostra literatura, ara ha desaparegut? Del meu temps el poble només deia romanços a aqueixes obres ce canya i cordill que suara he descrit.

Quan pensava en dar el nom de romanç a Les Llàgrimes de Sant Llorenç, no pretenia, però, resoldre una qüestió lingüística. Recordava les hores que jo havia passat al fons del magatzem de casa, al costat del vell piano de cua que tenia a sota un barril de sal sosa, on per molt de temps es consumí un exemplar del Don Quijote de la Mancha, editat per la casa Oliveras, de Barcelona. Allí llegia i tornava a llegir els romanços que el meu germà gran comprava, i de les llàgrimes que en varen costar se’m va fer un fons emotiu que no s’ha refredat del tot encara.

La paraula romanç té per a mi un humor fort que m’embriaga de poesia; significa pròpiament una narració on predominen els elements humans,fins al punt que si un paisatge s’hi troba és un estat d’ànima; treu el seu origen d’aquella nomenclatura delmeu poble , que dava aquest nom, no a una composició breu en vers, sinó a una gran varietat de composicions literàries que s’imprimien en 8.º a dues columnes, en paper de fil, i eren venudes en parades de canya i cordill a la plaça pública.

Llegit a “Història d’aquest llibre”, una mena de pròleg del llibre Les Llàgrimes de Sant Llorenç de Pere Coromines, Antoni López “El Vell” Editor, Barcelona, 1929, p. 8-11.

Imatge a: https://lateiera.wordpress.com/2014/10/14/entre-loralitat-i-la-impremta-els-romancos-de-fil-i-canya/

 

 

 

Evangeli segle VII a la Catedral Montsa ( Italia).Imatge a: https://www.globalintergold.info/es/los-libros-en-oro-con-mayor-aforo-zo58/

“ los libros, además de ser los silenciosos custodios de la poesía, las novelas, la filosofía, la historia, las ciencias y todo el conocimiento, son valiosos por su forma, su papel, su tipografía, sus pastas, sus guardas. Son valiosos porque los podemos llevar, podemos sentir su textura y calcular su peso. Un buen libro cautiva por su tamaño, por sus cabezas y sus lomos. Y si el contenido es bueno, cautiva también nuestra imaginación y nos mantiene pegados a él del prólogo al epílogo, del frontispicio al colofón.

Los hay de todos niveles, desde una elegantísima edición con cantos dorados, pastas de cuero, guardas pintadas a mano, papel biblia y grabados en hoja de oro, hasta las ediciones más rústicas y sencillas, pero todos ellos son herederos de largos años de evolución, de mil esfuerzos que ha realizado el hombre para transmitir a su descendencia el conocimiento adquirido.

Y analizando más profundamente lo que es un libro, recuerdo que Àngel Cosmos en su introducción al catálogo de la exposición del libro objeto por correo del archivero, lo definía de la siguiente manera: “ El libro, objeto para leer; objeto, cosa que, incluso pudiera tener forma de libro”.

 

“Los libros y yo”, article de Victoria García Jolly en el seu vlok http://joliejollyjolie.blogspot.com/2010/06/los-libros-y-yo.html . L’autora és directora d’art  de la Revista Algarabía  y ha publicat diversos llibres, entre ells Cuentos del armario, (  https://www.facebook.com/Cuentosdelarmario/  )

Llibre d’Àngel Cosmos; Pamplona, Euskal Bidea, 1981

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 594

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , on 10/10/2019|

“ Inspeccionant la meva compra mentre me’n vaig, hi trobo un bitllet de tren a dins: de Cambridge a Norwich, primera classe. Què és això? Un acadèmic viatjant entre universitats? Algun Benjamin Armstrong actual sortint d’excursió entre ciutats catedralícies? Un futbolista ambiciós que confia en un transbord favorable? Rocambolesc, ja ho sé. Però tal és el poder d’encantament que té un llibre de segona mà.

Virginia Woolf va escriure:’Els llibres de segona mà són llibres salvatges, llibres sense llar; s’han ajuntat en extenses bandades de plomatge multicolor, i tenen un encant del qual estan mancats els volums domesticats de la biblioteca’. Com més extenses són les bandades, més multicolors, i, tal com Michael Dirda comenta en el seu assaig inclòs aquí, ‘en l’abundància aclaparadora hi rau la possibilitat d’un tresor passat per alt’. Però sigui quina sigui la seva grandària, una colònia de llibres de segona mà sempre té una aroma evocadora. A risc de semblar un enòfil sense alè, afirmaria que entre les seves fragàncies habituals hi ha l’ametlla i la vainilla, una dolçor herbosa, fusta humida i fins i tot un toc com de bolet; incitat per aquestes aromes, em trobo a mi mateix en un bosc, capaç de relliscar entre mons o entre temps diversos, amb l’esperança que darrere d’alguna de les fulles fosques n’hi hagi de daurades.

Cada llibreria de segona mà ofereix una oportunitat per a la cerca del tresor i és plena a vessar d’històries, perquè cada article que hi ha a les seves prestatgeries ve amb capes extres d’història: els rastres dels propietaris anteriors, les seves notes al marge i post-its esborrallats… I els seus bitllets de tren. Una vegada vaig comprar un exemplar de Poemes escollits d’Elisabeth Barret Browning que contenia, com a marcador de llibre improvisat, l’embolcall d’un condó. ‘Deixa’m comptar les formes d’estimar-te2.

En el seu assaig ‘Temps de llibreries’, Ali Smith escriu sobre la manera com ‘ens deixem a nosaltres mateixos en els nostres llibres per mitjà d’aquestes deixalles aparents’. Els llibres descartats són ‘ dipòsits inesperats de les vides a les quals han estat tan pròxims’, i una llibreria de segona mà és un museu de moments especials d’aquestes vides. Molts es reconeixen en forma de dedicatòries; notes malenconioses, perquè van ser afectuosament escrites i rebudes per persones que ara probablement són mortes.

De la Introducció del llibre “Tafanejar. Llibreries del món”, escrita per l’editor Henry Hitchings, p.16-18.

 

“ Cuando actualmente se está hablando, ante la proliferación de los e-books y la amenaza de la edición digital, de la muerte del libro, sería acertado recordar que en la historia de nuestra cultura se han padecido muchas muertes, la muerte de Dios, la muerte del arte, la muerte del sujeto… De hecho cada muerte, aunque no sea física, representa una transformación respecto de lo anterior, una nueva propuesta y general, aunque no necesariamente, una propuesta que no acaba con la vida de nada, ni de nadie. Creemos en la convivencia de diferentes soportes, contenidos, diseños… para el libro.

Cuando  Deleuze y Guattari afirmaban, en 1976, cuando se publicó Rhizome, que el libro no estaba muerto es porque en las segundas vanguardias artísticas se habló en los escenarios de muchos movimientos de la muerte del libro aprovechando ese “objeto de deseo, contenedor de ideas y conocimiento” para transformarlo, precisamente, en arte. Eso no representaba una renuncia radical del libro sino más bien la constatación de que algo estaba cambiando, por ejemplo – y siguiendo la cita de Deleuze que encabeza este artículo – tal vez la manera de leer. Y es más, nos atreveríamos a añadir,  y la manera de mirar, la manera de tocar, la manera de sentir el mundo. Entrábamos en la época de la crisis de la crisis, es decir, en la imposibilidad de elaborar un discurso único que dotara al mundo de sentido y se reposara en la fragmentación del discurso, en la continuidad histórica y dialéctica, en la posmodernidad.

Es en este contexto, que podríamos describir como del ocaso del libro “tradicional”, cuando amanecen dos nuevos conceptos del libro: el “libro de artista” y más tarde el “libro objeto”. Dado que la frontera entre uno y otro es muy difícil, a veces, de dibujar, preferiremos referirnos al libro como obra de arte, en general, para no caer en los errores de definir un libro de artista cuando en el fondo es un libro objeto o al revés”.

Article:”El libro como obra de arte y como documento especial” de Magda Polo Pujadas,a Anales de Documentación, 2011, vol.14, nº 1.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 592

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , , on 30/09/2019|

“A part de vehicles de comunicació, cultura i entreteniment, alguns llibres superen la finalitat de la seva lectura i esdevenen, per molt variades raons, en objectes amb apassionats seguidors i admiradors: els bibliòfils, o amants dels llibres. Independentment de l’acte de la lectura, un llibre pot proporcionar noves i diverses satisfaccions, com pot ser contemplar una enquadernació artística, l’exquisidesa de la il·lustració, el que contingui un text o dedicatòria original de l’autor o d’un altre artista relacionat amb el llibre, una edició limitada numerada i irrepetible (com poden ser els facsímils d’incunables o obres clàssiques), imprès amb paper fabricat a l’antiga i amb reproduccions xilogràfiques, una edició príncep de difícil localització, potser un incunable mateix.

L’afició a col·leccionar (del llatí Collectio, recol·lecció, reunió) llibres d’especial valor ha estat sempre en mans de persones amb notables recursos o, sobretot, lligada a llibreters i gent relacionada amb el comerç del llibre, ja que són els que tenen més oportunitats de descobrir, apreciar, conèixer i seleccionar les obres. Els llibreters, per exemple, ja en segles passats, adquirien les biblioteques completes d’escriptors, erudits, col·leccionistes o herències amb la intenció d’assegurar-se les obres de valor i rebutjar o revendre la resta. Són llibres que han estat ocults molt de temps, que es restauren si cal i que veuen la llum algun dia en les subhastes a les llibreries especialitzades.

També hi ha bibliòfils de menor poder adquisitiu i que centren la seva passió en obres aparentment menors, però que en formar col·lecció augmenten el seu valor i afició. És el cas de les especialitzacions: reunir un nombre considerable d’edicions d’un títol concret, d’un autor determinat, d’un il·lustrador, d’una tendència, d’un any, d’un idioma, d’una sèrie completa (novel·les de l’oest, negra, ciència-ficció, còmic), d’una temàtica (tauromàquia, gastronomia, eròtica, medicina, arquitectura, etc.), o fins i tot d’un format, d’un tipus d’enquadernació, del material emprat …

El bibliòfil que pot invertir menys té l’oportunitat de gaudir recorrent a diverses fonts, sempre atent a les petites (o grans) oportunitats que el mercat, el moment o la sort li puguin oferir. La satisfacció, en bibliofília, és molt personal. Sovint, la petita frustració per no poder obtenir una peça determinada ve compensada pel fet de seguir buscant i afegint altres elements que potser no perseguíem, però que encaixen en la nostra col·lecció.

Per al bibliòfil, el llibre ideal per la seva col·lecció ha de tenir interès literari, ser bell i ser únic (o, almenys, que hi hagi molt pocs exemplars com aquest) o formar un conjunt que per si mateix constitueixi una singularitat”.

Extret de la Part I, cap. 06, p.245,  del llibre: “El libro y la edición” , Lluís Borràs Perelló, Ediciones Trea, Gijón, 2015.

“Maese Nicolás leyó pronto las intenciones de aquellos que se consideraban garantes. Supo anticipar que el recelo a toda diferente propuesta exponía a la desaparición escrituras nacidas por afán de conocer o deseo de expresión, por urgencia de crítica o vocación de soñadores. No tardó en condenarse la lectura de libros considerados inconvenientes por decisión unánime del Santo Oficio. El libro condenado carecía ya de valor. Su existencia no hallaba razón y sin ésta  se justificaba destruirlo.

En el acoso al oficio, algunas ciudades obligaron a sus maestros fabricantes de libros a vestir con ropas identificables, para que se conociera por dónde y con quién despachaban, y en otras se impidió cerrar la puerta de la industria de escritura en tanto se trajinara en ella, con lo que un registro inoportuno no daría tiempo a ocultar las hojas tendidas en la prensa. Las bibliotecas padecieron registros frecuentes y en los pasos de frontera se examinó el caràcter de la obra que portaban los viajeros. El empeño por ceñir la escritura y la lectura a los motivos tolerados fue tal, que no tardó en aparecer la idea de listar los libros en índices de títulos prohibidos. Sólo las obras consentidas ganaban licencia para hacerse públicas. Con la vigilancia sobre los fabricantes de libros se evitaba que estos quebrantaran la ley y que de sus prensas salieran obras inconvenientes en grande número”.

La Letra de Plomo: Décimo Diálogo y Final, pp. 316-317. ( autor anònim). Editat per Lavandera Blanca Editores, Madrid, 2004.

Read Full Post »

68a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

Posted in Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged on 24/09/2019|

Exposició

 

Inaugurada el 20 de setembre. Sí, inaugurada fa uns dies ( de veritat).

Vaig passar pel costat de la parada 12 on hi ha una petita exposició sobre ‘Les publicacions del folklore a Catalunya‘, era l’hora de la inauguració de la Fira, parlava algú i més tard ho va fer la Care Santos, d’ella només he llegit un llibre: “L’aire que respires”, però ja vaig dir l’any 2013, en l’article “Estic de sort” en aquest vlok: “… El quart, el millor, el més llarg i el que se m’ha fet més curt, de Care Santos: L’aire que respires…” ( llibre que parla de llibres ).

Les parades de 35 llibreries, una menys que l’any passat, encara eren tancades, van anar obrint una vegada acabada la inauguració.

De l’any passat en faltaven poques i aquest any s’han afegit tres  llibreries, 1 de Madrid, 1 de Barcelona i 1 de Premià de Mar (crec).

Al llarg del matí i la tarda vaig veure, almenys mirant, molta més gent de la que m’esperava, crec que és un bon senyal.

Propaganda als mitjans de comunicació, quasi zero. Per exemple, en el Programa Oficial de les Festes de la Mercè ni mencionar-ho, de la Fira ni piu i com diuen els que en saben, ni ase ni bèstia..

Cartells de la Fira per clients i visitants crec que no n’hi ha gaires. En venen de Fires d’altres anys.

Crec que quatre coses són més que suficients per parlar de la 68a Fira, val la pena donar-hi, almenys, una volta, i pels que no quedeu contents sempre teniu, cada diumenge, tots els de l’any, el Mercat Dominical de Llibres de Sant Antoni, on no us els acabareu.

I també podeu mirar el Mapa de Llibreries de Vell a Catalunya, on en veureu unes 400, físiques i ‘online’, de tot una mica, unes quantes tancades  i segur que unes quantes no posades, si algú no hi és i vol ser-hi m’ho pot fer saber i el posaré, gràcies.

Les dades del gràfic es poden consultar a: https://biblioaprenent.wordpress.com/wp-admin/post.php?post=8530&action=edit

Mercat de Sant Antoni ( vell i nou)

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 591

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , on 15/09/2019|

Hotel Drouot

“El llibreter de vell avar, vaga dia i nit com l’ombra d’un autor privat de sepultura o d’impremta, entre els vacil·lants i polsosos edificis dels seus volums acumulats en desordre, de peu o tombats, mostrant el llom o els corts, humits, arnats o podrits; aquest llibreter no fa recomptes mai; els mira, els somriu, els hi llança sospirs, els toca i els apila igual que un nen que, fent castells, de naips, els té i gaudeix amb ells.
-Tinc, per descomptat, l’obra que vostè desitja – respon sorneguerament a la majoria de les peticions que li fan; sí, certament tinc això: dos o tres exemplars, però no els venc, els guardo per mi. Mai té un prou llibres bons.
– Ah! No li sembla bé el preu? – diu enrabiat, per poc que algú es permeti una observació sobre la carestia extraordinària d’un llibre que es digna vendre – Bah! No m’interessa trobar comprador. Molt bé, no se l’emportarà si no paga el doble. Vaig tenir la condescendència de cedir-li a vostè un autor que tinc en gran estima; creia que m’ho agrairia, i regateja vostè com en una tenda d’ultramarins! No, no; no em desprenc d’ell per cap preu. Busqui un altre llibreter.

El rei Astiages mana a Harpagò matar el seu net Ciro. Vist a la Wikipedia https://es.wikipedia.org/wiki/Harpago_(general)#/media/File:Jean_Charles_Nicaise_Perrin_-_Cyrus_and_Astyages_-_WGA17209.jpg

Després el botxí us fot al carrer, espiant amb mirada neguitosa per si us emporteu alguna cosa, i després torna a la seva lloriguera i passa revista al seu exèrcit de llibres vells. S’adorm pensant en ells i no es desperta sinó per verificar que els lladres no s’han emportat les seves estimades joies. I no odia menys als aficionats que van per envejar-li i tal vegada a robar- li ( a pes d’or) un in-foli que d’altra banda pot adquirir-se al pes en qualsevol lloc de venda de paper per cremar. Així comencen les seves tortures i temors, no hi ha lleona que defensi millor als seus cadells, ni Harpagó que trobi tant a faltar el seu petit cofre: o menysprea massa els diners o concedeix excessiu valor als llibres. Es podria dir que cada volum que algú aconsegueix arrancar-li, estava adherit a les més sensibles fibres del seu cor.
Aquesta avarícia de llibres no és desinterès de borsa, lluny d’això, el llibreter de vell avar, l’esperit del qual no s’il·lumina amb el gas de les subhastes de l’Hotel Drouot, especula ell sol sobre el valor dels llibres que porta a subhasta in-petto i que puja fins a les exageracions més capritxoses, segons les presumibles necessitats del comprador, segons l’estació, segons l’hora. Un llibre no té cap preu quan aquest bon pastor tanca les seves ovelles a la pleta; un llibre està molt a prop d’abandonar el seu cau quan se li basteix un pont d’or o d’adulacions, perquè aquest avar adora un elogi procedent de boca sàvia. El prudent Enees no va baixar als inferns sense proveir-se abans de pasta de farina i mel per ensopir a Cerbero“.

Lacroix, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 55-57.

 

 

“ Podríamos afirmar, en principio, que una edición de bibliofilia es aquella codiciada y objeto de deseo del bibliófilo. Entonces, tendríamos que dar cabida a un amplio abanico de opciones porque podemos decir, con un margen de error muy pequeño, que cualquier libro puede ser del interés de esta rara avis que se ha venido en llamar bibliófilo: desde ese volumen antiguo salvado de la destrucción, la desidia o el olvido a aquél que contiene la errata del poeta favorito pasando por las primeras ediciones de clásicos, o por los bien o magníficamente encuadernados, o por los dedicados por el autor… las elecciones son de una variedad infinita.

En lo que sí estaremos de acuerdo casi todos es que el sueño de cualquier bibliófilo es tener lo que nadie más posee, el ejemplar raro o, mejor aún, el único. Esto puede ser desde las galeradas de la primera edición de la obra de más o menos renombre que nos hizo vibrar en el momento de su lectura, papeles manuscritos de puño y letra salidos de la mano del autor, un único ejemplar salvado del desastre… y lo que a la imaginación se le ocurra para que un volumen se convierta en único.

Article: “ ¿Qué es una edición de bibliofilia?, de Candela Vizcaíno en el seu vlok. Abril 2011.  (  https://www.candelavizcaino.es/  )

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 589

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 05/09/2019|

-“ En 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carles V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid(1) de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

 

“El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

(1)Antigua mesura francesa de capacidad para árido y líquidos, equivalente a unos 18 hectólitros.

Homilies d’Halberstadt

 

“ (Bibliopolas) “ Esta casta es variadísima, y aunque acarrean grandes males a los aficionados a los libros, es necesaria a la sociedad, al igual de otra, que no nombro, para evitar mayores desgracias; se dividen en categorías, y abundan los de la ínfima, que no conocen el libro más que por las tapas, de los que nada diremos; los hay que pasan de la portada y desean conocer el valor o estimación del volumen que venden, y como lo ignoran suplen con sus malicias la ignorancia; como, por ejemplo, el mirar al comprador a la cara con fijeza para escudriñar con la mirada el interés que el libro pueda despertarle, o el recoger el volumen de manos del aficionado para hacerse cargo de si éste lo retiene y forcejea por no soltarlo, señal  inequívoca de la gran voluntad, o bien, ya recogido por el librero, empezar éste cachazudamente a hojearlo, dejando pasar tiempo y ver si se impacienta el comprador; o como el gastar muchas palabras y razones sin pedir precio; también hay alguno que al preguntarle por determinada obra que, aunque al alcance de su mano, no está visible, dice al cliente que la buscará, y que vuelva al siguiente día o a los dos, y llega el plazo y no lo encontró, por lo que tendrá que volver mañana, y cuantas más veces vuelve tanto más se demuestra el afán y tanta mayor cantidad see le pide… Estos, que se creen listos, suelen ser víctimas de los de la categoría superior, especie de magnates de la librería, que se permiten el lujo de editar catálogos y con ellos subir de precio los libros, pues desde el momento que lo han numerado y encasillado ya no pueden valer menos de dos pesetas, siquiera se trate de un folletillo que por los quioscos se vendió a cincuenta céntimos. La gama del librero de casa abierta es grande, y presenta casi tantas originalidades como son los individuos, todos listos y todos enemigos capitales, no del bolsillo, sino de la cartera del aficionado, con el que generalmente suelen ser la cortesía personificada; los hay que tratan al cliente con finos modales y con habla suave, procurando convencerle de que no exageran precios; otros, campechanamente y con estruendosa voz y casi atropellando las palabras, quieren hacerte creer que es un regalo que te hacen al poner al libro el precio pedido; se encuentran también ariscos, los menos, que, con sequedad, niegan toda rebaja. Pero los terribles son unos pocos que han llegado a la cumbre del saber bibliográfico mercantil, y convertidos en una especie de Júpiter y de Mercurio, amalgamados desde el olimpo de sus tiendas, aderezadas no sólo con esmero sino con singular gusto, emboscados esperan y disparan sus rayos y trabucos contra el infeliz mortal que se arriesga a preguntar por un libro que cuente sólo con la ancianidad de cerca de una centuria y sí, como tan natural, la golosina de ver buenos libros tienta, y aunque sólo de vista quieres satisfacerla mirando volúmenes raros, que amablemente te ponen en las manos, y, anonadado por los precios, sólo asequibles para multimillonarios, ya que son miles de libras y dólares, desilusionado o más bien abatido te hundes en el sillón, y aquello demuestras con tu mustia faz, el coloso de los libros raros que, sacando jugo a los códices de marchito pergamino y a los incunables de lacio papel ha llegado a ser un procer de la librería, te dirige mirada entre triunfal y compasiva y te sales, si bien agradecido a las atenciones del bibliopola que te proporcionó tan buenas vistas, con mal sabor de boca”.

Article de Fco. Martínez y Martínez: ‘Bibliófilos, Bibliómanos, Bibliópolas, Gorrones y Frescos”, en el Boletín de la Real Academia de la Historia de Madrid, tom LXXXVI, Abril-juny, pp. 485-490, l’any 1925.

(  http://www.cervantesvirtual.com/obra/bibliofilos-bibliomanos-bibliopolas-gorrones-y-frescos/  )

 

 

Read Full Post »

“Cien años de soledad”, l’inici dels serials, els fulletons i les telenovel·les.

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 07/08/2019| 2 Comments »

 

A Twitter:

20 de juliol del 2019.

“ Cien años de soledad”, una de les millors novel·les de la història, diuen els que en saben. Fa 3 dies que vaig començar, ja era hora, a llegir-la, vaig per la pàgina 100, surt molta gent ( 31) i molts llocs ( 21), és un embolic, un rotllo. Decideixo seguir perquè és Cien /

años de soledad. Hi ha llibres que vas llegint i vas mirant quantes pàgines falten per acabar el capítol i de vegades, fins i tot, quantes per acabar el llibre. Per a mi això em diu que no estic a gust amb el que llegeixo, que no m’agrada massa i que vull que s’acabi aviat, però /

… segueixo, que no em passi res, aquest llibre té 495 pàgines. Espero que la cosa vagi a millor. Milions de persones així ho han vist i llegit, no sóc tan rar, o sí. De moment sé que uns dels protagonistes es diu José Arcadio Buendía, en 100 pàgines /

surt el seu nom complet 118 vegades, 118. En la coberta de darrere posa. “ El Quijote de nuestro tiempo” ( Pablo Neruda ). I, si, veig que em passarà com amb el Quixote, no em va agradar gens i el vaig trobar repetitiu i fat. Però quan l’acabi ho sabré. ( Si l’acabo)./

23 de juliol del 2019.

Llibre llegit.

Doncs he acabat el llibre i, si féssim un Índex Onomàstic, ocuparia unes 6 pàgines. José Arcadio Buendía, després de les 118 vegades que surt fins a la pàgina 100, torna a sortir 24 vegades fins a la pàgina 173, en la qual mor; i després de mort surt 23 vegades més, en total en surt unes/

165 vegades. Altres protagonistes de la novel·la també surten moltes vegades, alguns tantes com ell, són el coronel Aureliano Buendía, Melquíades, Úrsula, Iguarán, Fernanda, José Arcadio, Arcadio, Aureliano Buendía,…/

Altres potser no tantes, però quasi: Remedios, Meme-Renata, Amaranta, Pilar Ternera, José Arcadio Segundo, Aureliano Segundo, Aureliano, Petra Cotes,..
Per cert d’Aurelianos en surten uns 12, més uns 10 o 12, citats com a fills ( 17 il·legals) del coronel Aureliano Buendía /

dels que no surten els cognoms.
Entre Arcadios i Aurelianos hi ha un batibull impressionant. Hi ha moments en què quasi no saps de quin Aureliano o de quin Arcadio es parla.
Noms llargs no n’hi ha gaires, però 2 destaquen:/

Tranquilina María Miniata i Santa Sofía de la Piedad, i m’adono que el meu nom complet, sense cognom, és Francesc Xavier Tomás Mateo.
Quan anava per la pàgina 245, no sé per què, he recordat les ‘telenovel·les’ i els fulletons i he pensat que aquesta/

novel·la és, possiblement, l’inici de tots ells. 7 dies per llegir una novel·la són molts dies. Les novel·les que m’agraden, de tantes pàgines com aquesta, em duren 2 o 3 dies. Una de les millors paraules del llibre la diu “el sabio catalán” ( llibreter de vell). “Collons” (sic), a la pàgina 476./

Tot això va començar en el Twitter, però volia escriure unes quantes coses més i crec que és millor continuar aquí, potser no ho llegirà ningú o molt poca gent, però tinc ganes de fer-ho, i mentre ho faig gaudeixo.

Hi ha llibres que s’han de llegir, hi ha llibres que s’han de llegir, hi ha llibres que s’han de llegir,… Hi ha llibres que si no els has llegit no ets ningú, diuen alguns.

Hi ha uns quants llibres que ja fa anys que els hauria d’haver llegit, però entre unes coses i altres i que la cua és molt llarga, molt llarga, i els gustos i les prioritats també i etc., etc., no ha estat possible, i per desgràcia no ho serà en aquesta vida.

La setmana passada en vaig empassar el fulletó, precursor de les telenovel·les, “Cien años de soledad”, avui començaré, i que déu ( el que sigui) m’agafi confessat, “En busca del tiempo perdido” del Marcel Proust.

 

El de García Márquez és, diuen els que en saben, una de les millors novel·les de la història, aquest del Proust també, diuen.

26 juliol del 2019. A la biblioteca he trobat una edició de Plaza&Janés, en dos volums, el primer de 1967, de 1612 pàgines en paper bíblia i el segon de 1968 de 1517 pàgines, també en paper bíblia, donats pel pintor Armand Cardona Torrandell, la qual cosa m’anima una mica a llegir-lo

Començaré ara i veuré com va la cosa, a l’inici hi ha un pròleg d’en Mauricio Serrahima, des del full IX al LXVIII ( unes 49 pàgines). Ens explica quasi tota la llarga novel·la, fins i tot ens diu com acaba o quasi. I vull destacar tres frases del pròleg, la primera  a la pàgina XX: “ Queda, así, clara la manera con que la acción de la interminable novela de Proust…”; la segona a la pàgina XLIX: “ Los seres humanos de Proust son seres humanos”; i la tercera a la pàgina LXVII: “… que si la obra de Proust es triste1 y es incompleta, ello obedece a que era incompleta y triste la vida que Proust tenía de la realidad,…”. Bé, us aconsello no llegir el pròleg, és un rotllo de collons i segons com, no anima gaire a llegir el llibre ( amb més de 3000 pàgines).

Bé, estic a la biblioteca i en un recés, perquè el pròleg d’en Serrahima se’l mereix, trobo un altre llibre: “Informe de lectura. Inicis de la Llibreria Calders: llibres, llibreters, llibreries, editors, autors, lectors…”, de la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas, editat per Comanegra, Barcelona, 2017. Són dos llibres en un, els autors expliquen com van posar en marxa la seva llibreria. En quant el vaig agafar de la prestatgeria el vaig començar a llegir, vaig deixar el Proust perquè la Isabel em va enganxar i amb l’Abel m’ha passat igual, i avui, 29 de juliol, l’he acabat, i perquè ha anat la cosa tan ràpida?, doncs perquè normalment els llibres interessants i amens passant volant. A més a més m’ha permès conèixer el Víctor ( per telèfon i ‘twitter’) i saber alguna cosa més de la llibreria, com per exemple que els diumenges obren fins a les 19.30, la principal raó crec que és perquè tenen molt a la vora el Mercat de Sant Antoni i suposo que alguns dels que van al Mercat de Llibres Vells aprofiten el viatge, sobretot si són de fora, i s’acosten a la Calders. Li vaig preguntar si tenien catàleg a la xarxa, em va dir que alguna cosa estaven fent i que més endavant hi hauria alguna cosa. Vaig fer un ‘tuit’ explicant una mica això que he escrit.

Mercat de Sant Antoni

El llibre m’ha semblat molt amè i molt interessant, i, no sóc ningú, però el recomano. Només una cosa no m’ha agradat, i és que l’Abel utilitza una paraula per la coberta dels llibres, ‘portada’, que està en el diccionari, però li tinc mania si s’utilitza per parlar de les cobertes.

I ara he de recuperar el temps no perdut i començo amb el Marcel, ja us ho diré.

29 de juliol. Llegeixo fins a la pàgina 44: aguantant.

30 de juliol, a les 12.53 continuo i a les 13.02 arribo al final del capítol I. Ara començaré el capítol II, normalment els llibres que no he acabat els he deixat a la pàgina 50 (+-)( Ulysses, Senyor dels Anells, 2666, etc.). Amb aquest faré un esforç i, de moment, llegiré fins a la pàgina 100, en té més de 3000 o sigui que no serà res. Bé, segueixo. 13.07

A les 13.45, a la pàgina 64 ho deixo, vaig a preparar-me el dinar. Des de les 13.07 fins a les 13.45: 38 minuts, però entremig he anat a veure la bústia perquè la cartera ha trucat, cap carta, ni de bancs.

A les 17.00 continuo fins les 17.57 i fins la pàgina 76, m’estic adormint. Ja seguiré. Però la cosa no pinta gaire bé. A les 18.08 decideixo seguir i a les 19.00 ho deixo, però a les 19.03 llegeixo fins a la pàgina 94 i són les 19.36 quan paro de llegir, he passat de la pàgina 100, he arribat a la 106, de 3219, a poc a poc.

31 de juliol. 15.38. En tot el dia no he tingut ganes d’agafar el llibre, ara continuaré llegint, però a les 16.50, sembla que no és una bona hora per llegir, m’agafa son. A la pàgina 132 ho deixo. També he llegit 2 pàgines, les 963-964, on comença “ El mundo de los Guermantes”, per veure per on anirà la cosa i no em diu res. No tinc ganes de continuar amb aquest llibre, demà aniré a la muntanya un parell de dies, potser m’animaré.

1 d’agost: no he llegit res del Proust ni he tingut ganes de fer-ho. He anat cap a l’interior, 3 hores amb el cotxe. A la tarda tampoc. He tingut un parell de moments de dubte, però no.

2 d’agost ( divendres): de moment res de res. A la tarda crec que tampoc perquè tornaré a casa i no sé a quina hora arribaré.

3 d’agost:-.
4 d’agost:-.
5 d’agost: tot el dia a la platja amb el llibre al costat, ni tocar-lo. Sense ganes de llegir.

Quan un llibre t’agrada, gaudeixes, imagines, penses,… et fa passar, com a mínim, una bona estona. Si el tens al costat i no tens gens de ganes de saber com continua, què passa ( si és que passa alguna cosa), és que el llibre no val ( per a mi) la pena seguir llegint-lo; per molt famós i amb molt bones crítiques des de fa anys, de tota la vida, de gent que en sap d’aquestes coses. El llibre és, diuen els que en saben, una gran obra de la literatura universal, sí, pot ser, però a mi no m’agrada, no em fa sentir res, no em sap greu parar de llegir per fer una altra cosa, no em passa com amb altres llibres que desitjo acabar com més aviat millor el que estigui fent per poder continuar llegint.

El “En busca del tiempo perdido” que estic llegint no m’agrada gens, no em diu res, no em fa imaginar ni sentir res, llegeixo esperant que passi alguna cosa, esperant llegir el que sigui que em faci continuar, però no hi ha manera, em sembla ( a mi) un rotllo de collons.

O sigui que no llegeixo més, procuraré llegir un altre llibre que no em faci perdre el temps com aquest.

Ja m’ha passat amb alguns llibres molt famosos, molts bons ( diuen), immillorables, obres impressionants i úniques. Amb altres llibres no tant famosos i amb llibres gens famosos he gaudit molt, i que duri¡

A la pàgina 132 ho he deixat i potser en pàgines posteriors, la 300, la 600, la 1000, la 2000, la 3000, la cosa és diferent, s’anima, es fa més agradable i potser trobaria el que li han trobat els entesos, però hi ha molts llibres per llegir i com deia, ja he perdut prou temps amb aquest “gran” llibre, “En busca del tiempo perdido”.

Potser d’aquí uns anys ho torni a provar, però és difícil. Demà tornaré els dos toms a la biblioteca.

Abans de posar-ho en el vlok he llegit unes quantes crítiques, quasi totes bones, alguns han tardat anys a llegir l’obra completa, altres no tant, molts han llegit parts de l’obra, però quasi tothom ( dels que he llegit) diu que s’ha de prendre amb calma i que llegir-la costa molt, però que al final val la pena, és possible; un exemple, a Casa del Libro diuen: “Novela autobiográfica, basada en la idea bergsoniana de la persistencia del pasado en el fondo de la memoria subconsciente”.

Com deia, potser en una altra vida valdrà la pena, però en aquesta la cua és molt llarga i de llibres bons (  que segur que m’agradaran), sortosament, segur que n’hi ha uns quants.

1.- La paraula “triste” i derivades surt unes 17 vegades en 132 pàgines.

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »