“ … El projecte, en canvi, de que l’Homenatge sia ocasió a l’obertura d’una biblioteca sembla relligar tots els sufragis. Cap altre, tant com aquest, pot reunir alhora lo útil a lo dolç, i lo apropiat per escreix. Vet aquí un obsequi que fa servei, un regal pràctic, com sol dir-se en el sí de les famílies endreçades.
I tant pràctic! Una Biblioteca seriosa representa avui a Barcelona, a Catalunya, un objecte de primera necessitat. Cap resultat sòlid i nacional pot assolir-se en la Lluita per la Cultura si no es compta,per endavant, ab aquest… Cal pensar ab terror en la sort que espera als nostres pensionats, d’estudis científics, que ara corren món, trobant arreu els instruments de treball necessaris, si, al desembarcar, de retorn, a les Rambles, se queden repentinament fins sense els més elementals medis de continuar les tasques empreses. Quan, per exemple, en Llorens, el company nostre de què em parlava el Professor Sanford, se vegi mancat, àdhuc, dels llibres del Professor Sanford, ¿ què farà?… Potser aquests ja els dugui ell al desembarcar, i potser i tot ab una dedicatòria autògrafa; però, ¿ i els altres, els altres llibres, necessaris, indispensables com el pa?… Ab la mania que tenen aquests saxons de no editar en rústica, els ports solament ja costen un ull de la cara! El Glossador ho sap per unes quantes experiències doloroses…
Si, d’aquest veure país, n’han guanyat els nostres estudiosos una vera passió de ciència, que a n’això, sobretot, se tirava al donar-los missió, lo primer que els ocorreria aquí, al trobar-se mancats d’aquells medis, és la temptació de tornar a marxar de seguida… Bell resultat, a fe! – Però esperem que no serà així. Esperem que ells, a la tornada, podran gaudir, si no encara d’una gran còpia d’instruments de treball, d’un petit arsenal, almenys, que ells mateixos, ab els seus esforços, ajudaran a completar de seguida… I que no sofriran així massa greument l’enyorança de les ciutats del món. Entre les quals n’hauran vistes de tota mena, de grans i de petites, de flamants i de rònegues, de febroses i de quietíssimes, de, sobretot, sàvies i de, sobretot, industrials…, però cap sense Biblioteca. Hauran, potser, vistes grans ciutats sense teatre; grans ciutats empedrades de rocs en punxa; grans ciutats i tot ( Roma…) voltades d’una veritable cintura de població analfabeta… Però una gran ciutat sense Biblioteca, no. Perquè una ciutat sense Biblioteca ja no s’anomena una gran ciutat1”.
“ De la biblioteca”, en el llibre :Eugeni d’Ors.Glossari 1908-1909, Quaderns Crema, Barcelona, 2001, p. 592-593.
“ ‘ Hay algo mágico: yo continúo comprando libros. No puedo leerlos, pero la presencia de los libros me ayuda… esa gravitación silenciosa, sentir que están ahí’. Jorge Luis Borges es el autor de estas palabras que siento mías. No sé si se podría tildar esta especie de bibliofilia como una simple patología, una anomalía en el transcurso del devenir de un ser humano sencillo, en aras de satisfacer sus pretensiones culturales. El amor que siento por esos guardianes de la palabra, transmisores del pensamiento, creadores de realidades y plataformas de la reflexión es tal, que creo perderme en un mar de sensaciones inalcanzables.
Hasta la fecha, no he leído ni una cuarta parte de los libros que poseo – sí, que poseo, pues para mí son un bien preciado y soy receloso en ese aspecto -. Este hecho me atormenta y alegra al mismo tiempo. Por un lado, creo que nunca seré capaz de evadirme de esa realidad paradójica que nos rodea, y no por falta de ganas, más bien por el inexorable paso del tiempo, aquel que se esfuma ante nuestra mirada inocente. Disponer a tu antojo del tiempo es un deseo ferviente que pocos privilegiados disfrutan. A pesar de todo, si dejamos a un lado esa autocompasión, ese miedo que procede de la caprichosa “falta de tiempo”, tendremos la suerte de comprobar nuestra dicha: la cantidad de historias que aún nos quedan por descubrir. En mi caso, intento por todos los medios pensar en esta segunda cuestión. Al ver la retahíla de manuscritos que crecen en cada rincón del hogar – porque crecen a mi alrededor. ¡ lo juro ¡ -, pienso en la suerte que tengo, en esos buenos ratos que aún me esperan. Llámenlo gracia divina o conformismo, pero siendo honestos, y haciendo un análisis concienzudo sobre aquellas cosas q ue realmente valen la pena salvar de este complejo devenir por el que merodeamos – la vida en sí -, me doy cuenta de que la literatura es imprescindible, de que sin ella el ser humano no tendría un sentido coherente. Como siempre, podré equivocarme. No obstante, sé que sin letras yo no sería quien soy ahora”.
Article: “Bibliofilia y yoyoismo. Primer año de despropósitos” en el vlok ‘Iletrado pero cuerdo’.
http://iletradoperocuerdo.com/2012/12/14/bibliofilia-y-yoyoismo-primer-ano-de-despropositos/.