“A part de vehicles de comunicació, cultura i entreteniment, alguns llibres superen la finalitat de la seva lectura i esdevenen, per molt variades raons, en objectes amb apassionats seguidors i admiradors: els bibliòfils, o amants dels llibres. Independentment de l’acte de la lectura, un llibre pot proporcionar noves i diverses satisfaccions, com pot ser contemplar una enquadernació artística, l’exquisidesa de la il·lustració, el que contingui un text o dedicatòria original de l’autor o d’un altre artista relacionat amb el llibre, una edició limitada numerada i irrepetible (com poden ser els facsímils d’incunables o obres clàssiques), imprès amb paper fabricat a l’antiga i amb reproduccions xilogràfiques, una edició príncep de difícil localització, potser un incunable mateix.
L’afició a col·leccionar (del llatí Collectio, recol·lecció, reunió) llibres d’especial valor ha estat sempre en mans de persones amb notables recursos o, sobretot, lligada a llibreters i gent relacionada amb el comerç del llibre, ja que són els que tenen més oportunitats de descobrir, apreciar, conèixer i seleccionar les obres. Els llibreters, per exemple, ja en segles passats, adquirien les biblioteques completes d’escriptors, erudits, col·leccionistes o herències amb la intenció d’assegurar-se les obres de valor i rebutjar o revendre la resta. Són llibres que han estat ocults molt de temps, que es restauren si cal i que veuen la llum algun dia en les subhastes a les llibreries especialitzades.
També hi ha bibliòfils de menor poder adquisitiu i que centren la seva passió en obres aparentment menors, però que en formar col·lecció augmenten el seu valor i afició. És el cas de les especialitzacions: reunir un nombre considerable d’edicions d’un títol concret, d’un autor determinat, d’un il·lustrador, d’una tendència, d’un any, d’un idioma, d’una sèrie completa (novel·les de l’oest, negra, ciència-ficció, còmic), d’una temàtica (tauromàquia, gastronomia, eròtica, medicina, arquitectura, etc.), o fins i tot d’un format, d’un tipus d’enquadernació, del material emprat …
El bibliòfil que pot invertir menys té l’oportunitat de gaudir recorrent a diverses fonts, sempre atent a les petites (o grans) oportunitats que el mercat, el moment o la sort li puguin oferir. La satisfacció, en bibliofília, és molt personal. Sovint, la petita frustració per no poder obtenir una peça determinada ve compensada pel fet de seguir buscant i afegint altres elements que potser no perseguíem, però que encaixen en la nostra col·lecció.
Per al bibliòfil, el llibre ideal per la seva col·lecció ha de tenir interès literari, ser bell i ser únic (o, almenys, que hi hagi molt pocs exemplars com aquest) o formar un conjunt que per si mateix constitueixi una singularitat”.
Extret de la Part I, cap. 06, p.245, del llibre: “El libro y la edición” , Lluís Borràs Perelló, Ediciones Trea, Gijón, 2015.
“Maese Nicolás leyó pronto las intenciones de aquellos que se consideraban garantes. Supo anticipar que el recelo a toda diferente propuesta exponía a la desaparición escrituras nacidas por afán de conocer o deseo de expresión, por urgencia de crítica o vocación de soñadores. No tardó en condenarse la lectura de libros considerados inconvenientes por decisión unánime del Santo Oficio. El libro condenado carecía ya de valor. Su existencia no hallaba razón y sin ésta se justificaba destruirlo.
En el acoso al oficio, algunas ciudades obligaron a sus maestros fabricantes de libros a vestir con ropas identificables, para que se conociera por dónde y con quién despachaban, y en otras se impidió cerrar la puerta de la industria de escritura en tanto se trajinara en ella, con lo que un registro inoportuno no daría tiempo a ocultar las hojas tendidas en la prensa. Las bibliotecas padecieron registros frecuentes y en los pasos de frontera se examinó el caràcter de la obra que portaban los viajeros. El empeño por ceñir la escritura y la lectura a los motivos tolerados fue tal, que no tardó en aparecer la idea de listar los libros en índices de títulos prohibidos. Sólo las obras consentidas ganaban licencia para hacerse públicas. Con la vigilancia sobre los fabricantes de libros se evitaba que estos quebrantaran la ley y que de sus prensas salieran obras inconvenientes en grande número”.
La Letra de Plomo: Décimo Diálogo y Final, pp. 316-317. ( autor anònim). Editat per Lavandera Blanca Editores, Madrid, 2004.
Biblioaprenent 