Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Frases sobre Bibliofília 640

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Oficis del llibre, Tipografia, tagged , , , on 20/08/2020|

 

“Un llibre pot arribar a ser una obra d’art i per aconseguir obres d’art no hi ha fórmules que valguin. Amb tots els elements estudiats es pot fer un llibre bell o es pot fallar. L’excel·lència de les parts no condueix forçosament a la perfecció del tot. Els elements que formen un llibre han de ser manejats per un artista que tingui una idea de conjunt. Això no vol dir que l’il·lustrador tingui forçosament de treballar al dictat, però sí que ha d’obeir a unes directrius encaminades a l’harmonia total. El caràcter i la personalitat d’un llibre són les característiques més difícils d’aconseguir i no es poden deixar a l’atzar. Si cada llibre és diferent pel que fa al text que conté, la materialitat del mateix ha de tenir així mateix unes peculiaritats pròpies. No abonem l’originalitat com a sistema o com a meta, sinó com a resultant lògica de les coses.

Un llibre d’alta bibliofília no solament és un text, unes il·lustracions, o un magnífic paper, sinó tots aquests elements alhora, i una cosa única i alhora diferent.

Marca tipogràfica de Ludwig Elzevir ( Leiden, 1595).

 

Davant d’aquestes consideracions hem assistit a l’imperi d’altres molt diferents i que sovint han estat les següents:

1ª Un llibre de bibliòfil ha de ser un llibre car.

2ª Ha de ser de tiratge limitat.

3a Ha d’estar il·lustrat.

4a Ha d’estar imprès sobre paper de fil.

…/…

Per a més d’un esperit simplista, la sola possessió d’una d’aquestes característiques ja justifica el qualificatiu de llibre per bibliòfil.

Efectivament, un llibre per a bibliòfil pot resultar car, perquè les coses ben fetes necessiten temps per fer-les i el temps s’ha de pagar, com igualment és costós el paper bo i cal pagar també l’il·lustrador. Però no sempre els llibres més cars són els millors i amb elements senzills es poden fer grans coses. L’harmonia i l’equilibri, la direcció encertada no tenen res a veure amb les despeses materials. Edicions atapeïdes amb il·lustracions i coloraines poden ser un desastre.

Un llibre pot ser bell amb poques il·lustracions i fins i tot sense cap, cal veure pàgines impreses pels grans artistes impressors – hem dit grans artistes impressors, no grans impressors -, per comprendre tota la bellesa que pot resultar del simple joc de les lletres negres sobre el paper. Bodoni, els Elzevir, Ibarra, ens han llegat pàgines de suprema harmonia, concebudes amb un esperit gairebé podríem dir arquitectònic. La il·lustració és bona i desitjable com a element de riquesa i quan està en funció de la tipografia..

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 174-175.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ –Y a ese Gustavo Gili, editor, a quien no tengo el gusto de conocer ni en sueños; le ha cogido muy en serio; porque, además de esta Semana Santa, anuncia, bajo el signo de “La Cometa”, otras varias obras de bibliofilia lujosa – El sombrero de tres picos, con aguafuertes de Javier Nogués; El alcalde de Zalamea, con litografías de José de Togores; La vida es sueño, con hojas de Enrique Ricart; las Elegías, de Eduardo Marquina, con puntas secas debidas a una dama artista, Laura Albéniz de Moya, hija del gran compositor-; una serie de libros, en fin, en los cuales el editor va a perder todo el dinero que le cuesten.

El Alcalde de Zalamea

 

-¿ Cree usted? Le advierto que ese hombre lleva ya empleada en libros – en ejemplares comprados para su biblioteca particular – una verdadera fortuna.

-¡Qué barbaridad! De tanto tratar en libros habrá acabado como don Quijote, por ser víctima de ellos.

– Hay que reconocer, en todo caso, que si esto es locura, es la más noble locura para un editor.

– Y ahora quiere contagiar a los menos lectores ¿ no es eso?

– Por ahí anda, realmente. Se le ha metido en la cabeza que lo que se hace en los países más cultos de Europa, y especialmente en Francia, no hay razón ninguna para que no se haga aquí.

– Mucha ambición es esa.

– Ciertamente. ¡Cualquiera se pone a fabricar y vender libros-joyas, en un país en donde los primeros escritores no tiran ni venden más de dos mil ejemplares baratos, de los de a cinco pesetas!… Vamos a ver; usted misma, ¡qué regalo prefiere? ¿ El Renard de antaño o el libro de hogaño?

– El libro me gusta muchísimo, pero la piel…

– Sea usted sincera.

– Pues la piel, no sé; cuando menos podrá durarme varias temporadas.

-¿ Nada más?

– ¿ Y le parece poco?

– Pues cuando del Renard no le quede a usted ni un vago ni apolillado recuerdo, ese ejemplar de Semana Santa, imperecedero como el mármol y el bronce, habrá alcanzado por su íntima y misteriosa virtud, sin moverse de la vitrina o la biblioteca donde usted lo guarde, por lo menos el triple del valor que ahora tiene.

 

-¿ Es posible?

– Seguro. Tal es la peregrina y mágica vitalidad del libro-joya. No basta el dinero para saber apreciar el verdadero talismán, y distinguir el libro que es una obra de arte, o una obra rara, del que sólo refleja un esnobismo pasajero. Es necesario, además, tener el gusto y la inteligencia de la bibliofilia. Pero, con ellos, no hay valor en el mundo – ni petróleos, ni minas de carbón, ni fuerzas eléctricas, ni algodones, ni azúcares – que haya alcanzado, en los últimos veinte años, un alza comparable a la obtenida por algunos libros que al salir a la luz sólo llamaron la atención de “cuatro locos” y de “cuatro gatos”

– ¿ Y cómo habríamos podido ser uno de ellos?

– Usted y yo, querida amiga, habríamos podido comprar, por ejemplo, no hace muchos años, un ejemplar de Las florecillas de San Francisco, ilustradas por Mauricio Denis. Habríamos pagado por ellas, en el peor de los casos, unos 400 francos. Y a estas horas, siempre que nos diese la gana, podríamos venderlas por 20.000. Dígame si usted, su marido o alguna de sus amistades posee un capital, una finca o un valor cualquiera que pueda compararse con ese libro fabuloso.

– Pero, entonces, eso de la bibliofilia, y de las aficiones de lujo, y de los ejemplares únicos, no es ninguna monserga sólo para visionarios.

– Qué va a ser! El día que penetre en España e Hispanoamérica esa especie de intoxicación culta – y no tardará en penetrar – , vamos a tener aquí las sociedades de bibliófilos y de bibliófilas, y los clubs de coleccionistas, y los boletines, y los cambios, y las compraventas, y los anticuarios, y los agentes, y los expertos, y hasta los falsificadores, como ocurre ya en otras partes.

– Entonces los Reyes Magos…

– ¡Ya saben, ya, donde tienen la mano!

– Pero entonces, también, ese editor – ¡y que Dios me perdone! – no debe ser tan loco como yo creía, ni muchísimo menos.

– La locura de la gente que domina su oficio, mi querida amiga, hay que examinarla, antes de diagnosticarla, por lo menos dos veces.

Article: “El libro-joya” de Gaziel, a La Vanguardia de 8 de gener de 1932, p. 5.

Florecillas de San Francisco de Asís, il·lustrador Maurice Denis.( A Pinterest).

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 639

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, Old books, tagged , , , , , on 09/08/2020|

“En una edició de bibliòfil només són acceptables les tècniques nobles de reproducció: xilografia, talla dolça i potser la litografia. Pel que fa a aquesta, encara que és opinable la seva consideració com a gravat – i la nostra és contrària -, és en canvi indiscutible que és obra directa de l’artista i acceptable en bibliofília. Les consideracions sobre la seva harmonia amb la lletra impresa són les úniques que poden fer-la acceptar o rebutjar en cada cas.

Aquesta exclusió de les tècniques mecàniques de reproducció no és un caprici dels editors ni un afany gratuït d’encarir els llibres. Les il·lustracions les ha de fer la mà de l’artista, no la màquina. Entre el resultat del sistema més perfecte de reproducció i l’obra original hi ha sempre una distància enorme. És la distància que va del que és viu al mort. El traç directe de l’artista queda desvirtuat en passar per la màquina. Serà un cadàver molt ben conservat, perfectament embalsamat, però fatal i irremissiblement mort”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.171-172.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“ -¿Qué le han traído a usted los Reyes Magos, querido Gaziel?.

– Nada, señora. Hace ya mucho tiempo que no se acuerdan de mi.

– ¿ Será por sus muchos pecados?

– Por el peor de todos, que es tener más años de los necesarios.

– No lo crea  usted, porque a mi todavía me han dejado algo en el zapato.

– Las damas, mi querida amiga, no tienen edad, y sus zapatos, cuando son hermosas, fácilmente se confunden con una babucha de muñeca.

– ¡ Qué galante es usted!

– Más lo han sido los Magos. Pero. ¿ puede saberse ya qué le trajeron? ¿Joyas, encajes, perfumes, brocados…?

– Nada de eso. Se trata de algo nuevo, excepcional, que a usted seguramente le gustará más que a mí misma. ¿ No lo adivina ya?.

– No, francamente.

-¡ Un libro, hombre de Dios! Los Reyes Magos me han traído un libro.

– ¡Cómo !

– ¿ Ve usted? Ya sabía yo que iba usted a poner unos ojos como dos candiles.

– En efecto: ¡ es tan raro, en España, no que los Reyes se muestren galantes con las damas, sino que sus ofrendas sean espirituales! … Y dígame: ¿ qué libro es ese?

– Una preciosidad. Dicen que hasta ahora no se había visto, en este ramo de la bibliofilia, cosa igual entre nosotros. Va encerrado en un estuche de seda. Más que un libro, parece una joya.

– ¿ Y, cómo se llama ese libro-joya?

– Semana Santa, por Gabriel Miró. Es una edición, soberbia y exquisita, de una de las obras más características del gran prosista levantino. ¡si viera usted las láminas que lleva grabadas al boj! ¡ Y qué papel. Qué márgenes, qué tipografía!… Pero, ¿ qué le pasa a usted? Vuelve la cabeza. ¡ Acaso no le gusta esa obra?… ¡Mírela, por Dios! Aquí está el estuche. Esta es la portada.

-¿ La ha leído usted?

– ¡Por lo menos diez veces! Primero el nombre del autor, arriba. Luego las grandes titulares. Ornamentación profusa. Y más abajo, una línea secundaria que dice… ¡ Es posible?… Dice: Nota preliminar por Gaziel. ¡Ah! ¿ Con que usted anda metido en este asunto de mis Reyes Magos?

-¿ Yo? ‘De ninguna manera! A mi el editor de esa obra me pidió, hace mucho tiempo, que le escribiese cuatro palabras iniciales. Y nada más.

-¿ Le conoce usted, entonces?

-¿ A quién va a conocer un pobre escritor, si no es a todos sus presuntos cómplices?

-Dígame, pues, en confianza; este de quien hablamos, ¿ no está un poco chiflado?

-¡Caramba! ¿ Por qué lo dice usted?

-¿ Sabe usted cuánto vale este ejemplar de Semana Santa?

-No sé, y usted tampoco debería saberlo.

-¿ Por qué?

-Porque, según acaba de decirme, es un regalo que le han hecho a usted los Reyes Magos, y esos señores acostumbran a borrar los precios y escamotear las facturas.

-Es verdad; pero mi marido tiene mucha confianza con los criados de los Magos, y lo que ellos le contaron yo he querido saberlo, para cerciorarme de que el regalo de este año no desmerecía del magnífico Renard que me trajeron el año pasado. Y, ¡pásmese usted! El libro vale casi tanto como la piel de zorro; seiscientas pesetas. Honradamente: ¿ usted cree que se venderán tres? Por algo le decía yo a usted que el editor está chiflado.

-Tal vez; los hombres de negocios tienen también sus chifladuras, como los poetas.

Article: “El libro-joya” de Gaziel a La Vanguardia, 8 de gener de 1932, p. 5.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 638

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , , on 03/08/2020|

“Il·lustració.- No tots els artistes tenen les qualitats necessàries per a ser il·lustradors. Un bon artista, fins i tot un bon gravador, pot resultar un pèssim il·lustrador. Per ser-ho amb èxit es necessita fantasia i inventiva, sentit de la composició i generalment una virtut que no té cap relació amb el resultat qualitatiu de l’obra en si: saber dibuixar de memòria.

Hi ha grans artistes que necessiten el model, ni que sigui com a referència o punt de partida. Aquests artistes difícilment podran il·lustrar llibres d’acció amb temes de moviment o de composicions complicades. A més – i també, amb independència del valor absolut de la seva obra -, l’il·lustrador no pot oblidar que el seu treball serà contemplat a la mateixa distància que el text. Aquesta és una lliçó que devem a l’artista del llibre H. Alsina, gran coneixedor del gènere i que no oblidarem fàcilment. Moltes il·lustracions hem vist que farien un bon paper emmarcades i penjades en una paret, però que salten, s’escapen de les pàgines del llibre. L’artista ha fallat, però ha fallat encara més l’editor o el director de l’edició que les va acceptar.

D’altra banda, no tots els artistes són igualment aptes per a la interpretació de tots els textos. Cal buscar un paral·lel entre la sensibilitat de l’escriptor i la de l’il·lustrador; ha d’existir una absoluta compenetració espiritual entre tots dos”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla, Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 170-171.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“La bibliofilia – dicen los organizadores – nació con el libro, manuscrito o impreso. El descubrimiento de la imprenta, el desarrollo de la encuadernación o ‘las influencias venidas de Italia’, producirán un florecimiento de bibliófilos, entre los cuales hay un personaje, Jean Grolier, quien seleccionaba ediciones raras, que hacía estampillar con su divisa.

Escut d’armes de Jacques de Thou

En la presentación de la Feria, un librero recordó que ‘ afinales del siglo XVI los grandes parlamentarios y estadistas desplazaron a los financieros. Gentes como Jacques de Thou o el canciller Seguier hacen encuadernar sus libros con las armas del respectivo escudo, Mazarín logra que su biblioteca sea tan importante como su colección de arte: Colbert reúne más de quince mil manuscritos y en el siglo XVIII, el virus de la bibliofilia prende en las mujeres, como lo demostraría la biblioteca de la marquesa de Pompadour.

Madame Pompadour

Según los organizadores del encuentro, ‘hoy los bibliófilos son legión’ ( aseguran que Barcelona es una de sus más brillantes capitales) y ‘ ya no se les recluta exclusivamente entre las profesiones ‘intelectuales’ o ‘universitarias’. Además de los hombres de negocios hay, incluso, miembros de profesiones poco afortunadas, que invierten en el libro o el manuscrito, a partir de una pasión previa.

Los mismos organizadores creen que ‘la tendencia a la especialización se afirma cada vez más’. Y que ‘hay un léxico del libro antiguo que vale la pena divulgar’. Así, ‘la palabra incunable designa un libro impreso antes del mil quinientos’ (sic), mientras que, ‘para los puristas, libro antiguo es aquel fechado entre 1500 y 1800’. La edición del 1800 ‘corresponde a los románticos’ y ‘libros modernos’ son ‘los nacidos con la Era Industrial’ y, de hecho, los libros de pintores.

También enseñan que ‘uno de los primeros catálogos de librero es el de Aldo Manuzio, célebre imprentero veneciano que publica en 1498 su primera lista de ediciones con precios’. La palabra’curiosa’ define, entre bibliófilos, la literatura ‘ligera, licenciosa o erótica’. Y el nombre ‘edición original’ es del siglo XVIII, cuando florecían las falsificaciones holandesas. Antes, se hablaba de ‘edición prínceps’, tradicionalmente la primera publicación de una obra en librería, con el consentimiento del autor. Pero la publicación en los periódicos ( el folletón habitual del siglo XIX) no interesa a los bibliófilos, salvo en casos muy particulares como el de ‘madame Bovary’.

Estos libreros maníacos enseñan que ‘en el siglo XV una tirada media era de 450 ejemplares, en el XVI de cerca de 900; en el XVII y XVIII hay un techo, los dos mil ejemplares; en el XIX el libro accede a la Era Industrial ( más de 2.500 ejemplares) y hoy, una tirada puede oscilar entre 3.000 y 20.000 ejemplares. En fin, al cabo del siglo XIX los ‘amateurs’ impulsaron las tiradas limitadas, en buen papel.

Article: “La bibliofilia, un virus benigno y cultural”, Óscar Caballero, a La Vanguardia de 25 de juny de 1989.

 

Read Full Post »

Bibliodiccionari LXXXV

Posted in Bibliodiccionari, Bibliografia, Oficis del llibre, Paraules, tagged on 23/07/2020|

 

Biblio-anglo: butlletí de la Biblioteca del Colegio Campestre Anglo-Hispano, a Cali (Colombia).

 

BiblioAutor: una nova biblioteca virtual per a autors.

 

Biblio-documentación: servei ofert al públic mitjançant la web. Carregament de material bibliogràfic per el repositori institucional Colibrí i enviament de tesis, articles, etc, escribint a: biblio-documentacion@fing.edu.uy https://www.fing.edu.uy/biblioteca/

 

Bibliófago: llibre Bibliófago y otros cómics sobre escritores, de Juan Luis Iglesias i Sergio Martín, Ed. Bibliófago Cómics, Madrid, 2019. https://bibliofagocomics.es/

 

Bibliofinanzas: ‘podcast’ d’Helber Hernando Daza. Per aprendre el que diu la Bíblia respecta a finances.

 

Bibliofundes: fundes per a Llibres, ‘Kindles’ i Cel·lulars. En el vlok Bibliofilia Store.

 

Biblio-futbol: a la Biblioteca Departamental Jorge Barcés Barrero ( Valle del Cauca- Colombia), van oferir un servei per a veure el Mundial de Sudàfrica, amb jocs, xerrades i endevinalles sobre el món del futbol.

 

Biblioghetto:moviment organitzat per l’escriptor Gustavo Andrés Gutiérrez fa deu anys per, entre altres coses, ensenyar a llegir i a escriure als nens i joves de Petecuy (Cali –  Colombia).

 

BiblioIDEAS: butlletí publicat pel Sistema de Bibliotecas de la Corporación Universitaria de Colombia ( IDEAS), que busca enfortir els processos formatius de la comunitat acadèmica i investigadora.

 

Biblioinfantil: activitats organitzades per  la Biblioteca Municipal de Lloret de Mar.

 

Biblio/Infografia: la infografia és el document que combina imatges i textos molt sintetitzats per a transmitir informació de forma visual. A la Biblioteques, en alguns llocs , utilitzen aquesta paraula unida a Biblio. http://formacion.intef.es/pluginfile.php/153290/mod_imscp/content/4/infografas.html , i a https://www.youtube.com/watch?v=Z2BnERGyFC0   , ensenyen com fer una biblio/infografia segons el format APA.

 

Biblio-información:atenció virtual, consulta al bibliotecòleg, cerca d’informació, accés a tutorials per a facilitar l’ús de les col·leccions de llibres i textos electrònics de Timbó-Foco, Timbó-Biblo, escribint a biblio-informacion@fing.edu.uy

 

Biblio-Kiosko: des de l’ajuntament de Huércal de Almería organitzen en el Centro Guadalinfo , un Biblio-Kiosco, per fer més suportable el confinament pel Covid-19.

 

BiblioMarketing: organització dedicada a la provisió de mobiliari, subministraments, recursos educatius i tecnològics per a entitats educatives. Són a Santo Domingo ( República Dominicana).

 

BiblioMedia: accés en línia a més de 1000 publicacions mexicanes i de Latinoamérica. Organitzat per la Biblioteca Dr. Rubén Bonifaz Nuño del Instituto de Investigaciones Filológicas.

 

Biblionáutica: és un programa de la Fundación SM amb l’objectiu de visibilitzar, secundar i dinamitzar la biblioteca escolar com a eina privilegiada per el foment de la lectura. En castellà i portuguès en diversos països : Argentina, Brasil, Chile, Colombia, Ecuador, España, México, Perú, Puerto Rico i República Dominicana.

 

Biblio-Obscura: tendes a Amazon i a Biblio.com que intenten trobar i vendre títols obscurs i fora d’impressió. També discs. Són a: 55609 Navajo Trail Yucca Valley, CA 92284 USA.

 

Biblioporrak: és una Guia de Lectura editada des de fa 25 anys, feta amb la col·laboració de les Biblioteques d’Aramaio, Arrasate, Bergara, Eskoriatza, Legazpi i Oñate ( País Basc).

 

Bibliorreto: concurs organitzat per BibliotecasHuesca, els participants han d’enviar una foto o un dibuix del llibre que estan llegint, que seran publicats en el vlok Pajaritas de papel.

 

Biblio-TEC: nom que donen al servei d’informació en el Sistema de Bibliotecas del TEC ( Tecnológico de Costa Rica).

 

Bibliotilli: vlok de la Biblioteca del CEIP Padre Manjón – Huétor Tájar (Granada).

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 636

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 18/07/2020| 1 Comment »

Gravat calcogràfic de Goya. Estampa 3 de Los desastres de la guerra.

“Valor literari del text.- Fer una edició de luxe amb un text mediocre equival a muntar un còdol en metalls preciosos. És elemental que la pedra estigui d’acord amb la muntura. El contrari s’assembla a una estafa o almenys és una impropietat. Aquesta premissa que sembla òbvia, quantes vegades l’hem vist oblidada! Fins i tot ho ha estat per la nostra bibliofília més organitzada, oficial i presumida. Amb l’esquer d’una venda segura i bons beneficis, hem vist edicions de luxe d’obres primeres, donant al qualificatiu el seu sentit més pejoratiu. Aprenents d’escriptor han servit els seus balbucejos amb vestidura règia. D’altra banda, autors pretèrits justament oblidats i prou jutjats s’han presentat amb honors que no mereixien. En fi, raonar més aquest extrem seria ociós”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp.169.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Sant Jeroni escrivint, Caravaggio ( 1605-6)

“¿Se ha preguntado Usted en qué consiste un libro de bibliófilo? Si lo ha hecho se habrá dado cuenta que no es una pregunta de fácil respuesta. ¿ Qué características debe poseer determinado volumen merecedor de ese título que se le rehusa a otros? Numerosas razones pueden hacer que un libro sea particularmente destacado, buscado y apreciado; esas razones fluctúan y van desde el estricto interés por su contenido, la calidad de su tipografía, la belleza de su encuadernación, su cubierta, sus ilustraciones o la singularidad de éstas, hasta su valor en el mercado o el hecho de que haya pertenecido a un personaje famoso, entre otras.

Lo que hace que nos preguntemos enseguida qué es un bibliófilo. Estos ‘buscadores de libros raros y preciosos’ constituyen una vasta familia cuyos integrantes poseen cada cual motivaciones y gustos propios, al punto que podemos entender como bibliófilo al investigador o al erudito que indagan a través de memorias o de obras históricas de o sobre una época determinada; aquel que ama su provincia o si ciudad y reúne toda clase de publicaciones alusivas, catálogos, estudios, monografías, al tiempo que lleva a cabo una relación sobre ellas; al apasionado por la literatura que colecciona las diferentes ediciones de sus autores preferidos, en busca de las menores modificaciones de texto entre una edición y otra; al amante de la pintura – incluso si apenas lee – que atesora los libros ilustrados por sus pintores favoritos o toda monografía sobre éstos; aquel que pasa largas horas en la contemplación de las obras expuestas por las grandes bibliotecas; aquel que ya sea por su profesión o por mero placer, realiza esmeradas encuadernaciones. Entonces, nos preguntaremos aún, el simple pero fervoroso lector que se encuentra lejos de las grandes ediciones y no es poseedor sino de modestos volúmenes a los que ama de manera entrañable, ¿ podrá pertenecer él también a la familia de los bibliófilos? Naturalmente que sí, y en su caso, su amor por el libro como cosa y como símbolo, su conocimiento y gusto le serán por excelencia la carta de naturalización requerida para ingresar a ese universo fascinante como pocos”.

Article: “De la bibliofilia.Juan Carvajal” de Rodrigo Ortega, a Artesdellibro.

Digitalitzat a: http://www.artesdellibro.mx/de-la-bibliofilia-juan-carvaja.php

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 635

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 13/07/2020|

“La manca d’una crítica responsable, documentada i especialitzada ha contribuït per la seva part al fracàs de la nostra moderna bibliofília. És clar que la crítica d’art es pot enfocar de dues maneres diferents: com una lírica descripció de l’objecte que es jutja, capaç de fer arribar al lector una emoció semblant a la del contemplador directe, i en aquest sentit aclarir-li les idees partint del supòsit que el crític sigui el contemplador més sagaç; o també es pot enfocar comparant l’objecte que s’analitza a un patró ideal i perfecte. L’excel·lència de l’obra d’art dependrà de l’exactitud amb que coincideixi amb el patró ideal. Les coses de l’esperit no es produeixen mai d’una manera tan rotunda com per reduir-les a fórmules. De tota manera, en el cas concret de les edicions de bibliòfil és innegable que necessitem tenir una clara idea dels valors que ha de posseir un llibre per jutjar fins a quin punt han estat aconseguits. La desorientació que lamentem deriva del fet que la crítica s’ha exercit – si s’ha exercit – per gents sense la preparació deguda. No cal subratllar que sempre que s’ataca una cosa es tenen en compte les excepcions. Si podem dubtar del judici sobre una obra d’art plàstic emès per un crític musical, tenim dret a desconfiar de la crítica de llibres exercida per un crític d’art. És clar que, en tots els casos, els coneixements per parlar d’una o altra cosa no són incompatibles ni de bon tros. L’únic que cal és posseir-los en realitat.

Esquematitzant, es pot afirmar que un bon llibre serà el resultat de les condicions següents, cadascuna de les quals estudiarem després

1a Valor literari del text.

2a Perfecció de la part tipogràfica.

3a Encert en les il·lustracions -si n’hi ha – en la seva doble relació, espiritual amb el text i material amb la tipografia.

4ª Resultat aconseguit amb aquests elements en el seu aspecte final d’harmonia, personalitat i caràcter.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 167-168.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Nada debe olvidarse. El rústico cuero o la fina piel de la encuadernación idealizada, siempre arte y pensamiento unidos, sin solución de continuidad, han sido simultáneamente exaltados y víctimas, a un mismo tiempo, de la persecución y de las llamas.

El arte de la encuadernación ha seguido en línea recta su destino bajo la sombra augusta del libro medieval. Desde la época del Renacimiento hasta nuestros días no se ha borrado su presencia suntuaria.

Los fabricantes de curtidos le han sido fieles. Herramientas y artefactos rudimentarios han sido sus pertrechos tradicionales. El martillo del batehoja indispensable. El aliento de los artífices su mayor eficacidad.

Al exaltar hiperbólicamente las excelencias de la encuadernación en el aspecto histórico, observamos, sin embargo, que algo ha pasado sin la debida consideración o ha sido muy vagamente aludido, siendo este ‘algo’ el quid que ha consentido la realización de dorados acordes estéticos de resonancia universal que edifican y fusionan el arte y la ciencia”.

 

“La bibliofilia, la encuadernación y el grabador de pequeños hierros”. D’Emilio Brugalla, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona; Tercera época, núm. 784; Vol. XLIII, núm. 10; pp.6-7.

 

Read Full Post »

Teníem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, ara no.

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , , , on 07/07/2020|

Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.Poble Espanyol.

Teníem un  Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, ara no.

            Museu que fa anys teníem a Barcelona, teníem, perquè ara ningú en sap res del mateix, sembla que va anar a parar al Palau de Pedralbes i va compartir lloc amb altres peces museístiques en el que es deia Museu de les Arts Decoratives, inaugurat l’any 1932.

Moltes o totes o unes quantes peces van passar al Museu Zara-Mango, també conegut com “ La Grapadora”.

Però de totes les peces dedicades al món del llibre i les arts gràfiques només en tenen a la vista del públic una quants cartells i quatre capses, molts d’ells grans dissenys, però la resta dels milers de peces de l’antic Museu de les Arts Gràfiques no es veuen per enlloc.

I com a mostra, del llibre on en Ricard Giralt Miracle i na Pilar Vélez parlen del món de les arts gràfiques surten moltes de les coses que el Museu tenia i guardava, milers, algunes molt importants, i una mica d’història d’un lloc que molts trobem a faltar.

La (mal)dita Ciutat de la Literatura per l’UNESCO es mereix alguna cosa més, que representi realment el que Barcelona i Catalunya van significar i signifiquen  en el món editorial.

Què hi havia? On és ara?

Del Diàleg he extret unes quantes línies on es veu molt clar el que hi havia, el que ara no veiem per enlloc, el que tenen guardat ( o no), el que s’ha perdut?, etc. El que voldríem veure, usar i aprendre, com feien abans en l’antic Museu de les Arts Gràfiques.

 Són aquestes:

Ricard Giralt Miracle 1(RGM): “Eren gravats que procedien del museu, i d’altres reproduïts de la col·lecció de Dau al Set que vas dir-me que en Tharrats us n’havia fet regal”.

Pilar Vélez2 (PV):” Sí, en Tharrats n’havia fet donació, fa vint anys. No solament va donar la màquina, la Boston en que es va estampar DAU AL SET, sinó també tota una sèrie de fotogravats que reprodueixen els dibuixos de tots els artistes que hi van participar, en la revista”.

Impressora Boston

PV: “ I en aquest sentit defenso que el Museu de les Arts Gràfiques sigui un dels llocs on encara es pugui trobar això. Quan una casa tanca, tot el material es llença o es malvèn. Nosaltres intentem recollir aquest material, quan realment té un interès, però el segon pas és que m’agradaria poder tenir-lo al servei del ciutadà”.

PV: “… ara tenim un taller-escola amb vista al públic escolar i els monitors són nois que es formen dins el museu, però cada cop se’ns fa més difícil trobar la gent que ho pugui fer. Aquest és un món que s’extingueix. Ningú no ensenya aquestes coses”.

PV: “… estem fent un curs d’iniciació a l’enquadernació i està ple de gent, que ho aprenen no pas per guanyar-se la vida, sinó com a esplai. Els fa gràcia de poder-se enquadernar els seus llibres i d’altra banda aprenen, també, a folrar una capsa, a fer un estoig i una pila d’altres objectes. Les coses que es fan amb les mans i que surts del taller amb un objecte sota el braç són molt agraïdes”.

PV: “L’any 1942 es funda al Poble Espanyol el Museo de Industrias y Artes Populares i el director és en Duran i Sanpere. Al Poble Espanyol, un cop clausurada l’Exposició del 1929, s’hi crea un nucli de conservació i divulgació d’oficis tradicionals. Hi ha brodadores, impressors, vidriers, tallistes de fusta, etc. El museu tenia un lligam directe amb molts d’aquests artesans”.

L’origen del museu actual és la Secció de gravat popular d’aquest museu global, La persona que estava al capdavant era el folklorista Joan Amades3. Bàsicament contenia un fons de boixos, de xilografia popular, adquirit per la Junta del Museus al començament de segle. Ell també es va dedicar a recopilar tot de material. Amb els anys, l’Amades està malalt i es retira abans d’hora i l’any 1968 entra com a conservador d’aquesta secció l’Enric Tormo4, que és una persona procedent del món de la impremta i la tipografia. Això fa que canviï d’orientació: deixa de ser una secció de caire folklorista per ser-ne una de caire més tècnic. Ell du a terme una gran ampliació, a partir dels seus contactes personals amb gent del gremi i els tallers, enriquint-la molt amb maquinària i matrius de tota mena”.

PV: “Nosaltres hem intentat reordenar totes aquestes col·leccions i estudiar-les més a fons amb la publicació dels nostres catàlegs, que són monogràfics. Hi ha més de trenta mil peces i molt heterogènies”.

PV: “De les primeres premses de ferro colat, que funcionen durant el primer quart del segle XIX, en queden poquíssimes. Del primer tipus no n’he vista cap.  Del segon tipus, que surt de seguida i que és la mateixa perfeccionada, n’he vist dues a Catalunya, una a Lleida i una a Barcelona, que ja veurem què passarà”.

Minerva

PV:”… Ara conservem les màquines de principis de segle, perquè algú assenyat les devia recollir. Ara hem de fer el mateix, si no els que vinguin d’aquí a cinquanta anys no trobaran res”.

PV: “A nivell teòric, el contingut del museu el tenim dividit en tres grans grups: un és la infraestructura de la indústria gràfica; el segon grup és el de les peces matrius, és a dir: l’esforç que algú fa pel disseny intel·lectual d’unes peces que, aplicades en una màquina – infraestructura-, donen com a resultat un producte”.

PV: “Per aquest motiu el que mimem més són les col·leccions xilogràfiques, el fons calcogràfic, les pedres de litografia, la tipografia…”

PV: “Eudald Canibell5 …/… . Va crear el que ara anomenem Gòtic Incunable Canibell. Per cert, tant les matrius com els punxons Canibell es conserven al Museu de les Arts Gràfiques. És un material clau en la història de la tipografia catalana”.

RGM: “, al Museu de les Arts Gràfiques, teniu uns 15.000 ex-libris diferents.”

Catàleg Exposició 1991. Museu de les Arts Gràfiques ( Autors: Pilar Vélez amb col·laboració d’Albert Martí.)

RGM:” ¿ D‘aiguaforts en teniu , al museu?

PV: No, la col·lecció d’estampes es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Nosaltres conservem els fons d’estampes populars xilogràfiques. També hi ha el fons de matrius calcogràfiques del segle XVIII al XX. El bloc més notable quant a nombre és el del segle XIX.”.

VÉLEZ, Pilar
Nadales, christmas i felicitacions.Barcelona, Fundació Indústries Gràfiques / Ajuntament de Barcelona, 1992. Col. Estudis del Museu de les Arts Gràfiques – 1.

Crec que no cal dir gaires coses més, teníem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com calia, amb moltes peces museístiques, algunes històriques, es feien cursos i tallers, seminaris, es feien exposicions i s’editaven llibres i opuscles. Ara, a la Ciutat de la Literatura ( ? ) no tenim res de tot allò, almenys a la vista de tothom, que crec que és on hauria d’estar.

(1)L’any 2017 els fills de Ricard Giralt Miracle, van donar al Museu del Disseny un lot de la obra gràfica del seu pare, 121 peces.

(2) Na Pilar Vélez té escrites moltes coses, però a mi m’agrada, frueixo i aprenc molt amb el llibre: El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Biblioteca de Catalunya, Barcelona,1989. Premi Fundació Güell.

(3)Joan Amades: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Amades_i_Gelats

(4) Enric Tormo i Freixes: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0066525.xml.

(5) Eudald Canibell: https://es.wikipedia.org/wiki/Eudald_Canivell_i_Masbernat

Amb les Notes volia acabar, però mirant una mica, he vist algunes coses que també poden ser interessants i aclaridores. En tres llibres, 2 del85 i 1 de 1997) he trobat més informació.

  1. Passat i present de Barcelona (II). Materials per l’estudi del medi urbà.

FERNÁNDEZ, Magda et al. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1985. Col·lecció Pau Vila, nº 5.

A les pàgines 125-127: Fitxa 71. Nous mitjans de comunicación: diari i arts gràfiques.

…” A Barcelona disposem del Museu del Llibre i les Arts Gràfiques situat al Poble Espanyol de Montjuïc, on podem contemplar una àmplia panorámica de l’evolució tecnològica de les art gràfiques al llarg de diverses èpoques, fins el segle XX. A més a més s’hi fa tecnología a l’origen i l’evolució de l’escriptura, a les més antigues representacions conegudes i als diversos suports que al llarg del temps s’han utilitzat per a l’escriptura.

La visita en aquest Museu pot ser útil, des de diversos punts de vista, ja que les sales contemplen períodes molt dilatats. Amb tot, hi ha força material i maquinàries dels segles XVIII i XIX que permeten de formar-se una idea de les possibilitats d’impressió de l’època. A més de les màquines, és interessant d’observar-hi els motlles xilogràfics, els jocs de cartes tradicionals i el seu procés de tecnologia, bacs d’estampació, etc.

2) Guia dels Museus de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1985. A les pàgines 139-142.

“ Museu del llibre i de les Arts Gràfics.

2.- Serveis que ofereix el Museu.

Biblioteca-hemeroteca d’Arts Gràfiques: realitza edicions i tiratges limitats d’acurada qualitat gràfica.

Cursets i seminaris d’iniciació a l’art gràfic en general i específic ( concepte, estètica i història).

3.- Història del Museu.

L’Edifici ocupa unes cases del Poble español de Montjuïc que són reproducció d’edificis de Cáceres i de Sangüesa. La seva construcción data de l’any 1929 amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona d’aquell any.

El de Gravat popular del ‘ Museo de Industrias y Artes Populares’ creat l’any 1942, iniciada per una important col·lecció de fustes adquirides i dipositades al Museu per la ‘Junta de Museos de Barcelona’, xilografies que són guardades a l’Institut Municipal d’Història. En aquests anys el ‘Museo de Industrias y Artes Populares’ fou integrat al ‘Museo Etnológico’ i distingit com a ‘Sección Hispánica’.

Museu Etnològic

L’any 1967 s’amplià el concepte i objectius de la secció del gravat popular convertint-la en ‘Sección del Grabado y Artes Gráficas’. Això féu posible l’aportació constant de material imprès, eines, màquines, gravats, estampes, elements d’escriptura, etc., que portà l’any 1974 el canvi de nom per l’actual, o sia el Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques.

El contingut del Museu gira a l’entorn del  senyal  i del signe i la seva derivació de grafisme, lletra, escriptura i imatge; així com la tecnología que ha inventat l’home per produir-les i també per reproduir-les en forma seriada – art gràfic – . Les col.leccions que al llarg dels anys han anat formant el fons patrimonial del Museu han estat bàsicament aportacions espontànies d’afeccionats i professionals de l’Art Gràfic.

A fi que el Museu tingui un aprofitament orgànic i eficaç és concebut en tres àrees: tecnología, estudi i ensenyament.

La primera área es desglossa en dues: a) exhibició al públic mitjançant una instal.lació que sintetitza la historia i la técnica de l’art gràfic; des de l’escriptura fins a la manipulació del producte imprès; b) experimentació pràctica de composició de textos, gravat, fotomecánica, impressió, estampació i enquadernació.

L’Àrea d’Estudi és integrada per una Grafoteca que inclou el material relacionat amb el signe i la seva creació. Una Tipoteca que és formada per col·leccions de punxons, matrius i utillatge de la fosa de caràcters tipogràfics i per repertoris, mostraris i catàlegs. I finalment per una Iconoteca, que recull material gràfic ( gravats, pedres litogràfiques, planxes calcogràfiques, etc.) en totes les tècniques i èpoques: arxius d’impremtes, etc.

L’Ensenyament consisteix a realizar treballs amb la col.laboració de dissenyadors gràfics i estudiants de les especialitats del museu així com en la celebració de cursets i seminaris de les Arts de le Comunicació. Amb aquesta finalitat i com a complement de les altres instal.lacions de treball, el dia 18 de maig de 1984 s’inaugurà una aula destinada a donar clases a grups, principalment professorat d’iniciació a l’Art Gràfic”.

3) D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, Montserrat Castillo i Pilar Vélez. Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997.Text de P. Vélez a “ D’Ivori: bibliofília i exlibrisme”, p. 161-162.

“… l’editor (Ramon Miquel y Planas) creà una col·lecció en castellà, la ‘Pequeña Colección del Bibliófilo’, publicada al llarg dels anys vint a la seva llibreria de Madrid, coneguda com la Librería de los Bibliófilos Españoles. De format petit, un reduït dotzé, la característica principal d’aquests llibres és la profusa il·lustració i la cura de tots els seus components: tipografia, paper, cobertes, etc. 1

     (1) Algunes matrius de les cobertes d’aquests llibres es conserven al Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona.

Malgrat tot, si esteu interessats, tenim repartits per Catalunya grans i petits museus dedicats a les arts gràfiques i al llibre, a part del mini “Museu del Llibre” de la Biblioteca de Catalunya, amb llibres donats per en Frederic Marès per fer un Museu, però no està com ell el volia, imagino que més que res per motiu d’espai i si voleu el podeu visitar.

Però altres museus són aquests:

Museu Molí Paperer de Capellades.

Museu Alzamora Grup a Sant Joan les Fonts.

Museu del Disseny de Barcelona.

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

Museu-Biblioteca Castell de Peralada.

Sala temàtica d’Arts Gràfiques a Lleida.

I en el Monastir del Puig a València també hi un Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques, crec que amb algunes peces deixades pel que era abans el Museu de les Arts Gràfiques que aquí teníem.

També hi ha llocs que no són museus, però si hi podeu fer una visita no us penadireu, com algunes biblioteques:

La Biblioteca Pública Arús  

La Biblioteca de Catalunya, amb una possible visita al Museu del Llibre Frederic Marès, a internet en 12 idiomes, en català no. Amb el títol: “Museo del Libro Frederic Marès, Biblioteca de Cataluña” (sic).

La Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona 

La Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Sortosament podria estar tot el dia posant biblioteques i altres museus, però, de moment, ja està bé.

I potser hi ha més museus sobre paper, llibres i arts gràfiques que no coneixo, agrairia molt que si en coneixeu algun m’ho feu saber, per afegir-lo al llistat que tinc de museus d’arts gràfiques i paper de tot el món.

Crec que aquest escrit  m’ha sortit una mica llarg i alguna cosa surt més d’una vegada, no tornarà a passar.

Mentrestant seguiré  posant cada dia a Twitter, que és vergonyós que una ciutat com Barcelona no tingui un Museu, com cal,  sobre el Llibre i les Arts Gràfiques.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 634

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 06/07/2020|

“ La bibliofília moderna no és un luxe gratuït ni un negoci que viu l’esnobisme de les classes adinerades, com creu alguna gent suspicaç. La seva justificació deriva del primor en l’execució material que es persegueix i del tot espiritual que denota el saber apreciar els detalls de perfecció, de bon gust i de sensibilitat. La màquina ha envaït totes les activitats de producció; el meravellós instrument que són les mans de l’home va perdent la seva aptitud creadora per falta d’ús i la nostra civilització sembla que acabarà per destinar les mans al simple menester d’anar prement botons que ens donaran tots els treballs fets. Fets, sí, però sense aquesta perfecció entranyable i plena de sentit de les coses fetes a mà.

Francesos i anglesos són els que han anat més lluny en el cultiu d’aquest art relativament modern. Al nostre país van ser Ramon Miquel i Planas i Gustavo Gili els capdavanters, durant una ja llunyana època, d’aquest tipus d’edicions primoroses. La seva activitat ens ha deixat obres modèliques. En un sentit més luxós, més potser dins la influència francesa, els llibres de La Cometa que va editar Gustavo Gili han passat a ser els clàssics de la bibliofília autòctona. Posteriorment, i com a resultat d’unes condicions econòmiques excepcionals, es va originar una proliferació desmesurada de l’alta bibliofília. Una sòlida preparació hauria pogut donar òptims resultats aprofitant l’esnobisme i altres raons extra-artístiques. Però la improvisació la majoria de vegades i l’afany de lucre per sobre de consideracions de més força han conduït a una crisi inevitable al compàs de la desaparició d’aquell estat excepcional. Per sobre de tot, la bibliofília té una raó d’existir, i a l’estudi de les seves condicions essencials volem destinar aquestes línies. D’haver-se fet amb anterioritat, la crisi actual potser no seria tan profunda o no s’hagués produït, almenys, una sortida d’òrbita tan exagerada d’una activitat que, donada la densitat espiritual del país, no pot tenir lògicament el volum que va aconseguir”.

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación de Jaume Pla. Eds. Omega, Barcelona, 1986, 3ªed.pp. 166-167.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“La bibliofilia contemporánea reúne distintos caracterismos. Sus preferencias no se limitan a venerar las reliquias del pasado. El presente ofrece valores equivalentes que reflejan, a través del arte y de la ciencia, su vitalidad. Se aprecia ante todo la belleza de la impresión y la calidad del papel que hace agradable la lectura.

Sus deseos estéticos se decantan por el libro de rango y distinción llevado a cabo, en las ediciones sublimadas, con el concurso de los mejores artistas de las artes gráficas y de los pintores y grabadores que saben comprender el libro y, siguiendo la tradición, dominan la técnica de su especialidad ilustrativa, pero añadiendo a las disciplinas propias de cada una de sus modalidades el sentido de lo estético y una clara visión personal que consigue ceñir a su voluntad, libre de trabas, una escrupulosa rectitud.

Esta iniciativa deriva, con crecientes exigencias, de finales del siglo pasado, cuando los nuevos amantes del libro de París se pusieron de acuerdo exigiendo la renovación del libro, tanto en lo que afecta a la ilustración como a las enormes posibilidades del arte de encuadernar, que se apuntaban maravillosas y originales a partir de 1900, como más adelante veremos.

Desligados los adeptos de cada país de la noble pasión por el libro antiguo en aras del libro moderno, no se excluyen sistemáticamente semejantes objetivos, sino que, con frecuencia, se da una prudente simultaneidad.

Las sociedades de bibliófilos de Europa y de América han fomentado en nuestro siglo, con altas finalidades, la afición al libro de arte moderno. Afición que no es menos substancial que la que atrae el encanto del libro antiguo, que sigue siendo insoslayable paradigma de toda innovación.

Nada tiene que ver este afán y esta compatibilidad con la seudobibliofilia de la especulación y del esnobismo, de la que tanto se habló en el mercado francés después de 1914.

Aparte la valiosa aportación y eficaces auspicios de expertos editores especializados en el libro y el arte vinculado con las letras, el bibliófilo interviene con sus iniciativas, en privado o colectivamente, al logro artístico del libro actual – sea clásico o contemporáneo su contenido – a través de las mencionadas asociaciones de evidente sentido ecléctico instituidas con este fin.

La Asociación de Bibliófilos de Barcelona es un bello ejemplo.

Además de las publicaciones, no muy numerosas, de libros inéditos o de rara publicidad, exalta las bellezas de la literatura clásica y moderna conjugando la extensa gama de posibilidades que el arte ofrece en nuestro país. En los ágapes reglamentarios exponen sus asociados particularidades bibliofílicas del mayor interés. En exposiciones de carácter público dan a conocer su actividad eminentemente cultural”.

“La bibliofilia, la encuadernación y el grabador de pequeños hierros”. D’Emilio Brugalla, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona; Tercera época, núm. 784; Vol. XLIII, núm. 10; pp.4-5.

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 630

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , on 08/06/2020|

Llibreria Canuda ( tancada)

“ Vendre llibres de vell i antics per Internet pot semblar una mica surrealista, o com a mínim estrany. Però la veritat és que de seguida ha estat acceptat i vist amb bons ulls pels llibreters que s’hi dediquen. Cap d’ells considera que actualmente sigui el seu principal canal de venda, pero sí que és molt bon complement a la botiga i el catàleg. De fet, el que es fa a Internet és penjar-hi una versió més o menys àmplia dels catàlegs tradicionals que s’envien [ cada dia menys] en suport paper als clients o de bona part del fons de la llibreria. Ramon Gómez diu que la llibreria Canuda [ ara tancada] té entrats a Internet uns 15.000 títols, amb preus a partir de sis euros. “ Nosaltres fem dos catàlegs a l’any, amb uns 2.000 o 2.500 llibres de tota mena de temes que enviem als nostres clients tant de Catalunya com de l’Estat espanyol. El que no es ven per catàleg, llavors ho posem a Internet”. Ells, com tants altres, no han volgut renunciar al catàleg en versió paper perquè saben que hi ha clients – sobretot gent gran – que no utilitza Internet.

Xavier Lloveras calcula que en el seu cas les vendes per Internet representen aproximadament un 30% sobre el total. “ A mi, concretament, l’ús d’Internet m’ha anat molt i molt bé, ja que he pogut accedir a clients que d’altra manera no hauria trobat”. Sobretot ha permès acostar el llibre de vell als col·leccionistes més joves. “ Gràcies a Internet molts bibliòfils han trobat en un segon el llibre que feia més de deu anys que buscaven. És una manera màgica d’accedir en un moment a bases de llibreries que tenen milions de llibres a la venda. com és el cas d’Iberlibro [ ara Abebooks] a España i América Llatina o d’Abebooks arreu del món. Això sí que és una cosa que ha revolucionat el món del llibre antic”, opina Lloveras.

La comoditat de pagar mitjançant una transferència i de poder rebre el llibre per missatger o per correu en el termini d’una semana com a màxim, són avantatges a favor de la compre per Internet. Ara bé, també és cert que a la xarxa han entrat pseudollibreters de vell i això ha fet un flac favor al sector. Per això els professionals recomanen que el client primer s’assseguri de la solvència i la seriositat d’aquell comerç. Entre altres coses, perquè sàpiga on ha de reclamar si el llibre que li envien no està en les condicions que li descrivien a la fitxa d’Internet o que li havia dit el venedor. “ En aquest sentit, al llibreter li pertoca ser molt curós amb la informació que dóna al client per contrarestar la desconfiança que pugui oferir una compra que es fa a distància, sense veure l’estat en qué es trova el llibre”, explica Costa.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de noviembre del 2005, p. 15-16.

(Em sembla interessant fer saber que a més a més d’Iberlibro també tenim  Uniliber, fet aquí, i on hi ha menys llibreters, però amb preus, en molts casos, una mica millors).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“En el terreno de los libros, que es el que nos importa, hace tiempo que los menudistas han debido buscar refugio en la librería de viejo y la venta de ocasión, porque incluso la liquidación de fondos editoriales suele correr a cuenta de los grandes almacenes. Quedan algunas modestas librerías de nuevo en Londres y algunas ciudades del norte, pero son pocas, meras resistentes, mínimas capillas que reciben a una minoría cada vez más consciente de serlo”.

Jordi Doce, a “Carta de Inglaterra: Librerías y grandes superficies”. Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 582, 1998.

Digitalitzat a: http://www.cervantesvirtual.com/obra/cuadernos-hispanoamericanos–233/

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 629

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 03/06/2020|

“ De compradors de llibres de vell i antics no és que n’hi hagi menys, en aquest moment, pensen alguns llibreters, sinó que s’han diversificat i s’han dispersat geogràficament. En això ha tingut molt a veure-hi Internet. Roser Trepat i Eva Esteve van obrir la llibreria El Genet Blau a Lleida fa cinc anys. Aprofitant un canvi de feina i una afició comuna van decidir ficar-se en aquest món. L’Eva opina que simplement es tracta d’un canvi en el mercat. “ Els grans col·leccionistes potser s’han acabat, però surt més gent aficionada i disposada a comprar un llibre d’aquests”. Ramon Gómez considera que els particulars que utilitzen Internet són més buscadors que no pas compradors. També és veritat, però, que la compra a través de la xarxa és diferent. “ A la botiga et pots trobar un comprador més impulsiu que se’t pot quedar 50 o 60 llibres. En canvi, per Internet es fan comandes d’un llibre o dos com a màxim”. Roser Trepat afegeix que per Internet no es venen llibres de bibliòfil de gaire valor: “ més aviat són llibres de segona mà, per a col·leccionistes o estudiosos que compren un llibre com a objecte de lectura o consulta, però que no té una gran importància com a objecte”.

En qualsevol cas, no hi ha cap llibreter que menyspreï els avantatges de la venda telemàtica. Sobretot per dues raons. Una, perquè tant els llibreters petits com els llibreters grans tenen les mateixes possibilitats de mercat. I dues, perquè l’accés a més clients i de zones més llunyanes s’ha multiplicat infinitament. “ Si vols viure de la llibreria has de crear estratègies per abastar un mercat tan ampli com es pugui. Si jo només vengués a Osona, si fa 14 anys que vaig obrir, en faria 2 que hauria tancat”, diu Josep Costa, que en aquest moment ven a clients de tot l’estat espanyol.

Article: “ Llibreters passats de moda?” d’Anna Aguilar en el suplement Presència del diari El Punt/Avui del 18-24 de novembre del 2005, p. 15.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ            χφ

 

 Rafael Martí de Viciana,Libro quarto de la Cronica..

“ 1.ª Son de primera rareza aquellos libros que se sabe de fijo ó se sospecha que han sido impresos, y sin embargo no se tiene noticia de qué exista ejemplar alguno de ellos, como sucede con la Biblia lemosina, del hermano de San Vicente Ferrer; el tomo primero del Viciana, y el Buscapié de Cervantes.

2.ª Entran en segundo lugar aquellos otros de que no se sabe exista más que uno ó pocos ejemplares, como Les òbres y tròves de Mosen Fenollar; La Turiana, de Timoneda; el Tirant lo Blanc, impreso en Valencia ( para mi todavía es más rara la edición de Barcelona, que nunca he visto, y la traducción castellana de que solo conozco un ejemplar en Lóndres); la primera edición de la Crónica del Cid; la Rosa de romances, de Timoneda, y todos aquellos á los cuales llamo yo rarísimos ó excesivamente raros en el presente Catálogo.

La Turiana de Timoneda

3.ª Vienen en tercer grado los libros de que solo mui de tarde en tarde aparece algún ejemplar de venta, ó que son mui pocos los aficionados que los poseen. Pertenecen á esta clase la mayor parte de los Cancioneros y Romanceros, los libros de Caballerías, muchos de los que tratan de Música, Caza, Juegos y Refranes, todas las Comedias en letra gótica, los Romances impresos en la misma letra y en pocas hojas, por lo difícil que ha sido su conservación, y las colecciones completas de Teatro de Lope, Tirso de Molina, Guillem de Castro, los Poetas valencianos, ó la Colección antigua de Comedias en cuarenta y ocho volúmenes. Respecto á estas obras y á las demás que se hallan en igual categoría, y pertenecen á otros ramos, he tenido cuidado de advertir en el presente Catálogo que son mui raras.

4.ª En cuarto grado de rareza deben contarse, porque efectivamente no se halla con facilidad ocasión de adquirirlas, casi todas las ediciones de nuestros Poetas, Novelistas y Autores dramáticos posteriores á 1560  y anteriores á 1610. Sirva esta regla para todas las que se encuentran en el presente Catálogo, pertenecientes á este género, y en las cuales he omitido la calificación de raro por no repetir tan á menudo este adjetivo.

5.ª Se reputan como escasos los libros cuyas ediciones, aunque más recientes, ó se han tirado en corto número ó se hallan del todo agotadas, y por consiguiente suelen encontrarse por casualidad. A esta clase pertenecen los que habiéndose impreso en tiempos modernos, han sido destruidos en su mayor parte por alguna circunstancia fortuita, como sucede con las Obras de Gil Vicente, impresas en Hamburgo.

6.ª Tienen un valor ocho ó diez vezes mayor comparativamente los ejemplares impresos en vitela ó pergamino, y de un doble por lo ménos sobre dicho valor los de gran papel.

7.ª En todas estas clases, también respectivamente, gozan de mayor aprecio bibliográfico los libros en lemosin y vascuence, ó los escritos en algunos de los dialectos de América.

 

Vicente Salvá y Pérez, Prólogo del  “Catálogo de la Biblioteca Salvá”, tomo I, XII-XIV.

Auto de la barca del Infierno (1516) de Gil Vicente

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »