“ M’hauria plagut de dir-ne romanç de la meva obra. Quan jo era petit es venien encara a la plaça de Sant Agustí, al carrer de l’Hospital, entre la font i el carrer de Cervelló, a la porta de l’església de Betlem i en molts altres indrets de Barcelona els romanços de dos i de quatre quartos en paper de fil. Al capçal duien un gravat al boix i el text era imprès a dues columnes.
En aquella romanços vaig llegir per primera vegada els amors de Pierre de Provença amb la gentil Magalona i la fuita a cavall d’Orlando Furioso, que s’enduia pels aires la bella Angèlica. Les obres originals podrien ésser en vers, però aquelles humils versions eren en prosa.
El poble, de tot allò, en deia romanços. Diàlegs com el d’en Saldoni i la Margarida, receptes per a guarir les migranyes d’amor, vides de bandolers com en Panxa-Ampla, la verídica història de Romeu i Julieta. Per la seva universal comprensió aquell romanço que venia a omplir les incipients necessitats literàries d’un poble que havia perdut fins el record de la seva cultura, podria ésser considerat, segons com, l’humil antecessor de la nostra novel·la.
Gravat de 1850 recreant una parada de romanços a la Pl.de Sant Agustí Vell (Barri de la Ribera, Barcelona),vist a la Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_de_canya_i_cordill
Qui em provarà que novel·la sigui millor i més català que romanç? Se’m podria dir que romanç és el nom d’una composició breu en vers. Però, quina conveniència pt haver-hi a reservar aquella denominació per a un gènere literari que, si mai ha florit en la nostra literatura, ara ha desaparegut? Del meu temps el poble només deia romanços a aqueixes obres ce canya i cordill que suara he descrit.
Quan pensava en dar el nom de romanç a Les Llàgrimes de Sant Llorenç, no pretenia, però, resoldre una qüestió lingüística. Recordava les hores que jo havia passat al fons del magatzem de casa, al costat del vell piano de cua que tenia a sota un barril de sal sosa, on per molt de temps es consumí un exemplar del Don Quijote de la Mancha, editat per la casa Oliveras, de Barcelona. Allí llegia i tornava a llegir els romanços que el meu germà gran comprava, i de les llàgrimes que en varen costar se’m va fer un fons emotiu que no s’ha refredat del tot encara.
La paraula romanç té per a mi un humor fort que m’embriaga de poesia; significa pròpiament una narració on predominen els elements humans,fins al punt que si un paisatge s’hi troba és un estat d’ànima; treu el seu origen d’aquella nomenclatura delmeu poble , que dava aquest nom, no a una composició breu en vers, sinó a una gran varietat de composicions literàries que s’imprimien en 8.º a dues columnes, en paper de fil, i eren venudes en parades de canya i cordill a la plaça pública.
Llegit a “Història d’aquest llibre”, una mena de pròleg del llibre Les Llàgrimes de Sant Llorenç de Pere Coromines, Antoni López “El Vell” Editor, Barcelona, 1929, p. 8-11.
Imatge a: https://lateiera.wordpress.com/2014/10/14/entre-loralitat-i-la-impremta-els-romancos-de-fil-i-canya/
Evangeli segle VII a la Catedral Montsa ( Italia).Imatge a: https://www.globalintergold.info/es/los-libros-en-oro-con-mayor-aforo-zo58/
“ los libros, además de ser los silenciosos custodios de la poesía, las novelas, la filosofía, la historia, las ciencias y todo el conocimiento, son valiosos por su forma, su papel, su tipografía, sus pastas, sus guardas. Son valiosos porque los podemos llevar, podemos sentir su textura y calcular su peso. Un buen libro cautiva por su tamaño, por sus cabezas y sus lomos. Y si el contenido es bueno, cautiva también nuestra imaginación y nos mantiene pegados a él del prólogo al epílogo, del frontispicio al colofón.
Los hay de todos niveles, desde una elegantísima edición con cantos dorados, pastas de cuero, guardas pintadas a mano, papel biblia y grabados en hoja de oro, hasta las ediciones más rústicas y sencillas, pero todos ellos son herederos de largos años de evolución, de mil esfuerzos que ha realizado el hombre para transmitir a su descendencia el conocimiento adquirido.
Y analizando más profundamente lo que es un libro, recuerdo que Àngel Cosmos en su introducción al catálogo de la exposición del libro objeto por correo del archivero, lo definía de la siguiente manera: “ El libro, objeto para leer; objeto, cosa que, incluso pudiera tener forma de libro”.
“Los libros y yo”, article de Victoria García Jolly en el seu vlok http://joliejollyjolie.blogspot.com/2010/06/los-libros-y-yo.html . L’autora és directora d’art de la Revista Algarabía y ha publicat diversos llibres, entre ells Cuentos del armario, ( https://www.facebook.com/Cuentosdelarmario/ )
Llibre d’Àngel Cosmos; Pamplona, Euskal Bidea, 1981
