“ Inspeccionant la meva compra mentre me’n vaig, hi trobo un bitllet de tren a dins: de Cambridge a Norwich, primera classe. Què és això? Un acadèmic viatjant entre universitats? Algun Benjamin Armstrong actual sortint d’excursió entre ciutats catedralícies? Un futbolista ambiciós que confia en un transbord favorable? Rocambolesc, ja ho sé. Però tal és el poder d’encantament que té un llibre de segona mà.
Virginia Woolf va escriure:’Els llibres de segona mà són llibres salvatges, llibres sense llar; s’han ajuntat en extenses bandades de plomatge multicolor, i tenen un encant del qual estan mancats els volums domesticats de la biblioteca’. Com més extenses són les bandades, més multicolors, i, tal com Michael Dirda comenta en el seu assaig inclòs aquí, ‘en l’abundància aclaparadora hi rau la possibilitat d’un tresor passat per alt’. Però sigui quina sigui la seva grandària, una colònia de llibres de segona mà sempre té una aroma evocadora. A risc de semblar un enòfil sense alè, afirmaria que entre les seves fragàncies habituals hi ha l’ametlla i la vainilla, una dolçor herbosa, fusta humida i fins i tot un toc com de bolet; incitat per aquestes aromes, em trobo a mi mateix en un bosc, capaç de relliscar entre mons o entre temps diversos, amb l’esperança que darrere d’alguna de les fulles fosques n’hi hagi de daurades.
Cada llibreria de segona mà ofereix una oportunitat per a la cerca del tresor i és plena a vessar d’històries, perquè cada article que hi ha a les seves prestatgeries ve amb capes extres d’història: els rastres dels propietaris anteriors, les seves notes al marge i post-its esborrallats… I els seus bitllets de tren. Una vegada vaig comprar un exemplar de Poemes escollits d’Elisabeth Barret Browning que contenia, com a marcador de llibre improvisat, l’embolcall d’un condó. ‘Deixa’m comptar les formes d’estimar-te2.
En el seu assaig ‘Temps de llibreries’, Ali Smith escriu sobre la manera com ‘ens deixem a nosaltres mateixos en els nostres llibres per mitjà d’aquestes deixalles aparents’. Els llibres descartats són ‘ dipòsits inesperats de les vides a les quals han estat tan pròxims’, i una llibreria de segona mà és un museu de moments especials d’aquestes vides. Molts es reconeixen en forma de dedicatòries; notes malenconioses, perquè van ser afectuosament escrites i rebudes per persones que ara probablement són mortes.
De la Introducció del llibre “Tafanejar. Llibreries del món”, escrita per l’editor Henry Hitchings, p.16-18.
“ Cuando actualmente se está hablando, ante la proliferación de los e-books y la amenaza de la edición digital, de la muerte del libro, sería acertado recordar que en la historia de nuestra cultura se han padecido muchas muertes, la muerte de Dios, la muerte del arte, la muerte del sujeto… De hecho cada muerte, aunque no sea física, representa una transformación respecto de lo anterior, una nueva propuesta y general, aunque no necesariamente, una propuesta que no acaba con la vida de nada, ni de nadie. Creemos en la convivencia de diferentes soportes, contenidos, diseños… para el libro.
Cuando Deleuze y Guattari afirmaban, en 1976, cuando se publicó Rhizome, que el libro no estaba muerto es porque en las segundas vanguardias artísticas se habló en los escenarios de muchos movimientos de la muerte del libro aprovechando ese “objeto de deseo, contenedor de ideas y conocimiento” para transformarlo, precisamente, en arte. Eso no representaba una renuncia radical del libro sino más bien la constatación de que algo estaba cambiando, por ejemplo – y siguiendo la cita de Deleuze que encabeza este artículo – tal vez la manera de leer. Y es más, nos atreveríamos a añadir, y la manera de mirar, la manera de tocar, la manera de sentir el mundo. Entrábamos en la época de la crisis de la crisis, es decir, en la imposibilidad de elaborar un discurso único que dotara al mundo de sentido y se reposara en la fragmentación del discurso, en la continuidad histórica y dialéctica, en la posmodernidad.
Es en este contexto, que podríamos describir como del ocaso del libro “tradicional”, cuando amanecen dos nuevos conceptos del libro: el “libro de artista” y más tarde el “libro objeto”. Dado que la frontera entre uno y otro es muy difícil, a veces, de dibujar, preferiremos referirnos al libro como obra de arte, en general, para no caer en los errores de definir un libro de artista cuando en el fondo es un libro objeto o al revés”.
Article:”El libro como obra de arte y como documento especial” de Magda Polo Pujadas,a Anales de Documentación, 2011, vol.14, nº 1.
Biblioaprenent 